L'APOSTA DE JESÚS

EREMO DELLE CARCERI (ASSISI)

Diumenge XI, 17 de juny de 2012

Ez 17, 22-24/Sl 91/2 Co 5, 6-10/Mc 4, 26-34

No ens enganyem, no tenim un tractat en el qual, fil per randa, Jesús ens detalli què és el Regne del cel i com l’hem de construir.

A nosaltres, fills del cartesianisme i la il·lustració, ens costa d’entrar en les paràboles bíbliques perquè la seva riquesa, sovint, ens apareix enterbolida per un pòsit cultural de segles que està ben lluny de la nostra manera de pensar i d’entendre.

Un exemple el tenim en les paràboles del Regne que trobem en l’Evangeli d’avui. En elles Jesús intenta donar als seus oients (i Marc, de retruc, als membres de la seva comunitat) unes llambregades del que és el Regne, sense voler exhaurir, ni molt menys, tot el que el Regne pot donar de si.

La primera comparació és ben concreta, a jutjar per l’experiència que en tenien els conciutadans de Jesús quan treballaven la terra. La clau em sembla que es troba en aquestes paraules: De nit i de dia, mentre ell (el pagès) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

Podria semblar màgia i, en canvi, per la cultura que tenim en ciències naturals, sabem fins al detall què és el que passa i quines condicions s’han de donar per a què la llavor creixi. Però l’èmfasi de Jesús aquí (em sembla) és AQUEST NOSTRE NO FER RES pel que fa al creixement del Regne. Un no fer res que no vol pas dir PASSIVISME ni TANTSEMENFOTISME (si m’ho permeteu dir així, com ens ho deia sovint un professor de la Facultat de Teologia). No vol dir que no hi posem res de la nostra part, sinó que recordem que el creixement o l’èxit (ep, i un èxit que mai no té a veure amb les nostres expectatives o en la d’alguns moviments) no ve dels diners, no ve de la força del nombre, ni de la força bruta: VE DE DÉU. El creixement és SEU i, creieu-me, ELL ÉS LA GARANTIA D’UN CREIXEMENT QUE DURI A LLARG TERMINI.

La segona comparació en l’Evangeli esdevé complementària de la que acabem de veure quan parla del creixement del gra de mostassa que es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. No em negareu que, en sentir això, no hem estem temptats a dir: VA, HOME, VA, SI LA MOSTASSA ÉS UN ARBUST! COM PODRIA CRÉIXER TANT DESMESURADAMENT? I ja estem racionalitzant quelcom irracionalitzable. Justament aquí la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat ens ajuda a captar el sentit, doncs diu el profeta: Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra (la de l’esqueix de cedre plantat per Déu mateix) i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc (que representen les nacions que envoltaven Israel) sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Aquestes paraules dites a un poble en l’exili i sense esperança eren capaces de ser molt ben enteses per l’auditori i donar gruix d’identitat. Déu intervindria, en el seu moment, i faria tornar el seu poble a la seva terra, fent-lo créixer i donar fruit (multiplicació i extensió) davant de les nacions que res no podrien fer per aturar-ho.

Aquesta és novament l’aposta de Jesús. Ell, que sap que els seus oients poden relacionar les seves paràboles amb les del profeta, els està dient que Déu ja està actuant a favor seu, que el Regne no sols és enmig d’ells, sinó creixent desmesuradament i sense aturar-se, com un gra de mostassa que es transformés en un arbre gros com el cedre de qui parlava el profeta.

Però, què ens diu avui a nosaltres tot això? I encara més, és que ens ha de dir alguna cosa? És obligat que aquesta paràbola escoltada avui esdevingui quelcom dinàmic i actual per a nosaltres? O podem bandejar-la pensant que ja no té res a veure amb nosaltres?

Jo acabo d’arribar d’Assís, de fer un pelegrinatge juntament amb el P. Mateu (crec que alguns el coneixeu) i 45 persones més. I us haig de confessar que anar a Le Carceri (uns eremitoris tot pujant la muntanya del Subasio, en el mateix Assís, i a La Verna (el lloc on Francesc rebé els estigmes) m’han deixat bocabadat. Per què? Perquè quan un veu aquelles muntanyes, aquells boscos i, a més, aquells forats a les roques, aquelles baumes on hi habitava Francesc hom es demana: com és possible que un home sol (cert, després amb 11 més), amb la seva manera de viure, pobre, feble, a la intempèrie, pogués (poguessin) atreure en poc temps 5.000 persones a l’Orde?

Deixem de banda els profetes de calamitats, centrem-nos en les paraules de Jesús avui i, contra tota desesperança, alcem els ulls ben alt, perquè el Regne creix, ningú no el pot aturar. No com nosaltres voldríem, no com nosaltres potser somiem o esperarem, sinó com Ell vol. Però, ben cert, no ho farà sense nosaltres, sense el nostre compromís, sense la renovació diària de la nostra aposta per viure l’Evangeli que Jesús predicà i el portà a donar la vida per tothom.

Que aquesta Eucaristia sigui penyora d’aquest compromís per portar arreu la Bona Notícia d’un Regne on tothom hi és benvingut, on tothom pot trobar casa seva.