Cridats a una missió (Diumenge 15)

“Vident, vés-te’n d’aquí”, reprèn amb menyspreu el sacerdot Amasies al profeta Amós. ¿Que hauria dit i fet aquell pagès de Tècoa reconvertit en profeta per ser expulsat d’un santuari reial? Llegint els nou capítols del llibre d’Amós descobrirem un discurs provocatiu amb els poderosos i una crítica acèrrima vers una religiositat buida de contingut. Amós subratlla que no es profeta per gust, ni per tradició familiar, ni per guanyar-se les garrofes, sinó perquè Déu l’ha cridat: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.

Jesús també cridà els dotze i, donant-los poder sobre els esperits malignes, els envià a predicar la conversió, a treure dimonis i a ungir amb oli els malalts. Segons la nostra mentalitat de creients del segle XXI, ens mirarem amb cert recel aquesta mena de missió, o la considerarem poc adequada pels nostres temps.

Però tenir poder sobre els esperits malignes significa tenir criteri gràcies a centrar-nos en Jesucrist, adorant-lo únicament a ell i no a nosaltres mateixos, als nostres col·lectius, societats o estats.

Predicar la conversió és, segons la tradició jueva, tornar a Déu. Per la tradició grega la conversió significa canviar de pensament i de comportament. Perquè la proximitat amb Déu ens permet discernir el que és superficial del que és essencial, el que és bo del que és dolent, i actuar en conseqüència. Però l’allunyament de Déu ens fa perdre el nord i, aleshores, el nostre pensament es fragmenta i es distorsiona, afectant a la nostra moralitat i a la nostra praxi quotidiana.

Treure dimonis és expulsar els esperits malignes que, encarnats en la nostra realitat, ens posseeixen: són l’orgull, la prepotència, l’enveja, la vanitat, la crítica, la queixa constant, el rebuig de Déu o de coses espirituals..., i tants altres dimonis que ens fan creure que nosaltres som Déu.

Ungir amb oli és més que amorosir els cossos dels malats: es tracta també d’amorosir els cors adolorits i els esperits porucs amb les paraules guaridores i esperançades de Déu, “que ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”.

La intel·ligència del mal

La gent, admirada, deia: “No s’havia vist mai res de semblant a Israel” (Mt 9, 33). Aquest comentari de la gent es troba just després d’un exorcisme que Jesús fa a un mut endimoniat. En principi, sembla que el que admira la gent és el poder de Jesús sobre els dimonis. Però, si ens ho parem a pensar, també podrien estar sorpresos pel mateix fet de la possessió. Perquè, si no m’equivoco, en tot l’Antic Testament, és a dir, en tota la història d’Israel, no hi ha cap referència a aquest fenomen. Almenys jo he estat incapaç de recordar cap cas d’exorcisme, ni de possessió, ni que se’n parli en els llibres de la Llei, tan detallistes quan es tracta de malalties de la pell o altres. La sorpresa, doncs, és que a l’evangeli el fenomen de la possessió no sols aparegui, sinó que ho faci contínuament fins al punt que mossèn Ballarín pugui dir, amb el seu to festiu, que, a l’evangeli de sant Marc, Jesús fa feina d’autèntic “espiadimonis”.

Una primera impressió, doncs, és que l’arribada de Jesús al món sembla provocar una reacció enèrgica de les forces del mal. I després cal constatar el que ja deia C.S. Lewis a Mere Christianity: el Nou Testament va ple de la convicció que hi ha un poder dolent, obscur i intel·ligent que domina el món. De fet, en el relat de les temptacions, el propi diable manifesta aquesta convicció: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull (Lc 4, 6). Des d’aquesta perspectiva, Lewis diu que els creients venim a ser una mena de grup sabotejador reunit entorn de Jesús per treballar contra aquest mal que sembla regir la història humana.

Però, aleshores, és que a l’Antic Testament no hi és aquest mal? Sí, però té una altra estratègia. El gran problema de l’Antic Testament és la idolatria, el culte als falsos déus. Relats com el del rei Acab i la pèrfida reina Jezabel, al primer llibre dels Reis, ens posen en evidència com donar culte als déus falsos acaba generant un comportament prepotent, violent i criminal. L’estratègia del mal a l’Antic Testament sembla ser aquesta: fer-se adorar, i, d’aquesta manera, acabar plasmant-se en la vida dels seus adoradors.

Als Evangelis, l’estratègia sembla haver canviat. De cop i volta, com si haguessin baixat de rang, els dimonis ja no volen ser adorats, sinó que es dediquen a atacar persones individuals. Penso que aquesta proliferació de possessions al voltant de Jesús, en el fons, el que vol és temptar el propi Jesús, obligar-lo a manifestar el seu poder per tal que acabi assumint-lo com un instrument normal d’imposició del Regne esperat. Jesús no cedirà a la temptació. A Getsemaní aturarà la resistència armada dels deixebles i a la creu no baixarà. Jesús haurà fet servir el seu poder per alliberar els endimoniats, però no per salvar-se a si mateix ni per imposar la seva autoritat al món.

I ara? Quina és l’estratègia del mal, ara? Joan Sales, a la seva novel·la El vent de la nit, posa en boca del personatge Juli Soleràs, en el front de guerra el 1939, una versió de la història d’Europa a partir dels pecats capitals: Tots aquests romanços, revolució feudal, revolució burgesa, revolució proletària... ¡falòrnies! No hi ha res de tot això; només hi ha passions. En lloc de noblesa posa orgull; en lloc de burgesia, avarícia; en lloc de proletariat, enveja. (...) Però ara ja es trama una nova revolució; la nova passió ja apunta a l’horitzó de la història i el seu nom és luxúria. Tothom es prepara a alliberar-se dels seus complexos!

No està mal trobat. Som ja dues o potser tres generacions que creixem envoltats d’imatges i històries que tenen sempre per centre la referència a la sexualitat. I amb la luxúria, ha anat aparellada la gula del nostre consumisme. Sembla com si el mal estigués somiant ara en personatges que es puguin estar hores davant de la televisió canviant de canal i xupant el màxim de propaganda possible (tota ella plena de referències més o menys explícites a la sexualitat), amb una voluntat cada vegada més feble per dir que no als propis capricis, instints i tendències. Tot i això, m’atreviria a suggerir que apunta ja potser una nova realitat, la revolució de la mandra, del que els Pares del Desert en deien l’accídia, la desídia del qui no surt mai a l’encontre de l’altre sinó que està permanentment enganxat a la pantalla d’un mòbil o d’un ordinador.

Si el mal té intel·ligència, és bo que en siguem conscients. Si en el camí del bé ja ens adonem que caminem més aviat insegurs, més alerta hem d’anar encara si sabem que algú ens vol fer la traveta. De fet, la traducció catalana ens ho amaga una mica en parlar de qualsevol mal, però el parenostre acaba clarament dient allibereu-nos del Maligne. Sí, com Israel era esclau del Faraó a Egipte, nosaltres som esclaus d’aquesta intel·ligència del mal. Però fins i tot ella es troba superada al final per una Providència superior, en la qual podem confiar i que té el poder, si així ho volem, de conduir-nos pel desert cap a la llibertat.

Homilia de fra Eduard en el XIV dimarts de durant l'any

MERAVELLATS DEL QUOTIDIÀ

Diumenge XIV, 8 de juliol de 2012

Ez 2, 2-5/Sl 122/2 Co 12, 7-10/Mc 6, 1-6

Dijous passat a La Contra de La Vanguardia apareixia una entrevista feta a un tal MICHAEL TOMASELLO, un estadounidenc de Florida especialista en psicologia comparada entre humans i simis.

Ja sabeu que en els titulars de La Contra hi solen aparèixer les referències ideològiques o religioses (si les tenen) dels entrevistats. Imagino que a la pregunta sobre la seva fe la resposta d’aquest especialista em va sorprendre: Ningú no sap d’on surt l’univers, tot és un misteri. Tinc sensació de meravella.

I justament és aquesta constatació de misteri i aquesta sensació de meravella les que m’han tornat a la memòria en llegir les lectures d’avui per a preparar l’homilia. Perquè crec que aquesta capacitat de SORPRESA és la que apareix com un comú denominador en les lectures d’avui.

SORPRESA ja en la primera lectura, en la vocació d’Ezequiel. És Déu mateix qui sorprèn en aquesta lectura, perquè davant les reiterades afirmacions que el profeta serà enviat a un poble de cara endurida i de cor empedreït, Déu s’entesta en què aquest poble sàpiga que hi ha un profeta enmig d’ells, és a dir, algú que anuncia de part de Déu una Paraula que vol provocar el canvi, la conversió, la tornada a Déu i a la seva comunió. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA també en la segona lectura, en les paraules de Pau. L’Apòstol ens obre el seu cor i ens parla de les revelacions que ha tingut. Semblaria normal de pensar que algú amb aquestes revelacions ha de ser poc menys que un súper-heroi... però Pau experimenta la limitació i la feblesa i descobreix, dins d’aquesta, la Paraula de Déu que el commina: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA, finalment, a l’Evangeli, i aquí doble. La sorpresa dels veïns de Jesús que es demanen: D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?... però una sorpresa que esdevé escàndol, una sorpresa que esdevé tancament, un tancament tal que provoca la sorpresa de Jesús com també hem escoltat: I el sorprenia que no volguessin creure. I Jesús se sorprèn encara ARA.

Diria que cada Diumenge en l’Eucaristia especialment, però també cada dia, en el nostre viure quotidià, si parem bé l’orella, Jesús ens convida a despertar en nosaltres el que deia aquest científic: despertar la nostra sensació de meravella.

Començant per reconèixer que no ho sabem tot ni de Déu, ni de l’univers, ni de la política, ni de l’economia, ni tan sols del nostre veí. Que tot plegat és (som) un gran misteri. Si no ho fem així serà fàcil, per exemple, d’escandalitzar-nos del proïsme i deixar-nos portar per prejudicis que, com als ciutadans de Natzaret, els van impedir de veure i entendre en aquell seu veí el Profeta i més que profeta que passava fent el bé i guarint a tothom enmig d’ells.

I seguint per posar-nos humilment davant d’Aquell que s’entesta en revelar la seva Bellesa en les coses petites i quotidianes, en els gestos d’amor, d’amistat, de solidaritat, de misericòrdia, d’acolliment que potser ens passen desapercebuts perquè els creiem tan normals...

Aquest Diumenge i tota la setmana demanem-li a Déu que augmenti la nostra capacitat de meravella per tantes coses belles que ens envolten i tantes coses bones que hi són i sovint no sabem veure.

“El sorprenia que no volguessin creure” (Diumenge 14)

“El sorprenia que no volguessin creure”. Així ens resumeix l’evangeli la visita de Jesús a la seva casa pairal de Natzaret. La reacció dels seus veïns no fou de comprensió, ni tampoc d'acceptació: “Tothom se n’estranyava”, explica sant Mateu.

Aquesta és també la vivència que tenim molts cristians a casa nostra quan, amb més o menys encert, donem testimoniatge de Jesús i de la nostra fe. La reacció majoritària és d’estranyesa, i a nosaltres també ens sorprèn aquesta incredulitat tan recalcitrant.

Fins i tot els qui portem alguna dècada com a creients compromesos i educats amb els entusiasmes evangelitzadors del Concili Vaticà II, sobrepassem la sorpresa i arribem al desconcert. Veient els escassos resultats de la nostra acció pastoral més enllà d’un petit cercle d’incondicionals ens preguntem: ¿Que ha fallat? L’educació conciliar rebuda? Les estratègies pastorals? L’ambient social?

Respostes provinents de l’àmbit eclesial poden ser, no de sorpresa com Jesús a l’evangeli, sinó de condemna a la societat. Malament si ho fem; crítics sí, però no jutges. També ressona amb subtil contundència que es deu, no al concili Vaticà II –això seria tirar-se pedres al propi teulat-, però sí a les alegres adaptacions del mateix. Qui sap si, quan parlem de nova evangelització, volem desautoritzar el que s’ha fet els darrers cinquanta anys. Malament si ho fem; crítics sí, però no jutges.

Les respostes que surten de l’entorn social són variades. Algunes són de confrontació, altres de desdeny, altres de recel, altres de silenci, altres manipuladores, altres indulgents. Però la gran proclama del Concili Vaticà II va ser el trencament d’enemistats entre Església i societat. Vivim i compartim la mateixa realitat. S’han acabat els dualismes i les confrontacions, però els sectors eclesials i socials més durs prefereixen les hostilitats, perquè delimiten el propi territori.

Les lectures que hem escoltat il·luminen i agermanen el camí social i eclesial que compartim. Jahvè insisteix a Ezequiel que “ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. El missatge val sobretot per la societat i és aglutinant: sempre hi haurà un profeta enmig del poble, el reconeguem o no, l’acceptem o no...

Sant Pau es confessa en veu alta: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort”. ¿Com harmonitzar el que expressa l’apòstol en un context d'Església incipient amb el nostre ara i aquí, que acumulem segles de tradició cristiana? Està desfasat sant Pau? o segueix, vint segles després, trencant esquemes religiosos? o potser ens està demanant impossibles? Missatge per l'Església.

El missatge més nítid a l'Ésglésia el dóna Jesús, després de sorprendre’s de la incredulitat dels seus paisans: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.

JESÚS VEIÉ UN HOME QUE ES DEIA... COM TU!!!

CARAVAGGIO. VOCACIÓ DE SANT MATEU (DETALL)

Divendres, 6 de juliol de 2012

Am 8, 4-6.9-12/Sl 118/Mt 9, 9-13

  

Permeteu-me avui que el sermó sigui més aviat un espigolar frases d’aquest evangeli que acabem d’escoltar, que potser ens podran servir per a una meditació més profunda a casa, com si ens trobéssim en un recés.

La pauta del que vull compartir amb vosaltres me la dóna la mateixa resposta de Jesús als crítics fariseus: NO HE VINGUT A CRIDAR ELS JUSTOS, SINÓ ELS PECADORS. El que està en joc, com si diguéssim, és la prerrogativa de Jesús de cridar al seu seguiment, justament, no aquells qui als ulls humans estan en el “bon camí”, sinó aquells que semblen els més allunyats, aquells per qui ningú, com es deia abans, pagaria un duro.

Diu que Jesús veié un home, que es deia Mateu, assegut al lloc on recapten impostos. I m’agrada llegir això, perquè un té sovint la idea (equivocadíssima, a parer meu) que Déu està limitat a aparèixer, a revelar-se, en unes determinades condicions (i que si les podem posar nosaltres, molt millor). I penso que estem equivocats. Déu és Aquell que no deixa mai de sorprendre’ns. Tenim altres models de teofanies (revelacions de Déu) en l’AT: com ara un Moisès que tranquil·lament està pasturant el ramat del seu sogre quan té la visió de la bardissa que no es consumeix; o un Gedeó que veu l’àngel de Déu mentre es troba batent el blat dins d’un cup per salvar-lo dels madianites; o un Zacaries que rep la visita de Gabriel mentre està servint al temple, o Maria de Natzaret... un Déu que se’ns revela en la nostra pròpia quotidianitat, sense grans llums de colors ni pirotècnia de cap tipus, però que se’ns revela com Algú ben real.

Però un Déu que se’ns revela per a dir-nos, a cadascú dins les nostres possibilitats, segons el nostre enteniment, sense forçar la nostra llibertat: Vine amb mi. I m’agraden també aquestes paraules perquè no és un convidar a guanyar diners, ni a tenir fama, ni a escalar en posició social (malament rai qui es pensi això), és un simple però profund Vine amb mi. Seguir Jesús, seguir-lo a Ell, és un convit d’intimitat, de comunió, de compartir.

És per això, crec, que acte seguit trobem els protagonistes entaulats. Però... a casa de qui? En la traducció catalana que acabem d’escoltar i en l’original grec hi ha la mateixa ambigüitat. “A casa seva” tant podria ser la de Mateu com la de Jesús. Deixeu-me pensar que és la casa de Jesús per dos motius. Primer, perquè ens trobem a Cafarnaüm (l’evangeli d’avui és continuació del que vam llegir ahir a missa) i la casa de Pere és el quarter general de Jesús i els deixebles. La petita església. Té sentir dir-li a un amic, o a qualsevol altre, vine... a casa teva? I, segon, per la presència dels fariseus, que no hi posarien mai els peus a casa d’un publicà, però sí a casa d’un rabí (com es tenia per tal a Jesús popularment).

Convidats a la taula de Jesús. Podem desitjar alguna cosa de millor? Convidats a la seva intimitat, a menjar i beure amb Ell, a participar de la seva conversa, de les seves vivències, de les seves penes i alegries, també dels seus rebuigs i incomprensions.

I aquí, en el nostre text, ja apunten les incomprensions. Els fariseus no s’estan de criticar, com sempre, el Mestre: Per què el vostre mestre menja amb cobradors d’impostos i pecadors? On s’és vista tanta impostura? La resposta de Jesús és clara: El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts. I Jesús, dient això, transforma la seva casa, com qui diu, en un hospital, un lloc d’acolliment, un lloc on les ferides són guarides, les limitacions superades, els pecats perdonats, les persones restablertes a la seva dignitat.

La frase final, per a mi, és la millor, perquè Jesús converteix el seguiment a Ell mateix, el compartir la seva taula, la seva vida, en el veritable acte de culte: Aneu (Jesús els està fent fora?) a aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és misericòrdia, i no sacrificis”.

D’aleshores ençà els cristians ens escarrassem a venir a la taula de Jesús, l’Eucaristia, perquè ens sentim cridats per Ell mateix a venir i a fruir de la seva presència, de la seva guarició. D’aleshores ençà els cristians convidem a tothom sense forçar a aquest culte que ha canviat els sacrificis cruents, els animals immolats, per actes d’amor i misericòrdia, els mateixos amor i misericòrdia que hem rebut d’Ell totalment de franc. Ens podrem resistir a la seva crida?

"Per què us esvereu?" (Dimarts-dimecres 13)

“Senyor, salveu-nos! Ens enfonsem!”, criden els deixebles a Jesús. Quelcom tan bell, apamat i plàcid com el llac de Tiberíades inesperadament es torna hostil i agitat, posant la por al cos en uns homes bregats de navegar per aquelles aigües.

Semblantment ens passa a nosaltres amb l’entorn social, fins fa quatre dies plàcid i apamat. Però de sobte, talment com un temporal, els vents ens bufen en contra i les onades de la crisi, cada cop més altes, ens sacsegen les barques. La por a enfonsar-nos és comprensible.

¿Gosarem, avui dia, demanar obertament -com els deixebles- l’ajut de Jesús? El model de l’ésser humà contemporani, cofoi d’haver descobert la “partícula de Déu”, no es posarà mai en evidència clamant a crits una intervenció divina. “La religió és una ideologia antiga i ultrapassada” –ens respondrà convençut; però davant la crisi actual callarà avergonyit, perquè la seva ideologia prepotent és qui l’ha creada.

“Per què us esvereu? Quina poca fe!”, respon Jesús als deixebles i als qui, tot i ser homes i dones contemporanis, ens sentim creients i confiem en Déu. El relat evangèlic de la tempesta apaivagada és un escena simbòlica amb un missatge molt clar: davant les tempestes que ens sobrevinguin, no tinguem por, Jesús navega amb nosaltres i la barca no s’enfonsarà per altes que siguin les onades. La fe en Jesús ens dóna una confiança fonamental en les coses que res ni ningú pot igualar.

AIXECA'T!!!!

Diumenge XIII, 1 de juliol de 2012

Sv 1, 13-15; 2, 23-24/Sl 29/2 Co 8, 7.9.13-15/Mc 5, 21-43

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida” començava dient l’autor del llibre de la Saviesa. És tota una afirmació de principis, perquè a nosaltres mateixos sovint ens passa que mirem al nostre voltant i no és allò que primer vindria a la nostra ment de pensar.

El terrorisme latent encara en alguns països, les lluites intestines entre gent d’un mateix país (como ara la violència a Nigèria o a Síria), la corrupció política o econòmica en tants llocs, la violència que anomenem “de gènere”, la crisi econòmica en el nostre país... són signes de mort en la nostra vida social que ens poden portar a la desesperança, a pensar que poca cosa podem fer... ens cal, però, recordar que en aquests “signes de mort”, més que mai ens cal recuperar aquesta idea: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”.

DÉU NO VA FER LA MORT. I això vol dir, primer de tot, que podem apropar-nos a Ell, font de Vida per a pouar en Ell allò que pot guarir les nostres limitacions, els nostres egoismes, les nostres mesquineses. La dona amb pèrdues de sang de l’Evangeli no és només una dona malalta en cerca de guarició física, és la dona que porta dotze anys ritualment impura, literalment: com si fos una leprosa que no pot apropar-se al temple a pregar ni a oferir sacrificis (justament allò que potser podria portar consol a la seva ànima turmentada) i havent-se d’amagar de tothom perquè tot allò que toqui (estris o persones) quedaran impurs al seu tacte. Guarint-la, Jesús no només restaura la seva salut, la restaura a la comunió amb Déu (si és que mai li havia faltat veritablement) i a la vida en la societat.

NI LI AGRADA QUE L’HOME PERDI LA VIDA. I això vol dir, primer de tot, reconèixer la feblesa de la vida, de tota vida, i també la seva vàlua immensa. Jaire, el cap de la sinagoga està desesperat, la seva filleta es mor i el seu darrer recurs és el Mestre. Quan arriben a casa el desenllaç temut s’ha fet realitat. La jove és morta. No hi ha res a fer. Però Jesús bandeja d’allà els sorollosos i els qui es planyen, resta només amb els pares i tres deixebles. Allà, en la intimitat, Jesús revela que sols en Ell la restauració i l’esperança són possibles. Guarint la jove, en una societat on els nens i nenes sols comptaven com a patrimoni familiar i per assegurar que el patrimoni no es perdés en el futur, Jesús fa més que restaurar la salut i donar vida, revela que cap persona és menyspreable, que tota vida compta.

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. Esperonats per aquest Déu de vida i de vida a desdir, participem d’aquesta Eucaristia, escoltem la seva veu que també ens diu a nosaltres “AIXECA’T”.

Podem perdre la vida... però amb Ell la vida pot omplir-se de sentit, d’esperança de futur. Ell pot transformar els nostres límits en oportunitats de creixement; la feblesa, en el descobriment de noves forces; a descobrir que es pot viure compartint i donant-se en comptes d’una vida regida pel consum i el tancament.

Escoltem la seva veu. Sí, també a nosaltres, íntimament, ens diu “AIXECA’T!!!”

“Teniu abundantment de tot” (Diumenge 13)

“Germans, vosaltres teniu abundantment de tot”, diu sant Pau a la comunitat cristiana de Corint. Però l’apòstol menciona només coses immaterials: “fe, doctrina, coneixement, interès per tot”. De fet, Pau els està motivant a fer una col·lecta a favor dels germans necessitats de Jerusalem. El seu argument és definitiu: donat que comparteixen tants béns espirituals amb germans de comunitats allunyades, només han d’afegir, quan calgui, béns materials. Es tracta de fer comunió.

La tradició cristiana de les col·lectes -fonamentades en la comunió- va més enllà de la solidaritat y de la justícia social; o diguem-ho millor, la comunió les assumeix i les redimensiona. Perquè podem ser solidaris, sensibles, generosos y compromesos socialment, - això és excel·lent i lloable-, però la comunió permet viure com a propis els anhels i neguits d’aquelles persones, tal i com Jesús va fer amb els nostres. Es tracta d’un complement de transcendència i eficàcia. Aquesta és, en definitiva, la demanda als corintis: afegir a la comunió de fe i d’amor en Jesús, la comunió de béns.

Dient això posem el dit a la nafra del que ens està passant avui dia: després d’educar-nos durant alguna dècada en la solidaritat i la justícia social, de superar complaguts antics paternalismes i beneficències amb plans socials de promoció i desenvolupament, després d’organitzar la societat amb infraestructures adequades per ser eficaços, després de crear estudis universitaris perquè sortissin experts..., tot plegat se’ns queda a l’aire amb un argument irrefutable: no hi ha diner públic per mantenir-ho i el diner privat cau en comptagotes.

Però no es tracta d’un fracàs del nostre sistema social, sinó de tastar-ne dolorosament els límits. Potser venen temps, o ja han arribat, de desinflar el mite de les inabastables possibilitats humanes que, com els herois de l’antiguitat, volien usurpar el poder dels déus; o que deixem d’enaltir els models de societat com si fossin paradisos terrenals.

Tard o d’hora menjarem la poma del desencís i assaborirem la frustració de veure’ns limitats. El primer llibre de la Bíblia ens deixa clar de bell principi que els humans assaborim cruament la realitat quan ens oblidem de Déu o volem ocupar el seu lloc.

Malgrat dolgui a la nostra mentalitat contemporània, ens cal el suport diví per desplegar assenyadament la nostra existència. Ens cal, també, comunió, per arrodonir els nostres anhels socials. Ens cal esperança, per no creure’ns els discursos fatalistes que, posant-nos la por al cos, pretenen tenir-nos ben subjectats. Ens cal fe en Jesús, per guarir el nostre esperit i també per guarir la nostra materialitat.

“Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”, diu Jesús a la dona que patia pèrdues de sang. “Noia, aixeca’t”, li diu Jesús a la noieta morta. Jesús irromp en l’escenari humà de forma sobrenatural per transformar-lo. No es tracta de relats simbòlics, sinó de fets extraordinaris de Jesús. Si els humans fem coses extraordinàries, perquè li volem treure mèrits a Jesús?

Sant Pau tenia raó quan deia als corintis que tenien abundantment de tot per respondre a les precarietats humanes. No ens oblidem que nosaltres també.

"Escuchad islas" (Solemnidad de San Juan Bautista 2012)

“Escuchad islas, atended pueblos lejanos”, decía la primera lectura. ¿Estaría pensando en Cuba y en nosotros el profeta Isaías cuando proclamaba este discurso? Vivimos en una isla y somos un pueblo alejado de Israel, pero tenemos que reconocer que los tiempos y el mapamundi del profeta eran otros.

Esta era la realidad que le tocó vivir a Isaías: los dos últimos reyes israelitas llevaron al pueblo al desastre, la potencia del momento -los vecinos babilonios- los intimidaban e invadían progresivamente, los exilios fragmentaban la unidad israelita, y el pueblo sencillo sobrevivía como podía.

La situación parecía un callejón sin salida: Israel vivía en la incertidumbre: desalentado, desperdigado, y además amenazado. Por ello, Dios suscitó profetas como Isaías, pidiéndole, en un primer momento, preocuparse por sus compatriotas desesperanzados. Pero también le pidió que extendiera su mirada a los que vivían más allá de sus fronteras. Por último, como si no fuera suficiente, le pidió que su mensaje llegara a todos los rincones del orbe: “te hago luz de las naciones para que mi salvación alcance hasta el confín de la tierra”.

Nos podemos preguntar, con viva curiosidad: ¿cuál sería el mensaje del profeta para que alentara a los desalentados de Israel, para que congregara a los dispersos, y para que iluminase a todas las naciones?

Dios le revelaría a Isaías que es imposible que surja ninguna salvación cuando el miedo y el recelo lo bloquean todo, lo de adentro y lo de afuera. Cuando se desbloquean las espirales de negatividad y se establecen espirales de positividad entonces llega la salvación que, progresivamente, lo abarca todo y a todos en un ámbito de diálogo abierto y confianza mutua.

Pero lo genuino de Isaías es que anunciaba una salvación diseñada por Dios y no por los humanos. Lo mismo hizo Juan Bautista siglos después, anunciando al pueblo la salvación divina concretada en la persona de Jesús de Nazaret y su proyecto de vida, que asume y supera incomparablemente los recientes acuerdos de la Cumbre de la Tierra Rio+20.

Nuestro mundo, nuestra vieja, única, y contaminada nave espacial, como nos dicen algunos noticieros, sigue necesitado de profetas como Isaías y Juan Bautista que anuncien nuevos tiempos que permitan respirar aliviados a los que tienen el corazón en un puño, donde los humanos sean mucho más que una simple especie, donde los pueblos tengan a Dios como fuente de todo bien espiritual, material y intelectual.

Y aunque oigamos voces que no comparten anuncios creyentes como los de Isaías y Juan Bautista alegando que son un estadio superado por el pensamiento humano, recordemos la inteligente claridad con que se expresaba el papa Benedicto XVI antes de partir de Cuba: “Vine aquí como testigo de Jesucristo, convencido de que, donde él llega, el desaliento deja paso a la esperanza, la bondad despeja incertidumbres y una fuerza vigorosa abre el horizonte a inusitadas y beneficiosas perspectivas. En su nombre, y como sucesor del apóstol Pedro, he querido recordar su mensaje de salvación”.

Esto sí que iba dirigido a los que vivimos en esta isla.

LA PARAULA DE DÉU FETA CARN...

Dimecres, 27 de juny de 2012

Sant Ciril d’Alexandria, bisbe i doctor de l’Església

“Feu-me entendre la vostra llei, que la vull guardar amb tot el cor...” és el que hem escoltat fa uns moments en el Salm responsorial. Aquest “enamorament” per la Llei, aquest desig de guardar amb tot el cor, de meditar, d’aprofundir els manaments de Déu en la religió jueva es fa evident en dues festes molt concretes: la festa de Les setmanes (“Shavuot”, que es correspon al temps que per a nosaltres va de Pasqua a Pentecosta) i la Festa de la Torà (“Simjat Torah” al vuitè dia de la festa de les Cabanes o “Sucot”).

En la primera festa es recorda el do de la Torà especialment simbolitzat en el  lliurement de les dues taules de la Llei amb els Deu manaments que Déu fa al seu poble a la muntanya del Sinaí per mediació de Moisès. La segona, és una festa més recent que festeja el dia en què a la sinagoga es llegeix la darrera porció litúrgica del Pentateuc que va sent llegida cada dissabte i, tot seguit, es llegeix la primera porció del cicle. D’aquesta manera se simbolitza que la Torà no es deixa mai de llegir, no es deixa mai d’escoltar, de meditar, d’aprofundir en la vida del poble jueu.

En la pràctica ritual d’aquestes festes no hi manca mai la dansa i l’alegria, fins i tot el ball que joves i grans van fent per torns amb el Rotlle de la Torà (tot el Pentateuc) ben guarnit en braços. Els símbols són molt eloqüents: la voluntat de Déu, allò que el defineix i allò que Ell ha revelat al seu poble per a donar-se a conèixer en la seva intimitat i per a entrar en comunió amb Ell queden reflectits en aquesta Paraula de Déu que s’ha fet llibre, instrucció, manament que cal ser obeït. Podem entendre la por del rei en la primera lectura quan ha llegit i ha comprès que ni ell ni els seus súbdits no portaven la vida que Déu esperava del seu poble.

Però la litúrgia avui ha fet coincidir aquests textos que ens parlen de la trobada del llibre de la Llei al Temple i el compromís que rei, ministres, sacerdots i poble fan de seguir els manaments de Déu en la seva vida... amb la celebració de la memòria de Sant Ciril d’Alexandria qui és recordat per l’Església no per la manera de fer política a la ciutat egípcia (alguna cosa de veritat, però potser també d’exageració, hi ha a la pel·lícula ÀGORA que molts vam poder veure fa uns anys), sinó per la seva defensa de la fe davant les heretgies de l’època (novacians, nestorians...) i per la seva defensa de Maria com a Theotókos, és a dir, com a Mare de Déu en el Concili d’Efes (431).

I em sembla interessant aquesta coincidència d’avui perquè la defensa de Maria com a Mare de Déu i no únicament com a Mare de Crist (que és el que defensaven els nestorians) té a veure amb qui és Jesús per a nosaltres veritablement.

Si Jesús és veritablement Déu i veritablement home, és a dir, si Jesús no és sols un bon profeta i ja està, ni tampoc és el resultat d’una divinitat que s’ha possessionat d’un ésser humà a qui anul·la per poder fer el que vol, sinó veritablement Déu i home amb tots els ets i uts que això comporta, podrem entendre la gran diferència entre el judaisme i nosaltres: la Paraula de Déu no s’ha fet llibre; la Paraula de Déu s’ha fet carn, s’ha fet persona humana, algú com nosaltres.

Què implica això? Que ja no hi ha manaments? No, ben cert que trobem també manaments: estimar l’enemic, no jutjar, perdonar sempre... Implica, però, quelcom de més profund: deixar-se “enamorar” d’aquesta Paraula, acollir-la... I s’esdevindrà quelcom que, de mica en mica, anirà canviant la nostra vida fins que els fruits d’amargor i tristesa que encara podem donar esdevinguin o donin pas a fruits d’alegria, d’esperança, d’amor desinteressat. I avui Jesús ens posa en guàrdia: ha revelat l’amor del Pare i sap que les nostres obres, les que surten més del fons del cor, revelen la nostra fe, de la mateixa manera que els fruits dolents revelen els falsos profetes de l’Evangeli.

Que aquesta Eucaristia on Jesús es fa present enmig nostre vagi transformant el nostre interior per donar els fruits que Ell espera de nosaltres.

CRIDATS A SER MÉS DEL QUE NO ENS PENSEM...

Sequoia Gegant

Diumenge, 24 de juny de 2012

Naixement de Sant Joan Baptista

Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80

Quan estava llegint les lectures d’avui per a preparar el sermó, no sé ben bé si és per cosa de l’edat o és pels focs artificials que ahir veia des del terrat del nostre convent, que vaig tenir un d’aquells moments en què un, sense saber perquè, torna enrere en el temps i es recorda de quan era un nen.

Tot pensant, recordava altres festes de Sant Joan amb els pares, amb els amics... i d’aquí vaig fer un salt que em va dur a pensar en quin havia estat l’itinerari de la meva vida... que no us explicaré aquí perquè us avorriríeu sobiranament.

Una de les coses que em va venir al cap, al veure’m ara com a frare, va ser de fer un repàs a totes les vocacions que havia tingut de petit. Començant per policia, passant per metge, després per mestre i encara per advocat, imagino que més aviat influenciat per alguna que altra sèrie de TV de l’època, que no pas per exemples de persones concretes...

El que voldria subratllar de tot això és el descobriment d’aquesta mena de necessitat de la vocació, és a dir, d’aquest “sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit” que sembla que tots portem dins i que penso va més enllà de la mera professió laboral que un acaba fent per guanyar-se la vida.

Necessitat de sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit. Això és el que em crida l’atenció avui. Perquè crec que va molt lligat a sentir-se útil, però també no sols a això (perquè seria massa “funcional”), sinó també a sentir-se valorat i a trobar en aquest “ser i fer” no sols un sou a final de mes sinó una realització personal i un sentit.

I crec que les lectures d’avui parlen de tot això. Ho fan, si us hi fixeu, parlant de vocacions concretes: la d’Isaïes (en la primera lectura) i la de Joan (en l’Evangeli). Unes vocacions que neixen en el més íntim del cor dels protagonistes sense que ells mateixos la cerquin voluntàriament. Recordeu que hem llegit en Isaïes: “Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, Ell pronuncià el meu nom...”. Unes vocacions que si voleu, pensant en els nostres paràmetres consumistes, no reportaran cap guany als mateixos protagonistes, més aviat maldecaps... de fet, segons la tradició, Isaïes fou serrat per la meitat i Joan fou decapitat. Van tenir, doncs, una “professió” perillosa i que els va dur a la mort per dir les coses massa clares. Però unes vocacions on hi havia aquesta certesa en el fons del cor de ser valorats, de ser estimats per Déu mateix qui esdevenia la Font que omplia de sentit i d’esperança les seves vides.

Com nens petits que veiem en els altres allò que ens manca a nosaltres i ho desitgem, podríem pensar dels nostres protagonistes d’avui: “Quina sort! Un Isaïes, un Joan Baptista! Quins personatges, quina fe, de quina manera Déu els parlava i obrava miracles a través d’ells...”. Mentre oblidem que la nostra necessitat de sentir-se cridat a ser o a fer alguna cosa que ens ompli de sentit i ens dignifiqui com a persones, que tots portem al fons del nostre cor, és ja la crida de Déu en nosaltres a viure una vida de comunió amb Ell, de solidaritat i amor incondicional per al proïsme, d’una vida ja curulla d’alegria i de sentit que pot entomar amb esperança les situacions contràries que indefugiblement ens portarà la vida.

Que en aquesta Eucaristia la meditació i la comunió amb Aquest Jesús que novament ens crida a seguir-lo i a ser llum entre els nostres veïns faci de nosaltres homes i dones segurs i alegres de la nostra vocació de cristians.

L'APOSTA DE JESÚS

EREMO DELLE CARCERI (ASSISI)

Diumenge XI, 17 de juny de 2012

Ez 17, 22-24/Sl 91/2 Co 5, 6-10/Mc 4, 26-34

No ens enganyem, no tenim un tractat en el qual, fil per randa, Jesús ens detalli què és el Regne del cel i com l’hem de construir.

A nosaltres, fills del cartesianisme i la il·lustració, ens costa d’entrar en les paràboles bíbliques perquè la seva riquesa, sovint, ens apareix enterbolida per un pòsit cultural de segles que està ben lluny de la nostra manera de pensar i d’entendre.

Un exemple el tenim en les paràboles del Regne que trobem en l’Evangeli d’avui. En elles Jesús intenta donar als seus oients (i Marc, de retruc, als membres de la seva comunitat) unes llambregades del que és el Regne, sense voler exhaurir, ni molt menys, tot el que el Regne pot donar de si.

La primera comparació és ben concreta, a jutjar per l’experiència que en tenien els conciutadans de Jesús quan treballaven la terra. La clau em sembla que es troba en aquestes paraules: De nit i de dia, mentre ell (el pagès) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

Podria semblar màgia i, en canvi, per la cultura que tenim en ciències naturals, sabem fins al detall què és el que passa i quines condicions s’han de donar per a què la llavor creixi. Però l’èmfasi de Jesús aquí (em sembla) és AQUEST NOSTRE NO FER RES pel que fa al creixement del Regne. Un no fer res que no vol pas dir PASSIVISME ni TANTSEMENFOTISME (si m’ho permeteu dir així, com ens ho deia sovint un professor de la Facultat de Teologia). No vol dir que no hi posem res de la nostra part, sinó que recordem que el creixement o l’èxit (ep, i un èxit que mai no té a veure amb les nostres expectatives o en la d’alguns moviments) no ve dels diners, no ve de la força del nombre, ni de la força bruta: VE DE DÉU. El creixement és SEU i, creieu-me, ELL ÉS LA GARANTIA D’UN CREIXEMENT QUE DURI A LLARG TERMINI.

La segona comparació en l’Evangeli esdevé complementària de la que acabem de veure quan parla del creixement del gra de mostassa que es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. No em negareu que, en sentir això, no hem estem temptats a dir: VA, HOME, VA, SI LA MOSTASSA ÉS UN ARBUST! COM PODRIA CRÉIXER TANT DESMESURADAMENT? I ja estem racionalitzant quelcom irracionalitzable. Justament aquí la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat ens ajuda a captar el sentit, doncs diu el profeta: Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra (la de l’esqueix de cedre plantat per Déu mateix) i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc (que representen les nacions que envoltaven Israel) sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Aquestes paraules dites a un poble en l’exili i sense esperança eren capaces de ser molt ben enteses per l’auditori i donar gruix d’identitat. Déu intervindria, en el seu moment, i faria tornar el seu poble a la seva terra, fent-lo créixer i donar fruit (multiplicació i extensió) davant de les nacions que res no podrien fer per aturar-ho.

Aquesta és novament l’aposta de Jesús. Ell, que sap que els seus oients poden relacionar les seves paràboles amb les del profeta, els està dient que Déu ja està actuant a favor seu, que el Regne no sols és enmig d’ells, sinó creixent desmesuradament i sense aturar-se, com un gra de mostassa que es transformés en un arbre gros com el cedre de qui parlava el profeta.

Però, què ens diu avui a nosaltres tot això? I encara més, és que ens ha de dir alguna cosa? És obligat que aquesta paràbola escoltada avui esdevingui quelcom dinàmic i actual per a nosaltres? O podem bandejar-la pensant que ja no té res a veure amb nosaltres?

Jo acabo d’arribar d’Assís, de fer un pelegrinatge juntament amb el P. Mateu (crec que alguns el coneixeu) i 45 persones més. I us haig de confessar que anar a Le Carceri (uns eremitoris tot pujant la muntanya del Subasio, en el mateix Assís, i a La Verna (el lloc on Francesc rebé els estigmes) m’han deixat bocabadat. Per què? Perquè quan un veu aquelles muntanyes, aquells boscos i, a més, aquells forats a les roques, aquelles baumes on hi habitava Francesc hom es demana: com és possible que un home sol (cert, després amb 11 més), amb la seva manera de viure, pobre, feble, a la intempèrie, pogués (poguessin) atreure en poc temps 5.000 persones a l’Orde?

Deixem de banda els profetes de calamitats, centrem-nos en les paraules de Jesús avui i, contra tota desesperança, alcem els ulls ben alt, perquè el Regne creix, ningú no el pot aturar. No com nosaltres voldríem, no com nosaltres potser somiem o esperarem, sinó com Ell vol. Però, ben cert, no ho farà sense nosaltres, sense el nostre compromís, sense la renovació diària de la nostra aposta per viure l’Evangeli que Jesús predicà i el portà a donar la vida per tothom.

Que aquesta Eucaristia sigui penyora d’aquest compromís per portar arreu la Bona Notícia d’un Regne on tothom hi és benvingut, on tothom pot trobar casa seva.

  

JESÚS IRAT... POTSER PER MI?

Divendres, 1 de juny de 2012

Sant Justí, màrtir

1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25

La raó ordena als homes verament piadosos i filòsofs d’honorar i estimar només la veritat, deixant de banda les opinions dels antics si són infundades. Perquè la sana raó exigeix no solament deixar de seguir els qui han fet o ensenyat quelcom injustament, sinó que, en qualsevol cas i per damunt de la pròpia vida, l’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Justí, Primera Apologia, II, 1

Què li ha passat a Jesús? Com és que avui el trobem pel camí amb gana i, malgrat que l’Evangelista ens diu que encara no era el temps de les figues, cerca allò que Ell mateix hauria de saber que no pot trobar? I si sap que no pot trobar fruit... perquè ha maleït la figuera? Per acabar-ho d’adobar el veiem també irat quan arriba a Jerusalem, Marc  ens ho escriu clarament: Quan arribaren a Jerusalem, anà al temple i es posà a treure els qui compraven i venien dins el recinte del temple; bolcà les taules dels canvistes i els seients dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res dintre el recinte del temple. I els explicava: “No diu l’Escriptura que tots els pobles anomenaran el MEU temple casa d’oració? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. Pot tenir Jesús “un mal dia”?

No us penseu que jo tinc la solució a la pregunta, perquè qui pot entrar o apropar-se per poc que sigui al pensament de Jesús, a la seva intimitat? Sabem, però, que Marc coneix les Escriptures i ja d’antic els profetes comparaven el poble d’Israel bé amb una vinya, bé amb una figuera. Arbres ben coneguts en aquelles latituds i generosos en donar fruit al seu temps. La clau, em sembla a mi, la dóna el mateix Evangelista al principi del que hem escoltat quan diu: Jesús, després que la gent l’havia aclamat, entrà a Jerusalem i anà al temple. Com que ja era tard, donà només una mirada i sortí amb els dotze cap a Betània.

La clau està en aquesta mirada de Jesús, en el que hi veié i no li va agradar. I sabem què és el que hi veié i no li va agradar precisament per la reacció que tindrà quan entri al temple i faci fora comerciants i canvistes. Intuïm que la mirada de Jesús pot ser una mirada de tendresa, però pot ser també una mirada escrutadora, capaç de discernir i anar més enllà dels fets, capaç d’arribar al fons de les coses, al fons del nostre cor. Què ha vist, Jesús? Ha vist, potser, un temple bellament i harmònicament construït, un culte ple de fastuositat i ha vist comerç, negoci al voltant d’allò més sagrat. Ha vist, potser, gent molt religiosa i complidora, capaç de colar el mosquit per acomplir estrictament amb la Llei, però el temple ha deixat de ser el SEU temple, una casa d’oració, el lloc de trobada amb Ell per antonomàsia. Ha vist potser homes i dones que cerquen de debò Déu però en mig de tantes coses que ofeguen aquesta recerca vital, que tanquen la porta de la fe a molts que cerquen amb sinceritat de cor.

Escrit i proclamat avui l’Evangeli per a la nostra instrucció em demano si també jo mateix, nosaltres, com Església –que hauríem de ser aquella figuera de la qual el Mestre n’espera el fruit–, hem esdevingut tan sols fullaraca, perduts en negociacions i interessos, preocupats per una bona posició, melangiosos d’aquell reconeixement d’antuvi que pensàvem que la gent ens tenia; preocupats, això sí, per una bona estètica, oblidant una bona ètica i així, de mica en mica anem malbaratant la gràcia que hem rebut.

Deixem-nos avui interpel·lar en aquesta Eucaristia pel model d’homes i dones que ja des del principi del cristianisme, com sant Justí, saberen ser amics de la Veritat. Com ell mateix deia: L’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Deixem-nos mirar per Jesús a fi que pugui fer fora del SEU TEMPLE, que som nosaltres, tot allò que impedeix que esdevinguem l’atri on els demés es puguin trobar amb Ell.

DIA DEL MALALT A ARENYS DE MAR

Diumenge VII de Pasqua, 20 de maig de 2012

Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11/Sl 46/Ef 1, 17-23/Mc 16, 15-20

Obriu una finestra a l’esperança!

 

Aquesta idea voldria que us acompanyés en el dia d’avui i, si pogués ser, no només aquesta setmana sinó, al menys, fins al proper any en què, volent Déu, ens retrobem per celebrar aquesta Eucaristia en el Dia del Malalt.

El novembre farà ja 3 anys que em van operar de la vesícula. Com podeu suposar la primera cosa que em preocupava, abans de l’operació, era que tot anés bé. La segona, també ho podeu suposar, era que em toqués un bon company d’habitació. La tercera, potser, ja us costaria més d’endevinar, perquè és més personal: que l’habitació tingués una finestra amb vistes. Pensava que si el postoperatori s’allargava massa almenys pogués passar-me hores davant d’una bona finestra on entrés la llum del sol i on pogués distreure’m veient passar la vida de l’exterior.

Avui, i espero que us hagi arribat per a tots, el recordatori de la Diada té com a dibuix una icona copte, és a dir, feta per un cristià egipci.

Què és una icona? Una icona és una finestra oberta a una altra realitat. Oberta al món de Déu, a aquella realitat que hi és, que potser intuïm, però que no és visible. Necessitem, per a veure-la, mirar amb els ulls del cor.

No sé si teniu una bona finestra en les vostres cases, però voldria que cada cop que mireu aquest recordatori i mireu la icona en ell reproduït penseu que teniu una finestra oberta a aquest món de Déu.

L’artista, si us hi fixeu, ha fet encabir en una sola imatge diferents passatges bíblics que ràpidament voldria compartir amb vosaltres, per a què pugueu gaudir de les vistes que aquesta finestra ens dóna.

Veureu que, tot i en mig de la tempesta, llueix l’arc de sant Martí. L’artista ens vol recordar aquell passatge del Gènesi que ens parla de la fi del Diluvi i la promesa que Déu fa a Noè i als seus dient-los que mai no tornarà a destruir la terra. Déu no és un Déu que vulgui ni la destrucció, ni el dolor, ni la mort. Obriu de bat a bat el vostre cor quan mireu per aquesta finestra i vegeu aquest arc de sant Martí. Recordeu, aleshores, que Déu us estima i també us promet a cadascú de vosaltres que hi hauran temps millors.

L’artista, en aquesta imatge, ens recorda també l’episodi de Pere qui, volent imitar Jesús, intenta ell també caminar sobre les aigües acabant vençut per la por. El gest de Jesús traient Pere de les aigües braves ens remet a una altra escena dins de les icones de tradició ortodoxa: la de Jesús que baixa als inferns i treu per la mà Adam i Eva juntament amb d’altres. Quan traieu el nas per aquesta finestra recordeu aquest Jesús que en aquests dies de Pasqua el recordem viu, ressuscitat, disposat a allargar-nos la mà sigui quina sigui la nostra situació, per molt fons que hàgim arribat a tocar.

Finalment, per a no cansar-vos més, mireu de nou per aquesta finestra. Tot és fosc, les aigües pugen i baixen, la maror és forta, fins i tot la barca del fons sembla que s’enfonsa. Però en mig d’aquesta foscor Jesús apareix com un far de llum que res ni ningú no pot aturar. Jesús camina sobre les aigües. Quan us sentiu angoixats, incompresos, sense forces per raó dels anys o de la malaltia: mireu per aquesta finestra, mireu Jesús, agafeu-vos a Ell, perquè agafats a Ell és del tot impossible enfonsar-nos!

Avui hem començat aquesta celebració amb aquesta bonica pregària que vol recollir el sentit de la festa d’avui, la festa de l’Ascensió: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos (que som tots nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi.

QUE AIXÍ SIGUI: OBRIU, SENSE POR, UNA FINESTRA A L’ESPERANÇA!

JO, AMIC DE DÉU?

Sant Ignasi de Làconi

Divendres V de Pasqua, 11 de maig de 2012

Ac 15, 22-31/Sl 56/Jn 15, 12-17

Qui s’atreviria a titllar-se d’amic de Déu? Qui podria ventar-se d’un títol com aquest, d’aquesta confiança, sense estar segur que li és concedit? No sonaria massa pretensiós?

Amb tot, curiosament, trobem un text a l’AT (concretament al llibre dels Nombres 12, 6-8), on parlant Déu mateix diu de Moisès: “Escolteu les meves paraules: Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis.  ⁷ Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l'home de confiança de tota la meva casa.  ⁸ A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor.”.

Així, doncs, ja ve d’antic que Déu vulgui parlar a l’home de tu a tu. Cala fixar-se, però, amb el matís. Moisès apareix com l’home de confiança de tota la meva casa com deixant clar que l’amo és Déu i Moisès és algú important, com el majordom o l’administrador d’aquesta casa, que seria l’àmbit de Déu, les seves coses.

Ara bé, Jesús a l’Evangeli d’avui diu als seus deixebles i a nosaltres: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.”.

El matís (i els matisos són importantíssims) ha canviat qualitativament: Jesús trenca esquemes, no vol establir amb nosaltres una relació d’amo-servent (per molt bé que l’amo pugui tractar al seu servent), sinó que cerca l’amistat, la comunió, el tu a tu, no parlar amb una autoritat esclafant, sinó amb una paraula que permet el diàleg, l’amor i el respecte.

Déu sempre ha volgut aquest parlar cara a cara, sense segones intencions, amb franquesa. I Jesús, fent-nos saber tot allò que ha sentit del Pare ens dóna paraules que són vida i que tenen regust de confidència i intimitat, de vida compartida.

D’aquesta vida compartida, d’aquesta amistat, d’aquesta vida que empeltada en Crist dóna i escampa fruit de vida, fem avui memòria en la persona d’un sant caputxí especialment venerat pels nostres germans sards, de fet és el patró de la seva Província: Sant Ignasi de Làconi.

Aquest home que als 20 anys entrà de frare i que va arribar a viure fins als 80 dedicant els seus darrers 40 anys fent d’almoiner pels carrers de Càller. L’home que sorprenia no sols pels seus miracles, sinó per la seva humilitat, per la seva caritat vers tothom i pels consells que sabia donar a tot aquell que a ell s’encomanava. Fins al punt que un pastor protestant de l’època, Giuseppe Fues, escrivia a un amic seu el 1773: “Nosaltres veiem tots els dies mendicant tot voltant per la ciutat un sant vivent, el qual és un frare laic dels caputxins que s’ha guanyat amb força miracles la veneració dels seus compatriotes”.

Esdevenir “sants vivents”, només és possible si ens creiem de veritat que Déu vol ser el nostre amic fins a fer-nos participants de la seva vida i la seva santedat. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens ajudi, mica en mica, a contagiar-nos dels mateixos sentiments que Jesús va tenir en donar la seva vida pels seus amics, per nosaltres.

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA

Dimarts V de Pasqua, 8 de maig de 2012

Ac 1, 12-14/Magnificat/Lc 1, 26-38

  

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Jo ho vaig creure fermament fins que va sortir un llibre d’un professor meu de la UB, Jesús Tusón, que es deia Una imatge no val més que mil paraules on defensava la tesi de la importància del llenguatge, de la comunicació.

Avui jo m’atreviria a dir que un gest val més que mil paraules. Perquè els gestos parlen amb molta eloqüència, per petits que siguin.

Hi ha, és clar, gestos negatius. Gestos evidents i durs com ara girar-se d’esquena a algú que et parla o negar-li la salutació, gestos que indiquen un trencament o que humilien; d’altres poden ser més subtils però igual de feridors, com un silenci o una mirada de retret...

Hi ha, però, gestos positius, que creen comunió, complicitat, tendresa... com ara una mare acaronant el seu infantó, fer l’ullet, somriure  o el gest de beneir.

M’han comentat que en un moment d’aquesta celebració farem justament aquest gest, el gest de beneir unes roses i ahir, quan pensava què podria compartir amb vosaltres en aquest dia tan especial de la Mare de Déu de Pompeia, em va venir la idea de connectar això que farem, la benedicció de les roses, amb l’Evangeli que hem sentit proclamar avui, el de l’Anunciació.

Em sembla un encert que avui beneïm aquestes roses. No només perquè recorden l’advocació del Roser que avui celebrem, sinó pel que aquestes flors, en si mateixes, representen: la bellesa, la diversitat i el perfum. La diversitat, perquè hi ha roses de tota mena de colors i mides, fins i tot varietats que juguen amb diferents intensitats de colors. La bellesa, perquè en el món hi ha roses de formes ben dispars, de pocs pètals i senzills, com de pètals ben atapeïts i envellutats i el perfum que pot anar de la gamma més suau fins al perfum més embriagador.

Avui, quan us emporteu aquesta rosa beneïda a casa voldria que cadascuna d’aquestes característiques de la rosa (diversitat, bellesa i perfum) us recordessin l’Evangeli d’avui, us recordessin la fe que Maria encarna per mitjà de les seves reaccions en rebre la visita de l’àngel.

Maria és la dona que es torbà en sentir les paraules de Gabriel. Maria encarna una fe que estima la diversitat, una fe que s’obre a tothom, sense distincions, una fe que sorprèn perquè és la fe adreçada primer de tot als més petits, als que compten poc a la societat però que per a Déu són valuosos. Una fe vàlida per a rics i per a pobres, per joves i per a ancians, per a nacionals i per a estrangers.

Maria és la dona que pregunta. I em sembla que, fent això, Maria encarna una fe d’una gran bellesa. Quina? La bellesa de la nostra fe i allò que la distingeix clarament d’una secta és que en ella hi cap el dubte, el qüestionament, el demanar per les coses que no entenem; perquè en la qüestió, en el dubte hi cap la maduresa, el creixement i l’aprofundiment en la fe.

Maria és la dona que respon. Maria encarna una fe pràctica. Un text de Romans (8, 28-30) ho suggereix: (Déu mateix ens) destinà a ser imatges vives del seu Fill... Maria respon a la seva missió, gens senzilla, amb un “sí” i la seva resposta ens compromet, perquè la nostra fe no pot quedar-se en un mer ideal o en un pensament abstracte, ha d’encarnar-se per poder esdevenir aquestes imatges vives de Jesús, per esdevenir el perfum de Crist que vol arribar a tothom.

Vulgui Déu que aquest matí la mateixa benedicció de les roses ens recordi que necessitem estar empeltats en Crist per a poder encarnar també nosaltres, allà on vivim, allà on ens movem, allà on som la diversitat, la bellesa i el perfum de la nostra fe arreu.