EL MORT, SÓC JO!

Dimarts, 23 de juliol de 2013

Santa Brígida, religiosa, Patrona d’Europa

Ga 2, 19-20/Sl 33/Jn 15, 1-8

Eren ¾ de 10 del matí. Un grup de germans ens trobàvem fent lectio, l’hora de meditació que fem al matí. Imagineu-vos per un moment el silenci en l’oratori. Només, de fora estant, el cant d’algun ocell del jardí més o menys proper i, de cop, solemnes, amb el seu to característic i repetitiu, el so de les campanes de la parròquia tocant a difunts.

Tanqueu, si voleu, per un moment els ulls i imagineu-vos aquesta escena: tot en silenci al vostre voltant, i les campanes de la parròquia de fons, amb el seu toc de difunts tant conegut. Ho imagineu? Ara afegiu aquestes paraules de Pau que acabem d’escoltar: Germans, jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc ja no és la meva; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.

Si heu fet bé l’exercici haureu sentit, més o menys, la mateixa sensació que jo he sentit aquest matí en llegir aquest text i tenir les campanes de fons: toquen a mort... i el mort, sóc jo! Tranquils que no dic això per angoixar-vos, sinó per il·lustrar el que Pau ens diu de la seva experiència fonda amb la seva trobada amb Jesús. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Pau ha experimentat un morir a una forma de fer i entendre les coses: era jueu, era un fariseu i dels més militants (com avui diríem): ¿podem imaginar el trasbals d’idees, d’identitat que comportà per a ell trobar-se amb Jesús? La imatge de caure del cavall i quedar-se cec es queda curta! Pau necessitarà temps per pair-ho i quan comenci a predicar el que creu el portarà a cercar, passat un temps, la confirmació de Pere i els altres apòstols per veure si el que fa és el correcte, si no ho ha interpretat tot malament.

Estic clavat a la creu juntament amb Crist. Avui això de ser clavat en creu ens queda llunyà, és una imatge que, a Occident, a força de representar-la en l’art ha anat perdent el que té d’escandalós. Però quan Pau parla d’això encara podia ser que passés per cruïlles de camins on hi veiés clavats en creu altres persones i recordar-li que així havia mort el seu Senyor: com un sediciós, com un malfactor. No és cap broma que Pau hagi assumit que ara ell mateix és crucificat, mort pel que fa a una manera de viure: està clavat en creu juntament amb Crist. Paraules que recorden el nostre baptisme: sepultats en Crist, però no per restar-hi morts, sinó per ressuscitar juntament amb Ell. És per això que pot afegir: La vida que ara visc (Pau no ha quedat mort i desemparat, no ha quedat anul·lat per Déu) ja no és meva; és Crist qui viu en mi.

La descoberta de Pau, la seva experiència fonda amb Jesús Ressuscitat és que ha mort a un estil de fer les coses, ha mort, si voleu dir-ho així, a un sistema de coses, a uns valors de mort i que engendren mort, per a viure una vida que ell mateix reconeix que és un do: una nova vida, una nova forma de veure les coses, una manera nova d’estimar, d’ajudar, d’actuar, d’acollir, de valorar i apreciar la realitat que es nodreix d’una nova saba: Crist. Aquest Crist que es presenta en l’Evangeli d’avui com el cep veritable, com Aquell que ens recorda: Així com la sarment, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Les campanes amb el seu toc de difunt, aquest matí, em recordaven també la realitat profunda a què som cridats tots els batejats, cadascú de nosaltres: a què la saba, la vida del Crist vagi envaint la nostra vida, transfigurant-la, fins que nosaltres mateixos puguem dir algun dia com Pau: Ja no visc jo, és Crist que viu en mi! D’aquesta manera les campanes de difunts que avui tocaven s’han convertit en campanes de resurrecció. 

UNA VEU FAMILIAR

Dimecres, 17 de juliol de 2013

Ex 3, 1-7a.9-12/Sl 102/Mt 11, 25-27

Explica un Midraix (comentari rabínic de la Torah, el nostre Pentateuc) sobre el text de  l’Èxode que acabem d’escoltar que, quan Déu va voler revelar-se a Moisès, qui encara era un novell en això de fer de profeta, Déu es digué: “Si em revelo a Moisès en una veu tronadora, l’espantaré. Si ho faig per mitjà d’un xiuxiueig, no em sentirà. Què va fer Déu? –es demana l’autor–, Déu parlà Moisès amb la veu del seu pare, així Moisès va respondre: “Aquí em teniu, pare, què voleu de mi?”. I Déu el va respondre: “Jo no sóc el teu pare. Jo sóc el Déu del teu pare. M’he dirigit a tu amb una veu familiar perquè no tinguessis por.”

M’agrada pensar en Déu com aquesta veu familiar. En primer lloc, perquè expressa aquest desig de Déu de voler-se comunicar amb nosaltres. És Déu i, en principi, com a tal, res no hauria de fer-nos pensar en un Ésser Superior i Transcendent que tingués cap necessitat de comunicar-se amb nosaltres. De fet, podria comportar-se perfectament com els humans ho fem tan sovint amb les rates de laboratori quan les posem en un laberint i mirem què fan i com reaccionen davant diverses situacions programades. De fet hi hagué un corrent de pensament, el Deisme, que creia fa no fa això mateix: hi ha un Déu creador, però un cop feta aquesta feina Déu s’ha desentès de tot plegat. Però la nostra fe, la fe en Jesús, la fe de l’Església que poua també en aquesta antiga fe bíblica jueva, ens parla de Déu com a persona, algú que té una voluntat, que parla, que es comunica i, sobretot, que no és aliè a tot allò que ha creat, sinó el seu origen i qui el sosté amorosament. I, en segon lloc, perquè aquesta veu familiar és també una prova d’algú que cerca de parlar-nos al nostre nivell. És la gran intuïció de l’autor d’aquest Midraix: un Déu que es preocupa de no fer por, de no aterrar, però també que sap trobar la manera de fer-se escoltar. És més: que vol de nosaltres una resposta.

Les paraules de Jesús, la seva vida, els seus gestos, són cabdals per als cristians. De fet ells són la llum amb què il·luminem aquestes antigues històries de la religió d’Israel, per entendre-les, per cercar el seu significat profund més enllà de la lletra i per comprovar també com, sovint, Jesús, tot explicant-les o vivint-les, les depassa carregant-les d’un nou sentit. Jesús en l’Evangeli d’avui, amb aquest esclat de joia i lloança al Pare, recorda efectivament que Déu s’ha revelat i que ha volgut fer-ho a la seva manera: no als doctes i intel·ligents, als savis o als entesos, sinó als senzills. També l’Evangeli ens recorda que ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Ell, Jesús, el Crist ressuscitat, és la Paraula definitiva que ens parla com ningú del Pare.

Avui, però, ens podríem equivocar pensant quina sort la de Moisès escoltant la veu de Déu venint d’aquella bardissa que el foc no consumia, quan tindrem davant els nostres ulls un miracle encara més excels: Déu fent-se petit en forma de pa, que vol venir dins nostre per fer de nosaltres un sagrari, per fer de nosaltres una bardissa inflamada del seu amor des d’on la veu de Déu arribi als altres.

JO SÓC EL DE LA VORA DEL CAMÍ

En un municipi del Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de menjar i una dieta equilibrada.

Tot i les reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni un sol comensal.

I hom es pregunta: Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el menjar compartint el menjador amb els altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un menjador separat dels altres residents.

Crec que aquesta havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat; preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.

No volem mirar la realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici, una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i viure aquesta proximitat. Perquè és així.

Qui és el meu pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí, fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.

El samarità era tan pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia natura. O millor: exercí la seva “proximitat”. Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc jo, ets tu, som tots.

És el que veiem en Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.

Acostant-se a nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la nostra realitat, a la nostra veritat.

EL PROÏSME SÓC JO!

EL BON SAMARITÀ de Pelegrí Clavé i Roquer

Diumenge XV, 14 de juliol de 2013

Dt 30, 10-14/Sl 68/Col 1, 15-20/Lc 10, 25-37

Un dels grans problemes que tenim els humans és la necessitat de comprensió, d’afecte, de sentir-nos atesos, acollits... I és un problema, perquè és com una veu interior que ens va recordant allò que ens manca, però sense donar-nos de forma immediata una solució per aquest rau-rau interior. I és un problema també perquè, entre altres coses que ja deixo als entesos, veig que hi ha el fet que aquesta necessitat la posem per davant de tot, tant, que acabem sent com uns forats negres: atraiem tot cap a nosaltres, volem ser compresos, plens d’afecte, sentir-nos atesos, acollits... però a la vegada comprenem poc l’altre, estimem poc l’altre, atenem poc l’altre, l’acollim poc o gens... Haig de dir que, gràcies a Déu, sovint aquests mecanismes hi són, però no sempre som tan interessats i egoistes.

El que ens passa amb el proïsme és el mateix que ens passa amb Déu. Una raó més per a entendre la gran saviesa de Jesús qui, quan li van demanar quin era el manament més gran en va donar dos: Estimar Déu i estimar el proïsme. Van units, no es poden deslligar.

L’Evangeli d’avui ens ho torna a recordar amb l’afegit de la bella paràbola del Bon Samarità. El mestre de la Llei comença precisament demostrant que té un problema de comprensió: de la Llei i, de retruc, de Déu mateix.  Davant la pregunta de Jesús, molt clara: Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes? La resposta de professional (perquè els mestres de la Llei eren els professionals de la interpretació bíblica del moment): Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Quan Jesús, però, li dóna l’aprovat: Has respost bé: fes-ho així i viuràs; ve l’excusa de malpagador: I per a mi, ¿qui són aquests altres? És a dir: Qui és el meu proïsme?

La paràbola és tan bonica que ens la sabem de memòria... però la pregunta de Jesús també se’ns podria fer avui a nosaltres: Què hi ha escrit? Què hi llegeixes? Perquè la paràbola és una trampa per al mestre de la Llei i per a nosaltres, doncs un esperaria que ens preguntessin: Qui és el meu proïsme? I la resposta seria òbvia: Aquell qui necessita de la nostra ajuda (a la paràbola el desgraciat que s’ha trobat amb els bandolers). Però se’ns demana: Quin dels tres s’ha portat com a proïsme? I està clar que això sols ho ha fet un samarità (per a un jueu de l’època el model de pagà, d’irreligiós, de gent amb qui millor no tenir tracte). Vés tu i fes el mateix! (ens podem imaginar l’impacte que significa que et diguin que facis el que ha fet un pagà?) és la invitació de Jesús a no cercar sols qui és el meu proïsme (perquè per poc que ens hi posem, segur que cercarem el que més bé ens cau o de qui puc treure més profit); sinó a sortir de mi mateix per descobrir que SÓC JO EL PROÏSME de l’altre, que efectivament SÓC JO EL GUARDIÀ DEL MEU GERMÀ.

Ha començat l’estiu amb tots els ets i uts, aquest estiu amb la calor i la marxa més lenta de les coses, pot ser un bon moment per tornar a llegir la Paraula de Déu, de cercar espais de lectura i pregària, perquè Jesús, a qui Pau avui ens definia com a imatge del Déu invisible, segueix volent parlar-nos a cadascú de forma especial i diferent, de forma directa. Que sapiguem trobar un temps per a Ell com ho és avui també aquesta Eucaristia.

RENOVELLAR-SE, NO ROVELLAR-SE

Dimecres, 10 de juliol de 2013

Festa de Santa Verònica Giuliani, verge

2 Co 4, 6-11.16-17/Sl 58/Mt 16, 24-27

Estem en un món, una societat, on valorem les grans coses: des dels grans descobriments fins als grans riscos. Enmig de tot això podeu posar de tot: grans empreses, grans capitals, grans recursos, grans històries, grans mentides... És la societat en què, per molt que es digui el contrari, sí que importa la mida de les coses.

Sovint, però, no són les grans coses les que mouen el nostre món, sinó les petites. Els grans regals poden impressionar, però no sabran expressar cap afecte, cap sentiment. En canvi, només cal un somriure, el petit i senzill somriure d’un nadó, per entendrir-nos i fer-nos somriure a la vegada. I a més totalment de franc!

Avui només la persona que ha fet la primera lectura ha notat una correcció en el text del tot significativa. Una cosa tan simple i tan petita com dues lletres del nostre alfabet poden donar una paraula capaç de canviar el sentit de tot un text. M’explico. Hem escoltat: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va RENOVELLANT cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà per sempre.

Però el text escrit posava: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va ROVELLANT... Ho heu notat, oi? NO ÉS EL MATEIX UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA RENOVELLANT, A UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA ROVELLANT.

Aquesta errada, justament, m’ha il·luminat les paraules de Jesús en l’Evangeli d’avui amb aquesta paradoxa que tant ens costa d’entendre: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Es tracta de si la nostra vida, la nostra vida interior, la que ens carrega de sentit, la que ens omple d’humanitat (perquè la vida exterior, la física, té data de caducitat) és una vida que es va RENOVELLANT o és una vida que es va ROVELLANT.

Santa Verònica Giuliani, caputxina del s. XVIII, la vida de la qual és complexa i alguns aspectes de la seva pietat i devoció actualment ens sobtarien, fou justament una vida que cercava vivament la comunió amb Jesús, identificant-se especialment en l’aspecte de la seva Passió, però que tenia per objectiu aquest renovellament, aquesta maduresa, aquest creixement en la fe. No tingué una vida fàcil ni tant sols entre les seves germanes, doncs expliquen que fins i tot la seva abadessa la va denunciar a la Inquisició i només amb els anys es va poder demostrar que el que vivia i experimentava no eren invencions ni la recerca de protagonisme. De fet, ella va patir tot això sense queixes ni rancúnies. Fins al punt que, finalment, fou rehabilitada i esdevingué ella mateixa abadessa del seu monestir durant 11 anys.

El secret de santa Verònica, com el de tants sants i santes de la nostra Església, era anar aprofundint en aquest amor de Déu per cadascú de nosaltres, en deixar-se treballar per l’Esperit de Jesús, i no permetre de cap de les maneres que la seva vida interior fos una vida rovellada, sinó cada dia RENOVELLADA per la recerca sincera de Déu.

Que en aquesta Eucaristia, on Jesús se’ns torna a fer veritablement present enmig nostre, sapiguem deixar-nos treballar per Ell, l’únic capaç de renovellar la nostra vida, de fer-la fecunda i plena de fruit.

Predicar o convidar? (Diumenge 14)

El catalans ens prenem molt seriosament, i al peu de la lletra, l’afer de les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el número setanta-dos com a quantificació exacta d’una part avantatjada dels deixebles de Jesús. Amb això no estem dient que és una xifra inventada, ni tampoc exagerada.

Setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia, és a dir, el valor matemàtic de la xifra és irrellevant, deixant pas al seu valor simbòlic, que assenyala un col·lectiu que posseeix un nombre qualificat de referents que la representen i la cohesionen. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que baixaren a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès escollí en el desert eren setanta.

Trobarem aquesta xifra en altres llocs de la tradició jueva i amb el mateix significat. Setanta-dos era la quantitat de savis escollits -sis per tribu- que redactaren la versió grega de l’Antic Testament anomenada La Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu format per notables i sacerdots, tenia setanta o setanta-dos membres.

Mencionem aquestes referències per subratllar que, la xifra de setanta-dos deixebles de Jesús, defineix un nombre de persones escollides per enfortir la comunitat i fer-la més gran. Podem suposar que això s’esdevindria, d’alguna manera, ja en vida de Jesús. Pel que resa l’evangeli, ell mateix enviaria els seus deixebles enllà d’un primer cercle de deixebles. Es tractava d’anunciar a tothom el que ells experimentaven: “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

Sabem que en temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, rebent a canvi alguna gratificació. A jutjar pels consells que dóna l’evangeli, hi hauria predicadors aprofitats que rondaven les cases per omplir-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, a fi que el testimoniatge coincideixi amb el missatge.

L’evangeli ens explica que “els setanta-dos tornaren tots contents”, i el motiu de l’alegria era comprovar la força que posseïa el nom de Jesús i l’impacte que provocava en la gent. Res més allunyat de la nostra realitat, que vivim assetjats per predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que acaparen el mercat informatiu i que gairebé ens deixen espai per dir res. Amb el  fitxatge de Neymar, Guardiola al Bayern, els estira i arronsa sobre el dret a decidir, la intercepció de l’avió d’Evo Morales, els espionatges i contraespionatges de tota mena, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”? La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència –més enllà de les nostres comunitats- esdevé també irrisòria.

Potser són temps de canviar l’estratègia evangèlica. Primer, esguardant si tenim “setanta-dues” persones que vertebrin i edifiquin l’Església. Segon, utilitzant la força del nom de Jesús i no les nostres forces ni els nostres noms. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, potser seria millor una invitació a venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i sobretot el trobament amb el Crist faci la resta.

EL MÓN ÉS UN PUZLE

  

Albert Einstein va dir en una ocasió:”Tots som molt ignorants, el que passa és que tots no ignorem les mateixes coses”. I certament, ell va ser un dels físics més importants de la història, i sabia molt de física però que no en sabia tant d’art, o de geografia, o de com es fa el pa, o com es jugar al futbol, de com es cuida un nen o un ancià. Hi ha gent que en sap tant de cuidar les plantes com Einstein en sabia de física, o de conduir un camió, o de cosir vestits o,o...Som molt ignorants de tot, però sabem  coses que altres no saben. Entre tots  es fa tot. Sols no faríem res.

Jesús no envia els seus deixebles sols sinó que els envia de dos en dos i els diu que quan arribin a un poblet no vagin de casa en casa sinó que es mantinguin en la mateixa casa i els exhorta a menjar el que els posin a taula. Es tracta, doncs, de no anar sols i quan arribin al poblet fer lligams: menjar a taula, curar, parlar, anunciar el Regne, portar la pau. Fer pinya, fer fraternitat. Els apòstols venen d’una fraternitat de dotze, van de dos en dos i fan fraternitat en cada poblet i tornaran a Jesús i els dotze. En aquesta fraternitat tots son molt ignorants, però tots ignorem coses diferents i entre tots posseïm el misteri del Regne.

I és que quan som junts és quan Jesús tot mirant-nos pot exclamar: “la collita és abundant”, “Hi ha molt a segar”, hi ha molt a collir: “El Regne de Déu és a prop” perquè quan som junts Ell hi és “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom jo sóc enmig d’ells”, diu Jesús. Ell és el Regne i Ell és el que ens vol aplegats, no dispersos i cadascú a la seva. Ell és la nostra alegria” diu el salm, Ell és també la nostra força per això ens pot enviar com ovelles enmig de llops i sense bastó, sense provisions i amb les mans buides, però no sols. Ell ens fa germans i Ell és qui ens acompanya.

És el que succeí el matí de Pasqua que dirà als seus deixebles “aneu per tot arreu, jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Cal veure el món tot ell submergit en la presència de Jesús i per això podem veure les mancances com oportunitats de fraternitat ja que les mancances ens recorden que necessitem dels altres que tenen l’altra part que jo no  tinc; i jo tinc el que manca a l’altre i tots necessitem del Senyor que  ho sosté tot en els seus braços com una mare  sosté al seu fill l’alimenta i el consola, com diu Isaïes.

Des de fa massa temps es veu la persona com una illa, i cada vegada més es veu el no dependre de ningú com  l’ ideal de la persona humana. Però això és un miratge que no correspon a la realitat. Som essers necessitats i és entre tots que  com un immens puzle construïm l’home total on Crist és el cap. Ell tot ho sosté i dona coherència a tot el cos. És per això que sant Pau exclama “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. I Jesús que veu el món on hi ha molt, no ha sembrar, sinó a collir. En un altre lloc Jesús dirà “no us he enviat a sembrar sinó a collir”. Ell és qui sembra. Ell és la llavor sembrada. Ell és el qui fa fructificar , no ens hem de gloriar de res més que de Jesús. Ell ens ho és tot. En Ell formem un tot coherent i amb sentit. Cadascú en sap una part i n’ignora la restant, n’és una part d’aquest Crist total on Ell n’és el cap i el vertebrador.

DEIXEBLES DE LA SENZILLESA

Diumenge XIV, 7 de juliol de 2013

Is 66, 10-14c/Sl 65/Ga 6, 14-18/Lc 10, 1-12.17-20

En una societat com la nostra, amb forts tics adolescents que es deixen notar en situacions concretes com ara en polítics que cerquen només el vot, famosos que només cerquen la fama, el ser vistos, empresaris que cerquen el guany fàcil (si voleu els casos més típics i tòpics), on hi ha també la versió més casolana: els grans que volen ser sempre joves, els joves que mai no volen ser adults i es converteixen en gent incapaç de prendre decisions concretes, tots els que volem una vida fàcil i sense complicacions i, per tant, mai no ens mullem en res, els qui estableixen el seu cercle d’amistats a través de l’extorsió, de la pataleta, quan no directament a través del xantatge emocional... Davant de tot això sorprèn l’Evangeli d’avui.

I sorprèn, primer de tot, perquè ens trobem amb un Jesús capaç d’enviar deixebles de dos en dos per fer de precursors seus i del Regne. Sorprèn perquè en la nostra societat és quasi impossible pensar que algú que es pensa que ho sap tot i només ell ho sap fer bé deixi pas a gent inexperta, que saps que s’equivocaran, però que has escollit per a fer de representants teus. Així és Jesús! Sort en tenim que no era un perfeccionista a l’estil nostre, perquè del contrari no hagués enviat mai ningú, ho hagués fet tot Ell sabent que, naturalment, ningú com Ell sap fer bé la seva feina.

Però Jesús envia aquells setanta-dos com ara ens envia a nosaltres. Ho fa, aleshores com ara, sabent com som. El problema és, em temo, que som nosaltres els que no acabem de saber com som; que ens perdem en voler ser més del que som o una altra persona. Més aviat hauríem de ser conscients que, amb els nostres límits, som cristians i això és ja una responsabilitat.  Com a cristians, ho vulguem o no, som enviats i som ambaixadors del Regne. Feu la prova de fer alguna cosa malament (i no penso en cap escàndol) i veureu què ràpid ens assenyalen. Representem un col·lectiu, l’Església, ho vulguem o no. És la prova irrefutable que, com a cristians, representem JA el Regne en allò que fem, en allò que diem.

Ens cal donar un altre pas. Com a cristians no podem deixar-nos seduir per aquesta societat que ens convida a ser eternament adolescents en les nostres responsabilitats i decisions. Jesús ens recorda que som enviats com anyells enmig de llops, i crec que no sols per saber que ens cal tenir els ulls ben oberts a la realitat gens fàcil en què serem immersos, sinó també per a què no tinguem nosaltres la temptació de convertir-nos en llops, sinó de ser sempre anyells. Només ens cal donar un cop d’ull a l’arsenal que porten aquests ambaixadors: NO porten bossa, NO porten sarró, NO porten calçat. No porten res que els pugui distreure, res que els pugui fer-se valdre (diners, béns, privilegis) davant dels altres. Transparents, senzills, per no fer por a ningú, per poder acollir tothom. No són (no som) enviats a jutjar (fixeu-vos que no són sembradors), són enviats a descobrir les llavors del Regne (són segadors).

Només que recordem, també, que aquesta tasca no la podem fer sols: hem de ser conscients que som enviats, que és un altre qui ens legitima i ens capacita per anunciar el Regne; i que no som illes, som comunitat, homes i dones amb diferents talents, amb diferents vocacions per mostrar al món que el Regne és divers i ric en matisos.

Avui, en aquesta Eucaristia, tornem a connectar-nos a la Font i ens gloriem no de com som de macos i llestos, sinó que els nostres noms són escrits en el cel, més encara, són gravats a burí en el cor mateix del nostre Déu.

DÉU ÉS UN "LIANTE"

Dimecres, 26 de juny de 2013

Gn 15, 1-12.17-18/Sl 104/Mt 7, 15-20

Déu és un “liante”. Perdoneu el que pot semblar una grosseria aplicada a Déu, però veritablement crec que és un “liante”. I em sembla que, conscient o inconscientment, és el que pensem tots, des dels creients més pietosos als ateus més recalcitrants. Aquests darrers, potser, com el meu company de feina (ja m’heu sentit parlar algun cop) que s’estimava més creure en Sòcrates que en Jesús perquè, justament, Jesús li complicava la vida si se’l prenia seriosament; aquells, els creients més pietosos, perquè quan sembla que tenim apamat Déu... va i se’ns escapa i ens sorprèn.

Que li expliquin si no a Abram qui es trobava tan a gust entre els seus allà, en el llunyà Ur dels caldeus... fins que Déu el crida, i aquella crida el fa sortir, primer, d’entre els seus; després, d’ell mateix, dels seus plans i propòsits. Resignat, com el trobem avui, a campar com pot i esperant que tot plegat acabarà sent d’un altre, d’un servent seu, d’Elièzer de Damasc... Déu torna a intervenir-hi per recordar-li que és Ell, Déu, i no Abram qui té plans ben concrets. És més, en l’experiència de la limitació d’Abram (ancianitat, esterilitat i vida nòmada en el desert) és quan arriba de nou la promesa, promesa de rejoveniment, de fecunditat, d’estabilitat. En la prova Déu esdevé EL DÉU DE LA PROMESA, EL DÉU DE L’ALIANÇA, EL DÉU COMPROMÈS.

Ja ens ho ha recordat poèticament el salmista dient de Déu: (Ell) Recorda sempre l’aliança, la promesa feta per milers de generacions, l’aliança pactada amb Abraham, el jurament fet a Isaac.

Sí, Déu és un “liante”, perquè el Déu compromès, ENS COMPROMET, no ens deixa anar a la nostra. Bé, sí que podem anar a la nostra... però és impossible anar a la nostra si ens prenem seriosament el que Ell és i ens demana; o millor, podem anar a la nostra, però no podem tenir la consciència tranquil·la si hem fet experiència d’aquest Déu compromès en l’acompliment de les seves promeses i compromès amb cadascú de nosaltres, en la nostra humanitat, en la nostra felicitat. El Déu compromès, és el Déu que ens compromet, perquè VOL GENT COMPROMESA.

Jesús, en l’Evangeli, posa en guàrdia els seus davant dels falsos profetes i demana que es fixin en els seus fruits per a no caure en l’engany. Però em sembla que Jesús no només ens ho diu per a no ser enganyats dels de fora; sinó per a no ser enganyats des de dintre, per nosaltres mateixos, que podem quedar-nos amb un embolcall de pietat sense que aquesta doni també els fruits que toquen.

En aquesta Eucaristia deixem-nos alliçonar per Aquest Déu compromès des del principi de la creació en omplir-nos de la seva vida abundant i fer-nos transparència d’Ell mateix per a la gent de la nostra generació.

FER BAIXAR FOC DEL CEL

Un amic m’explicava que quan es va treure el permís de conduir li va ensenyar al seu pare per demanar-li que li deixés conduir el seu cotxe. El pare li va deixar el cotxe tot dient: “aquí tens l’arma”. I assenyalant el permís de conduir li va dir: “això és un permís d’armes, recorda-ho sempre”. Si ho pensem una mica certament que el cotxe és un arma i un arma perillosa que ha matat molta gent. Saber conduir bé és una exigència moral.

Quan hom ha après a conduir sap que hi ha un moment clau: quan hom sent que ja no és el cotxe qui et domina a tu sinó que ets tu qui domines el cotxe. Qui no té domini sobre el cotxe i condueix amb por esdevé una arma perillosa.

És com la vida si no tens domini sobre tu mateix sinó que et dominen els impulsos i les pors, llavors és quan les situacions et sobrepassen. Llavors no ets amo del que fas i et podria passar com en el conduir i perdre el domini del volant de la teva vida i esdevenir un perill per tu i pels altres. En aquest casos no som nosaltres mateixos i quedem en mans dels impulsos i les pors: No som lliures, som en mans dels impulsos i les pors que identifiquem equivocadament amb la nostra voluntat. No hi tenim distància per dominar-los i ens dominen. I acabem fent mal i fent-nos mal.

Per conduir bé cal dominar el cotxe i que no sigui el cotxe que et domini a tu. Però també cal saber cap a on vols anar, sinó no cal conduir, ni tant sols moure’s. I un conductor que no sap on va i està dubtant acaba posant en perill la seguretat de la carretera. Això per conduir la vida, encara és molt més important ja que per dominar els propis impulsos i pors cal saber cap a on es va, és precisament  per no saber-ho que hom no pot tenir domini sobre ell mateix. No és lliure, queda a mercè dels seus impulsos, pors i desorientació. 

Pau ho diu clarament: Crist ens ha alliberat d’aquest esclavatge i ens vol lliures.

La llibertat neix de dintre per això Crist ens vol lliures dels nostres impulsos i per això renya als apòstols que plens d’ira i ressentiment volen fer baixar foc del cel quan els samaritans no els acullen en un dels seus poblets. Qui el segueix ha d’estimar als seus enemics. Però per poder fer això diu Jesús: “vine amb mi”, no ens deixa sols a les nostres soles forces.

Jesús ens vol lliures de les nostres pors que ens fan presoners del passat  fent de la nostra vida una pura repetició del mateix: “qui posa la mà a l’arada i mira enrere no és bo per el Regne de Déu”. “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Són paraules dures que volen tallar les cordes que ens encadenen a l”etern retorn” de sempre el mateix.” Tu deixeu-ho tot vine i segueix-me i trobaràs el repòs que tant desitjaves”. Ens posa al davant un camí i ens hi acompanya.

Jesús ens vol lliures de la por al futur i a la quimera de tenir-ho tot lligat i previst: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on recolzar el cap”. “Tu cerca el Regne de Déu i tot això se us donarà de més a més”

Per això Jesús es posa al davant i ens diu:”segueix-me” “i t’ensenyaré el camí que porta a la vida”. “Vine amb mi” i podràs dir:”al costat vostra delícies per sempre” “amb tu a la dreta mai no cauré”. Jesús és cap a on anem i amb qui anem, d’aquí la confiança del creient.

   

Trencant esquemes (Diumenge 12)

“Miraran aquell que han traspassat..., ploraran amargament per ell”, són frases que identifiquem amb la passió de nostre Senyor Jesucrist, però provenen del profeta Zacaries, com hem escoltat.

No sabem qui seria aquest personatge mencionat pel profeta, però podem intuir el seu injust ajusticiament i el paper messiànic que, d’alguna manera, desplegaria enmig del poble d’Israel. La història es repetirà amb Jesús, d’aquí l’assumpció d’aquests versets per la tradició cristiana, potser encara coneixedora d’aquest personatge del temps de Zacaries.

La història bíblica, tant del Primer com del Segon Testament, mostren l’infortuni i el final desgraciat dels portadors de paraules divines com els profetes Amós, Osees, Jeremies, Ezequiel, Joan Baptista; també de seguidors de Jesús com Pau, Jaume, Esteve. Els càntics del Servent Sofrent de Jahvè del profeta Isaïes i els relats de la passió de Jesús són una colpidora dramatització d’aquest trist fenomen.

Per això els relats evangèlics inclouen diversos anuncis de la passió i mort de Jesús que contraresten intencionadament les manifestacions de la seva excelsitud. “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”, li diu Pere en aquesta ocasió, però aquesta solemne declaració és neutralitzada d’immediat amb mals auguris, malgrat acabi mencionant la resurrecció. La postil·la final és un missatge ben poc engrescador als futurs seguidors: negar-se un mateix, carregar la creu, i perdre la vida.

Comprovem que el màrqueting que desplega el Nou Testament per explicar el seguiment de Jesús és nefast, però la història humana corrobora la incomprensió, el rebuig, i el final decebedor dels qui optin decididament per ideals que superin les expectatives humanes. Un repàs a la història recent ens fa sortir noms de persones eliminades precisament per la seva genuïnitat, per denunciar les injustícies, i per creure en la utopia: Luter King, Yitzhak Rabin, Oscar Romero, Roger de Taizé, per mencionar-ne només alguns, i sense oblidar tants homes i dones anònims morts per les mateixes causes.

Tornant a les lectures i, en concret a sant Pau, l’apòstol ens concentra de forma sublim el que representava per ell la irrupció de Jesucrist en la història humana: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots som una sola cosa en Jesucrist”. Pau ens mostra el convenciment que una nova humanitat és possible gràcies a Jesucrist. Encara ens queda camí per assolir-la, però no podem negar que no sigui engrescador.

L'ESPIA

L’espionatge està de moda. Hom creuria que en una època com la nostra, amb tanta facilitat per accedir a les més variades informacions, l’espionatge estaria de baixa. Doncs, no! Per saber el que vol un polític, hom pensaria que en tindria prou amb el que diu i escriu pels mitjans més diversos, però es veu que no. Una cosa és el que diu en els llocs públics i una altra el que vol i ho diu o ho manifesta en d’altres llocs no públics. I això val pels nostres polítics amb Método 3 que s’espien amb micròfons i també val pels d’EE UU que espien i intervenen telèfons a Europa i a l’inrevés. També en el món de l’esport i, per suposat, en la vida privada de gent famosa i no tant famosa.

Malgrat l’abundantíssima informació a l’abast en tota classe de mitjans es necessiten espies per saber la veritat, cosa que vol dir que allò que apareix en aquests mitjans no és cert o no ho és del tot ni de bon tros, com ho mostra el constant degoteig d’escàndols i corrupcions que desmenteixen moltes paraules, fotos, vídeos, etc. I això en gran i en petit, en el facebook, blocs, àlbums de fotos, etc... dels altres i dels nostres. Diríem que es parla no per comunicar-se, sinó per amagar.

Però aquesta tendència a amagar i emmascarar la realitat que fan necessaris els espies no està sols per dissimular corrupcions, sinó sobretot per amagar el profund i el més verídic de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem amagat i fins hem escarnit allò que més estimem, perquè ens fa vergonya o por de mostra-ho. Que poques vegades hem parlat de Déu, que difícil seria per un altre saber què creiem, què estimem. Caldria un bon espia per descobrir-ho!

El salmista expressa no sols el seu sentiment, sinó el nostre, el de la humanitat, aquell que resta amagat, disfressat. És la ferida més fonda de la nostra humanitat, és com remoure un fibló que tenim clavat: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós... com terra eixuta, sense una gota d’aigua”.

Jesús, com un bon espia, no es queda en el que es diu, en el que diu la gent, i fa la pregunta directa: I vosaltres qui dieu que sóc jo? I tu, què dius?

I quan Pere li respon tampoc no es vol quedar amb una resposta general: Ets el Messies, l’Ungit de Déu!

I Jesús vol que el creient sigui, també, un espia. Jesús sabia que encara que digués la paradoxal afirmació que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar; amb això no hi havia prou per comprendre’l. Només qui és capaç, com l’espia, de passar més enllà del que es diu i anar a la realitat hi accedeix. El qui com l’espia posa a prova el que es diu, o sigui, el segueix pel mateix camí, és el qui compren: “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, pregui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i qui la perdi per mi la guanyarà”.

El creient ha de ser també un espia que per arribar a Jesús no es pot quedar només en el que diu Jesús, no es pot fiar de les seves paraules, sinó que ha d’arribar a comprovar si són o no certes aquestes paraules en la vida, en un real i autèntic seguiment. No valen les paraules soles.

I per això ha de desconfiar i anar més enllà de les pròpies paraules i superar barreres dels altres, del que diu la gent, i arribar al cor, al crit del salmista: “Tot jo tinc set de Vós... Senyor, ningú com Vós no em fa feliç... l’amor que teniu val més que la vida”.

DISCULPAR-SE O DEMANAR PERDÒ

Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.

  Molt diferent és el fet de demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i el verb donare. El prefixa   per indica una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar voldria dir donar totalment.  Es tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia. Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.

  Demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar.  És el que diu el salm: ”Feliç l’home qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat”.

Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.

El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el fonament  de la irresponsabilitat. El perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos moviments concrets externs. Primer de tot demana  ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.  El segon que demana és un altre moviment del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no repetir allò que considero dolent.

Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar, dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar, reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens empeny a la veritat i  possibilita una mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions  ni excuses. Així puc refer la meva vida, o sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui s’instal·la en el cinisme o en la disculpa  compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.

Dignes de compassió (Diumenge 11)

Un pare del desert anomenat Miós de Bèleon fou interrogat per un soldat. Aquest li preguntava si Déu acceptava la penitència d’ algú sotmès al règim militar, avesat a lluites i a matar. El pare del desert li preguntà: “Digues-me, caríssim, si se t’esquinça el mantell, què en fas? El llances?" Li respongué el soldat: “No, el cuso i el segueixo utilitzant”. Li digué l’ancià: “Si tu et planys del teu vestit ¿Déu no ha de plànyer la seva criatura?"

Aquest relat, extret de les sentències dels pares del desert egipci, arrodoneix el missatge de les escenes bíbliques que hem escoltat. A l’evangeli, Jesús li diu a la dona de mala reputació que els seus pecats li són perdonats i que la seva fe l’ha salvada, confirmant el seu gest públic de suplicar compassió.

A la primera lectura, tot un rei com David reacciona a les critiques d’un simple profeta, fent quelcom inaudit en un sobirà: reconèixer que ha pecat. La resposta del profeta no és tan benèvola com la de Jesús i la de l’ancià del desert: Natan li diu a David que no morirà per l’assassinat que ha ordenat, però sí el fill que ha engendrat il·legítimament.

Podríem veure aquí l’acció d’un Déu inflexible i gens magnànim amb el rei David, però el relat dóna un missatge molt crític i desafiant contra qui ostenta l’autoritat del poble: un rei eludirà la justícia humana però no la justícia divina; a més responsabilitat, més compromís; les iniquitats que hom comet amb impunitat tard o d’hora passen factura, fins i tot a un rei.

L’essencial però, és que reis manipuladors i capriciosos, dones de mala reputació, soldats despietats, i fins i tot nosaltres, tots som dignes de la misericòrdia divina si reconeixem interiorment i exteriorment les nostres faltes.

NO SOM UN BONSAI

Ja fa uns quants anys que, quan arriba la primavera, en el nostre convent d’Arenys, en el claustre, es fa una exposició de bonsais. Són d’una gran bellesa, fruit d’un dur i pacient treball i d’un gran sentit artístic. M’agraden els bonsais. Admiro els jardiners que en tenen cura i paciència en cultivar-los. I cada any espero l’exposició per poder gaudir de veure’ls amb deteniment. Però això no treu que cal dir que poques coses hi ha tant poc expressives de la nostra fe com el bonsai. El cristià, podríem dir, és tot el contrari d’un bonsai, encara que molts s’ho pensin i alguns, fins i tot, ho visquin així.

Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Pau diu d’ell mateix que, abans de conèixer Crist, en quant al compliment de la Llei, “era irreprensible”. Molts creuen que un bon cristià és precisament això: complir! I si és així hom es pregunta: Per què es va convertir sant Pau? Què calia canviar en un home irreprensible? Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer... Tot ben petit, mesurat, controlat. Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però... què?

Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres... “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir. No es tractava de complir una Llei, sinó deixar que el Pare et mostri el Fill. O, com diu en un altre indret, “Jo he vist el Senyor!” o, com trobem que diu a la carta als filipencs, “Jesucrist es va apoderar de mi”. I ell mateix dirà: “i tot el que considerava avantatjós ho vaig trobar desavantatjós comparat a haver trobat Crist”. Ja que “el Pare, tot donant-nos el seu Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors”.

Els cristians no som bonsais, no es tracta, doncs, de retallar, d’empetitir; sinó de deixar que la saba de Déu corri per les nostres venes, creixi, s’expandeixi. No som un bonsai retallat, sinó que hem de créixer, consolidar-nos i donar fruit abundós.

No som un bonsai a qui no li toca amb prou feines l’aire, ni el fred, ni la calor. Ens hem d’exposar als quatre vents. No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic. Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.

No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes. Pau no sols va predicar als jueus, sinó que va portar el Crist també als pobles pagans. 

Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida. La remor d’aquesta font són les paraules de l’Evangeli. Avui ens diuen: “Així que Jesús la veié, se’n compadí i li digué: “no ploris”.”

La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”.

La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.

    

EL JUEGO DE LAS DIFERENCIAS

Domingo, 9 de junio de 2013

1 Re 17, 17-24/Sl 29/Ga 1, 11-19/Lc 7, 11-17

¿Quién de nosotros no ha jugado alguna vez en su vida al juego de las diferencias? Aquel juego que pone dos dibujos uno al lado del otro para compararlos y encontrar las diferencias.

Hoy la liturgia nos propone un juego parecido al hacer que coincidan dos lecturas similares en su contenido. De hecho, el evangelista Lucas es lo que hizo al explicarnos este hecho de Jesús. Él sabía que se dirigía a gente que conocía la historia de Elías que hoy hemos escuchado y que, mentalmente, iban a poder hacer lo que hoy hacemos nosotros: colocar la plantilla de su relato sobre Jesús sobre la plantilla del relato de Elías, compararlos y sacar conclusiones.

Elías ha encontrado refugio en casa de una viuda en Sarepta de Sidón, en tierra extranjera, es alguien que no pertenece al pueblo de Israel. Ella tiene solamente un hijo y experimenta el dolor al ver que la enfermedad repentina de su hijo lo lleva a la muerte. Desesperada acude al profeta increpándole, porque piensa que son sus pecados los que han sido puestos en evidencia en la suerte de su hijo y que el castigo que ella merecería Dios lo ha cobrado en la persona de quien más ama. Elías, tomando al joven, se dirige a Dios pensando lo mismo: Señor, Dios mío, ¿también a esta viuda que me hospeda la vas a castigar, haciendo morir a su hijo? Hemos escuchado el final de la historia, es una historia del triunfo de la vida sobre la muerte: Dios escucha a Elías, Dios no es un dios de castigos ni maldiciones, actúa incluso salvando a aquellos que no son judíos, de hecho devolviendo al joven a la vida Dios está diciendo, a través de su profeta, que ama también a los paganos, a los cananeos, que nada tienen que ver con el pueblo elegido, con los judíos. El relato acaba con una especie de confesión de fe: Ahora reconozco que eres un hombre de Dios y que la palabra del Señor en tu boca es verdad.

Jesús va camino de Naín, ciudad casi fronteriza entre Galilea y Judea. Entra en la ciudad y ve el cortejo fúnebre. Nuevamente, la protagonista es una viuda y el muerto un joven, su único hijo. Otra escena de dolor y desesperación que recuerda la de Elías. Aquí, en cambio, nadie increpa a Jesús, nadie increpa a Dios en el relato. Da cierta sensación de fatalismo: la crudeza de la vida y de la muerte contrastadas. Parece que no hay esperanza, que así es como son las cosas. Pero Jesús siente lástima de la pobre viuda y eso lo cambiará todo. Sin que nadie le diga nada, actúa. No llores: son las primeras palabras de Jesús, siempre palabras de consuelo, palabras de esperanza. Las siguientes: ¡Muchacho, a ti te lo digo, levántate! Y sucede el milagro. El hijo es devuelto vivo a su madre. Y la reacción no se hace esperar. Surgen palabras que indican un cambio de perspectiva, un destello de esperanza, en la gente que ha visto el milagro: Un gran Profeta ha surgido entre nosotros. Dios ha visitado a su pueblo.

¿Qué quiere decirnos Lucas? Elías era un gran profeta. Alguien capaz de orar a Dios y ser escuchado. Él se queja a Dios por la muerte del hijo de la viuda y Dios lo resucita y lo sana. Jesús, en cambio, interviene directamente. En Jesús se demuestra que Dios se preocupa por nosotros, nadie le ruega, nadie le pide, Él ve el dolor y se compadece. Y Jesús habla y su Palabra sale de sus labios y actúa: crea, renueva, sana, nos transfigura. Lucas quiere que nos fijemos en las diferencias, quiere que notemos la singularidad de Jesús. Hace resonar en nosotros las conclusiones a que llega el gentío que rodea la escena de Jesús: Dios ha visitado a su pueblo. Ciertamente, hoy también nosotros, junto con ellos, podemos decir: Dios nos ha visitado. También hoy podemos escuchar la voz de Jesús que nos dice: ¡Muchacho, muchacha, joven, anciano, A TI TE DIGO, LEVÁNTATE! Lucas, el evangelista, quiere que nosotros también nos preguntemos: ¿quién es para mí Jesús?

EL MIRAR DE DÉU ÉS ESTIMAR I FER DONS

Tobit i la seva dona

Dimecres, 5 de juny de 2013

Sant Bonifaci, bisbe i màrtir

Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

M’he fet un propòsit. Estic llegint una obra de Sant Joan de la Creu. Dic que m’he fet un propòsit per dues raons. La primera, perquè ja em donava vergonya haver arribat a la meva edat i no haver llegit mai res d’aquest místic espanyol del s. XVI (havia llegit alguna obra de Santa Teresa d’Àvila, però d’ell res); la segona, perquè és com la tercera o la quarta vegada que ho intento sense èxit. Però ara m’he fet el propòsit en ferm, tot i que em costa Déu i ajuda. Potser he errat d’obra (El Càntic espiritual). Imagino que em costa perquè és com el que diumenge passat deia sobre els gelats: no es pot saber quin gust té la xocolata o la vainilla si no les has tastades mai. Imagino que si un no ha tingut mai una experiència mística profunda tampoc no pot acabar d’entendre el que sant Joan de la Creu mira d’expressar.

Malgrat tot aquest matí, tot llegint el comentari que fa al cant 19, m’he trobat amb aquesta afirmació que m’ha captivat: El mirar de Déu és estimar i fer dons. El nostre sant ho diu com de passada. De fet, quan desenvolupa la idea que té al cap, el llenguatge es torna més complicat i fosc... però aquesta frase és molt concreta i segur que té de fons una experiència ben real i potser repetida: un Déu que ens mira i un mirar que queda concretat en estimació i generositat.

Aquesta frase m’ha semblat que resumia el que trobem en les lectures que avui hem escoltat. Us convido, com ahir ho feia fra Magí, a llegir el text d’avui del llibre de Tobit tal i com el tenim a les nostres bíblies, sense els talls que la litúrgia d’avui ens fa (perquè el tenim tallat, ens manca la pregària de Sara i la veu en off del narrador de la història que posa en paral·lel Tobit i Sara quan tornen cadascú als seus afers: En el mateix moment que Tobit entrava del pati de casa seva, també Sara, filla de Ragüel, baixava del pis de dalt). Us convido a fer-ho perquè el text ens invita a creure en aquest Déu de vida i Déu de vius que l’Evangeli ens posa en llavis de Jesús.

Són dues persones que el text ens mostra, en el seu capteniment i en la seva pregària, com a creients, però dues persones a les quals la fe no els estalvia la pena, la desesperació, la incomprensió. Tobit arrencà el plor i pregà... després de les paraules de la seva esposa: De què et serveixen les teves caritats? On són les teves obres de misericòrdia? Les saps tu i prou! Sara farà el mateix després de les paraules de la seva serventa: Que ningú no vegi mai ni fill ni filla teva en aquest món, assassina dels teus marits! És que em vols matar a mi com els set que has mort? Tots dos, en la seva desesperació, demanaran la mort. Sara fins i tot pujarà al pis de dalt disposada a penjar-se. Dolor i desesperació, fins al desig de la mort... Poca broma! Però el mal i la desesperació (feixucs, insuportables, incomprensibles) no tenen la darrera paraula: Aquell dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara... i Déu envià Rafael (Déu guareix)... a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.

No pot ser d’una altra manera si ens creiem les paraules de Jesús: un Déu de vius, no un Déu de morts. Un Déu que vol la vida, el sentit, la felicitat del l’ésser humà; un Déu que guareix i consola, un Déu que escolta i actua. Un Déu, com deia sant Joan de la Creu, la mirada del qual ÉS ESTIMAR i FER DONS. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, esdevindrem guarits capaços de guarir d’altres. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, Ell mateix transformarà les nostres vides, és més, potser podrem fer com sant Bonifaci féu, ser capaç de donar la vida fins a la mort, com Jesús ho féu per cadascú de nosaltres.

BEN CONCRET

Aquesta setmana s’ha fet la jornada de portes obertes a la nova seu de Càritas d’Arenys de Mar. En la part que dóna a la Riera hi ha l’entrada per rebre les persones que demanen ajuda, on són acollides i ateses. També, per la mateixa porta, es fa la distribució de la roba. Per la porta de darrera, més discreta, que dóna al carrer Sant Gabriel, s’ha instal·lat el SAC (Servei d’Aliments de Càritas). És una petita botiga on aquells que ho necessiten poden triar els aliments i altres coses, segons un sistema de punts que se’ls hi ha repartit abans. Així s’evita donar productes repetits o innecessaris.

Tot això ha estat possible perquè la parròquia ha cedit la casa per poder-ho instal·lar tot i també a l’herència de la Carme Tàpies. La parròquia no neda pas en l’abundància, ni la Carme Tàpies era una dona rica, tot el contrari. La Carme, pels anys 70-80, va passar moments molt difícils, personalment i econòmicament, sobretot per poder cuidar la seva germana que tenia moltes limitacions. Càritas i la parròquia la van ajudar en aquells difícils moments per poder sortir de la situació.

Temps després, ella va rebre una herència amb la qual el primer que va fer fou instal·lar un ascensor perquè la seva germana pogués moure’s amb més facilitat. La germana ho va poder gaudir poc temps, ja que va morir aviat. La Carme va continuar vivint simplement i, al morir, ho va donar tot a aquells que la van ajudar: la parròquia i Càritas. Gràcies a ella, doncs, s’han pogut fer les obres de la nova seu de Càritas a la nostra vila.

La compassió és un sentiment molt fort i difícil d’aguantar. Normalment l’aigualim o el reprimim amb mil excuses. Per a la Carme tenir compassió de la seva germana fou un sentiment actiu i compromès, per a Càritas i la parròquia també. No sempre la compassió genera aquests comportaments. Els mateixos apòstols van sentir compassió d’aquella gent que feia hores que estaven a l’entorn de Jesús, però els enviaven lluny a que s’espavilessin. Segons ens diu l’Evangeli els van voler acomiadar. També tenia sentiments de compassió el zelador de la casa d’avis d’Olot. Tant, que no podia veure’ls sofrir i... els matava! Gràcies a Déu, normalment no s’arriba a aquests comportaments, però sí a reprimir la compassió o a escarnir-la per la por al compromís que s’entreveu. Compromís inapel·lable: l’altre et posa davant l’Altre.

Jesús, davant la necessitat, és ben clar. Diu als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Cal doncs compassió compromesa, fidel, i no escapolir-se. Però, a la vegada, per no caure en l’orgull o en la desesperació, cal fe. Fe en el Senyor: no escapolir-se i saber que no tot està a les teves mans, tu només tens uns pans i pocs peixos, cal posar-ho tot i... confiar!

Ell, en l’Eucaristia, se’ns dóna per transformar-nos en el seu cos. Per ser els seus ulls, que no s’aparten dels qui sofreixen; per ser els seus peus, que no s’allunyen del germà; per ser les seves mans, que no estan inactives sinó obertes; per ser les seves orelles, que escolten, acullen, comprenen; per ser el seu cor, que sofreix, es compadeix, reflexiona i cerca camins... per compadir.

Però també per això cal que els seus ulls siguin els meus, per veure els altres com Ell els mira. Ell ha de ser a les meves orelles, per escoltar com Ell escolta. Ha de ser a les meves mans, per acollir com Ell acull. Ell ha de ser sobretot en el meu cor, perquè tot vessant-hi el seu Esperit m’ompli del seu Amor. Per saber que no sóc sol: Ell hi és i m’empeny cap els altres germans. Entre tots formem el cos de Crist. No sols jo, entre tots fem el cos de Crist. Entre tots donem acollida a la compassió, entre tots i amb Ell fem real i concreta aquesta acollida. Entrar en comunió amb Ell, present, donant-se en aquest sagrament tant tendre i sagrat de l’Eucaristia.

TASTEU I VEUREU!!!

Diumenge, 2 de juny de 2013

Corpus Christi

Gn 14, 18-20/Sl 109/1 Co 11, 23-26/Lc 9, 11b-17

Ahir vam celebrar la fi de curs de la catequesi amb els nens i nenes d’Arenys de Munt. Va fer sol, un dia preciós. Després d’aquesta llarga sèrie de dies en què sol, núvols i pluja s’anaven barrejant fent-ne un temps insegur, dies típics de primavera que potser ja teníem un xic oblidats, ahir, per fi, féu un dia d’estiu abans d’hora.

Durant la missa vaig preguntar-los què tal s’ho havien passat. La reacció no es va fer esperar. S’ho havien passat molt bé. Havien jugat, s’havien esplaiat, van arribar-hi rebentats. Però s’ho havien passat bé. Per alguns, però, el millor de tot havia estat el gelat amb que els catequistes els havien obsequiat. De vainilla, de xocolata, de xocolata amb vainilla... alguns fins i tot van voler repetir. Bé, ho podeu imaginar: una festassa. Vaig demanar a una nena que em digués si li havien agradat els gelats. Em va dir que sí. Li vaig demanar quin era el seu gust preferit. Em va dir que era la vainilla. Vaig fer broma, li vaig demanar que m’expliqués quin gust tenia la vainilla; que potser també entre la gent hi havia algú que no l’havia tastada mai, que mirés de dir-nos com era aquest gust. No se’n sortia. Al final va dir el que m’esperava... l’has de tastar! No puc saber quin gust té la vainilla, pitjor, ningú no em pot dir com és el gust de la vainilla si jo mateix no la tasto.

L’evangeli presenta avui Jesús enfeinat. El text que acabem d’escoltar ens diu que Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Però Jesús no es va quedar aquí. Els deixebles s’adonen que el temps passa, que es fa fosc, i que la gent no té massa intenció de marxar. S’hi troben tant a gust! Com els nens i nenes de la catequesi ahir. Els deixebles intervenen i fan veure a Jesús que es fa tard i que cal acomiadar la gent: Acomiadeu la gent –diuen–. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures... Però es troben amb una ordre inesperada de Jesús: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.

TABGHA - Israel

Ja hem escoltat com va la història. Davant la limitació clara dels deixebles (només hi ha cinc pans i dos peixos), el miracle de la multiplicació. Jesús no sols PARLA del Regne, no sols CURA els qui ho necessiten... SURT A L’ENCONTRE i PROVEEIX aquells que el cerquen, aquells que no volen marxar del seu costat perquè intueixen que tenen davant Algú que pot saciar-los d’una fam i una set més pregones.

Em ve a la ment aquell verset del salm 33: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia. Com els nens de la catequesi farem bé de no pensar gaire en quin gust té un gelat de vainilla o de xocolata, és millor tastar-lo, fer-ne experiència personal. Amb Déu passa el mateix, en l’evangeli Jesús els dóna un tast del que significa que Ell sigui el veritable Pa de Vida donant-los de menjar sense mesura: Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres. Jesús ens proposa que tastem Déu, que no el fem quelcom abstracte.

Però, a tots nosaltres, que hem fet aquest tast, que hem fet experiència del que significa sentir-nos estimats profundament pel Crist, per Déu, ressona en les nostres oïdes el mateix manament: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. La comunió, la vida amb sentit, té un fonament: Crist mateix, la seva mort i la seva resurrecció l’han feta possibles. Però també té una missió, un encàrrec: portar arreu aquesta bona notícia, compartir-la, donar-la a tastar. Avui, un cop més, TOTS SOM CONVIDATS A LA FESTA, TASTEU I VEUREU!!!