Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no
son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o
proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar
que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia
passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.
Molt diferent és el fet de
demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i
el verb donare. El prefixa per indica
una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar
voldria dir donar totalment. Es
tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia.
Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es
parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les
nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.
Demanar perdó és reconèixer un
deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar. És el que diu el salm: ”Feliç l’home
qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us
he amagat més el meu pecat”.
Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és
que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud
de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el
meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet
prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És
la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.
El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el
fonament de la irresponsabilitat. El
perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de
poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova
vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església
demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el
sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos
moviments concrets externs. Primer de tot demana ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer
un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que
fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.
El segon que demana és un altre moviment
del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que
he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no
repetir allò que considero dolent.
Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar,
dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar,
reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu
perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc
reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens
empeny a la veritat i possibilita una
mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions ni excuses. Així puc refer la meva vida, o
sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui
s’instal·la en el cinisme o en la disculpa
compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada