Enyorances (Des del Montnegre 22)

El 2010 va ser un any agredolç per la serralada del Montnegre.

Dolç, perquè pluges i nevades van assaonar regaladament la terra. La riera de Montnegre baixà tot l’estiu amb aigua. La font del sant Martí, que durant l’agost només regalimava o s’estroncava, no deixà de rajar. La gespa del recinte de la rectoria, seca en l’època estival, mantingué la seva verdor. D’aleshores ençà, la muntanya continua exhibint una vivor que no recordàvem en molts anys.

Agre, pel primer impacte de la nevada de gener i, sobretot, la de març. Quantitat d’arbres no van resistir la segona envestida i, caiguts, protagonitzaven un paisatge castigat i ferit. El roure de santa Maria fou una de les víctimes de la nevada durant la nit del set de gener. Aquell tronc centenari, on ens repenjàvem per pregar i meditar, s’esqueixava per la meitat, deixant-nos orfes d’aixopluc natural i espiritual.

El dinou de maig també s’esquinçava de forma definitiva el cos del Juanito, en Benet, un indiscutible referent humà de la contrada montnegrina. Els seus consells, explicacions i records de la serralada encara ressonen pels camins i fondalades. Fan costat a les seves cendres, enterrades dalt del turonet que domina can Auladell i l’hostal.

Un any després, un sentiment d’orfandat ens envaeix al recordar en Juanito i el roure. Cadascú, en el seu àmbit, humà i boscà, eren un signe d’identitat d’aquestes muntanyes.

El dimarts sant d’enguany, una altra ànima discreta i enamorada del Montnegre partia vers els boscos celestials: en Segimon. Ens ha deixat una bella petjada de la seva actuació, netejant i fent rajar la font estroncada de sant Martí, recuperant la font de santa Maria, condicionant i cuidant molts racons d’aquestes boscúries.

La muntanya vessa discretes llàgrimes d’enyorança pel roure que l’ha representada, i pels qui l’han treballat i cuidat amb respecte i germanívola sol·licitud.

Com podem anar bé? (Diumenge 14)

Com podem anar bé els cristians a casa nostra, després d’escoltar el que diu Jesús a l’evangeli?: “heu amagat això als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”. I per si fos poc, a més es congratula que sigui així: “Sí, Pare, així us ha plagut a Vós”.

En un país com el nostre, tan ple de savis i entesos en tots els àmbits, proclamar aquest verset és abocar el cristianisme a un suïcidi col·lectiu. Si Jesús anomena “senzills” (l’original grec diu “infants”) els receptors de la revelació divina, està referint-se a un col·lectiu sense eloqüència, ni incidència, ni capacitat mediàtica, un retrat que coincideix amb el que es pretén que siguem a casa nostra ara per ara: un col·lectiu d’escassa qualitat i infantilitzat. Jesús ens està convidant realment al masoquisme, o al conformisme, o al autodesprestigi?

Els savis i entesos, en virtut de les seves grans capacitats, dominen elegantment l’opinió pública. Les seves ensenyances bategen en les aules universitàries, els seus consells són acollits pels partits polítics, les seves manifestacions omplen portades de periòdics, i les seves opinions apareixen en programes de televisió i de ràdio. Qui gosarà contradir-los, encara que sigui en nom de Jesús?

Si encara féssim cas a la tradició jueva com la que cita el profeta Zacaries! Aquest menciona un messies que serà un rei muntat humilment en un ase, però que tindrà la força i el coratge per dominar-ho tot. Aleshores seria una humilitat amb efectes secundaris. Però la tradició cristiana parla d’un messies sofrent i crucificat, és a dir, d’un vençut.

Per arrodonir el missatge de col·lectiu de segona fila Jesús vol aplegar als cansats i afeixugats. Per tant, no només som senzills o infantils, sinó uns derrotats. Així és com ens veuen i ens volen els savis i els entesos, així és com aconsegueixen que ens veiem i ens sentim els mateixos creients.

Però quan som capaços, amb una gosadia immensa, d’anar més enllà del bombardeig ideològic quotidià que rebem de tantes maneres, intuïm que els savis i entesos són moltíssims menys dels qui ens pensem, els quals, anònimament parapetats, ens fan creure que són la majoria. A més, descobrim que les seves crítiques al dogmatisme i uniformisme eclesial, fetes amb dogmatisme i uniformisme laic, a poc a poc van assumint tons de despotisme il·lustrat. De retop, veiem catalans emprenyats, joves indignats, aturats preocupats o enfonsats, adults decepcionats de la vida, que són els cansats i afeixugats que Jesús menciona a l’evangeli, i que no saben on trobar repòs a les seves inquietuds. A tots ells Jesús els diu “Veniu a mi, i jo us faré reposar”, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”.

Jesús de Natzaret, de forma ben conscient, mai es considerà savi ni entès, malgrat ho fos, ni formà un grup de savis i entesos, malgrat n’hi hagués. Serà aquest el nostre veritable secret i encara no l’hem descobert?

La figuera ha brotat (Des del Montnegre 21)

Vam plantar la figuera la primera lluna plena de primavera de l’any 2009. Unes setmanes abans vam cavar un sot adient perquè la terra respirés i s’assaonés amb l’aigua de la pluja, que es prodigava aquell període.

Se succeïren les estacions. La figuera arbrada amb solemnitat boscana després d’una missa dominical romania immòbil i callada. La primavera següent, desitjosos de veure-la brostar, continuà passiva, fins i tot amb un esllanguiment que provocà la pèrdua de les poques fulles que tenia. Tan sols en quedà una.

Les visites tardorals i hivernals al plançó evidenciaven la cura discreta d’algú que posava troncs protectors al voltant, com aquell encarregat de l’evangeli: “La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar” (Lc 13,9).

Arribada la segona lluna plena de primavera fem una nova visita, disposats a presenciar el pansiment definitiu de l'arbre. La sorpresa és que, en lloc de mústiga, li han brotat unes quantes fulles. El miracle vitalitzador de la natura, que per habitual no deixa de ser un prodigi, ha obrat també en el plançó de figuera, que ha esclatat amb una delicada empenta que captiva tots els qui, fa dos anys, la vam plantar com a símbol de la resurrecció del Crist.

De la desafecció a la vibració (Diumenge 3 Pasqua)

“Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí”. El to de la conversa i  la discussió dels deixebles d’Emaús seria tan contrariat que els impedia de reconèixer precisament aquell de qui parlaven. Mirat fredament, és quelcom exasperant! L’evangeli ho amoroseix intencionadament dient que Déu impedia que els dos deixebles el reconeguessin.

“De què discutiu?” – els pregunta Jesús Ressuscitat. Els deixebles el miren amb tristor i amb perplexitat per no saber la notícia que ha sacsejat Jerusalem. ¿Què no llegeixes els diaris i mires la tele? – li respondríem avui amb desdeny. La notícia de la mort de Jesús era tan aclaparadora que silenciava els comentaris de les dones i dels deixebles que proclamaven que era viu.

Aquest és el quadre escènic que representem els cristians catalans quan apareix alguna polèmica religiosa en els mitjans de comunicació. Com els dos deixebles d'Emaús, conversem i discutim entre nosaltres amb tal afecció que perdem de vista la presència del mateix Ressuscitat, deixant-nos emportar per la dimensió més superficial de la notícia. Això ens desvetlla una desafecció religiosa que provoca un  allunyament progressiu de la comunitat. Fins i tot el testimoni fefaent dels més propers queda pràcticament aigualit per l’aclaparadora evidència mediàtica i pel subsegüent debat dels mateixos creients, que acabem convençuts que l’Església és com un mercat de Calaf.

Un exemple recent el tenim en el cas del conegut pare Manel, amenaçat d’excomunió per unes suposades afirmacions proavortistes i altres declaracions sospitoses. El tòpic mediàtic de fons que bategava en la premsa donava per fregar-se les mans: capellà progre, solidari i bo, excomunicat per una jerarquia carca, intransigent i dolenta. El debat estava assegurat sacsejant els tòpics típics! Tan aclaparadora era la notícia que els mateixos creients, com els dos deixebles d’Emaús, conversavem i discutíem sense fer cas a les veus d’ambdues parts que volien treure llenya del foc. La foguera estava tan ben encesa que cada comentari la feia més gran i espectacular. La premsa es convertia en advocada defensora d'una víctima innocent davant un jutge despietat. Però l’objectiu de tot plegat era més subtil i es va aconseguir amb escreix: es tractava d'una campanya publicitària d'un llibre sobre el pare Manel on apareixien aquests comentaris polèmic i la primera edició es va esgotar en quinze dies. Així de senzill: tot pur marketing. I la resta: el pare Manel i el senyor cardenal utilitzats, els catòlics empipats amb la jerarquia, i els menjacapellans complaguts.

Però els dos deixebles d’Emaús finalment reaccionen. L’evangeli subratlla que acaben reconeixent el Ressuscitat. Van més enllà de la notícia aclaparadora i sintonitzen amb la seva experiència de fe, amb allò que els abrusa cor endins: escoltar la Paraula de Déu i reconèixer el Ressuscitat en la fracció del pa: una clara al·lusió a la trobada eucarística. Després refan el camí i comparteixen l’experiència amb els altres deixebles.

Sabrem nosaltres també reaccionar, bandejant tot allò que difumini la presència del Ressuscitat enmig nostre? Sabrem apreciar la veu dels creients que parlen amb autenticitat? Sabrem utilitzar la vibració eucarística com a font de discerniment? Sabrem ser més crítics i no caure amb tanta facilitat en paranys mediàtics?

“No m’ho creuré pas” (Pasqüetes 2011)

“No m’ho creuré pas”. Així respon l’apòstol Tomàs a les explicacions dels altres deixebles que havien vist el Senyor Ressuscitat. La seva incredulitat vers la notícia li fa dir que si no ho veu amb els propis ulls i ho palpa amb les seves mans, no entrarà en raons.

“No m’ho creuré pas”, també diria una part significativa de catòlics catalans quan, l’any 2005, el dia de l’enterrament del papa Joan Pau II, escoltaven i veien per la televisió la consigna “santo subito”. ¿Qui podria creure’s aleshores que aquell papa, classificat pels “infalibles i inqüestionables” mitjans de comunicació de casa nostra com a anticomunista, antiavortista, antipreservatius, antisacerdoci femení, polonès tossut, ultraconservador, repressor de la teologia de l’alliberament, i amb un braç de ferro doctrinal gràcies al suport de l’intransigent cardenal Joseph Ratzinger..., sis anys després seria beatificat solemnement a la plaça de sant Pere del Vaticà?

Més enllà de les reaccions extraeclesials que van des d’enviar delegacions governamentals a menystenir visceralment l’esdeveniment, més enllà de les reaccions intraeclesials que van des de viatjar a Roma o no perdre’s la retransmissió televisiva a criticar la pompositat vaticana i fer-se el desmenjat, el que volem plantejar és que un home sovint qüestionat mediàticament a casa nostra, resulta que és proclamat beat per l’Església catòlica amb una rapidesa inusual, tal i com ell va fer amb la mare Teresa de Calculta.

A qui dels dos hem de fer cas quan les opinions són diametralment oposades? Aquesta és la pregunta que batega dissimuladament en l’interior dels creients que, com sant Tomàs, dubten. A qui havia de fer cas Tomàs? Al testimoni dels seus companys deixebles o al fet inapel·lable i indiscutible que Jesús havia mort? Tomàs opta per allò que és tangible i bandeja el testimoniatge de fe.

L’aparició del Ressuscitat vuit dies després, provoca l’honesta reacció de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. La beatificació del papa Joan Pau, celebrada avui, ha de provocar també la reacció de catòlics catalans. Sense eufòries, però sense vergonyes, hem de defensar el nostre dret a dir la darrera paraula sobre els qui han tingut un paper distingit en l’Església.

Jesús Ressuscitat fou prèviament un home crucificat i qüestionat socialment pels qui dirigien l’opinió pública. El beat Joan Pau fou prèviament, al menys a casa nostra, un papa qüestionat socialment i també eclesialment. Qui té i qui tenia raó? Els qui ens sentim una mica com sant Tomàs confiem que la nostra fe en Crist Ressuscitat ens ajudi a ser màximament lúcids.

Respecte reverencial (Divendres de Pasqua 2011)

Qui ha gaudit o patit la xafogor que fa en el llac de Tiberíades, enclotat a dos-cents metres sota el nivell del mar, entendrà que Pere estigui dalt la barca feinejant mig despullat.

El que trenca tota lògica humana és que es vesteixi i tot seguit es llenci a l’aigua per acostar-se a la riba. Aquí la lògica és teològica. Pere ja no s’atansa al mestre, a l’amic, sinó que s’apropa al Senyor, com l’anomena el deixeble estimat, i això no pot fer-se de qualsevol manera.

Jesús Ressuscitat ara és el Senyor, i cal atansar-s’hi amb un respecte reverencial. Calen formes, signes i gestos per fer-ho amb la dignitat que es mereix.

Acompliment o trencament? (Dijous de Pasqua 2011)

És molt significatiu que els Fets dels Apòstols i l’evangeli de Lluc –dos textos adreçats a cristians d’origen no jueu-, subratllin insistentment que la mort i resurrecció de Jesús entrin dins les manifestacions profètiques assenyalades pels llibres de la Llei de Moisès, dels Profetes i dels Salms.

El cristianisme que envolta els relats del Nou Testament proclama que la mort i resurrecció de Jesús esdevenen l’acompliment de les expectacions messiàniques del judaisme, però les generacions posteriors canvien aquest registre manifestant que la resurrecció de Jesucrist i la vinguda de l’Esperit Sant esdevenen un trencament definitiu amb la tradició jueva i la proclamació d’una religió nova i superior.

Els cristians del segle XXI som hereus d’aquesta darrera lectura però hem de preguntar-nos perquè passem per alt tals afirmacions del cristianisme més primitiu. Algun detall important se’ns ha perdut i que ha de motivar a la tradició jueva i a la tradició cristiana a cercar honestament què és.

Visible i palpable (Dimarts de Pasqua 2011)

La Resurrecció de Jesús no és afirmar la creença en una vida després de la mort. Això ja ho manifestava de forma suficientment clara el judaisme des del segle segons abans de Crist. Dir això seria repetir-nos i no afegir res d’extraordinari a l’esdeveniment pasqual.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat és confessar que segueix viu de forma “visible i palpable” enmig del món, i comunicant-nos el seu sant Esperit. Això és el que Pere expressa agosaradament en el seu temps, convidant a la conversió i a batejar-se en el nom de Jesús per rebre el do de l’Esperit Sant.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat ha de ser “visible i palpable” de forma significativa en el testimoniatge dels qui creiem en ell: “Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anuncià que havia vist el Senyor”.

Tanmateix, la “visibilitat i palpabilitat” del Ressuscitat no entren dins de la dimensió que qualifiquem de mediàtica. Per això encara segueix desconcertant-nos quan el busquem.

“Felicitats per la festa d’avui!” (Dilluns de Pasqua 2011)

“Felicitats per la festa d’avui!”. Dos ciclistes ens ho desitjaven a Sant Martí del Montnegre, ahir al matí, després d’intercanviar-nos el bon dia. Reconeixien la nostra condició de frare i, sense cap obligació ni compromís, ens congratulaven la Pasqua, més enllà del cercle de la comunitat cristiana -que ho fèiem acabada la Vetlla pasqual-, més enllà del cercle de la fraternitat caputxina -que ho fèiem abans del dinar pasqual-.

És cert que un entorn muntanyenc facilita la cordialitat i desvetlla el costat amable de les persones, però ens va complaure que uns joves -que aprofiten el dia de Pasqua per fer esport-, ens identifiquessin com a creient, valoressin que és un dia molt especial per a nosaltres i ho subratllessin.

Amb aquesta felicitació s’ha complert l’ideal d’una societat laica: uns joves que “aparentment” no celebren religiosament la festa valoren els que sí ho fan i els ho reconeixen, talment com quan desitgem bon Ramadà als amics musulmans, o una bona festa de Pesah als amics jueus, o una bona primavera als amics no creients, o manifestem l’enhorabona als amics que es casen pel civil, o donem el condol en una cerimònia de comiat laica.

Que ens congratulin la Pasqua els qui no formen part del nostre entorn religiós significa que la presència del Ressuscitat segueix irradiant-se.

"Pau a vosaltres, amics!" (Vetlla pasqual a Sant Martí del Montnegre)

“Pau a vosaltres, amics!” és la salutació que hi ha en el rètol més vistós, llegible de lluny estant, que presideix l’entrada del recinte parroquial. La seva part superior és més perceptible i assenyala el nom de l’indret: “Sant Martí del Montnegre”. Més que un rètol és una llosa de pedra de cinc angles, polida i fixada amb unes grapes de ferro a una columna construïda amb pedres i ciment. Tot plegat arriba quasi a l’alçada d’una persona. Damunt la columna que suporta la llosa hi ha, allargassat i fixat amb ciment, el monograma del nom de Crist que mostra la identitat cristiana d’aquest espai muntanyenc.

“Pau a vosaltres, amics!” es tracta de la salutació pasqual del Crist Ressuscitat, que complementada amb l’adjectiu “amics”, s’estén més enllà del cercle de deixebles i de creients, arribant a tota persona que entri en aquest recinte. Gravar en una llosa la salutació del Crist Ressuscitat és expressar el bo i millor que tenim; és manifestar el nucli de la nostra fe; és mostrar sense cap vergonya que Jesús és el nostre referent vivent que ens presideix i que saluda afectuosament a tothom.

Per analogia, el Crist Ressuscitat també presideix el recinte de l’Església en majúscules, que igualment esdevé visible de lluny estant. La seva presència es manté i se sosté gràcies a la columna formada per les pedres vives dels apòstols i dels seus successors: el papa catòlic succeint a sant Pere, el patriarques grecs i eslaus succeint a sant Andreu, el patriarca armeni succeint a sant Jaume, el papa copte succeint a sant Marc. Tots ells, units, consolidats i formant un sol cos pel ciment de la fe, testimonien aquesta presència del Senyor Jesús, l’única presència que ha d’allargassar-se pel damunt d’aquesta columna apostòlica.

Per últim, el Crist Ressuscitat presideix totes les celebracions, especialment aquesta, on esdevé proper a través de la sagrada Escriptura i del pa i el vi eucarístic, però aquesta nit també a través de la llum del ciri pasqual i de l’aigua que beneïm. Tot un devessall manifestador que ens entra pels sentits i que alimenta la nostra fe en el Ressuscitat.

Sant Martí del Montnegre és una comunitat eclesial senzilla, viva, humil, que viu serenament la seva fe, sense ostentacions, sense lamentacions, tocant de peus a terra. El Crist Ressuscitat també s’hi fa present en molts detalls personals que fan lluir el jardí i l’església, especialment durant aquest tríduum pasqual: recollint germans de la comunitat amb el cotxe, arreglant làmpades, pintant rètols, portant flors i plantes, preparant i dirigint cants, llegint lectures, arreglant tovalles i avui estrenant-ne unes, portant candeles de Jerusalem, preparant la xocolata desfeta del ressopó.

Cadascun de nosaltres, amb la nostra presència, amb la nostra vivència de fe, amb les nostres accions, som les pedres vives que construïm la columna on es fa present el Crist Ressuscitat que saluda a tothom dient: “Pau a vosaltres, amics!”.

"Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo" (Divendres Sant a Sant Martí del Montnegre)

El primer rètol que apareix en el recinte parroquial un cop creuada la porta petita d’accés, està col·locat intencionadament. Un pilonet de pedres el rodegen i sostenen. Malgrat la seva dimensió discreta, determina i defineix l’espai on s’ha accedit. Consisteix en una peça de fusta llisa, fixada amb un clau a un tros de branca que el clava a terra. Una mà de pintura plàstica el protegeix del sol i la pluja, i el pintat blanc realça el que hi ha escrit. El rètol, suament inclinat cap a la dreta ens avisa sense embuts: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”.

El mateix podem dir del Divendres Sant: “Dia destinat a la pregària, respecteu-lo”. El Divendres Sant és el lloc de la pregària i el lloc del respecte en majúscules. Jesús crucificat, morint, davallat i sepultat, reclama una actitud i un comportament escaients. La celebració d’avui, la més sòbria de tot l’any litúrgic ens hi ajuda eficaçment: l’església lleument il·luminada i absent d’imatges, l’entrada inicial en silenci i una llarga prostració, lectures d’intens contingut teològic, la lectura tranquil·la de la passió de sant Joan, una pregària universal feta amb solemnitat, l’adoració admirada de la creu. Tot un desplegament litúrgic que converteixen la nostra esglesiola en un lloc preuadíssim destinat a la pregària i que desvetlla un respecte reverencial.

Des dels bells inicis, la primitiva comunitat cristiana associà la mort de Jesús, el seu Messies, a les vicissituds del Servent Sofrent de Jahvè, narrades pel profeta Isaïes. També reflexionà, com ens ho demostra l’altíssima qualitat de la carta als Hebreus, sobre tot allò de nou i millor que aportava la sang de Jesús i el seu sacrifici a la creu. La passió segons sant Joan esdevé una aproximació contemplativa als fets, on l’esdeveniment històric -narrat amb detalls que no recullen els evangelis sinòptics- és rellegit teològicament i convertit en una solemne cerimònia d’entronització d’un rei. El debat sobre la reialesa de Jesús dinamitza tot el relat de la passió que culmina amb la seva entronització definitiva en el moment de la seva crucifixió. Quina inspiració i quina profunditat la de l’evangelista Joan, capaç d’apropar-nos uns fets de forma tan solemne. Vint segles després els cristians seguim escoltant-los i meditant-los perquè són llocs literaris destinats a la pregària i a respectar la figura de Jesucrist.

La pregària universal que avui farem per tot i per tots, i que durem a terme amb una solemnitat i serenor inusuals, ens endinsarà en l’oració més genuïna: la pregària d’intercessió a favor dels altres. Admirant, contemplant, adorant la creu amb un petó, expressarem tot el que portem cor i ànima endins. També els nostres cants, seleccionats expressament, i els nostres silencis, volgudament allargats, col.·laboren a convertir la nostra cerimònia en un moment destinat a la pregària i al respecte.

Què trista seria la creu de Jesús si no anés acompanyada de la celebració de la Pasqua! Així mateix, què trista seria la nostra fe no anés acompanyada de tot allò que permet expressar-la i que està destinat a la pregària i al respecte religiós.

El racó de la pau (Dijous Sant a Sant Martí del Montnegre)

Entrem en el recinte de Sant Martí del Montnegre per la porta petita. La inèrcia ens porta a seguir el camí ample de terra que fineix davant el pedrís de la rectoria. D’allí pugem pels graons de pedra que accedeixen a l’esglesiola que ens acull. Habitualment el racó de la pau ens passa desapercebut. Només al sortir, si no anem d’esma, el veurem.

Una escultura de bronze de sant Francesc sobre una base empedrada d’un metre d’alçada presideix aquest racó. Un arc de dos xiprers corbats, nuats i embolcallats d’una heura, li fan de portalada natural. Sota l’arc, a ran de terra, una filera de pedres delimiten amablement l’espai. Als peus del sant llueix una senzilla inscripció gravada sobre una llosa. Les lletres, pintades de color vermell, titulen el nom d’aquest indret: racó de la pau.

L'imatge és fina i elegant, impregnada d’una sòbria espiritualitat mercès al metall que la configura. Sota l’hàbit franciscà apareixen els peus nus, amb els ossos ben destacats. Els braços del sant estan aixecats, enlairats al cel. Els colzes, situats a l’alçada del rostre, estan corbats uns noranta graus i les mans, amb les palmes encarades assenyalen les altures. El cap alçat i els ulls mirant el firmament acompanyen el gest dels braços i mans. Tota l’escultura expressa una viva lloança i acció de gràcies al Creador.

Però l’artista no ha deixat de plasmar un detall fonamental de Francesc d’Assís: la impressió dels estigmes. Les mans que lloen i regracien Déu, el cor que estima Déu entranyablement, apareixen gravats pels estigmes, que associen el sant amb les llagues de Jesús crucificat. Es tracta de dos missatges –acció de gràcies i identificació amb el Crucificat- reflectits en un mateix gest. Es tracta, també, dels dos missatges que expressem al celebrar l’eucaristia cada dia, cada diumenge, avui Dijous Sant: una acció de gràcies i una sincera identificació amb el Crist crucificat.

La pasqua jueva –com l’eucaristia- també està marcada per aquesta barreja de lloança i de mort alliberadora. El relat de l’Èxode sobre la institució de la pasqua ens ho concreta: “La sang serà un senyal”, “Tingueu aquest dia com un memorial”, “Que totes les generacions el celebrin”. Sant Pau també expressa aquesta barreja de forma evident: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. L’escena del rentament de peus resumeix i escenifica el lliurament complet de Jesús en vida i a l’hora de morir, i exhorta als deixebles a saber fer el mateix: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. El pa i el vi tenen el mateix significat que el rentament de peus: resumeixen i escenifiquen el seu lliurament integral. Menjar el pa i beure del calze és associar-se i combregar amb aquest lliurament. Menjar aquest pa i beure del calze és una acció de gràcies perpètua per tot el que hem rebut i rebem amb aquesta celebració.

L’eucaristia, tornant al que evocàvem al principi, esdevé el gran racó de la pau: lloc de lloança i d’acció de gràcies; espai de celebració serena i sentida de la mort redemptora de Jesucrist; indret de rebre la pau que Jesús mateix, el Ressuscitat, ens dóna; moment que nosaltres ens oferim fraternalment aquesta pau.

“Perdre l’oremus” (Diumenge de Rams 2011)

Un dels moments més impactants de l’any litúrgic és llegir el relat de la passió. Mantenir-nos drets durant la seva proclamació és un gest eloqüent de màxim respecte i de veneració pels esdeveniments narrats. La lectura reposada de la passió i mort de Jesucrist pretén centrar-nos amb atenció en els esdeveniments que celebrarem el tríduum sagrat: dijous sant, divendres sant i la nit de Pasqua.

La diada d’avui, sortosament popular amb la benedicció pública dels rams, esdevé el gran pòrtic que ens introdueix en la Setmana Santa, un temps que, gràcies a les vacances laborals i escolars, hem de procurar que sigui de recolliment i no d’atabalament. Ens atrevim a dir que les pràctiques quaresmals que hem iniciat fa setmanes (abstinències de carn i dejunis, celebració del perdó, conferències, lectures, devocions personals, actes de caritat) tenen poc sentit si no ens ajuden a recollir-nos i a concentrar-nos religiosament; ens faran un escàs servei si no col·laboren a fixar amb més determinació la mirada interior, a “no perdre l’oremus”, o al menys, a recuperar-lo.

Però és tanta la dispersió a la que estem insistentment convidats aquests dies que proposem canviar el nom de la Setmana Santa d’enguany i anomenar-la “setmana dels clàssics”. No podem resistir-nos a tanta pressió: si mires la televisió, si escoltes la ràdio, si llegeixes el diari, si et connectes a internet, si parles amb qualsevol és impossible evadir el tema.

Per arrodonir el nom alternatiu de la Setmana Santa hauríem de dir “setmana dels clàssics i del Godó”. Si tens el privilegi de viure a Sarrià, la megafonia, els aplaudiments, ovacions o xiulets dels assistents al torneig provoquen que, per mantenir la intimitat, hagis de baixar la persiana, tancar la finestra i fermar el porticó durant bona part de la jornada per atenuar el soroll.

Si es tractés únicament de l’estona de l’esdeveniment esportiu seria suportable, però el que cansa és l’abans i el després. No és senzill desmarcar-se d’aquests impactes mediàtics: si els ignores quedes malament, si t’enutges malmets el recolliment interior que tenies, si cedeixes i et deixes portar el perds del tot, si intentes que no t’afecti et manlleva una part de la concentració. D’una forma o altra perdem o alterem l’oremus.

En definitiva, si algú, per motius religiosos, vol marcar distàncies amb aquests esdeveniments de ressò mundial es convertirà indefectiblement en un individu asocial i repel·lent. Tot el planeta estarà pendent de les corredisses blanques i blaugranes i dels bíceps musculosos i colrats pel sol dels tenistes; per tant, no podem fer el ranci ni el desmenjat, intentant de mantenir un clima de recolliment interior durant aquests dies. Això sí, trobarem impecable que un entrenador de futbol prohibeixi als seus jugadors participar en qualsevol acte públic perquè no es dispersin i afrontin els partits contra el màxim rival amb la màxima concentració.

El nostre discurs pot sonar a ciri trencat, però volem posar sobre la taula el dilema recolliment versus dispersió. El recolliment interior és la base de l'experiència religiosa. Ve a ser com el got on posar l’aigua. Sense recolliment, assistir a les celebracions d’aquests dies té evidentment un valor, però no gaudirem del més fonamental: penetrar els sagrats misteris de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

La passió i mort de Jesús alterà la quotidianitat de Jerusalem durant unes hores: un judici públic, passeig dels reus a mort pels carrers, i la seva crucifixió ostentosa a les portes de la ciutat. Tant de bo que les celebracions de la Setmana Santa d’enguany també alterin benefactorament la nostra quotidianitat.

“Traieu la llosa” (Quaresma 5)

“Traieu la llosa”, diu Jesús als presents, després que li han mostrat el sepulcre de Llàtzer. Malgrat la perplexitat inicial a la demanda de Jesús, ho acaben fent.

“Llàtzer, vine a fora”, cridà Jesús ben fort. “I el mort sortí”, subratlla l’evangeli, però amb les mans, peus i cap lligats amb les benes d’amortallar.

“Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”, demana de nou als assistents, per arrodonir el miracle.

Un aclariment: les narracions dels miracles de Jesús en l’evangeli de sant Joan es preocupen més de fer-nos una bona catequesi que de descriure’ns amb pèls i senyals el que allí s’esdevingué. Hem de saber anar més enllà del realisme que expressen aquests textos i captar l’essencial que és el seu missatge.

Un primer detall el tenim en Jesús, que en aquest evangeli apareix sempre impregnat d’atributs divins: fixem-nos que sempre mana, que ho té tot previst, que no mou un dit, que fa proclames solemnes de la seva grandesa; tot plegat per manifestar l’autoritat i la divinitat que ostenta. Però també apareixen detalls humaníssims, com quan es commou vivament per la mort del seu amic fins al punt que és subratllat pels presents: “Mireu com l’estimava!”. L’evangelista Joan és el qui ens presenta un Jesús més ple de glòria i més divinitzat, però sense oblidar-se de la seva condició humana que aprofita qualsevol ocasió per assenyalar.

Un segon detall el tenim en els participants anònims de l’escena. Ells esdevenen, sense saber-ho, copartíceps i col·laboradors del miracle: ells obren la llosa, i ells deslliguen a Llàtzer ressuscitat. Sense obrir la llosa el mort no hagués sortir. Sense deslligar-lo el ressuscitat continuaria oprimit. La col·laboració dels assistents manifesta com ha de ser una comunitat de seguidors de Jesús: confiar en les seves paraules malgrat semblin desenraonades. Una comunitat de creients és la que confia en Jesús i li facilita el camí perquè pugui obrar manifestament els seus miracles.

Un tercer detall és que Llàtzer surt pel propi peu de la tomba. Jesús sempre demana la participació activa de l’afectat per posar de relleu el mateix d’abans: la confiança en ell. Si Llàtzer no surt de la tomba el miracle es queda a mitges tintes. Si nosaltres no assumim els mots de Jesús, el seu missatge es queda a mitges.

En definitiva, els miracles narrats en l’evangeli de Joan subratllen la glòria de Jesús i sempre acaben manifestant que els assistents creuen en ell: “Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell”.

Els miracles de Jesús segons l’evangelista Joan no apareixen perquè ens quedem bocabadats o complaguts per la seva grandesa, sinó que són una invitació a creure en ell de forma responsable i activa. Així de fàcil, així de compromès.

“Il·luminats” (Quaresma 4)

“Ara que esteu en el Senyor, sou llum”, diu sant Pau als cristians d’Efes. Prenem aquesta frase paulina per contrastar-la amb l’estereotip actual que els cristians som una colla “d’apagats”, imatge que flota en l’ambient social i que malauradament ha penetrat dins l’entorn eclesial.

La imatge de la llum dóna molt de joc en els texts del Nou Testament. Els evangelis narren guaricions de cecs per posar de manifest que Jesús és la llum del món que tot ho il·lumina. Els miracles de fer recobrar la vista serveixen per anunciar la fe, que és una llum interior que et fa veure les coses de forma diferent.

Les cartes paulines i els altres escrits neotestamentaris es refereixen a la llum com el segell d’identitat d’un cristià: “Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat”.

Aquestes referències que poden semblar simbòliques o imatges literàries belles i poètiques, tenen la seva força històrica quan ens assabentem que en el cristianisme primitiu el bateig rebia el nom “d’il·luminació”. Per tant, quan el Nou Testament utilitza el llenguatge lluminós, sovint està expressant a aquest ritus inicial d’adhesió a Crist i de rebre el do de la fe.

Utilitzant el nostre llenguatge actual, ens primers cristians eren, en la societat del seu temps, uns “il·luminats”, una mena d'éssers estranys, que trencaven amb els esquemes religiosos del seu temps, i també amb els esquemes socials de barrejar jueus i no jueus en una nova identitat religiosa que aplegava tothom sota la llum del Crist Ressuscitat.

En temps primitius els cristians eren socialment uns “il·luminats”; ara socialment som uns “apagats”. També podem fer-nos la crítica que fa uns dècades ens sentíem els únics administradors de la llum divina. No obstant, opinem que millor ser criticats per ser uns ·il·luminats” o uns “apagats”, perquè en el fons això reflecteix una manera de ser i de veure el món molt diferent dels estereotips uniformistes que ens martellegen amb tanta insistència i fora dels quals sembla que no hi hagi cabuda.

El cec de naixement "il·luminat" és finalment expulsat de la sinagoga. Això és el que tristament s’esdevingué amb aquells jueus que creien en Jesús i es batejaven en el seu nom. Però aquell cec guarit, tal i com subratlla l’evangeli, acaba adorant a Jesús.

Els qui som considerats com una colla d’apagats, no ens ho hem de creure, per molt que insisteixin i ens ho demostrin. La fe ens dóna llum, vida i tantes coses, totes bones. L’exemple del cec guarit i expulsat del seu àmbit, ens ha d’estimular a assumir les incomprensions del nostre entorn, que no han de distorsionar el més important de la nostra condició creient: que només adorem a Jesús i que ho seguirem fent.

A la vora del pou (Quaresma 3)

“A la vora del pou” -diu l’evangeli- Jesús estava assegut bonament, cansat de caminar. Es tracta, com el mateix relat assenyala, del pou del patriarca Jacob. Allí s’esdevé una llarga conversa entre Jesús i una dona samaritana.

A la vora d’un pou s’esdevenen encontres bíblics significatius: l’àngel del Senyor troba a Agar fugint de la seva mestressa Sara, i li diu que torni al campament, que serà mare d’una gran descendència a partir del seu fill Ismael. A la vora d’un pou l’administrador d’Abraham, encarregat de cercar esposa per Isaac, troba a Rebeca. A la vora d’un pou Jacob coneix a Raquel, la seva futura esposa. A la vora d’un pou Moisès coneix les set filles de Jetró i entre elles a Siporà, amb qui es casarà.

L’entorn d’un pou és l’indret més natural de trobament en un hàbitat semidesèrtic: abeurar els ramats, pouar aigua per la casa, beure un glop i descansar, són activitats imprescindibles on coincideixen homes i dones. En els relats bíblics mencionats treure aigua del pou esdevé motiu de diàleg, de coneixença, de servei o de protecció. Són encontres providencials que vertebren la tradició religiosa del poble d’Israel i l’omplen d’humanitat i de proximitat.

El trobament de Jesús i la samaritana -precisament en el pou de Jacob- connecta el poble israelita amb el poble samarità: “Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou” –etziba amb to reivindicatiu la dona samaritana. Aquell pou esdevenia el lloc d’encontre natural entre dos pobles separats pels habituals prejudicis ètnics i pels respectius lloc de culte. Els samaritans adoraven Déu en la muntanya del Garizim, visible des d’aquest pou; els jueus ho feien en el temple de Jerusalem, a dues jornades de camí.

Jesús, des del pou de Jacob, fidel a la seva tradició religiosa israelita, bandejant elitismes, no exclou els samaritans. Però Jesús reivindica que la salvació prové d’Israel: una salvació oberta a tots els pobles a través del seu messianisme que va més enllà de disputes ètniques i de llocs de culte: “els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.

Jesús no qüestiona el temple de Jerusalem, ni el temple de la muntanya de Garizim. Ell qüestiona que els llocs de culte es converteixin en propietats privades, en territoris exclusius i excloents. Jesús opta pels pous, pels trobaments a peu pla, enmig de la rutina i la quotidianitat. És en aquest terreny on la gent creu en ell: “Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell”.

És cert que els creients necessitem espais de culte per pregar, per trobar-nos, per celebrar la nostra fe, però també hem de saber trobar pous que ens apleguin i ens obliguin al diàleg amb els qui no compartim els mateixos espais de culte ni la mateixa sensibilitat creient.

Purim Sameah! (Cròniques jerosolimitanes 20)

Arribem escassos minuts abans de les sis de la tarda de diumenge, l’hora de començar la celebració; ens sorprèn que només veiem una persona asseguda. No obstant, la sala multiusos està preparada per fer un ofici sinagogal. Aprofitarem per preparar bé la celebració, car és el primer cop que participarem en la festa de Purim.

En un ritual trobem les benediccions i pregàries que es fan abans i després de llegir tot el rotlle del llibre d’Ester, però no apareix el text bíblic que es llegirà i que ens agradaria seguir mínimament. Seguim remenant en la prestatgeria amb llibres a us dels fidels que hi ha a l’entrada de la sala. En un leccionari sinagogal de butxaca hi trobem l’apartat de Purim amb el text que es llegirà.

Mentre preparem aquest material comença a entrar gent i, atenció, molts venen disfressats! Ho havíem sentit a dir, però no deixa de ser un contrast veure’ls entrar així en un lloc de pregària. Especialment els infants, però també joves, adults i ancians aquest dia porten una disfressa. Es tracta de celebrar –seguint les indicacions del text bíblic- que Mardoqueu i Ester aconsegueixen alliberar el poble d’Israel de l’extermini. La jovialitat és evident i en la sala hi ha una mica més de rebombori que els altres dies. També cal dir que hi ha més assistència.

Una dona comença fent les tres benediccions prèvies a la lectura amb un semitonat i, amb la mateixa entonació, ella mateixa inicia la lectura del rotlle. Diferents lectors van succeïnt-se, sempre acompanyats d’un responsable que llegeix al seu costat i vetlla perquè el lector no salti cap línea i es llegeixi el rotlle sense cap omissió.

La lectura de rotlle d’Ester s’amenitza amb tota mena d’exclamacions i soroll de matraques quan se cita el nom d’Aman, el qui vol exterminar els jueus. També hi ha alguna frase escrita en negreta que indica que tota l’assemblea ha de participar i llegir-la. En definitiva, Purim és una celebració molt popular amb un ofici sinagogal molt pedagògic que convida a escoltar atentament un relat molt llarg i a participar-hi activament.

Condol (Cròniques sarrianenques 37)

És alt, de complexió forta i ben plantat, però amb un posat vergonyós. Va mal afaitat i no gosa parlar a causa de la timidesa. Un company li fa d’interlocutor. La seva dona va morir fa dues setmanes, però ell no assistí al funeral perquè està a la presó. Ens demana que preguem per ella en l’eucaristia que som a punt d’iniciar en la capella del centre.

Li donem el condol i acollim amb delicadesa la proposta: mencionarem la seva dona en el record dels difunts de la pregària eucarística. Però també l’animem -si es veu amb cor- que en l’estona que deixem per fer pregàries espontànies ell n’afegeixi una.

Arribat el moment i, vencent la timidesa, l’intern fa una pregària senzilla, sentida, amb una veu pausada i serena que captiva a tota l’assemblea. La reacció quasi general és que la notícia era desconeguda.

Quan és hora de donar-nos la pau, aquest instant es transforma en un acte de manifestar el condol de forma educada, respectuosa i sincera. Els companys, un per un, se li atansen i l’estrenyen. Ell, amb un tendre rubor, es deixa abraçar. No hi ha res que commogui més a un pres que veure algú que ho passi pitjor que ell.

Esperem calmosament que acabin. Se’ns estova el cor comprovar com aquests homes endurits per les bufetades que els dóna la vida són capaços de reconvertir aquests instants en un mar de tendreses.

Les abraçades que els interns dispensen al seu company són una magnífica prèvia a la comunió que estem a punt de rebre.

L’ase que parlava (Cròniques jerosolimitanes 19)

Li han aturat el primer permís penitenciari malgrat l’aprovació del jutge. La policia del centre argumenta que l’intern aprofitarà per fugar-se i, per justificar-ho, l’han tret dels tallers on treballava i l’han apartat dels altres interns. Està castigat.

Ell suporta aquesta injustícia en silenci, conscient que si reacciona malament serà donar-los la raó. Un altre intern, company seu, per fer-nos entendre que és millor callar i aguantar, ens explica aquest conte:

Hi havia una vegada un ase lligat a un carro. L’amo hi carregava al damunt barres de gel: seixanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos, cent vint quilos...

L’ase, adonant-se que seguien carregant-li pes sense cap mirament, veié que a prop seu hi havia un home i el cridà. Aquest mirava a dreta i esquerra, però no veia a ningú, només l’animal.

L’ase insistia, fins que l’home l’esguardà fixament. -Sí, sóc jo el qui et parla!- reblà l’animal.

-Com pot ser que un ase parli? Això és increïble! – exclamà l’home, atònit del que escoltaven les seves orelles

- Et prego que parlis amb el meu amo – li suplicà l'animal- i li diguis que no em carregui tantes barres de gel com ho està fent.

L’home es quedà pensatiu per aquella demanda i li preguntà: - Per què m’ho dius a mi? Digues-li-ho tu mateix, ja que pots parlar!

- Mai de la vida! – respongué l’ase. - Si el meu amo s’assabentés que puc parlar, a més de carregar-me les barres de gel, també em faria anar pel carrer cridant: -Gel! Gel! Es ven gel!

Sabatilles noves (Cròniques jerosolimitanes 18)

- Sabatilles noves! –li diem amb èmfasi mentre les assenyalem simultàniament amb el mentó aixecat i els ulls oberts. La visita a uns interns en un centre penitenciari està arribant a la fi i, després d’haver parlat seriosament i comentat les lectures de la missa del diumenge, la conversa esdevé més distesa.

- I són de marca, de les bones! – li insistim. Ell calla, complagut que ens haguem adonat d’aquest detall. Les seves sabatilles esportives, blanques i lluents, són el centre de les nostres mirades menys de la seva, que ens esguarda a l’expectativa.

- Deu fer poc que les has comprades, no? Estan ben llampants! –seguim burxant-lo.

- Fa uns tres anys que les tinc -respon finalment i de forma categòrica-. Però les cuido molt i les tinc molt ben guardades. Només me les poso en ocasions molt especials –respon mirant-nos als ulls i desvetllant públicament el seu secret.

La nostra broma ha posat en evidència –sense pretendre-ho- la importància que té per ell la visita del grup de voluntaris. Ara entenem el numeret que ens ha fet a l’entrar: s’ha tret la jaqueta de l’uniforme penitenciari que porten tots els interns i ens ha fet riure amb una de les seves bromes habituals; però en el fons ha volgut lluir la camiseta de marca que portava a sota. S’ha posat de vint i un botó per a rebre’ns malgrat les ínfimes possibilitats que li permet l’uniforme de la presó.

Quin privilegi formar part dels seus moments més especials.