“A la vora del pou” -diu l’evangeli- Jesús estava assegut bonament, cansat de caminar. Es tracta, com el mateix relat assenyala, del pou del patriarca Jacob. Allí s’esdevé una llarga conversa entre Jesús i una dona samaritana.
A la vora d’un pou s’esdevenen encontres bíblics significatius: l’àngel del Senyor troba a Agar fugint de la seva mestressa Sara, i li diu que torni al campament, que serà mare d’una gran descendència a partir del seu fill Ismael. A la vora d’un pou l’administrador d’Abraham, encarregat de cercar esposa per Isaac, troba a Rebeca. A la vora d’un pou Jacob coneix a Raquel, la seva futura esposa. A la vora d’un pou Moisès coneix les set filles de Jetró i entre elles a Siporà, amb qui es casarà.
L’entorn d’un pou és l’indret més natural de trobament en un hàbitat semidesèrtic: abeurar els ramats, pouar aigua per la casa, beure un glop i descansar, són activitats imprescindibles on coincideixen homes i dones. En els relats bíblics mencionats treure aigua del pou esdevé motiu de diàleg, de coneixença, de servei o de protecció. Són encontres providencials que vertebren la tradició religiosa del poble d’Israel i l’omplen d’humanitat i de proximitat.
El trobament de Jesús i la samaritana -precisament en el pou de Jacob- connecta el poble israelita amb el poble samarità: “Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou” –etziba amb to reivindicatiu la dona samaritana. Aquell pou esdevenia el lloc d’encontre natural entre dos pobles separats pels habituals prejudicis ètnics i pels respectius lloc de culte. Els samaritans adoraven Déu en la muntanya del Garizim, visible des d’aquest pou; els jueus ho feien en el temple de Jerusalem, a dues jornades de camí.
Jesús, des del pou de Jacob, fidel a la seva tradició religiosa israelita, bandejant elitismes, no exclou els samaritans. Però Jesús reivindica que la salvació prové d’Israel: una salvació oberta a tots els pobles a través del seu messianisme que va més enllà de disputes ètniques i de llocs de culte: “els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.
Jesús no qüestiona el temple de Jerusalem, ni el temple de la muntanya de Garizim. Ell qüestiona que els llocs de culte es converteixin en propietats privades, en territoris exclusius i excloents. Jesús opta pels pous, pels trobaments a peu pla, enmig de la rutina i la quotidianitat. És en aquest terreny on la gent creu en ell: “Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell”.
És cert que els creients necessitem espais de culte per pregar, per trobar-nos, per celebrar la nostra fe, però també hem de saber trobar pous que ens apleguin i ens obliguin al diàleg amb els qui no compartim els mateixos espais de culte ni la mateixa sensibilitat creient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada