Entrem en el recinte de Sant Martí del Montnegre per la porta petita. La inèrcia ens porta a seguir el camí ample de terra que fineix davant el pedrís de la rectoria. D’allí pugem pels graons de pedra que accedeixen a l’esglesiola que ens acull. Habitualment el racó de la pau ens passa desapercebut. Només al sortir, si no anem d’esma, el veurem.
Una escultura de bronze de sant Francesc sobre una base empedrada d’un metre d’alçada presideix aquest racó. Un arc de dos xiprers corbats, nuats i embolcallats d’una heura, li fan de portalada natural. Sota l’arc, a ran de terra, una filera de pedres delimiten amablement l’espai. Als peus del sant llueix una senzilla inscripció gravada sobre una llosa. Les lletres, pintades de color vermell, titulen el nom d’aquest indret: racó de la pau.
L'imatge és fina i elegant, impregnada d’una sòbria espiritualitat mercès al metall que la configura. Sota l’hàbit franciscà apareixen els peus nus, amb els ossos ben destacats. Els braços del sant estan aixecats, enlairats al cel. Els colzes, situats a l’alçada del rostre, estan corbats uns noranta graus i les mans, amb les palmes encarades assenyalen les altures. El cap alçat i els ulls mirant el firmament acompanyen el gest dels braços i mans. Tota l’escultura expressa una viva lloança i acció de gràcies al Creador.
Però l’artista no ha deixat de plasmar un detall fonamental de Francesc d’Assís: la impressió dels estigmes. Les mans que lloen i regracien Déu, el cor que estima Déu entranyablement, apareixen gravats pels estigmes, que associen el sant amb les llagues de Jesús crucificat. Es tracta de dos missatges –acció de gràcies i identificació amb el Crucificat- reflectits en un mateix gest. Es tracta, també, dels dos missatges que expressem al celebrar l’eucaristia cada dia, cada diumenge, avui Dijous Sant: una acció de gràcies i una sincera identificació amb el Crist crucificat.
La pasqua jueva –com l’eucaristia- també està marcada per aquesta barreja de lloança i de mort alliberadora. El relat de l’Èxode sobre la institució de la pasqua ens ho concreta: “La sang serà un senyal”, “Tingueu aquest dia com un memorial”, “Que totes les generacions el celebrin”. Sant Pau també expressa aquesta barreja de forma evident: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. L’escena del rentament de peus resumeix i escenifica el lliurament complet de Jesús en vida i a l’hora de morir, i exhorta als deixebles a saber fer el mateix: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. El pa i el vi tenen el mateix significat que el rentament de peus: resumeixen i escenifiquen el seu lliurament integral. Menjar el pa i beure del calze és associar-se i combregar amb aquest lliurament. Menjar aquest pa i beure del calze és una acció de gràcies perpètua per tot el que hem rebut i rebem amb aquesta celebració.
L’eucaristia, tornant al que evocàvem al principi, esdevé el gran racó de la pau: lloc de lloança i d’acció de gràcies; espai de celebració serena i sentida de la mort redemptora de Jesucrist; indret de rebre la pau que Jesús mateix, el Ressuscitat, ens dóna; moment que nosaltres ens oferim fraternalment aquesta pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada