“Perdre l’oremus” (Diumenge de Rams 2011)

Un dels moments més impactants de l’any litúrgic és llegir el relat de la passió. Mantenir-nos drets durant la seva proclamació és un gest eloqüent de màxim respecte i de veneració pels esdeveniments narrats. La lectura reposada de la passió i mort de Jesucrist pretén centrar-nos amb atenció en els esdeveniments que celebrarem el tríduum sagrat: dijous sant, divendres sant i la nit de Pasqua.

La diada d’avui, sortosament popular amb la benedicció pública dels rams, esdevé el gran pòrtic que ens introdueix en la Setmana Santa, un temps que, gràcies a les vacances laborals i escolars, hem de procurar que sigui de recolliment i no d’atabalament. Ens atrevim a dir que les pràctiques quaresmals que hem iniciat fa setmanes (abstinències de carn i dejunis, celebració del perdó, conferències, lectures, devocions personals, actes de caritat) tenen poc sentit si no ens ajuden a recollir-nos i a concentrar-nos religiosament; ens faran un escàs servei si no col·laboren a fixar amb més determinació la mirada interior, a “no perdre l’oremus”, o al menys, a recuperar-lo.

Però és tanta la dispersió a la que estem insistentment convidats aquests dies que proposem canviar el nom de la Setmana Santa d’enguany i anomenar-la “setmana dels clàssics”. No podem resistir-nos a tanta pressió: si mires la televisió, si escoltes la ràdio, si llegeixes el diari, si et connectes a internet, si parles amb qualsevol és impossible evadir el tema.

Per arrodonir el nom alternatiu de la Setmana Santa hauríem de dir “setmana dels clàssics i del Godó”. Si tens el privilegi de viure a Sarrià, la megafonia, els aplaudiments, ovacions o xiulets dels assistents al torneig provoquen que, per mantenir la intimitat, hagis de baixar la persiana, tancar la finestra i fermar el porticó durant bona part de la jornada per atenuar el soroll.

Si es tractés únicament de l’estona de l’esdeveniment esportiu seria suportable, però el que cansa és l’abans i el després. No és senzill desmarcar-se d’aquests impactes mediàtics: si els ignores quedes malament, si t’enutges malmets el recolliment interior que tenies, si cedeixes i et deixes portar el perds del tot, si intentes que no t’afecti et manlleva una part de la concentració. D’una forma o altra perdem o alterem l’oremus.

En definitiva, si algú, per motius religiosos, vol marcar distàncies amb aquests esdeveniments de ressò mundial es convertirà indefectiblement en un individu asocial i repel·lent. Tot el planeta estarà pendent de les corredisses blanques i blaugranes i dels bíceps musculosos i colrats pel sol dels tenistes; per tant, no podem fer el ranci ni el desmenjat, intentant de mantenir un clima de recolliment interior durant aquests dies. Això sí, trobarem impecable que un entrenador de futbol prohibeixi als seus jugadors participar en qualsevol acte públic perquè no es dispersin i afrontin els partits contra el màxim rival amb la màxima concentració.

El nostre discurs pot sonar a ciri trencat, però volem posar sobre la taula el dilema recolliment versus dispersió. El recolliment interior és la base de l'experiència religiosa. Ve a ser com el got on posar l’aigua. Sense recolliment, assistir a les celebracions d’aquests dies té evidentment un valor, però no gaudirem del més fonamental: penetrar els sagrats misteris de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

La passió i mort de Jesús alterà la quotidianitat de Jerusalem durant unes hores: un judici públic, passeig dels reus a mort pels carrers, i la seva crucifixió ostentosa a les portes de la ciutat. Tant de bo que les celebracions de la Setmana Santa d’enguany també alterin benefactorament la nostra quotidianitat.

“Traieu la llosa” (Quaresma 5)

“Traieu la llosa”, diu Jesús als presents, després que li han mostrat el sepulcre de Llàtzer. Malgrat la perplexitat inicial a la demanda de Jesús, ho acaben fent.

“Llàtzer, vine a fora”, cridà Jesús ben fort. “I el mort sortí”, subratlla l’evangeli, però amb les mans, peus i cap lligats amb les benes d’amortallar.

“Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”, demana de nou als assistents, per arrodonir el miracle.

Un aclariment: les narracions dels miracles de Jesús en l’evangeli de sant Joan es preocupen més de fer-nos una bona catequesi que de descriure’ns amb pèls i senyals el que allí s’esdevingué. Hem de saber anar més enllà del realisme que expressen aquests textos i captar l’essencial que és el seu missatge.

Un primer detall el tenim en Jesús, que en aquest evangeli apareix sempre impregnat d’atributs divins: fixem-nos que sempre mana, que ho té tot previst, que no mou un dit, que fa proclames solemnes de la seva grandesa; tot plegat per manifestar l’autoritat i la divinitat que ostenta. Però també apareixen detalls humaníssims, com quan es commou vivament per la mort del seu amic fins al punt que és subratllat pels presents: “Mireu com l’estimava!”. L’evangelista Joan és el qui ens presenta un Jesús més ple de glòria i més divinitzat, però sense oblidar-se de la seva condició humana que aprofita qualsevol ocasió per assenyalar.

Un segon detall el tenim en els participants anònims de l’escena. Ells esdevenen, sense saber-ho, copartíceps i col·laboradors del miracle: ells obren la llosa, i ells deslliguen a Llàtzer ressuscitat. Sense obrir la llosa el mort no hagués sortir. Sense deslligar-lo el ressuscitat continuaria oprimit. La col·laboració dels assistents manifesta com ha de ser una comunitat de seguidors de Jesús: confiar en les seves paraules malgrat semblin desenraonades. Una comunitat de creients és la que confia en Jesús i li facilita el camí perquè pugui obrar manifestament els seus miracles.

Un tercer detall és que Llàtzer surt pel propi peu de la tomba. Jesús sempre demana la participació activa de l’afectat per posar de relleu el mateix d’abans: la confiança en ell. Si Llàtzer no surt de la tomba el miracle es queda a mitges tintes. Si nosaltres no assumim els mots de Jesús, el seu missatge es queda a mitges.

En definitiva, els miracles narrats en l’evangeli de Joan subratllen la glòria de Jesús i sempre acaben manifestant que els assistents creuen en ell: “Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell”.

Els miracles de Jesús segons l’evangelista Joan no apareixen perquè ens quedem bocabadats o complaguts per la seva grandesa, sinó que són una invitació a creure en ell de forma responsable i activa. Així de fàcil, així de compromès.

“Il·luminats” (Quaresma 4)

“Ara que esteu en el Senyor, sou llum”, diu sant Pau als cristians d’Efes. Prenem aquesta frase paulina per contrastar-la amb l’estereotip actual que els cristians som una colla “d’apagats”, imatge que flota en l’ambient social i que malauradament ha penetrat dins l’entorn eclesial.

La imatge de la llum dóna molt de joc en els texts del Nou Testament. Els evangelis narren guaricions de cecs per posar de manifest que Jesús és la llum del món que tot ho il·lumina. Els miracles de fer recobrar la vista serveixen per anunciar la fe, que és una llum interior que et fa veure les coses de forma diferent.

Les cartes paulines i els altres escrits neotestamentaris es refereixen a la llum com el segell d’identitat d’un cristià: “Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat”.

Aquestes referències que poden semblar simbòliques o imatges literàries belles i poètiques, tenen la seva força històrica quan ens assabentem que en el cristianisme primitiu el bateig rebia el nom “d’il·luminació”. Per tant, quan el Nou Testament utilitza el llenguatge lluminós, sovint està expressant a aquest ritus inicial d’adhesió a Crist i de rebre el do de la fe.

Utilitzant el nostre llenguatge actual, ens primers cristians eren, en la societat del seu temps, uns “il·luminats”, una mena d'éssers estranys, que trencaven amb els esquemes religiosos del seu temps, i també amb els esquemes socials de barrejar jueus i no jueus en una nova identitat religiosa que aplegava tothom sota la llum del Crist Ressuscitat.

En temps primitius els cristians eren socialment uns “il·luminats”; ara socialment som uns “apagats”. També podem fer-nos la crítica que fa uns dècades ens sentíem els únics administradors de la llum divina. No obstant, opinem que millor ser criticats per ser uns ·il·luminats” o uns “apagats”, perquè en el fons això reflecteix una manera de ser i de veure el món molt diferent dels estereotips uniformistes que ens martellegen amb tanta insistència i fora dels quals sembla que no hi hagi cabuda.

El cec de naixement "il·luminat" és finalment expulsat de la sinagoga. Això és el que tristament s’esdevingué amb aquells jueus que creien en Jesús i es batejaven en el seu nom. Però aquell cec guarit, tal i com subratlla l’evangeli, acaba adorant a Jesús.

Els qui som considerats com una colla d’apagats, no ens ho hem de creure, per molt que insisteixin i ens ho demostrin. La fe ens dóna llum, vida i tantes coses, totes bones. L’exemple del cec guarit i expulsat del seu àmbit, ens ha d’estimular a assumir les incomprensions del nostre entorn, que no han de distorsionar el més important de la nostra condició creient: que només adorem a Jesús i que ho seguirem fent.

A la vora del pou (Quaresma 3)

“A la vora del pou” -diu l’evangeli- Jesús estava assegut bonament, cansat de caminar. Es tracta, com el mateix relat assenyala, del pou del patriarca Jacob. Allí s’esdevé una llarga conversa entre Jesús i una dona samaritana.

A la vora d’un pou s’esdevenen encontres bíblics significatius: l’àngel del Senyor troba a Agar fugint de la seva mestressa Sara, i li diu que torni al campament, que serà mare d’una gran descendència a partir del seu fill Ismael. A la vora d’un pou l’administrador d’Abraham, encarregat de cercar esposa per Isaac, troba a Rebeca. A la vora d’un pou Jacob coneix a Raquel, la seva futura esposa. A la vora d’un pou Moisès coneix les set filles de Jetró i entre elles a Siporà, amb qui es casarà.

L’entorn d’un pou és l’indret més natural de trobament en un hàbitat semidesèrtic: abeurar els ramats, pouar aigua per la casa, beure un glop i descansar, són activitats imprescindibles on coincideixen homes i dones. En els relats bíblics mencionats treure aigua del pou esdevé motiu de diàleg, de coneixença, de servei o de protecció. Són encontres providencials que vertebren la tradició religiosa del poble d’Israel i l’omplen d’humanitat i de proximitat.

El trobament de Jesús i la samaritana -precisament en el pou de Jacob- connecta el poble israelita amb el poble samarità: “Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou” –etziba amb to reivindicatiu la dona samaritana. Aquell pou esdevenia el lloc d’encontre natural entre dos pobles separats pels habituals prejudicis ètnics i pels respectius lloc de culte. Els samaritans adoraven Déu en la muntanya del Garizim, visible des d’aquest pou; els jueus ho feien en el temple de Jerusalem, a dues jornades de camí.

Jesús, des del pou de Jacob, fidel a la seva tradició religiosa israelita, bandejant elitismes, no exclou els samaritans. Però Jesús reivindica que la salvació prové d’Israel: una salvació oberta a tots els pobles a través del seu messianisme que va més enllà de disputes ètniques i de llocs de culte: “els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.

Jesús no qüestiona el temple de Jerusalem, ni el temple de la muntanya de Garizim. Ell qüestiona que els llocs de culte es converteixin en propietats privades, en territoris exclusius i excloents. Jesús opta pels pous, pels trobaments a peu pla, enmig de la rutina i la quotidianitat. És en aquest terreny on la gent creu en ell: “Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell”.

És cert que els creients necessitem espais de culte per pregar, per trobar-nos, per celebrar la nostra fe, però també hem de saber trobar pous que ens apleguin i ens obliguin al diàleg amb els qui no compartim els mateixos espais de culte ni la mateixa sensibilitat creient.

Purim Sameah! (Cròniques jerosolimitanes 20)

Arribem escassos minuts abans de les sis de la tarda de diumenge, l’hora de començar la celebració; ens sorprèn que només veiem una persona asseguda. No obstant, la sala multiusos està preparada per fer un ofici sinagogal. Aprofitarem per preparar bé la celebració, car és el primer cop que participarem en la festa de Purim.

En un ritual trobem les benediccions i pregàries que es fan abans i després de llegir tot el rotlle del llibre d’Ester, però no apareix el text bíblic que es llegirà i que ens agradaria seguir mínimament. Seguim remenant en la prestatgeria amb llibres a us dels fidels que hi ha a l’entrada de la sala. En un leccionari sinagogal de butxaca hi trobem l’apartat de Purim amb el text que es llegirà.

Mentre preparem aquest material comença a entrar gent i, atenció, molts venen disfressats! Ho havíem sentit a dir, però no deixa de ser un contrast veure’ls entrar així en un lloc de pregària. Especialment els infants, però també joves, adults i ancians aquest dia porten una disfressa. Es tracta de celebrar –seguint les indicacions del text bíblic- que Mardoqueu i Ester aconsegueixen alliberar el poble d’Israel de l’extermini. La jovialitat és evident i en la sala hi ha una mica més de rebombori que els altres dies. També cal dir que hi ha més assistència.

Una dona comença fent les tres benediccions prèvies a la lectura amb un semitonat i, amb la mateixa entonació, ella mateixa inicia la lectura del rotlle. Diferents lectors van succeïnt-se, sempre acompanyats d’un responsable que llegeix al seu costat i vetlla perquè el lector no salti cap línea i es llegeixi el rotlle sense cap omissió.

La lectura de rotlle d’Ester s’amenitza amb tota mena d’exclamacions i soroll de matraques quan se cita el nom d’Aman, el qui vol exterminar els jueus. També hi ha alguna frase escrita en negreta que indica que tota l’assemblea ha de participar i llegir-la. En definitiva, Purim és una celebració molt popular amb un ofici sinagogal molt pedagògic que convida a escoltar atentament un relat molt llarg i a participar-hi activament.

Condol (Cròniques sarrianenques 37)

És alt, de complexió forta i ben plantat, però amb un posat vergonyós. Va mal afaitat i no gosa parlar a causa de la timidesa. Un company li fa d’interlocutor. La seva dona va morir fa dues setmanes, però ell no assistí al funeral perquè està a la presó. Ens demana que preguem per ella en l’eucaristia que som a punt d’iniciar en la capella del centre.

Li donem el condol i acollim amb delicadesa la proposta: mencionarem la seva dona en el record dels difunts de la pregària eucarística. Però també l’animem -si es veu amb cor- que en l’estona que deixem per fer pregàries espontànies ell n’afegeixi una.

Arribat el moment i, vencent la timidesa, l’intern fa una pregària senzilla, sentida, amb una veu pausada i serena que captiva a tota l’assemblea. La reacció quasi general és que la notícia era desconeguda.

Quan és hora de donar-nos la pau, aquest instant es transforma en un acte de manifestar el condol de forma educada, respectuosa i sincera. Els companys, un per un, se li atansen i l’estrenyen. Ell, amb un tendre rubor, es deixa abraçar. No hi ha res que commogui més a un pres que veure algú que ho passi pitjor que ell.

Esperem calmosament que acabin. Se’ns estova el cor comprovar com aquests homes endurits per les bufetades que els dóna la vida són capaços de reconvertir aquests instants en un mar de tendreses.

Les abraçades que els interns dispensen al seu company són una magnífica prèvia a la comunió que estem a punt de rebre.

L’ase que parlava (Cròniques jerosolimitanes 19)

Li han aturat el primer permís penitenciari malgrat l’aprovació del jutge. La policia del centre argumenta que l’intern aprofitarà per fugar-se i, per justificar-ho, l’han tret dels tallers on treballava i l’han apartat dels altres interns. Està castigat.

Ell suporta aquesta injustícia en silenci, conscient que si reacciona malament serà donar-los la raó. Un altre intern, company seu, per fer-nos entendre que és millor callar i aguantar, ens explica aquest conte:

Hi havia una vegada un ase lligat a un carro. L’amo hi carregava al damunt barres de gel: seixanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos, cent vint quilos...

L’ase, adonant-se que seguien carregant-li pes sense cap mirament, veié que a prop seu hi havia un home i el cridà. Aquest mirava a dreta i esquerra, però no veia a ningú, només l’animal.

L’ase insistia, fins que l’home l’esguardà fixament. -Sí, sóc jo el qui et parla!- reblà l’animal.

-Com pot ser que un ase parli? Això és increïble! – exclamà l’home, atònit del que escoltaven les seves orelles

- Et prego que parlis amb el meu amo – li suplicà l'animal- i li diguis que no em carregui tantes barres de gel com ho està fent.

L’home es quedà pensatiu per aquella demanda i li preguntà: - Per què m’ho dius a mi? Digues-li-ho tu mateix, ja que pots parlar!

- Mai de la vida! – respongué l’ase. - Si el meu amo s’assabentés que puc parlar, a més de carregar-me les barres de gel, també em faria anar pel carrer cridant: -Gel! Gel! Es ven gel!

Sabatilles noves (Cròniques jerosolimitanes 18)

- Sabatilles noves! –li diem amb èmfasi mentre les assenyalem simultàniament amb el mentó aixecat i els ulls oberts. La visita a uns interns en un centre penitenciari està arribant a la fi i, després d’haver parlat seriosament i comentat les lectures de la missa del diumenge, la conversa esdevé més distesa.

- I són de marca, de les bones! – li insistim. Ell calla, complagut que ens haguem adonat d’aquest detall. Les seves sabatilles esportives, blanques i lluents, són el centre de les nostres mirades menys de la seva, que ens esguarda a l’expectativa.

- Deu fer poc que les has comprades, no? Estan ben llampants! –seguim burxant-lo.

- Fa uns tres anys que les tinc -respon finalment i de forma categòrica-. Però les cuido molt i les tinc molt ben guardades. Només me les poso en ocasions molt especials –respon mirant-nos als ulls i desvetllant públicament el seu secret.

La nostra broma ha posat en evidència –sense pretendre-ho- la importància que té per ell la visita del grup de voluntaris. Ara entenem el numeret que ens ha fet a l’entrar: s’ha tret la jaqueta de l’uniforme penitenciari que porten tots els interns i ens ha fet riure amb una de les seves bromes habituals; però en el fons ha volgut lluir la camiseta de marca que portava a sota. S’ha posat de vint i un botó per a rebre’ns malgrat les ínfimes possibilitats que li permet l’uniforme de la presó.

Quin privilegi formar part dels seus moments més especials.

Desfet (Cròniques sarrianenques 36)

Va ben vestit i ben pentinat. Porta a la mà una bossa de plàstic blanca amb alguna beguda per oferir, com els altres interns que esperen per anar al vis-a-vis amb l’esposa, la nòvia, l’amiga o la família.

Ens saluda i ens comenta que avui no vindrà a missa. El motiu és evident. Està content, com els altres, perquè la rutina penitenciària avui es trenca de forma positiva i gaudirà d’aires externs.

No obstant, a l’hora de començar la celebració el veiem a la capella -assegut i capcot- amb els altres companys. “Què fas aquí?”, li preguntem. Abatut i desconsolat ens diu que la seva nòvia no ha vingut. Optem pel silenci, conscients que el dolor el té bloquejat. És com si el món li hagués caigut al damunt esclafant-lo. Un agut sentiment d’abandó li travessa el cor i l’ànima.

Durant la missa no té ni esma d’aixecar-se i se’l veu plorós i capbaix. Un company li posa el braç sobre l’espatlla, rodejant-lo amicalment. Acabada la celebració ens explica que ha trucat a la nòvia i li han dit que està hospitalitzada perquè s’ha volgut suïcidar amb una sobredosis. Està sola, el seu germà és drogaaddicte i ell és a la presó.

Desfet i impotent ens demana: “Padre, llámela y dígale que no se drogue”.

Increïble però cert (Cròniques sarrianenques 35)

Som en un centre penitenciari de dones, a punt de celebrar l’eucaristia. És la nostra primera visita. Les internes i algunes voluntàries que col·laboren en la celebració entren esglaonadament a la sala i parlen entre elles esperant el moment de començar. Hi ha un rostre que ens és familiar i ens adonem que ens esguarda fixament. Li diem, des de lluny, que la coneixem, però no recordem el lloc. Ens cita l’espai comú que vàrem compartir fa anys i espeteguem espontàniament el seu nom. Quina coincidència!

Ens hi acostem i, amb tota naturalitat, li preguntem si fa de voluntària. Ella ens respon, amb els ulls apagats i abaixant la mirada, que està presa. No podem donar crèdit al que hem escoltat. “Per fiar-me de qui no m’havia de fiar” ens diu com a explicació de tot plegat. La policia la va detenir a la feina implicant-la amb els seus caps que es dedicaven a activitats delictives. Porta preventiva a la presó set mesos a l’espera del judici.

Malgrat el suport incondicional de la seva família l’estada a la presó li és un autèntic calvari. Els primers mesos li semblava que vivia una ficció, però a poc a poc ha anat resignant-se. Però el parlar i la mirada revelen un estat anímic depressiu per no dir ensorrat.

Expliquem això no per qüestionar el sistema judicial -que en aquest cas intuïm que es tracta d’un delicte important- ni tampoc per denunciar uns empresaris sense escrúpols.

Simplement posem en evidència que una persona normalitzada, que ha treballat en llocs digníssims i respectadíssims es pot trobar, sense buscar-ho, dins una garjola.

No podem estigmatitzar l’entorn penitenciari amb la superficialitat amb què ho fem i convençuts que nosaltres mai ens hi veurem involucrats. Cada intern o interna és una història digne de ser reconduïda i la seva realitat és molt més complexa del que ens atrevim a judicar sense miraments.

La judaicitat de Jesús i Pau (Diumenge 6)

“Ensenyem una saviesa que no és del món present ni dels dirigents”. Sant Pau, dient això als cristians de Corint, podria semblar un líder sectari o un obscurantista que s’adreça en exclusiva als seus deixebles i els comunica unes revelacions divines a les quals no tenen accés ni els savis ni els poderosos.

Si considerem a l’apòstol un obscurantista o un sectari ens equivocarem de totes totes. Sant Pau significa exactament el contrari: com Jesús ell cremà la seva vida perquè tots els pobles i tots els humans tinguessin accés a la revelació de Déu, sense cap limitació ni cap exclusió. Jesús i Pau –en el segle I- són els abanderats d’un judaisme integrador que pretenia anar més enllà del compliment de la Torà o de la qüestió ètnica com a identificadors de la pertinença al judaisme.

Però Jesús i Pau eren dos jueus pietosos, circumcidats el vuitè dia, ben formats, complidors dels manaments de la Torà i seguidors de la seva tradició religiosa que en cap moment menystenen. Els dos estarien convençuts que la religiositat jueva no tindria cap raó de ser sinó s’irradiava enfora, no per anar a la caça d’adeptes i alimentar les seves files, sinó perquè la revelació de Déu arribés d’un cap a l’altre de la terra i el judaisme esdevingués quelcom integrador i universal.

Les crítiques de Jesús i Pau vers el judaisme que apareixen en els evangelis i les cartes no pretendrien trencar res –com tradicionalment interpretem els cristians-, sinó qüestionar per poder eixamplar més el cercle. Malauradament els cristians dels primers segles utilitzaren aquestes crítiques neotestamentàries com arguments definitius per trencar ponts i construir murs separadors amb el judaisme. Per la seva part, el rabinisme de l’època, incòmode amb aquell grup de jueus seguidors de Jesús i del carismàtic Pau que trencaven esquemes i acollien pagans, optaren per considerar-los heretges i expulsar-los del judaisme. Uns i altres van optar per tancar files enlloc d’optar per obrir-les.

Quelcom semblant ha passat amb la generació del concili Vaticà II que van obrir portes convençuts que l’Esperit Sant els inspirava a fer-ho. Trencaven esquemes i proposaven un cristianisme menys cultual i més social, més obert amb els mateixos germans cristians, amb les altres religions i amb qualsevol ésser humà. Es tractava d’una proposta integradora i universal.

Podem afirmar que s’hi van deixar la pell i els qui encara estan al peu del canó segueixen deixant-se-la. El resultat és el mateix que amb Jesús i Pau: un descrèdit de les autoritats religioses i un rebuig dels sectors més ortodoxes que fan un diagnòstic convençudíssim: la invasió laïcista i la pèrdua de religiositat que ha sofert la nostra societat és culpa d’aquesta generació que ho ha relativitzava tot. Així de durs i d’intransigents es manifesten, com els succeïa a Jesús i a Pau amb els seu entorn religiós.

Sant Pau diu als corintis que la saviesa que ell ensenya és amagada en la figura de Crist crucificat. Una saviesa que segueix costant d’entendre fins i tot als qui gosem anomenar-nos cristians.

Massa agosarat (Diumenge 5)

“Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així és com sant Pau es va donar a conèixer als corintis. Especialistes en tècniques modernes –citades en anglès per impressionar- com el màrqueting, coaching, management, counseling i public relations li dirien que aquesta no és manera de presentar-se. No es pot convèncer a ningú, ni liderar res, ni vendre res, ni comunicar res si no es mostra fortalesa, seguretat i convicció, tot el contrari de l'apòstol: “Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així no es pot fer res de bo per la vida. Però sant Pau, desconeixent aquestes tècniques, no sols fa bandera del seu poc caràcter sinó també de la seva limitada oratòria: “no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa”.

Per què l’apòstol es tira tantes pedres damunt la pròpia teulada? Per què es desqualifica sense cap vergonya? No està desautoritzant-se i provocant que la comunitat li perdi el respecte? Es tracta d’una confessió pública o més aviat d’una estratègia? Podem suposar que les dues coses. L’autoritat de Pau és tan clara pels corintis que pot permetre’s el luxe de posar-la en evidència, perquè vol evitar que la seva figura -o la de qualsevol altre- distregui a la comunitat de l’essencial que és Jesucrist clavat a la creu. La resta és només una mediació, útil si ajuda a centrar-se en Jesucrist, inútil si es perd en ostentacions humanes que provoquen gelosies, enfrontaments i divisions.

Hem de subratllar que l’estratègia paulina de manifestar les seves debilitats no és cap fotesa, sinó voler entrar directament en el cor de l’auditori i tocar-li la fibra. No hi ha res que desarmi més a una persona que escoltar algú exposant les seves febleses. No hi ha discurs més trencador que en lloc d’ostentar i presumir –com fem usualment- es dediqui a qüestionar-se públicament. En sant Pau l’objectiu és evidentíssim: “perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

No és fàcil portar aquest discurs paulí a la nostra realitat eclesial. És massa agosarat, fins i tot temerari si mirem un cert entorn que està sempre a la que salta. No obstant, es tracta del discurs més convincent de tots perquè en ell apareix Jesús crucificat sense ombres que el tapin: o t’hi acostes o t’hi allunyes.

L’ostentació, la saviesa, el prestigi, l’eloqüència acostumen a esdevenir pantalles que amaguen les nostres debilitats, que incrementen la nostra vanitat i que brandem com arguments persuasius. Sant Pau parla del poder convincent de l’Esperit que es manifesta en la feblesa humana. Potser aquesta és la manera de ser sal de la terra i llum del món que fa referència Jesús a l’evangeli de sant Mateu.

Deu anys després (Cròniques sarrianenques 34)

Ens hem creuat pel carrer. Les nostres mirades es resseguien mentre la sorpresa augmentava de forma progressiva fins que ens hem aturat. Després de deu anys ens hem reconegut. Ell va ser el primer resident del nostre recurs d’acollida. Un dia, sense dir res, va desaparèixer... Fins avui.

Ens explica moltes coses que no entenem adequadament car el seu castellà continua essent igual de precari. Captem que va tornar al seu país, però la mort esglaonada de la mare i del pare, junt amb les escasses expectatives de futur, el motivaren a retornar de nou a Catalunya.

Sembla que vulgui esbravar-se i ens ensenya un munt de documentació que branda amb nerviosisme. Li han renovat el permís de residència, però la policia li ha explicat que l’oferta de treball que porta és incorrecta. Li diuen que l’empresari l’està enganyant i que el denunciï.

- Com he de denunciar a qui em dóna treball!- respon amb un xiscle i iniciant un estat d’agitació que li provoca augmentar el volum de la veu i gesticular amb una exageració quasi teatral. Assegura i repeteix amb insistència que, sortit de la presó, no s’ha ficat en problemes i que retornat a Catalunya ha estat treballant sense contracte en la construcció, com ho corroboren les seves mans aspres i rascades. Presumeix de ser molt bo col·locant qualsevol tipus de paviment.

Però els tràmits administratius, a més de treure’l de polleguera, es converteixen en hores de feina no remunerades perquè treballa fora de la legalitat. La seva indefensió és absoluta!

No va ben vestit com anava abans, impecable i presumit. Porta roba gastada i bruta, un signe evident que la passa malament com ell mateix reconeix. Habita en un lloc indigne que de moment no pot deixar, perquè és on li envien les cartes per renovar els papers. Es pregunta, molt apesarat, perquè Déu el castiga amb totes aquestes penúries.

Li diem que ens vingui a veure si li cal roba o alguna altra cosa. Ens diu que ho farà dilluns al matí. Serà cert?

Impacte (Cròniques sarrianenques 33)

Caminem pel carrer a pas decidit i enèrgic. El nostre cervell, a ensems, bull d’efervescència planificant un munt de coses. Aprofitem aquesta estona de camí per organitzar-nos mentalment l’agenda al ritme vigorós que marquen les nostres cames. Estem imparables!

De sobte, talment com una aparició, sorgeix per la cantonera del xamfrà, a la vora de la paret, la silueta d’un home vell. Porta un abric gruixut i un bastó que l’ajuda a caminar. Les seves passes són calmoses tirant a feixugues, esforçadament dignes. El seu rostre pàl·lid deu reflectir alguna malaltia que emplena la seva marxa d’un tendre coratge.

Aquesta presència que avança discreta vers nosaltres ens impacta amb tal contundència que, com si es tractés d’un acte reflex, ha aturat el nostre pas. Sense saber-ho ni pretendre-ho, aquest ancià ens ha sacsejat de cap a peus i ens ha posat en evidència. La constatació que fem és definitiva: el seu caminar dificultós i fràgil és molt més humà i molt més honorable que el nostre ritme apressat i consistent.

Interiorment avergonyits per aquesta descoberta amorosim el nostre pas mentre ens exhortem a no caminar com ho fèiem, ni pel carrer ni per la vida.

Decadència o fidelitat? (Diumenge 4)

“Mireu qui sou els qui heu estat cridats”. Sant Pau adreça aquests mots a la comunitat cristiana de Corint per neutralitzar les seves ínfules i fer-los tocar de peus a terra. Els recorda que es tracta d’una comunitat amb poca gent instruïda, poderosa o de família noble. Sant Pau insisteix que els barems divins són ben diferents dels barems humans. El prestigi, el bon nom, l’economia, l’assistència i la qualitat del que es fa en una comunitat pot convertir-se i, de fet és així, en un motiu de gloriar-se, de posar-se medalles. Sant Pau no vol que els cristians de Corint caiguin en aquest parany, per això subratlla que “si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor”.

De forma semblant, la lectura del profeta Sofonies ens anuncia que Déu deixarà en el país “un poble humil i pobre”. Si llegim els versets precedents que la versió litúrgica ha escapçat, aquests ens expliquen que Déu foragitarà prèviament els altius i els arrogants que es vanten d’habitar en la ciutat de Jerusalem. El profeta posa en boca de Déu que només els humils i els pobres romandran a la ciutat, per la senzilla raó que confien més en Déu que en les pròpies capacitats.

Les benaurances de sant Mateu segueixen el mateix fil conductor. Jesús anuncia la felicitat als qui, segons els esquemes humans, no la gaudeixen ni la gaudiran: els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils –que tornen a sortir-, els cercadors de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. Segons la mentalitat general que respira la nostra societat, aquests col·lectius citats estan abocats al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut.

El mateix podríem dir de la nostra església catalana on la mitjana d’edat és altíssima, on sembla que s’hagi trencat la cadena de la transmissió de la fe, on hi ha escasses vocacions a la vida sacerdotal i a la vida religiosa activa o contemplativa, on l’assistència a les misses dominicals va minvant, on es van agrupant parròquies i tancant convents. Sembla que haguem entrat en una fase de decadència progressiva que ens aboqui al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut. I el que és pitjor, sembla que no sapiguem com evitar-ho i ens conformem en continuar una rutina que ens portarà irremeiablement a l’extinció.

Aquesta és una lectura humana de la situació, real, crua i colpidora. Però si ens fixem bé no ha tingut en compte la perspectiva de la fe que, en definitiva, intenta mirar les coses des de dalt, com Déu les miraria. Aquest moment històric que objectivament podem qualificar de decadent, des de la fe es converteix en un moment de fidelitats. El que avui dia llueix en la nostra església catalana no és el nostre prestigi, ni el nostre nombre, ni la nostra incidència. El que llueix és el Senyor Jesucrist, sense ombres ni distorsions. Com dèia sant Pau, i potser per força, actualment només podem gloriar-nos del Senyor. Què més volem? Tenim l’oportunitat de poder viure la nostra fe sense entrebancs ni interferències. Com deia el profeta Sofonies: “Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú”.

Cristians de frontera (Diumenge 3)

“Jesús no anà a viure a Natzaret sinó a Cafar-Naüm”. Aquest canvi de domicili ressenyat per l’evangeli no és quelcom anecdòtic. La Natzaret del temps de Jesús era un poble aïllat en la part inferior d’un cercle de muntanyes i Cafar-Naüm era un pas obligat dels qui transitaven per la Via Maris, l’autopista d’aquell temps que unia Egipte i el Mediterrani amb Damasc i l’Orient. La mudança de Jesús a Cafar-Naüm respondria al desig d’irradiar el seu missatge en totes direccions gràcies a la ruta principal i als camins secundaris de la Via Maris. Ens ho corrobora el mateix evangeli quan diu: “Des d’aquell temps Jesús comença a predicar”.

A partir d’aquest moment Jesús es converteix en un “jueu de frontera”, però la seva originalitat no rau en ser un predicador itinerant, que ja n’hi havia; ni tampoc en anunciar un missatge genuí, car seguia el discurs dels antics profetes que exhortaven a la conversió i anunciaven una intervenció divina; tampoc pretendria fundar cap religió, sinó que el judaisme obrís portes i integrés els jueus “no practicants” i els pobles “propers” que vivien en aquelles terres.

Jesús anà decidit a l’encontre dels qui habitualment no es va al seu encontre. Començà per la recerca de deixebles, quelcom inconcebible, car eren els aspirants a deixeble els qui demanaven al mestre d’anar amb ell i no al revés. El motiu de la crida era clar: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”; pescadors dels allunyats del judaisme; pescadors dels qui eren a la frontera del judaisme; pescadors dels qui sempre es queden sense peix.

Per això Jesús habità lluny de Jerusalem, a la Galilea, una terra fronterera, lloc de passatge i amalgama de cultura jueva, grecoromana i oriental. Però no s’instal·là en una ciutat pagana com Tibèria, o Sèpforis, Cesarea de Mar o Cesarea de Felip: allí hagués quedat engolit per una manera diferent de veure i de viure la vida. Jesús anà a una localitat jueva que rebia constants influències de totes direccions. Aquest era el seu habitat geogràfic, religiós i cultural; un habitat no gaire diferent del nostre.

La nostra terra també és zona de fronteres geogràfiques, ètniques, culturals i religioses. Es tracta d’un lloc privilegiat pels nous “cristians de frontera” que vulguin agafar el relleu d’aquelles il·lusionades generacions de les dècades postconciliars dels anys seixanta i setanta, que anaven a l’encontre de tothom predicant -no un cristianisme nou-, sinó un cristianisme de portes obertes i integrador dels pobres, integrador dels qui estaven allunyats, integrador dels qui se sentien als límits o exclosos de la frontera eclesial.

Però han passat les dècades i aquells cristians de frontera han girat el cap i han vist que les fronteres s’han replegat, quedant al descobert i sense suport, qüestionats per la institució eclesial, menystinguts pels immobilistes, incompresos pels pocs que pugen al darrera i, per arrodonir-ho, manipulats pels qui no volen fronteres de cap mena per envair-ho tot amb la seva falsa pluralitat. Però la institució eclesial necessita la gosadia dels cristians de frontera per arribar a tothom i, alhora, els cristians de frontera necessiten la prudència de la institució eclesial per no quedar-se sols. Uns i altres han de vetllar que les distàncies no siguin tan grans que provoquin trencaments.

L’Església i la societat catalana necessita nous cristians de frontera que sàpiguen irradiar la Bona Nova com ho fa de forma extraordinària l’edifici de la Sagrada Família, un edifici de frontera cristià i català, aglutinador incessant de cristians, de creients i de no creients d’arreu del món. La bellesa arquitectònica, de marcada inspiració religiosa, esdevé un discurs creïble, respectable i atraient que mercès a la visita del papa ha quedat requalificat. Calen pedres vives catalanes que també facin un discurs creïble, respectable i atraient que esdevingui per a tots “una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.

Vaig néixer nu (Cròniques sarrianenques 32)

La conversa tracta del tema habitual: trobar feina, la que sigui. Però la seva situació ho fa molt més difícil. La condició de penat gairebé li impossibilita l’obtenció del permís de residència i de treball i, per tant, l’accés a una feina en les mateixes circumstancies que la resta. L’única sortida laboral és el treball il·legal o, en el pitjor dels casos, tornar a l’activitat delictiva. Aquesta és la crua realitat dels immigrats indocumentats que compleixen una condemna a la presó, els quals, malgrat aspirin a tenir una vida digna, en queden exclosos.

Però ell insisteix i reivindica –amb raó- una feina com a element fonamental per la seva reinserció, com la solució a tots els seus mals. El seu raonament és definitiu: vol guanyar-se la vida treballant com ho feia abans. És l’únic que li cal i que no ho troba. La crisi encara subratlla més aquesta dificultat. Li insinuem, com ho fem amb tots, el retorn al seu país i amb els seus, però això és quelcom que ningú no contempla. Només hi ha una possibilitat de retorn per a un immigrat: amb el cap ben alt.

Intentem revifar el seu descoratjament i la seva frustració, però sense amagar-li la crua realitat. Insistim que es tracta d’esperar l’oportunitat, de cercar el miracle que, alguna vegada, s’esdevé, però li repetim que la clau de volta de tot plegat és l’obtenció dels papers.

Cansat d’escoltar aquest argument tan suat dels papers i fart de sentir-se un zero a l’esquerra ens respon amb una sentida impotència que ens deixa palplantats: “Yo no naci con papeles, yo nací desnudo”.

La seva resposta ens ha tancat la boca. El treball és un dret fonamental, però no per a un "indocumentat" que ha estat a la presó.

Carregar-se el mort (Diumenge 2)

“Carregar-se el mort” és una locució que utilitzem habitualment quan hem d’encarar unes culpes que no són pròpies. "Carregar-se el mort" és assumir les conseqüències de quelcom que no hem fet i, evidentment, això no agrada a ningú. Per tant, l’ús més corrent d’aquesta expressió té connotacions negatives.

No obstant, malgrat aquesta negativitat, hi ha ocasions en que assumim amb determinació aquestes conseqüències perquè així alliberem o ajudem a persones molt properes com poden ser els fills, els nets, els pares, els germans, amics íntims, etc. Per tant, això de “carregar-se el mort” serà viscut de forma positiva o negativa segons es tracti d’una persona que estimem o no.

El que provoca les nostres queixes i el nostre enuig és haver d’assumir les situacions provocades per terceres persones que no coneixem, o per persones que ostenten responsabilitats socials, econòmiques o polítiques que marquen els criteris de la nostra quotidianitat. El que sí és del tot injust és que la malícia d’uns provoqui que altres es vegin sotmesos a la pobresa, a empresonaments, a malalties, a persecucions, o a la manca de drets fonamentals.

Seguint amb la nostra locució podem afirmar que Jesús és el “qui es carrega el mort” de tots plegats i de totes les situacions, sense excloure res ni a ningú. És el que Joan Baptista subratlla al veure’l: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui pren damunt seu el pecat del món”. Jesús no contempla el pecat del món, el pren de forma voluntària damunt seu per redimir-lo. Trobar algú que assumeixi les debilitats, els pecats i les maleses d’una persona estimada és factible, però trobar algú que ho faci per a tothom és quelcom exclussiu de Jesucrist.

Aquest gest de carregar-se al damunt les culpes de tothom està reservat a persones molt santes, i sobretot a Jesucrist. Ell és l’únic que pot trasformar el nostre pesar en alleugeriment, el nostre dolor en bàlsam, les nostres frustracions en pau interior. Jesús fa el que fa amb nosaltres perquè és el servent escollit de Déu, el seu Fill carregat d’autoritat divina, per fer arribar la salvació d’un cap a l’altre de la terra.

Investidures (Baptisme del Senyor 2011)

Fa quinze dies i escaig que presenciàvem la investidura del nou president de la Generalitat. L’acte va tenir tres moments principals. Primer, el discurs d’investidura. El segon moment va se l’elecció. Per últim, tingué lloc la cerimònia d’investidura. Doncs veurem com les lectures d’avui també tracten del mateix, però no d’investidures humanes, sinó divines.

En la lectura del profeta Isaïes hem escoltat un discurs d’investidura pronunciat per Déu mateix, que presenta solemnement el seu candidat: “Aqui teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Es tracta de l’anomenat “Servent de Jahvè”, escollit per Déu per desplegar un sòlid programa de govern: portar el dret a les nacions amb fermesa, no cridar ni alçar la veu, no trencar ni apagar allò que és feble, ser aliança del poble, ser llum de les nacions, tornar la vista als cecs, alliberar els empresonats. En el cas d’aquest Servent de Jahvè, l’elecció ha estat prèvia, i la cerimònia i el discurs d’investidura eren una sola cosa.

Si algú volgués buscar les pessigolles diria que el president de la Generalitat ha estat votat, i el servent de Jahvè és designat a dit. Per a un no creient és tracta d’una imposició mancada de sentit democràtic. Per a un creient és tracta d’una llarga campanya de preparació, feta de coneixences mútues i de diàlegs constants: “T’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat”.

Passem a l’escena evangèlica del baptisme de Jesús. La podem resumir com una cerimònia d’investidura –divina- amb un brevíssim discurs final –diví- que proclama l’elecció. Primer de tot, Joan Baptista reconeix i manifesta la grandesa del candidat: “Com és que tu vens a mi?”. Són els prolegòmens. Després del bateig els cels s’obren, l’Esperit de Déu baixa com un colom, una veu parla del cel: es tracta d’una litúrgia celestial que solemnitza el moment i que subratlla la seva transcendència.

“Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” és el discurs d’investidura i l’elecció. Són unes paraules clares i cenyidíssimes que descriuen el candidat: és el fill de Déu, és el seu estimat, és el seu escollit. Com en el cas d’Isaïes podriem qüestionar el modus procedendi de l’elecció, aparentment sobtada i que sembla anul·lar la llibertat humana. Aquesta no és la manera de funcionar del Déu bíblic.

En l’escena veiem un Jesús adult -trenta anys diu la tradició-, que celebrant religiosament el Shabat, participant en les pregàries sinagogals i en les festes de pelegrinatge a Jerusalem, resant les múltiples pregàries diàries que acompanyen un jueu pietós com ell seria, Jesús va descobrint qui és i què ha de fer.

L’escena del baptisme és la confirmació de tot plegat, la investidura divina de Jesús, el candidat més adequat que Déu pugui oferir a la humanitat. Un candidat preparat, format, disposat i ressuscitat. Només cal creure, assumir i seguir el seu programa, no de govern, sinó de vida.

Naixement i manifestació (Epifania 2011)

Nadal sense l’Epifania seria una anècdota. L’Epifania sense Nadal seria un bluf. Són dues frases concíses que mereixen explicació. L’escena del naixement de Jesús –Nadal- apareix explicada en els evangelis com un esdeveniment molt local. Més enllà dels pares i dels pastors de la contrada ningú més se n’assabenta, excloent els àngels del cel que sí que se’n fan ressó cantant: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes".

Però l’entrada en escena dels savis d’Orient significa tot el contrari. La nativitat de Jesús es converteix en un esdeveniment universal. El cel ho anuncia amb una estrella lluminosa, uns savis venen de ben lluny a contemplar-lo i a retre-li homenatge, el rei i la capital de Jerusalem s’inquieten pel succés, els sacerdots i els lletrats ho confirmen citant l’Escriptura. Tot queda afectat pel naixement de Jesús. Aquest és, en síntesi, el missatge de la festa d’avui. El mot Epifania, que literalment siginifica: “manifestació”, ja ho diu tot.

Per això Nadal i Epifania són dos moments inseparables del mateix esdeveniment, dues cares de la mateixa moneda: l’encarnació i la manifestació de Déu a tots els pobles. Tot plegat concentrat en la persona de Jesús. Si Jesús neix no és per fer contents a uns quants deixebles i amics, sinó per irradiar a tots els pobles una bona nova. Si Jesús es manifesta de forma esclatant, no és per impresionar i aclaparar els humans, sinó per subratllar el valor de la seva condició humana.

Nadal i Epifania també han de ser dos moments inseparables de la nostra vida de fe. No podem reduir la nostra condició cristiana a uns caus d’intimitat on ens trobem a gust i prou. Cal irradiar, començant pels més propers, i també arreu, el que creiem i el que vivim, si és que estem convençuts de la seva validesa. Tampoc podem reduir la nostra fe a deixar-nos impresionar per uns moments impactants i emocionants: la missa del gall o del pollet, la vinguda del papa, el Via Crucis de Setmana Santa, pelegrinar a Lourdes, a Roma, a Assís o a Terra Santa. Cal després arromangar-se per omplir de contingut la nostra rutina.

La nostra fe és quelcom personal, però d’abast universal. No podem trencar aquesta doble dimensió. Demanem als savis d’Orient que ens donin una mica de la seva alegria immensa al contemplar l’estrella i l’Infant, per poder assaborir amb joia i amb convicció el misteri de fe, per fer el que ens dèia el profeta Isaïes: "Alça els ull i mira al teu voltant".

Protecció divina (Sagrada Família 2010)

“Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta de l’àngel de la guarda de sant Josep. Són dos cops que apareix aquesta frase en l’evangeli, i que converteixen aquest misteriós àngel en l’autèntic protagonista del relat. És ell qui avisa a Josep que fugin a Egipte. És ell qui anuncia la mort d’Herodes i li diu de tornar a Israel. Més veladament, l’evangeli diu que Josep, en una revelació enmig d’un somni, decidí anar a Galilea un cop arribats a Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, són un escenari religiós molt expressiu i entenedor. El missatge és clar i doble. Per una banda, Déu protegeix solícitament la Sagrada Família. Per altra banda, Josep sap estar atent, alhora, a les circunstàncies que l’envolten, i a la veu de Déu que li parla.

Nosaltres també –com sant Josep- procurem protegir les nostres famílies dels impactes provocats per la quotidianitat o els imprevistos. Es tracta d’assolir el màxim de seguretat i de preveure possibles infortunis, mitigant tant com puguem els seus efectes. Per això ens fem assegurances mèdiques, assegurances de vida, assegurances de la llar, assegurances a tot risc del vehicle, assegurances d’accidents, assegurances de viatges, etc...

No obstant, veiem com quelcom anecdòtic o secundari el procurar-nos algun tipus de protecció divina. Els àngels de la guarda actualment els tenim a l’atur, avorrits que ningú els demani suport i ajut. El que ens passa o ens pugui passar estem convençuts que és fruit de les circumstàncies i de l’atzar, on Déu no té art ni part, llevat de quan quelcom greu ens sacceja: aleshores sí que denunciem la seva passivitat. Però tots els masses piquen. L’altre extrem d’excloure a Déu de la nostra realitat seria caure en un dirigisme diví, on tot està prescrit i marcat, on els humans esdevenim unes simples titelles.

Sant Josep representa un posicionament intermig digne de tot elogi i digne de ser imitat. Cal mirar de front la quotidianitat que ens envolta, per difícil que sigui, i respondre amb les nostres capacitats. Cal també mirar al cel, per estar atents a les sempre misterioses i subtils intervencions divines. Les nostres circunstàncies personals, de parella, i familiars, per molt que les cuidem materialment, sempre necessitaran d’una cura que prové del cel. Acostumem-nos a tenir-la present, a demanar-la, i potser constatarem que això que un àngel parli en somnis és molt més que una imatge literària.

Matí de Nadal a la presó Model (Nadal 2010)

Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.

Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona per acompanyar una família que el va ajudar i ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.

Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.

Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.

Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.

Senyals prodigiosos (Advent 4)

“Demana al Senyor un senyal prodigiós”. Així de fàcil Déu li posa les coses al rei Acaz. Déu s’ofereix a obrar el prodigi que el rei li demani, sigui quin sigui, tan avall o tan amunt com al rei li plagui. Aquest oferiment diví tan extraordinari és, sorprenentment, rebutjat pel Acaz: “No en vull demanar cap, no vull temptar el Senyor”. Quins falsos escrúpols! o quina prevenció! o quina curtedat la del rei! de rebutjar una proposició divina de tals dimensions!

És aleshores quan el profeta Isaïes entra en acció, exercint de mediador entre Déu i la casa reial de Judà. En primer lloc critica la mediocritat i poca lucidesa del rei: “¿No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu?”. En segon lloc anuncia que encara que el rei rebutgi un signe diví, aquest vindrà: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”.

Semblantment passa a l’evangeli. El prodigi diví obrat amb l’embaràs de Maria és rebutjat per Josep en un primer moment. Vol desfer l’acord matrimonial en secret, i deixar Maria a l’intempèrie. En aquest cas, el mediador és un àngel, que fa recapacitar a Josep, el qual, finalment, “la prengué a casa com a esposa”. Els designis divins, malgrat els estira i arronsa, acaben finalment concretant-se en la realitat dels humans.

També podem establir paral·lels amb la nostra realitat. Déu continua proposant i oferint signes de la seva presència, potser no tan prodigiosos com li oferia a Acaz, però tanmateix signes. El nostre moment històric, com sempre passa, està massa preocupat per esperar signes portentosos del cel. Tenim crisi econòmica, ens volen pujar l’edat de jubilació, els controladors fan vaga i no ens deixen viatjar, ens pujaran la llum i la tarja de metro al començar l’any, i el Barça lluirà propaganda a la samarreta. Enmig de tantes contrarietats qui està per esperar miracles divins! A més, en els nostres temps, els qui fem signes prodigiosos som els humans gràcies a la ciència i a la tècnica. No ens calen intervencions divines. La ciència i la tècnica són els nostres déus actuals i només a ells hem de donar culte.

I nosaltres continuarem encaparrats com el rei Acaz, o sabrem reaccionar com sant Josep, però sigui quina sigui la nostra reacció, Déu continuarà pacientment i amorosament desplegant els seus designis, ja sigui de forma directa, ja sigui amb l’ajut dels qui, sabent-ho o no, li fan de mediadors. Els propòsits divins, malgrat els estira i arronsa humans, acaben finalment concretant-se en la nostra realitat, perquè Déu és l’únic Senyor de la història.

Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!”

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.

Esclava o serventa? (Immaculada Concepció 2010)

“Sóc la serventa del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Segurament ens haurà cridat l’atenció el petit canvi que hem fet: en lloc de dir “Sóc l’esclava del Senyor”, com hem escoltat a l’evangeli, hem dit: “Sóc la serventa del Senyor”. Abans de fer valoracions, subratllem que la darrera edició de la Bíblia Catalana Interconfessional introdueix aquest canvi intencionadament. Suposem que hi ha dos motius, un de pastoral o pedagògic, i un altre de teològic.

La paraula grega original que s’amaga sota les paraules catalanes “esclava” i “serventa” té ambdós possibles sentits. Per tant, les dues traduccions són formalment correctes. No obstant, rera aquest mot grec batega una paraula hebrea que, també pot traduïr-se per esclau i per servent, però en el context bíblic, i quan es refereix a relacions amb Déu, sempre té la impostació de servent: els levites i sacerdots que treballen al temple no són esclaus, són servents; ocupar-se del culte al temple no és esclavatge, és servei; els coneguts càntics del “Servent de Jahvè” del profeta Isaïes no se’ns ha acudit mai d’anomenar-los càntics de “l’Esclau de Jahvè”. La lògica teològica és evident. Tots els qui estan a prop de Déu no són esclaus, sinó servents. Doncs amb Maria igual.

A més d’aquest argument de fidelitat al pensament bíblic, el motiu més definitiu del canvi és el pastoral o pedagògic. Avui dia ens fa mal a les orelles la frase “Sóc l’esclava del Senyor”. Però més que mal a les orelles, fa mal a la nostra sensibilitat. Cal posar-hi molta devoció perquè aquest “esclava” no ens afecti, i sobretot, veient la imatge de les benintencionades religioses netejant l’altar de la Sagrada Família.

La imatge de la dona submisa a tot, fins i tot a Déu, sortosament ha desaparegut. Aquest canvi social ha implicat, decennis després, un canvi en aquesta traducció, que converteix a Maria en una dona responsable, madura i lliure. La seva resposta no és de submissió, sinó de compromís religiós i de servei generós i incondicional a Déu. Algú podria dir que d’esclava a serventa no hi ha pas tanta diferència. Li podriem respondre que no és mateix estar obligat que estar a disposició.

La festa d’avui proclama que Maria no és esclava del pecat. Aquesta nova edició de la bíblia catalana ens diu que Maria no és esclava del Senyor. Ja és serventa! Anem avançant!