Nadal (Cròniques barcelonines 6)

Són les nou del matí del dia de Nadal quan sortim per la porta del convent. Els carrers respiren una densa i misteriosa somnolència. Per l’avinguda Diagonal en direcció Francesc Macià únicament hi circula un autobús impertinent que altera la beatitud que avui gaudeix l’asfalt.

Caminem pel solitari carrer de Còrsega rere un home. Som els dos únics vianants. El seu pas mostra certa indefinició, quasi vagareig. Pareix que no sàpiga on va, ni tampoc d’on ve. Amb la mà dreta sosté quelcom que no percebem.

Admirats del que pot expressar el pas d’una persona i quasi a punt d’avançar-lo, ell s’atura, aliè al seu entorn. Alça el cap amb una mirada buida, apagada, dispersa i, aclucant els ulls, enlaira el braç per esgotimar la llauna de cervesa que sosté. Exhaurida en uns segons, la llença dins la paperera del pas de vianants. El dia de Nadal serà dur per a ell.

BEN ORIENTATS

Festa de la Sagrada Família

Diumenge, 30 de desembre de 2012

1 Sam 1, 20-22.24-28/Sl 83/1 Jo 3, 1-2.21-24/Lc 2, 41-52

Al voltant de les lectures d’avui voldria recuperar dues idees que no són meves. La primera és de fra Magí, alguns de vosaltres ja la vau sentit divendres passat en el seu sermó. La segona és de Jordi Latorre, biblista, prenent-la del seu comentari a l’evangeli d’avui que trobareu al Full Dominical de l’arquebisbat de Barcelona.

La idea de fra Magí és la següent (si no ho recordo malament): Els nostres pessebres tenen moviment. Té tota la raó. No ens cal pensar en un pessebre vivent per adonar-nos que els nostres pessebres més “estàtics”, els que fem a l’església o en un racó visible de casa nostra tenen també el seu “dinamisme”. Fra Magí feia referència a les figuretes dels nostres pessebres, concretament cap a on són orientades. Normalment pastors, reis mags i demés són orientats vers el Naixement, com indicant en un moviment harmoniós cap a on han de dirigir-se les nostres mirades en el pessebre: vers JESÚS.

Però, a la vegada, la imatge em sembla ben bonica si la interpretem en clau existencial de cadascun de nosaltres. El pessebre és la paràbola (o penso que ho hauria de ser) de la nostra vida: una vida orientada vers el Nen que ens acaba de néixer, que ens és donat.

Aquesta idea crec que convergeix i es complementa amb la segona idea que us volia proposar per a la nostra meditació en aquest Diumenge, la del biblista Jordi Latorre, que diu així: Maria i Josep, en aquest episodi, són figura del deixeble que cerca Jesús.

Si em permeteu diria que el plus que em sembla trobar en aquesta idea és que ja no sols parlem d’una vida orientada vers Jesús; sinó d’una vida que esdevé camí o amb una altra paraula ben bíblica èxode, vers Jesús i amb Jesús.

Maria i Josep, presos com aquesta figura que ens retrata, seran aquells que trobaran Jesús al tercer dia i el trobaran no en un lloc qualsevol, sinó al Temple, al lloc de la presència de Déu per antonomàsia, enmig dels mestres de la Llei meravellats ja de la intel·ligència d’aquell jovenet de 12 anys (l’edat, per altra banda, en què els nens jueus entren en la responsabilitat religiosa de començar a complir amb tots els manaments de la Llei de Moisès).

Com Maria i com Josep també a nosaltres ens toca fer aquest camí de recerca de Jesús. Com Maria i com Josep només podrem entendre qui és aquest Jesús quan puguem entrar en el misteri del tercer dia (referència a la Resurrecció) i del jove Jesús que és al Temple, qüestionant els mestres de la Llei i qüestionant-nos també a nosaltres; al Temple, on ha entrat esdevenint per a nosaltres la porta i la clau d’accés al Pare; al Temple, símbol del cel, el lloc de la Presència de Déu, assegut a la dreta del seu tron, intercedint per nosaltres. Com Maria i Josep també som convidats a cercar Jesús i a conservar dins el nostre cor els records, els gestos i les paraules de Jesús, doncs és Ell mateix l’interessat en què siguem de Déu tota la vida, com hem sentit que es va dir del petit profeta Samuel en la seva consagració al Senyor.

Avui també aquesta Eucaristia, a punt d’acabar l’any civil, vol ser una nova ocasió per orientar-nos vers Aquell que és Camí, Veritat i Vida, per renovar la nostra fe en Ell en aquest any que comença.

Educació religiosa (Sagrada Família 2012)

“Serà d’ell tota la vida” digué Anna, que portà al temple el seu fill Samuel, encara nen, per consagrar-lo a Jahvè. La nostra mirada contemporània ens fa esguardar amb ulls crítics el comportament matern d’Anna: no es pot marcar religiosament a un infant tan petit. Cal esperar a que creixi i comptar amb la seva opinió, altrament l’estem forçant i això no és pedagògic.

Defensem amb convicció aquest criteri sobre l’educació religiosa dels infants mentre, contraposadament, els portem de ben petits a escoles de música, a escoles de futbolistes o a escoles de llengües perquè els aprenentatges esdevinguin més naturals, ajudant-los a desplegar les  seves qualitats de bell principi. Sembla ser que, en aquests casos, sí que és pedagògic i no se’ls està forçant en res...

Aquesta incoherència posa de relleu la irrellevància que donem al fet religiós en la nostra societat actual, on les famílies, escoles i esglésies, condicionades per un pensament globalitzant, diluïm l’educació religiosa dels nostres infants en virtut d’uns criteris de falsa modernitat i fals respecte.

Tornant a Ana, sembla que no ho va fer tan malament, el seu fill cresqué amb una finíssima sensibilitat religiosa i esdevingué un dels profetes més destacats de l’Antic Testament. Passant a l’evangeli, contemplem una altra escena d’educació religiosa: els pares de Jesús el porten a un pelegrinatge a Jerusalem. Però aquí no podem criticar, car ja era un preadolescent de 12 anys. No obstant, Jesús anava al temple amb una bona educació religiosa que, de de ben petit, Josep i Maria li ensenyaren com a pares pietosos que eren.

“A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes”. Es tracta d’una frase que ens serveix de meravella com a criteri educatiu: fer créixer en enteniment per guanyar el favor de Déu i dels homes. Ambdues coses alhora: el favor de Déu i el dels homes, no únicament el segon.

No renunciem a l’educació religiosa dels nostres infants. No la imposem, però tampoc la descuidem, altrament, quan siguin joves i necessitin expressar el que portin a dins els faltaran signes, paraules, gestos; en definitiva, educació religiosa. Una cosa és que hi renunciïn, però el que és trist és que ni això puguin fer perquè no ho coneguin.

UN TERRAT AMB VISTES

Missa del Dia, 25 de desembre de 2012

Is 52, 7-10/Sl 97/He 1, 1-6/Jo 1, 1-18

No sé quants de vosaltres teniu, crec que aquí a Arenys es pot dir així, el privilegi d’haver un bon terrat.

Ho dic perquè nosaltres tenim un bon terrat, força llarg, a banda i banda del que és l’edifici de l’església, i és tot un privilegi poder pujar-hi a qualsevol hora del dia. És un privilegi perquè, d’un costat, hi ha la vista del mar i la del nostre jardí. De l’altre hi ha també la vista del mar però també la del poble, les seves cases, els seus terrats i mirant cap a Arenys de Munt hom pot arribar a veure els Tres Turons. Tot plegat, una vista ben bonica i molt diferent segons l’hora del dia pels colors amb que el sol vesteix tot aquest panorama.

M’agrada tant pujar al terrat que, tot sovint, més que pregar a l’oratori (fora de les pregàries comunes), quan puc m’escapo i pujo i tinc la sensació que el meu cor es dilata de la mateixa manera que el panorama s’obre davant meu.

Pensava amb tot això en haver resat els Laudes al terrat i preparar el sermó d’avui. Ahir, a la Missa del Gall, les lectures, especialment la de l’Evangeli, ens feien mirar una mica al cel, astorats amb el mateix astorament dels pastors en veure tot l’exèrcit celestial anunciant-nos que Jesús és nat... però immediatament la nostra vista anava cap a la terra, cap a un lloc ben concret, cap a un pessebre aliè totalment a la “polèmica” sobre si hi havia bou i mula en el seu interior. Els qui vau estar a missa ahir atents a l’Evangeli ja vau veure que, efectivament, el text bíblic no en parlava ni d’ase, ni de mula, ni de bou, ni d’animal que se’ls assembli... perquè l’important en el pessebre és Jesús. En Ell es fixen les nostres mirades ahir i avui.

Avui, però, crec que l’Evangeli de Joan esdevé aquesta finestra oberta, i més que finestra, aquesta mena de “terrat amb vistes” on l’evangelista vol que entenguem el gran misteri de l’Encarnació, que coneguem exactament qui és Aquell que ha vingut a la terra. Dues coses voldria remarcar avui d’aquest Evangeli per a què el nostre cor també s’eixampli. La primera, que Aquest Jesús que avui ens ha nascut sigui, per Joan  PARAULA i no SILENCI de Déu. Com remarcant quelcom que sembla indestriable de Déu: el nostre Déu és un Déu QUE PARLA. Però també la finor de dir que Jesús sigui PARAULA i no “paraules” (al menys no com tantes i tantes paraules buides que sentim i que diem i que no porten enlloc perquè, sovint, no són paraules amables, ni constructives, ni d’encoratjament), sinó PARAULA.... una de sola, com dita en un sol mot i essent definitiva, tant que, i penso que era Sant Joan de la Creu qui ho deia, que ja no cal esperar cap altra paraula, perquè en Jesús, LA PARAULA, està tot dit sobre Déu.

La segona cosa és que El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Aquesta paraula “tabernacle” fa referència a la tenda que els jueus en el seu èxode pel desert portaven en totes les seves etapes de recorregut. Era el lloc de trobada amb Déu, on Moisès rebia instruccions i Aaron i els levites oficiaven el culte, vers on pregaven tots, homes i dones, ancians, joves i nens, en aquell desert xardorós. L’evangelista ens presenta aquesta Paraula que ara esdevé “tabernacle”, lloc de trobada amb Déu. Com aquella tenda, també nosaltres la portem arreu on som, doncs és viva en el nostre cor en l’Esperit Sant que se’ns ha donat en el baptisme. Ja no hem de fer esforços per buscar-lo, només parar l’oïda a la seva veu que és dins nostre.

Avui, doncs, celebrem amb alegria aquestes dues realitats que esdevenen ben reals i concretes en aquesta Eucaristia: en pa i vi, on Jesús esdevé la Paraula de Déu que ens dóna forces i ànims, que ens crida al coratge, a l’esperança i menjant aquest Pa de Vida torna a plantar la seva tenda entre nosaltres per dir-nos que mai no ens deixarà sols. No deixem de venir a Ell amb confiança per trobar el descans dels nostres neguits.

ATENTS AL SENYAL!

Frontal d'Avià. Naixement. MNAC (Barcelona)

Missa del Gall, 24 de desembre de 2012

Is 9, 1-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

  

Si ara us demanés, havent escoltat la lectura de l’Evangeli d’aquesta Santa Nit, si heu trobat a faltar algun personatge en el relat... ¿què em diríeu?

Us dono una mica de temps per a pensar... ja? Us heu adonat que en el relat d’avui hi falten dos “personatges” entranyables del nostre pessebre? Com sé que sou gent molt llesta i que esteu al dia segur que heu endevinat que m’estic referint al bou i a la mula. Dos personatges entranyables dels nostres pessebres que, si no ho havíeu notat fins avui, no hi són en l’Evangeli. Per tant, com podeu imaginar, després de tants rius de tinta en els diaris i tant d’enrenou en els mitjans de comunicació, efectivament el Papa tenia raó... el bou i la mula no apareixen als Evangelis. Però els rius de tinta i l’enrenou suscitats per aquesta afirmació que només ocupa un parell de línies en el darrer llibre que el Papa ha escrit sobre Jesús, ho dibuixen com si ell volgués carregar-se els pessebres de tot el món, cosa que no és així. Com podeu veure això demostra que sovint els mitjans de comunicació munten un escàndol de coses que, com veieu ja estaven escrites de fa molt, molt de temps (perquè aquest evangeli és de mitjans del s. I de la nostra era, ja té uns 1.900 anys d’història). El trist és que sembla que ho acabem de descobrir avui... no serà més aviat que tenim un xic oblidada la lectura de la Paraula de Déu?

Com sigui, també ja d’antic, en moltes esglésies romàniques força antigues (penso ara amb la d’Avià, al Berguedà, per exemple), ja trobem retaules o vitralls on en el pessebre hi trobem representats el bou i la mula i normalment ben a prop de Jesús, com per donar-li escalf.

Amb tot, hi ha un altre motiu, bonic i de molt de pes teològic, pel qual els nostres antics autors cristians pintaven o representaven el bou i la mula al costat de Jesús en el pessebre i la clau està, em sembla, en aquestes paraules que acabem d’escoltar de l’Evangeli d’avui: Però l’àngel va dir als pastors: “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.

Les seves senyes o millor el senyal (segons l’original grec) pel qual el Messies serà conegut és que se’l trobarà faixat (en les nostres representacions del romànic com si fos un sudari) i posat en una menjadora. Aquest signe, un nen posat en una menjadora com Algú disposat per ser menjat és el que els autors de les nostres esglésies romàniques volien indicar d’una manera ben precisa: el bou i la mula són a prop de la menjadora per menjar... JESÚS. I això esdevé el signe també per a la nostra Nit d’enguany.

El profeta Isaïes anuncia Aquell que serà: un Conseller-prodigiós (no un conseller que vol figurar, ni un conseller trepa) sinó algú capaç d’aconsellar amb saviesa i lleialment; un Déu-heroi (com per si de cas li faltés a Déu quelcom, el profeta afegeix “heroi”); un Pare-per-sempre (no un pare qualsevol, no un pare que avui hi és i demà no, sinó un pare disposat a fer-ne sempre, de pare, amb autoritat, sí, però no dominant; amb afecte i entranyes de misericòrdia); un Príncep-de-pau (no un príncep preocupat, com molts en temps del profeta, per a fer la guerra i ampliar els seus dominis; sinó algú veritablement preocupat pel futur del seu poble).

I l’Apòstol escriu a Titus que, en Jesús, s’ha revelat l’amor de Déu. De quina manera? Jo diria que amb aquest SENYAL: Aquell que ha creat totes les coses visibles i invisibles, Aquell que els cels dels cels no el poden contenir, es fa carn, es fa nen, amb tota la feblesa i les limitacions que significarà néixer com a infantó, però, sobretot, Algú marcat ja pel fet que està destinat a ser menjat, ha ser devorat, que haurà d’aprendre a donar-se, a consumir-se del tot, per tots nosaltres.

Avui, en aquesta Santa Nit, Jesús torna a venir a nosaltres d’aquesta manera: pa i vi, novament disposat a ser menjat per cadascú de nosaltres per a ser plens de la seva vida i per ensenyar-nos que els qui pel baptisme ens vantem de portar el Seu Nom, estem cridats també a deixar-nos menjar, a deixar-nos consumir, per amor del seu Amor tot cercant el bé del nostre poble, del nostre veïnat, del nostre proïsme.

Cinc anys del naixement de 'A la caputxina!'

La nit de Nadal de 2007 naixia aquest bloc.
Cinc anys després, amb més autors i disseny renovat, rememorem l'esdeveniment i continuem fent camí.

PREPARATIUS

Diumenge III d’Advent, 16 de desembre de 2012

So 3, 14-18a/Is 12/Fl 4, 4-7/Lc 3, 10-18

Som a sols vuit dies de la Nit de Nadal i em puc imaginar que en aquests moments tots (o quasi tots) sense excepció estem vivint una mena de marató per tenir totes les coses a punt per aquest dia. En alguns casos també estic segur que els preparatius hauran estat una prova d’heroïcitat perquè haurà suposat estrènyer-se el cinturó degut a la crisi i als problemes econòmics que moltes famílies potser esteu vivint. Però ben segur que darrera de cada taula d’aquest Nadal o de Sant Esteve o de Reis hi haurà tot l’amor del món per a obsequiar els convidats perquè, qui més, qui menys, voldrà reunir la família, trobar-se amb les amistats més properes, i fer-ho al voltant d’una taula ben guarnida i amb un bon àpat, seguit d’una llarga sobretaula, sense presses (perquè quan s’estima mai no hi ha presses!) i coronar-ho tot plegat amb l’obsequi d’algun detall, d’algun regal que faci més personal aquest “t’estimo” o aquest “ets especial per a mi” o aquest “t’he trobat molt a faltar”.

Si em permeteu, i per mostrar que l’Evangeli no ens demana coses impossibles o forassenyades, sinó allò que ja solem fer quan s’escau l’ocasió, us diré que em sembla que això és exactament el que il·lustra el text evangèlic que la litúrgia ens proposa de considerar en aquest Tercer Diumenge d’Advent.

Joan el Baptista es troba al desert, a la regió del Jordà, batejant. No és el bateig de Jesús, és un bateig diferent, perquè vol ser el signe de què la gent ha entès el seu missatge i assumeix els preparatius per a una gran festa: la vinguda del Messies. Ho hem escoltat a la primera lectura El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec.

Per a rebre aquest Déu que està de festa els qui escolten Joan entenen que necessiten fer preparatius... però en primera persona: s’adonen que han de començar per a canviar ells mateixos, estar disposats a fer un canvi profund. Amb una metàfora: els cal posar-se el vestit de festa. Tant és així que tots els qui escolten Joan el Baptista s’adrecen a ell amb una pregunta: Així, doncs, què hem de fer? Sorprèn, això sí, les respostes del Baptista, perquè hom podria esperar: hauries d’anar més a la sinagoga; fa molt que no et veig portant sacrificis al temple...; com va la teva vida de pregària? I els manaments, com els portes? Preguntes que podrien ser pertinents i que estic segur que si canviem “sinagoga” per “església” les podem aplicar a casa nostra... Però Joan va al moll de l’os de les persones: als qui tenen els demana de compartir; als recaptadors d’impostos els demana de no ser corruptes; als militars que no s’aprofitin de la seva força... Tot plegat, força actual, oi?

Advent és un temps de preparatius. Com deia el profeta El Senyor, el teu Déu, el tens dintre... el tenim avui aquí en aquesta Eucaristia, preparem-nos per rebre’l avui amb alegria, que trobi uns cors ben disposats i preparats per a rebre’l avui i, de forma especial, la Nit de Nadal. Escoltant la Seva veu sabrem també quines actituds hem de canviar per a ser més solidaris, més amables, més austers, més compassius... 

CALCOMANIES

Dimarts II d’Advent, 11 de desembre de 2012

Is 40, 1-11/Sl 95/Mt 18, 12-14

  

No sé si algú de vosaltres ho recordarà, jo ja ho recordo vagament. Quan jo era petit hi havia com una mena de contes o d’historietes que es venien juntament amb una mena de calcomanies, d’aquelles que hi passaves els llapis o el bolígraf pel damunt i la calcomania quedava enganxada.

A mi m’agradaven molt aquella mena de contes o d’historietes, perquè amb les calcomanies un podia il·lustrar-les al propi gust i així les escenes que s’hi narraven prenien forma, color, vida amb la pròpia imaginació d’un.

Avui pensava que el text del nostre evangeli, de sabut i repetit que l’hem sentit de vegades, s’hi podria prestar a ser com aquesta historieta de base i que, per ajudar-nos en la seva meditació, hi podríem posar al damunt (com si fossin aquelles calcomanies de la meva infantesa), el text d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. Fent-ho, fins i tot, potser ens ajudarà a donar-li més vivacitat a l’escena descrita per Mateu.

Què us sembla? –diu Jesús– Si un home té cent ovelles i se n’esgarria una, no deixa les noranta-nou per la muntanya i va a buscar l’esgarriada? Doncs, home, no... a no ser que l’esgarriada tingui un valor molt concret, molt especial per al pastor de manera que no en pugui prescindir. Perquè, en principi, deixar les altres noranta-nou a la muntanya sense vigilància pot ser un risc que dubto que cap pastor (normalment a sou) vulgui córrer. Sort que al final de la història tenim la moral on se’ns mostra que el problema real no són les ovelles... sinó el valor que cadascú, per petit que sigui (per menyspreat que estigui pels demés o que s’hi senti) té davant Déu qui és capaç, això sí, de comportar-se tan exageradament com el pastor de la història com per anar a buscar l’ovella esgarriada i deixar les altres noranta-nou que no ho estan.

Per entendre aquesta bogeria de l’amor de Déu pels petits, pels esgarriats, per nosaltres; per entendre aquesta manera de ser pastor que sols té el nostre Pare del cel, em cal posar la calcomania del text d’Isaïes damunt de l’Evangeli d’avui. Heu parat atenció a la majoria de verbs que s’han fet servir? M’hi fixo en uns de molt concrets: Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu; Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud; Escolteu una veu que crida; La boca del Senyor ho ha dit; Sento una veu que em diu: Crida! Jo li pregunto: “Què he de cridar?”; alça ben fort el teu crit; digues a les viles de Judà... “Dir”, “parlar”, “cridar” són verbs que posen de relleu un Déu que cerca, que avisa, que aconsella, un Déu que es pura relació i comunió, un Déu que fa tot això perquè ens estima.

Aquesta nit, en aquesta Eucaristia, parem atenció a aquesta veu que ens parla amorosament per cercar-nos i treure’ns del mig dels nostres pobres esgarriaments.

UN DÉU PLE DE JOIA

Hi ha un escriptor americà que diu: “Busca parella perquè ets feliç... no per ser feliç”. Si hom demana a l’altre que el faci feliç s’abocarà ell mateix al fracàs i al trencament i l’altre quedarà ferit.

Diu Miguel de Unamuno: “L’amor cerca amb fúria, a través de l’estimat, una cosa que està més enllà d’ell i, com no ho troba, es desespera”. La veritable alegria, la veritable felicitat, no es recolza en res ni en ningú, sinó només en el Senyor.

Sant Pau diu: “Estigueu contents... Ho repeteixo, estigueu contents”, i explicita clarament on neix la joia quan afegeix: “Estigueu contents EN EL SENYOR”. És el Senyor la font d’aquesta alegria. “No us inquieteu per res, el Senyor és a prop”. I per això “en tota ocasió acudiu a la pregària amb acció de gràcies... Així la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre (i podem afegir, com diu una pregària litúrgica, “i el que podem desitjar”) guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquest Jesucrist que ha vingut a batejar “no amb aigua només, sinó amb Esperit Sant i amb foc”, amb el foc de Déu, amb el foc que és Déu, que és Jesús mateix. Déu que és un Déu que tens a prop, que tens dintre teu, en nosaltres, en tu. Com diu el profeta Sofonies:  “No tinguis por Sió... el Senyor el teu Déu el tens dintre”.

Un Déu que alegra i que vol fer-nos participar de la seva alegria. “Un Déu que es transporta d’alegria per tu”. Un Déu que “està content de tenir-te com un nuvi està content de tenir la núvia”, com diu el profeta Isaïes. Un Déu que “està de festa i crida de goig”. Això ho subratlla  Jesús, que ens parla del Pare que s’alegra del retorn del seu fill, del pastor que s’alegra de trobar l’ovella perduda, que fa festa per un pecador penedit.

Déu abans de tots els segles és ple de joia i vol que compartim aquesta alegria. Per això ha vingut en Jesucrist. “Ell s’alegra de la teva felicitat”. Ara, per això cal girar-se, deixar de cercar la felicitat en altres llocs, deixar d’exigir als altres el que no poden donar.

La joia de Déu és la nostra força per ser “gent de bon tracte”, com demana sant Pau. Gent que si té dos vestits en dóna un i que comparteix el que té, com demana Joan Baptista. Gent que sap posar-se en el lloc de l’altre. I si, en comptes de preguntar a Joan Baptista, demana a Jesús què s’ha de fer, s’obrirà en el seu cor una esquerda que a poc a poc farà comprensible les seves contundents paraules, la resposta ja saps: “Dóna-ho tot als pobres, vine i segueix-me”. Tot pel que ho és tot.

                                                      fra Jacint Duran

(2012, 3er diumenge d’advent C)

Organitzats (Cròniques barcelonines 5)

Una furgoneta blanca, abonyegada, descolorida i atrotinadíssima, amb matrícula antiga, de caixa tancada, s’atura al xamfrà del carrer Bailén amb Diputació. Són les set del matí tocades. S’obren les portes posteriors i baixen amb lleugeresa dos joves. Descarreguen dos carretons de supermercat buits, d’aquells que tenen les rodes giratòries i una barra plastificada de color carbassa per empènyer-lo.

La caixa es tanca immediatament i el conductor entra a la cabina a fer una becaina. Els dos joves enfilen, un el carrer Bailén, l’altre el carrer Girona. Pugen en direcció muntanya, revisant els contenidors del carrer assignat. És una hora òptima per remenar-los sense competència car els camions d’escombraries han fet la seva feina. També es treballa amb rapidesa i discreció perquè els carrers estan poc transitats.

Aproximadament una hora després arriben a la Diagonal. Ja quasi han finit la ronda. Al carrer Còrsega, creuada l’avinguda, els recollirà la furgoneta, on carregaran el carretó amb les andròmines que hauran considerat dignes de replegar.

"Què hem de fer?" (Advent 3)

“I nosaltres, què hem de fer?”, preguntaven a Joan Baptista els qui, amb ganes que les coses canviessin, no sabien com actuar; com sovint ens passa a nosaltres, tan a nivell religiós com social: que volem que les coses canviïn i no sabem per on començar.

                                                                            

Les respostes del Baptista no tenien res d’especial: ser sensibles amb els altres, i ser honestos i complidors en les feines. Però dites per ell, aquestes exhortacions tenien un pes moral i una força que no tindrien en boca d’altres. La raó és que havia un plus acreditat pel seu testimoniatge de vida; el que, en definitiva, qualifica o desqualifica un discurs. Tanmateix, el secret de Joan Baptista ens el dóna la darrera frase de l’evangeli: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova”.

 L’atracció del Baptista no seria el seu carisma personal, ni el seu testimoniatge, sinó que anunciava bones noves. Per això captivava a la gent. Per això els qui anuncien bones noves ens captiven, perquè abans i ara necessitem missatges encoratjadors que ens alegrin la vida i, sobretot, que ens omplin de nous reptes i de noves aspiracions, com més elevades i utòpiques millor.

 Nosaltres seguim necessitant la Bona Nova -en singular i en majúscules- de Déu per les mateixes raons: per alegrar la nostra vida de fe i per omplir-la de nous reptes i de noves aspiracions. Perquè ser creient no és viure envoltat de tedi i de rutina; ser creient és restar sempre obert a l’enllà, és sentir-se fascinat per Aquell que ens porta bones noves celestials: Jesús de Nazaret.

Respir (Cròniques barcelonines 4)

Som a l’andana subterrània del Baixador de Gràcia. Els trens passen contínuament mentre la megafonia anuncia els destins. Els vianants s’acumulen en el centre de l’andana i, qui vol gaudir de més espai vital, ha d’anar als seus extrems. En aquesta direcció es dirigeixen dues senyores amb sendes maletes que, malgrat són d'escàs embalum, arrosseguen amb les rodes que porten incorporades.

Arriba un tren compost de poques unitats que ocupa menys de mitja andana. No hauríem captat aquest detall si no fos per les mencionades senyores que, rondinant i corrents des de l’altra extrem de l’andana, s’apressen per aconseguir el tren.

La corredissa tampoc hauria estat significativa si no fos perquè, una de les senyores, amb les presses, arrossega la maleta pel costat on no hi ha rodes. Això tindria escassa rellevància, atesa la lleugeresa de la maleta, si no fos perquè dues barnilles de metall sobresurten de la part inferior, suportant el seu pes i fregant l’enllosat. Un grinyol inacabable, un xerric escandalosíssim, un nyic-nyic agudíssim acapara progressivament l’atenció dels vianants -d’ambdues andanes!- que, d’esma, esdevenim espectadors d’una cursa tan vibrant.

La fressa s’atura quan les dues senyores arriben a la darrera porta del darrer vagó. Respiren al pujar. Nosaltres també.

"On ets...?" (Immaculada Concepció 2012)

-“On ets...?” -pregunta Déu a l’home en el relat del paradís.

- On ets..? - segueix interrogant als humans que, avergonyits, continuem amagant-nos; o també enardits –que és un mecanisme de defensa- li plantem cara dient que no ens atabali.

 

Els humans perdem el nord quan ens amaguem de Déu o el neguem; quan pretenem ocupar el seu lloc per ser el centre de tot i de tots; quan l’únic pronom personal que pronunciem és “jo”, i l’únic possessiu que utilitzem és “meu”. Els humans ens degradem i ens envilim quan forcem els altres a adorar-nos, quan anul·lem o manipulem la seva llibertat, quan excusem les nostres malifetes culpant-los a ells.

 

Però també ens orientem quan ens apropem a Déu i el reverenciem; quan mirem els altres al mateix nivell i diem “tu”, “ell, “ella”, “nosaltres”, o diem “teu”, “seu”, “nostre” i “vostre”. Els humans ens tornem bons quan Déu i els altres esdevenen el centre, quan promocionem la llibertat dels que ens envolten, quan reconeixem les nostres culpes i excusem les dels altres.

 

Els humans no som perfectes, però sabem com ser-ho. Utilitzant la nomenclatura de la festa d’avui: els humans no són immaculats, però sabem com ser-ho, i la solemnitat que celebrem ens hi encoratja. La Immaculada concepció de Maria no és el record de la nostra baixesa i del nostre pecat que, per ensorrar-nos més en la culpa, ho contrastem amb l’excelsitud i puresa extraordinària de Maria. La Immaculada concepció de Maria no és el diagnòstic categòric de la inspecció del cos, l’ànima i l’esperit de Maria on no hi hem trobat cap tara ni cap taca que la desqualifiquin.

 

Si utilitzem les dites “és un tros de pa” o “és un sant” per referir-nos a persones que destaquen per les seva bonhomia natural, ¿per què no podem dir que Maria és immaculada i sense pecat? Déu no necessitaria dir-li a Maria “On ets...?”, perquè estaria ben a prop, tan a prop, que quedaria impregnada de dons divins de bell principi, i que conservà durant la seva vida.

 

I nosaltres, seguirem esguardant Déu i Maria Immaculada des de lluny, escèptics, passius i avergonyits? Deixarem que la proximitat divina ens faci, potser no immaculats, però sí més bons?

DE DOLÇOS I TORRONS

Dimecres I d’Advent, 5 de desembre de 2012

Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

                                                                                                          

S’acosten les festes de Nadal i ja tot són preparatius. Especialment pel que fa a àpats i dolços de tota mena. De fet, ja fa setmanes que es poden comprar torrons, massapans i polvorons. Quasi sembla una obligació fer-ho.

Per alguns aquests dies, culinàriament parlant, esdevindran una tortura. Ja sigui pel fet d’haver de preparar els àpats festius (que no vol dir que no es facin de gust, perquè trobar-se en família bé que ho mereix, però que porten un plus de feina afegit al dia a dia); ja sigui perquè per edat o salut ja ens trobem en aquella situació en què algunes coses ens les hem de mirar una mica de lluny, perquè no ens convé abusar-ne. Vaja, que arribem a les festes de Nadal i potser ja estem embafats abans d’hora només de pensar en menjar.

Només ens faltava avui que les lectures també ens parlin d’àpats com si volguessin posar-se a to amb les festes que vénen. I em temo que també en aquest cas sovint hi arribem embafats (pels nostres maldecaps, pel nostre estil de vida que sembla una nova temporada de Supervivientes, en lloc de viure amb sentit i mesura) i, precisament, per arribar-hi embafats ens passa que ni parem esment a la promesa que se’ns vol comunicar. Prepareu els nostres cors... demanàvem en la pregària inicial. Sí, necessitem que Déu mateix prepari els nostres cors a la superabundància de béns que vol compartir amb nosaltres simbolitzats en els plats gustosos i suculents i els vins rancis clarificats d’Isaïes.

L’Evangeli ens convida a apropar-nos a Jesús, sense por, sense màscares. El trobem, com diu Mateu, assegut, esperant-nos, fent-se trobadís, a dalt de la muntanya, ben a la vista de tothom. El trobem disposat a rebre invàlids, que ho som, potser, perquè diferents problemes ens tenallen i immobilitzen sense deixar-nos avançar lliurement. Disposat a rebre esguerrats, que ho som, potser, perquè les circumstàncies de la vida o nosaltres mateixos cercant vés-a-saber-què, ens han ferit o mutilat. Disposat a rebre cecs, que ho som, potser, de tant mirar-nos el melic, de tant pensar-nos el centre del món i no saber ampliar els horitzons. Disposat a rebre sords-muts i molts altres tarats, que ho som, perquè de mancances i limitacions n’hi ha de tota mena per a fer-nos insensibles, febles, dependents, necessitats d’afecte o de forces. Com en la muntanya, Jesús és aquí, avui, disposat a curar.

Com ho farà? Com ho féu d’antuvi. També avui ressonen les seves paraules així: No vull que se’n vagin dejuns. No vol que marxem d’aquí buits i sense esma. Ens torna a fer seure a terra, per a què és noti que és Ell qui actuarà, que és Ell qui ens alimentarà i no nosaltres. Torna en aquesta Eucaristia a donar-se com a pa i com a vi, com aliment i bàlsam en el nostre camí d’Advent fa poc estrenat. Seiem, doncs, i obrim les nostres mans, perquè de Jesús, podem menjar tant com vulguem, mai no l’esgotarem.

DEJUNI I FAMÍLIA (DIUMENGE 32-B)

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12

(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)

El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

Fra Jacint Duran i Boada

Francescs

Aquesta és l’homilia que hauria volgut fer abans d’ahir. Però me’n vaig adonar massa tard, acabada ja la missa i quan n’havia fet una altra. En fi, l’escric.

La festa de sant Francesc Xavier m’ha fet recordar una conversa tinguda fa uns mesos amb un amic, jesuïta com ell. Com és sabut, els jesuïtes, als tres vots de tots els religiosos, n’hi afegeixen un quart, que els posa a disposició del Sant Pare per al que calgui. El que jo no sabia era que aquest quart vot no tenia perquè ser concedit a tots els jesuïtes. Només es dóna (o s’hauria de donar) a les persones de qui veritablement es pugui dir que estan disponibles per a qualsevol cosa que se’ls demanés.

Sortint d’aquella conversa, interiorment se’m presentava el contrast amb la figura de sant Francesc d’Assís. Sant Ignasi, si no ho entenc malament, tindria la il·lusió d’anar amb els seus jesuïtes davant del Papa i poder dir: “Aquí teniu aquesta persona, que s’ha preparat adequadament i està diposada a fer el que convingui per al Regne de Déu”. D’aquí surt una història impressionant com la de sant Francesc Xavier, predicador incansable de l’Evangeli a l’Índia i el Japó, i que va morir a punt d’entrar a la Xina, molt i molt lluny del castell navarrès on havia nascut.

Sant Francesc d’Assís també va anar al Papa, però d’una manera lleugerament diferent. En el seu Testament ens diu que el Senyor mateix li va revelar que havia de viure segons la forma del sant Evangeli, i que ell amb poques paraules ho va fer escriure i el Senyor Papa li ho confirmà. Sant Francesc d’Assís ha fet la seva pròpia descoberta a l’evangeli, i del Papa demana només la confirmació. Ell morirà en el mateix Assís que l’havia vist néixer, però que ja mai no tornarà a ser el mateix després d’ell.

Els franciscans hi hauríem de pensar, sobretot ara que l’Església ens posa al davant el repte de la Nova Evangelització. Sant Francesc, el d’Assís, a l’Evangeli no hi troba una missió, sinó una forma de vida. Està més a prop en aquest punt dels antics monjos que no pas dels seus contemporanis dominics o dels posteriors jesuïtes (que marquen amb la seva espiritualitat la manera com la vida religiosa tendeix a comprendre’s avui). La seva forma de vida evangèlica, ben viscuda, tendeix a encomanar-se, també a través d’una gens pretensiosa exhortació a la penitència. D’aquí va sortir, ja des de l’inici, l’extensió de la seva fraternitat cap a les dones i els laics.

Tinc els meus dubtes que l’espiritualitat franciscana es pugui resumir d’una manera adequada amb la paraula disponibilitat. L’evangeli queda resumit per a sant Francesc en el nom que dóna al seu orde: menors, que renuncien a tota mena de poder, i germans. Si arribem a donar a la nostra vida aquesta forma, crec que ja haurem fet el que se’ns pot demanar.

ALCEU EL CAP BEN ALT!

Il·lustració de Rosa Maria Curto

Diumenge I d’Advent, 2 de desembre de 2012

Jr 33, 14-16/Sl 24/1 Te 3, 12-4, 2

  

Comencem l’Advent com qui comença posant-se amb stand-by, aquella llumeta vermella o verda que tenen els TVs o els ordinadors per a indicar que estan en compàs d’espera.

Els ordinadors, us haureu fixat, es poden posar automàticament amb aquest estat, diguem-ne, d’hibernació, d’espera, de manera que sembla talment que estan desconnectats. Però cal només fregar lleugerament una tecla, o el ratolí, per a què l’ordinador es posi automàticament en marxa.

Pensava en això després d’haver anat a portar la comunió a la Maria, la meva mestra de teologia de l’asil. M’ha sorprès, com ho fa sempre, al dir-me amb uns ulls mig il·lusionats, mig humits de l’emoció: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor! M’ha semblat la mateixa reacció (però, òbviament molt més càlida i humana) que la de l’ordinador. Només ha calgut dir a la Maria que avui era el primer Diumenge d’Advent per a què, d’una revolada, s’incorporés en el seu seient i exclamés el que us acabo de dir amb força i il·lusió.

Quina és la nostra reacció davant l’Advent? Què esperem d’aquest Advent? Mirem de seguir algunes pistes. El text de Lluc pot semblar dur a primera vista i ho és. Però és dur perquè és realista. Jesús respon segons allò que han demanat els seus deixebles, que li havien preguntat quan passaria el que havia profetitzat sobre la destrucció del Temple de Jerusalem i sobre el futur. Jesús és realista perquè no amaga els problemes i amb colors vius (“prodigis al sol, a la lluna, a les estrelles”, “bramuls de la mar embravida”, “desastres”...) pinta un canvi sobtat de sistema. Com ho fou, certament per al poble jueu, passar de tenir un lloc de culte com era el Temple de Jerusalem i viure a casa seva, a no tenir-lo i més endavant tenir fins i tot prohibit de viure a Jerusalem, veient-se obligats a marxar arreu, a la dispersió per terres paganes. Però, malgrat tot això, l’esperança: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. Sorprenent, no? Quan hom esperaria: quan passi tot això, toqueu el dos, que van a per vosaltres... No, un clar: Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

La primera lectura, a més, concreta, tot definint Déu mateix, l’esperança a la qual apunta tot l’Advent, el fonament en què hi reposa tota esperança: no només la vinguda del Nen Jesús al Nadal, sinó la vinguda d’Aquell que la setmana passada recordàvem com a Rei de tot el món. Les paraules finals del profeta Jeremies no poden ser més consoladores a oïdes d’un poble angoixat: Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell (aquest plançó bo de David que ha de venir) l’anomenaran: El-Senyor-és... no només “el-nostre-bé”, sinó la nostra justícia, el nostre dret, la nostra solidaritat, el nostre alliberament, el nostre triomf, la nostra seguretat, la nostra salvació. Perquè la paraula hebrea (tzidquenu) que hi ha a l’original té tota aquesta gamma de traduccions.

Avui també m’ha vingut a mans un pensament de Santa Teresa de Jesús que diu així: En estos tiempos es menester amigos fuertes de Dios. I això ens recorda, certament, que comencem el nostre Advent amb esperança. Però no una esperança de cotó fluix, ni una esperança que ens crida a la passivitat; sinó una esperança ferma, ben fonamentada, que reposa en la paraula d’Aquell que ens diu, d’una banda: ALCEU EL CAP BEN ALT i que, de l’altra, ens fa una crida a no estar de braços creuats: Estigueu atents sobre vosaltres i estigueu alerta pregant en tota ocasió. Perquè la vida del cristià no és una vida passiva, sinó activa, vigilant, que edifica, que construeix.

Avui comencem l’Advent, que amb alegria i amb il·lusió puguem dir com la Maria, ben de cor: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor!

Expectació (Advent 1)

“Expectació” és un terme que descriu adequadament el temps litúrgic que avui iniciem. Però cal precisar-ne el contingut. L’expectació de l’Advent no s’assembla a l’expectació del partit de futbol Madrid-Atlètico de Madrid d’avui, ni tampoc a l’expectació d'una possible consulta sobiranista,  ni a l’expectació que la crisi econòmica no se superi fins l’any 2014.

 Aquestes expectacions tenen diferents dosis d’emoció, d’anhels, d’esperança, o de sofriment; però totes tenen el mateix denominador comú: la incertesa. No sabem, malgrat les previsions, estudis i enquestes, el resultat definitiu de cap d’elles. Ben mirat, l’expectació és una constant que ens dinamitza la vida malgrat la incertesa que genera. Per explicar-ho amb una imatge: l’expectació ve a ser com la pastanaga que es lliga amb una canya davant de l’ase per estimular-lo a caminar.

 L’expectació de l’Advent és quelcom diferent. No es tracta de posar pastanagues religioses al davant, ni de fer càlculs, ni d’esperar –excitats- esdeveniments sobrenaturals. És tracta simplement de creure, de tenir fe. I això ens permet entrar en un àmbit diferent, en una vivència diferent, en una cronologia diferent, en un calendari diferent i que avui iniciem. En aquesta expectació no hi ha dates, ni terminis, sinó que tot resta obert i sense límits. Per tant, cal una actitud oberta i atenta, un mirada en perspectiva i vers l’infinit, un caminar serè, esperançat, sense presses, sense delers.

 Aquesta és, en definitiva, la proposta de l’Advent: centrar-nos en expectatives de fe, concretades en el Crist Ressuscitat del qual esperem el seu retorn gloriós. Les altres, expectatives ens complementaran i afectaran la vida, però la seva incertesa no ens desestabilitzarà, ni ens farà perdre els papers, ni el temps, ni la salut, ni els valors, ni la moralitat, ni la fe.

Ens ho deia l’evangeli: “Estigueu atents sobre vosaltres...”. “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”.

...pedra sobre pedra

Germans quan he començat a llegir l’Evangeli d’avui recordant el d’ahir gairebé m’ha espantat, això que veia Jesús amb els seus ulls (el magnífic Temple de Jerusalem) deia als seus apòstols: Vindran dies en què tot serà destruït, en què no quedarà pedra sobre pedra. Estigueu alerta, no us deixeu enganyar.I he recordat aquell verset del Salm: Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors.I també en un altre lloc diu Jesús: L’home assenyat i prudent edifica sobre la roca i no sobre el llit d’una riera.

Així nosaltres, en veure un món on la corrupció hi domina i en una societat tan despistada i deballestada, on hi domina l’orgull del poder, de l’ambició  i de la disbauxa, podem adonar-nos, ja decebuts, que tot això no té futur. No s’adiu al projecte de Déu sobre el món real, que és aquell en el qual vivim.

El projecte de Déu és i ha estat sempre el mateix: edificar un món on es pugui viure estimant, respectant l’altre, servint els pobres i els més necessitats...

Jesucrist ve del món de l’amor: Déu és sols AMOR. I si no ho fos es destruiria Ell mateix. El nostre Déu és una comunió de persones que s’estimen, es comuniquen mútuament per amor i el comparteixen totalment. Aquesta, i no altra, és la felicitat del nostre Déu. Per Jesucrist, el gran missatger, sabem el que Déu vol de nosaltres i espera de nosaltres.

Portem gravat a l’ànima un gran anhel, un desig insaciable de felicitat. I, ara, és l’hora de la gran esperança que el missatger de Déu, Jesucrist en persona, ens porta per tal que no defellim mentre caminem, com Ell ha fet, vivint en aquest món i trepitjant aquesta terra que Ell mateix ha trepitjat amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Nosaltres, els homes d’avui, hem intentat de construir la societat del benestar que, sense pensar-nos-ho, se’ns ha convertit en una font de malestar. Un malestar que ens ha robat tota guspira d’esperança. I ara el nostre món va rodolant avall sense trobar-hi una solució de futur, perquè tot és fosc, tot és opac, i on les tentatives humanes fracassen i s’esmicolen com les pedres que rodolen muntanya avall.

No quedarà pedra sobre pedra... Si el Senyor no construeix la casa... I la solució única és la de Jesús, la que Ell ens ha vingut a ensenyar. Jesús ha trobat un món deshumanitzat, on l’home ha deixat de ser home. Els homes d’avui s’han estimat més creure que l’home és un llop per a l’altre home.

Però Jesús, el Fill de Déu, creu en l’home i Ell mateix es fa home com nosaltres. S’ha humanitzat per anunciar-nos la pau. Ell, per l’Amor ha vençut la mort i ha ressuscitat. I aquesta és la nostra esperança, l’única esperança. Així, doncs, posem-nos en camí com ho féu Francesc d’Assís amb la seva vida totalment evangèlica. Perquè sabem també que Aquest Jesús tornarà a venir. Perquè Ell ve sempre. Ell és la nostra esperança, l’única esperança.

Aixequem els ulls cap a Ell. I com diu l’Evangeli d’avui: Sofrint amb constància i esperança us guanyareu la vostra vida. AMÉN.

(Homilia de fra Miquel Colom; dimecres XXXIV durant l’any; Ap 15, 1-4; Salm 97; Lc 21,12-19)

NO US ALARMEU!

Detall del Beato de Liébana

Dimarts, 27 de novembre de 2012

Beat Ramon Llull, màrtir

Ap 14, 14-19/Sl 95/Lc 21, 5-11

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Avui m’ha cridat l’atenció aquesta frase de l’Evangeli. Una frase que sona ben estranya tenint en compte que avui la litúrgia ens parla de sega, de judici, perquè el sembrat de la terra ja és madur com hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi, i l’Evangeli toca la profecia sobre la destrucció de Jerusalem, que serà l’advertiment d’un gran canvi en la manera de concebre la vida i la fe dels mateixos jueus del temps de Jesús.

Malgrat tot, sembla dir-nos la Paraula de Déu, quan tot al nostre voltant trontolli, quan tot sembli fosc, quan res no sembli estable... NO US ALARMEU.

No us alarmeu, penso, no perquè el dolor o els problemes ens seran evitats. Prou que sabem que som homes i dones com els altres i que la fe es posa a prova justament quan passem pel mateix sedàs que tothom. De fet, demà ja veurem que l’Evangeli avisa de la persecució que vindrà als seguidors de Jesús i que avui recordem tot celebrant el martiri del beat Ramon Llull. No us alarmeu, perquè l’estabilitat i la força en el moment de la prova vénen d’Aquell que és l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi de la història, que és història de salvació i no història cega. No us alarmeu, perquè aquesta estabilitat i força es fonamenten en Aquell que és la Roca, en Aquell que seu al tron a la dreta de Déu: en Jesús mateix.

No us alarmeu, perquè el dia i l’hora darrers no poden ser mesurats humanament, ni pel calendari Maia, ni per cap altre calendari que els humans ens inventem; el dia i l’hora darrers no poden ser calculats, només podran ser intuïts i, de tota manera, el dia i l’hora darrers, pels qui estimen Jesús i són a la vegada estimats per Ell, no seran signe de por, sinó signe d’alliberament.

No us alarmeu, perquè, en el fons, la fi de les coses és connatural a tota realitat material, perquè aquesta realitat que ens envolta és fugissera, marcada per la caducitat; més aviat que la por, l’angoixa i el desànim, siguin substituïts per la confiança en Aquell que ha promès que serà amb nosaltres tots els dies de la nostra vida fins a la fi del món.

No us alarmeu, perquè davant d’un Déu que ens ha estimat tant que, com diu Joan al seu Evangeli, ens ha donat el seu Fill per a què tinguem vida eterna, vida veritable, amb sentit, plena; més aviat l’alarma s’ha de convertir en caps que pensin clarament i amb lucidesa per cercar solucions de pau i progrés i en mans que siguin capaces de construir la solidaritat i l’entesa entre tots.

Que en aquesta Eucaristia puguem omplir-nos i saciar-nos de Jesús, la Font de la Vida; l’Esperança contra tota desesperança; la Paraula que construeix i edifica.

QUINA MENA DE REI?

Pantocràtor. Reproducció de Laura Alberich
al Convent dels Caputxins d'Arenys de Mar

Diumenge  XXXIV, 25 de novembre de 2012

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Dn 7, 13-14/Sl  92/Ap 1, 5-8/Jn 18, 33b-37

En llegir els textos d’avui un necessita situar-se una mica, prendre distància. Quasi sembla que cal fer-se una d’aquelles preguntes metafísiques com la de “Què fou primer, l’ou o la gallina?”. Pregunta aquesta, d’altra banda, molt interessant, perquè quan un veu que arriba a un atzucac s’adona que cal plantejar la pregunta d’una altra manera.

Amb el concepte de “Rei”, aplicat a Déu, ens passa, penso, com quan li apliquem el concepte de “Pare”. Què passa? Doncs que per entendre Déu com a Pare, per començar, el que un té més a mà és la seva experiència de la paternitat (ja sigui perquè ha estat pare; ja sigui perquè n’ha tingut, de pare i, si no l’ha conegut o no n’ha tingut, l’ideal de pare que un s’ha pogut fer, perquè alguna “idea de pare” en tenim). Però fent això ben aviat ens adonem que estem entrant en un terreny perillós. Perquè si la meva experiència de la paternitat ha estat positiva, oli en un llum, la imatge de Déu que tindré serà bona... però si no... de Déu, com a Pare, no en voldrem saber res. I la pregunta de l’ou o la gallina aquí es pot repetir: és Déu com a Pare que il·lumina el concepte de paternitat humà o és la meva experiència de paternitat la que il·lumina el concepte de Déu com a Pare? L’atzucac està servit. Per sortir-ne penso que  hem d’anar a Jesús, a qui els evangelis presenten com a “Fill de Déu”, per veure de quina mena de “pare” estem parlant quan parlem de Déu.

Amb el concepte de “Rei”, com deia, passa el mateix. Tenim, penso que per sort, un text molt antic que per via negativa ens diu de quina manera Déu NO ÉS REI. És el text més antimonàrquic que podem trobar a l’Antic Testament: 1 Samuel 8. El context és el moment en què els israelites demanen al profeta i jutge Samuel que els doni un rei. Samuel prega a Déu i aquest li respon dient que molt bé, que els concedeix de tenir un rei, però vol que Samuel els adverteixi de com els governarà el rei que tindran: Prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans, etc., etc., etc. El clam de Déu a Samuel és: No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.

Ja podem entendre que aquesta mostra és per dir-nos com NO es comportaria Déu amb el seu poble si l’haguessin escollit a Ell per rei. I els textos de la litúrgia d’avui abunden en mostrar-nos justament de quina mena de Rei estem parlant.

La segona lectura, la de l’Apocalipsi, ens parla clarament de Jesucrist (i l’ús d’aquest nom i no del més curt, Jesús, no és casual: és Jesús com a ungit, com a Crist, com a mort, ressuscitat i glorificat el qui és Rei). Però Aquest que és rei, ens diu l’escriptor de l’Apocalipsi, ENS ESTIMA I ENS HA ALLIBERAT. Hi ha quelcom que ha fet (alliberar-nos) i quelcom que segueix fent i farà (estimar-nos). Com ja podem intuir res a veure amb els reis antics ni amb els moderns.

El text de l’Evangeli, encara ens ho matisa més. Per a Joan l’evangelista, Jesús és rei a la creu. Encara més: la creu és el tron de Jesús Rei. I el text que avui hem escoltat, que pertany a la Passió, durant l’interrogatori davant Pilat, remarca la reialesa de Jesús. Jesús acabarà responent a la pregunta de Pilat: Per tant, vols dir que ets rei amb un clar: Teniu raó: jo sóc rei. Un rei que no té res a veure amb l’extorsió del feble, que no té res a veure amb una justícia parcial ni interessada, que no té res a veure amb treure profit del proïsme ni amb l’amiguisme típic entre poderosos. Sinó amb Algú que serà rei en tant que crucificat, en tant que donarà la seva vida en rescat per molts. Un rei que primer de tot serveix, no que cerca ser servit.

Acabem l’any litúrgic amb una imatge, la de Jesucrist Rei de tot el món o Rei de l’univers, que ens recorda que la història, com a història de salvació, apunta a aquesta recapitulació de totes les coses en Ell; però, sens dubte, per aquells que hem estat batejats en el seu Nom, és una crida a la responsabilitat de saber que de tal rei, s’espera també tals prínceps i princeses: s’espera homes i dones que el tinguem com a Rei de les nostres vides i com a model de servei i d’entrega als altres.