FORMEU UN TEMPLE

Església a Etiòpia foto de Bàrbara Vigil

Dimarts, 28 d’octubre de 2014

Sant Simó i Sant Judes, apòstols

Ef 2, 19-22/Sl 18/Lc 6, 12-19

Sant Pau no deixa mai de sorprendre’m en la manera que té, algunes vegades, de definir les coses. És cert que sovint pot donar la sensació que complica les coses, però també, en d’altres, em sembla que hi nia en el seu cor una ànima de poeta. Una d’aquestes vegades és avui en la manera que té de parlar-nos de l’Església.

Comença amb una frase ben concreta: Germans, ja no sou estrangers ni forasters... dues coses que, en temps de Pau, significava trobar-se en una situació de franc desemparament: l’estranger es troba fora del seu país, sense lleis que l’avalin o el protegeixin; el foraster, a més, no té cap parent que li doni aixopluc. Estranys i de fora. Però la gràcia és que, en Crist, s’ha produït allò que ningú s’esperava: el pas de la situació d’estranyesa, de col·locat fora a la situació de familiaritat, de col·locat dintre amb la plenitud de drets: (ja no sou allò) sinó (que sou) ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Ja tenim una ciutat i tenim una família. Ja tenim quelcom que ens dóna identitat i pertinença. Ja no estem isolats, sinó que som comunitat.

De sobte una imatge nova i contundent: Formeu un edifici... quelcom sòlid, estable i, encara més, quelcom habitable. Perquè Pau no parlarà d’aquest edifici com de les nostres segones residències, que es poden passar buides tot l’any, perquè sols són ocupades durant les vacances. Mirem-ne les característiques d’aquest edifici: Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. De ben antic l’església primitiva no ha oblidat els seus orígens jueus, les seves arrels. Aquells homes i dones de l’antigor que amb llurs missatge i vida anunciaven la intervenció de Déu en la història del seu poble i de la humanitat. Aquest edifici té el fonament dels profetes i és un fonament encara sòlidament refermat pel testimoni d’aquells, com sant Simó i sant Judes, que avui celebrem, que foren testimonis de les paraules, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús.

Aquest edifici, seguim Pau, gràcies al Senyor, que és qui ens va cridant per nom a formar-ne part, es va alçant harmoniosament i es repenja sobre aquest mateix Jesucrist que ha esdevingut pedra angular, clau de volta que ho aguanta tot, donant-li la solidesa i la bellesa en la construcció. Farem bé de recordar el que suggereix Pau: l’Església només té sentit en la mesura que cada cop més reposem sòlidament sobre aquesta PEDRA ANGULAR.

Però Pau no ha acabat encara de parlar. Aquest edifici, com dèiem abans, no és una segona residència per un curt temps; no és tampoc una torreta on construeixo els meus somnis de descans i esbarjo; tampoc no és un gratacels espatarrant convertit en reclam publicitari d’alguna empresa de marca; menys encara és un centre comercial on la vida esdevé un joc per veure qui en treu més partit aprofitant-se dels altres... ÉS UN TEMPLE i un temple consagrat, dirà l’apòstol. I el temple és un lloc sagrat, no per les pedres que el formen, no per la bellesa o l’harmonia del conjunt, sinó pel qui l’habita i per la seva funció. Diu Pau encara per acabar la seva imatge: Per Jesucrist també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, on Déu resideix per la presència del seu Esperit. Qui l’habita és Déu Trinitat, és Ell que fa que l’edifici sigui veritablement un temple i la funció del temple és fer possible la trobada entre el cel i la terra, entre l’humà i el diví; entre nosaltres, esdevinguts sacerdots, profetes i reis pel nostre baptisme, i la humanitat sencera que s’obre davant el nostre horitzó.

Ens tocarà, com hem escoltat que féu Jesús a l’Evangeli: baixar de la muntanya (imatge del Sinaí, lloc de la presència de Déu) i, cridats i comissionats per Ell, anar a la plana per trobar-nos amb els nostres germans i poder fer realitat el que escoltarem en el prefaci de la missa d’avui: Perquè vós heu fonamentat la vostra Església sobre els apòstols, a fi que sigui a la terra signe perenne de la vostra santedat i anunciï a tothom l’evangeli del Regne. Que la passió per la missió ens abrandi.

ÉS CRIST MATEIX

Juan José Aguirre té 60 anys, és de Còrdova, i explica ,en una entrevista a la Vanguardia, que es doctorà en Antropologia a París. Però no es quedà a Europa en l’ambient universitari sinó que anà a l’Àfrica. És missioner. Fa 34 anys que és a la República Centreafricana. Quan va dir la seva primera missa, ja a l’Àfrica, en acabar l’esperaven a fora els feligresos que el volien beneir, i ho van fer tot escopint-li a les mans. Era la manera en què expressaven respecte i acceptació de la seva missió. Després anà als leprosos que van començar a tocar-lo i abraçar-lo amb els seus membres corromputs. Ell estava esgarrifat. El company de Juan José li va dir: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la Sagrada Forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”. Aquesta és la nostra fe cristiana. Ara és bisbe i està a l’ull de l’huracà d’un nou califat que s’està implantant a sang i foc a tot el país, desplaçant i assassinant tothom que no pensa com ells, especialment els cristians. No fa massa, en la missió on ell estava i on s’havien refugiat milers de persones, cristianes i no cristianes, van llançar una granada que va matar i amputar els membres de centenars de persones. Per això a ell el posa nerviós veure clubs de futbol que porten propaganda dels països que financen i promouen aquestes matances.

Aquest bisbe és, també, testimoni de com, en la lluita contra l’ebola, malgrat l’ajuda magnífica de molts metges, aquests queden lligats als seus contractes dins un perímetre del qual, per seguretat, no en surten i fora d’aquest perímetre hi ha molts i molts malalts i aquí només hi arriben els missioners. Aquests arrisquen la seva vida i, malgrat que no surt enlloc, ja són molts els qui han mort contagiats per aquesta donació d’ells mateixos.

Tot això ens recorda molts altres exemples a través de la història i de la geografia. Ens recorda sant Francesc d’Assís, sant Antoni abat, el beat Charles de Foucauld, la beata mare Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül i un llarg etcètera. I com és possible això? En l’Evangeli de sant Joan se’ns diu: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Aquesta frase està treta del capítol 14, on Jesús havia expressat el seu manament: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, estem en el darrer sopar quan Jesús ha rentat els peus a tots, a tots, fins a Judes. I després donarà la seva vida del tot i per a tothom, també per a mi. Aquest és el nostre Déu.

“Qui m’estima farà cas de les meves paraules”, per tant, el primer de tot és estimar-lo. Però, què vol dir estimar Déu? Aquest és el gran dolor de l’home, la gran ferida: la necessitat total que té de Déu. Aquesta és la necessitat que constitueix l’home com a tal. No sentir-la, substituir-la o distreure’s d’ella és la trama que falseja la nostra vida. I això perquè aquesta necessitat som nosaltres. L’home és un pobre assedegat, necessitat. Quan hom és capaç d’abocar-se sobre el pou de la pròpia pobresa, sense negar-la, ni buscar-li falses satisfaccions, sentirà la seducció, l’atracció infinita de Déu. La veu que és dins les seves entranyes, com una buidor absoluta que s’obre a Aquell únic que el pot omplir: Déu. Qui s’atreveix a sentir, i no s’ho amaga, estima Déu. Un Déu que el fascina, que el sedueix.

I estimar Déu fa possible complir, guardar, fer cas dels seus manaments com diu sant Antoni Maria Claret tot descrivint com ha de ser un missioner claretià: “És un home arborat de caritat i que abranda arreu on passa; que desitja eficaçment i malda per tots els mitjans d’encendre tot el món en el foc de l’amor diví; res no l’esvera; frueix en les privacions; aborda els treballs... no pensa sinó com seguirà i imitarà Jesucrist”. Perquè, com diu Jesús en l’Evangeli de Joan que hem citat: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. El qui s’atreveix a deixar-se atreure per Déu i no s’avergonyeix de la seva misèria atreu el Pare i, amb ell, el Fill, i en ell fan estada. Aquest és el foc de l’amor que Crist va venir a calar sobre la terra i volia veure-la cremar. El qui estima Déu, com llegim a la carta als Romans, sap que res del món no el pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur. I com diu el mateix Pau, quan estimem Déu, tot contribueix al nostre bé. Fins la mateixa mort.

Per tant, puc oblidar-me de mi i abocar-me als altres perquè Jesús s’ocupa de mi. I passi el que passi, ni la mort mateixa, tot revertirà en el meu bé.

  

LA ROSA DELS VENTS

Diumenge XXX, 26 d’octubre de 2014

Ex 22, 20-26/Sl 17/1 Te 1, 5c-10/Mt 22, 34-40

Hi ha una imatge que m’ha vingut a la ment en meditar les lectures que la litúrgia ens proposa avui per escoltar i fer nostres: la figura de la ROSA DELS VENTS, aquella figura que vol representar els 32 rumbs en què convencionalment es divideix la circumferència de l’horitzó. És una convenció humana, però serveix per recordar-nos molt bé que la paraula “horitzó” o la paraula “món” no són fàcils de definir, ni d’encabir en un sol mot tot el que signifiquen. Com passa amb les paraules “manament” o “amor”.

En l’Evangeli d’avui són els fariseus i mestres de la Llei (els entesos en la quantitat i categoria de tots els manaments que es troben citats a la Torah donada per Moisès) els qui volen posar a prova Jesús. La idea de fons sembla ser: si Jesús és tingut popularment com a rabí, cal esbrinar quina mena de rabí és i quina mena d’ensenyament està sembrant entre el poble que fa que aquest vagi cap a ell espontàniament i comenci a seguir-lo tot posant en perill la sana tradició. Per això, davant els més de sis-cents preceptes que els jueus estaven obligats a guardar, la gran pregunta: Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei?

La resposta de Jesús no es fa esperar: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.

Si Déu és qui diu ser, si és el Creador de tot el que veiem (i el nostre Credo afegeix: de tot el visible i l’invisible...) no pot ser d’una altra manera: cal estimar Déu amb tot el nostre ésser, sense reserves, sense temor, amb tots els nostres afectes, amb totes les nostres capacitats, amb tot el nostre intel·lecte, amb tot el que tenim i som. L’amor de Déu és com la Rosa dels Vents. No és unidireccional, no ens demana, per exemple, un continu estat d’èxtasi, ni molt menys un tancar-se un mateix en la nostra capelleta particular, si bé és cert que farem bé de donar-li també part del nostre temps, perquè tota relació necessita de temps per ser cultivada, i la relació amb Déu també. Per això, malgrat que ningú no li hagi demanat, Jesús té clar que l’amor a Déu queda coix si no és un amor que esclata cap en fora, si no s’obre vers l’altre. És un clar ressò de la nostra primera lectura del llibre de l’Èxode: no maltractar ni oprimir els immigrats, les vídues ni els orfes, que són la imatge clara del més feble, del qui no té res i que depèn de tu i de mi per ser dignificat com a persona. Estimar Déu no es pot separar d’estimar l’altre.

Els humans no ens posaríem mai d’acord sobre quin és el manament més important (¿no ens costa tant encara definir què és justícia, amor, lleialtat, pau, paraules tant importants en el nostre diccionari de la vida?). És Jesús mateix qui ens indica la bona direcció, el Nord, vers on hem de tendir. Penso que és per això que el mateix sant Pau en la seva carta als cristians d’Efes (3, 18) els recordarà: que sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu. Perquè l’amor de Déu és immens, més que l’horitzó, i no el podem atènyer humanament. Així semblava intuir-ho també sant Bernat davant un seu interlocutor quan li deia: Tu em demanes per quina raó i amb quin mètode o mesura ha de ser estimat Déu. Jo et dic: la raó per estimar Déu és Déu i el mètode i mesura és estimar-lo sense mètode ni mesura. Que la nostra participació sovintejada a l’Eucaristia ens ensenyi cada cop amb més claredat l’amor que Déu té per nosaltres i per tothom.

L’ALTERNATIVA

Sant Francesc en una carta dirigida a tots als seus frares diu: “no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. Per Francesc Déu és aquell que totalment se’ns dóna. Que vessa a la nostra falda una mesura curulla atapeïda, a desdir. Més encara es vessa ell mateix. I és això l’expressió més íntima del seu ser diví. Per això Déu vol, com diu Francesc, que no retinguem res de nosaltres per a nosaltres mateixos, Déu vol, que ens vessem, com ell, que ens oblidem de nosaltres mateixos, com ell. Que no retinguem res de nosaltres, com ell. És això el que ens fa semblants a Déu: la capacitat de no retenir, de vessar-se, d’oblidar-se, d’estimar. És no retenir res per ser rebuts per aquell que res no reté per a Ell mateix i se’ns vessa com una font inestroncable de vida.

Déu no vol de nosaltres ni poc ni molt, ho vol tot,  perquè ell no dona ni molt ni poc ho dóna tot. És l’únic Déu i Senyor, no n’hi ha d’altre. Per això quan Jesús diu: “ doneu a Déu el que és de Déu” i hom es pregunta: què és de Déu? I hom ha de respondre ben clar: tot! Si donem a Déu el que és de Déu, la pregunta és: i que queda per al Cèsar? I hem de ser ben clars: no res.

Aquí es tracta d’una alternativa entre dues maneres de viure. Una centrada en el Cèsar molt ben dibuixada per Jesús quan demana: “Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana:De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?” Li diuen:”del Cèsar”.  Aquí hi ha una alternativa de la vida: el diner i el poder. El diner amb la figura del qui té el poder, tot en u perquè són intercanviables el poder i el diner, tant ahir com avui. I com diu Jesús “No es pot servir a dos amos. O faràs cas d’un o en faràs de l’altre. No es pot servir a Déu i al diner”.

Quan Jesús ens diu:”retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” La imatge del Cèsar és en el diner, aquí està la força del poder. El creient no condemna res i fins en veu la necessitat, però ho relativitza i fins se’n distància.  El creient no creu en la força del poder i el diner que la sap buida i font de frustracions, injustícies, violències. És una idolatria, com diu Pau, ja que es posa en el lloc de Déu i s’apropia dels bens que Déu havia fet per a tots els homes. I també avui...Així com la imatge del Cèsar és en el diner, en canvi Déu no té la seva imatge en el diners sinó en l’home, fet a la seva imatge i semblança, aquí Déu. En ell hi té posat el cor i aquí ens demana que nosaltres hi tinguem posat el cor.

Aquí hi ha l’altra alternativa”Retornar a Déu el que és de Déu”és reconèixer-lo com allò que és l’únic absolut i l’únic en qui trobem la vida i vida a desdir. Com diu Francesc:”no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. I enlloc d’acumular monedes que porten la imatge del poder, enlloc de cercar en el poder l’ instrument necessari per la nostra vida cerquem d’ acumular germans que porten la imatge de Déu i és la fraternitat l’ instrument necessari per construir bondat, justícia i tendresa. L’alternativa és aquesta: o utilitzo els altres per obtenir el diner i el poder, o utilitzo el diner i el poder que pugui tenir per apropar-me a l’altre, per fer fraternitat per ajudar a aquell que ho necessita.

Obrim-nos a Aquell que totalment se’ns dóna, sobretot que ens rebi Ell que el nostre cor deleja. Fem-li un estatge i un sojorn en el nostre cor ell font de tot i creador de la fraternitat.

Qui se sent amb set de Déu, seduït, atret per Ell ,si es deixa portar, va seguint el camí de la llibertat, de la plenitud. Qui estima Déu és inquietantment lliure. Esdevé una escletxa per la qual l’esperança es fa present.

     

"Per què em tempteu?" (Diumenge 29)

“Per què em tempteu?”- respon Jesús amb autoritat davant l’emboscada dialèctica que li fan fariseus i herodians a l’evangeli d’avui. La versió litúrgica que hem escoltat diu “per què proveu de comprometre’m?”, però l’original grec senyala clarament el verb temptar. La clau de volta de l’episodi no és comprometre's dient si cal pagar l’impost romà o no, talment com si avui li preguntéssim a Jesús si és lícit votar o no el dia 9 de novembre.

Dient “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” Jesús no fuig d’estudi amb una resposta escapista. Ell no té cap problema per definir-se en res. Jesús respon així per la introducció que precedia la pregunta capciosa: “Sabem que sempre dieu la veritat, i que ensenyeu de debó els camins de Déu, sense mirament de ningú...”

Aquesta aparent lloança és la clau de volta de l’episodi. Aquesta és la veritable temptació a què Jesús és sotmès: l’adulació, l’afalac, quelcom tan humà, proper i habitual que té un bell repertori de sinònims com ensabonar, raspallar, fer la gara-gara, fer la pilota... L’objectiu és sempre el mateix: treure un benefici de l’altre o portar-lo al nostre terreny per manipular-lo a conveniència. I d’això tant en podem ser els protagonistes com les víctimes.

Això ho protagonitza un infant que fa bavejar els pares perquè li comprin caramels, o un adolescent per aconseguir un i-phone, o un jove per seduir a un altre..., o nosaltres per aconseguir qualsevol cosa. Això ho sofreix un subaltern de tots els àmbits, l’eclesial inclòs, amb insinuacions "de pujar" si respon adequadament als favors que se li demanen.

“Per què em tempteu?” respon Jesús tallant en sec l’afalac, a diferència de nosaltres que ens hi deixem arrossegar amb una lúcida complaença sabent que ens tocarà pagar algun preu tard o d’hora.

PER QUÈ, DONCS, NO DÓNES A DÉU EL QUE ÉS SEU?

Diumenge XXIX, 19 d’octubre de 2014

AUREUS d'August Cèsar

Is 45, 1.4-6/Sñ 95/1 Te 1,1-5b/Mt 22, 15-21

“Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense mirament per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què penseu d’això?: És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?”

Amb aquesta introducció a la seva capciosa pregunta fariseus i herodians, dos partits del temps de Jesús que no podien ser més contraris entre ells que les esquerres i les dretes més extremes, ja s’estaven exposant a què Jesús els donés una resposta que fos veritable, que mostrés clarament els camins de Déu, i que certament no aniria pas a complaure aquells homes en les seves mesquineses de partit. Era una pregunta trampa. Si Jesús contestava que sí, que calia pagar el tribut, l’acusarien de col·laboracionista amb els romans opressors; si deia que no, el podrien titllar d’incitador de masses i pertorbador de la pax romana de què gaudien. Volien matar-lo i prou. No importava, de fet, la resposta a la pregunta. Importava comprometre’l a qualsevol preu.

“Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: “¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?” Li diuen: “Del Cèsar”. Jesús els respon: “Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Jesús s’adona de la trampa. Però sap retornar la pilota tocant el problema de fons. El problema de fons no és si cal pagar tribut o no. Això forma part de la manera en què els homes ens administrem en el nostre dia a dia. Ben cert, però, que hi ha una manera cristiana de pensar en l’altre, una manera cristiana d’administrar els béns perquè mai no siguin patrimoni d’uns pocs, dels Cèsars, dels Caudillos, dels cacics, poseu el nom que vulgueu, en fi, d’aquells que es creuen que són els amos del món perquè tenen poder i diners per poder comprar tothom. No, el problema de fons és que aquella gent que tenia sempre a flor de llavis el Nom de Déu en les seves pregàries i en les seves reunions s’havien venut a aquests senyors de poca-solta, oblidant veritablement qui era el Senyor i què era el que Ell també, amb una autoritat major, però sense forçar mai ningú, demanava. Com si a través de Jesús Déu estigués dient (dient-nos): “Si sóc el teu Senyor, com m’ho demostres?”

Per això em sembla bonica la intuïció que un caputxí del s. XVII, fra Llorenç de Bríndisi (1559-1619), té quan comenta aquest text: Hem estat creats a imatge i semblança de Déu. Ets home, ¡oh, cristià! Ets la moneda del tresor diví, una moneda que porta el segell i la inscripció de l’emperador diví. Per tant, pregunto amb Crist: “¿De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?” Tu respons: “De Déu”. I jo et contesto: “¿Per què, doncs, no dónes a Déu el que és seu?”

Avui tampoc jo no parlo als qui no creuen. Ells ja han escollit el seu senyor. Parlo a tots vosaltres que m’escolteu avui aquí, a l’església com a les vostres cases, als hospitals, a les residències per mitjà de la ràdio, als qui juntament confessem amb fe, esperança i caritat que som fills d’un mateix Pare. Als qui creiem que Déu ens ha creat, ens ha salvat i ens acompanya en cada situació de la nostra vida. Per què, doncs, no dónes a Déu el que és seu? Per què no li oferim tot el que som, si tot el que som és seu? Fem-ho i trobarem el repòs i l’alegria que només Ell ens pot donar.

MENJAR I NO ALIMENTAR-SE

Una de les coses de què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre, hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició, investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és... la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.

De fet, Isaïes sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa: estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar quan acabem de dinar.

I un dirà allò de: “no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que, quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que suri l’autèntica gana, la fam de Déu.

Per menjar bé i equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai, cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que aporta a la vida. Així, la Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.

Però hi ha un element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de Déu, però no compartir la seva taula.

Però aquí hi ha tot l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les, agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm: “Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització, l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa divina”.

ÉS PERILLÓS CONVIDAR JESÚS

Dimarts, 14 d’octubre de 2014

Ga 5, 1-6/Sl 118/Lc 11, 37-41

És perillós convidar Jesús. Que li diguin si no a aquest bon fariseu que convida Jesús a casa seva per oferir-li un àpat. Potser ho feia amb tota la bona voluntat. Havia escoltat el Mestre en públic, potser l’havia fascinat allò que deia i va pensar que no sols es mereixia una mica de descans després del discurs, sinó que també volia tenir-lo només per a ell per poder-lo interrogar sobre alguna cosa que no entenia o no veia clara...

És perillós convidar Jesús. El fariseu s’adona massa tard. Quan ja el té dins de casa seva i observa, potser un xic escandalitzat, que el Mestre va per lliure en les normes més bàsiques del decòrum social i religiós: El fariseu s’estranyà que no s’hagués rentat abans de dinar. ¿Com era possible que, venint d’estar entre les multituds, i vés a saber qui hi havia entre les multituds que l’hagués tocat o l’hagués tan sols fregat, el Mestre no es rentava de cap a peus per purificar-se i assegurar la purificació del lloc on el convidaven?

És perillós convidar Jesús. Perquè Jesús llegeix els pensaments més profunds del fariseu amfitrió i hi veu en aquests pensaments un error que pot fer marrar tota la seva religiositat, tot allò que el mateix fariseu potser mira de practicar i de viure per servir el Senyor, que pot portar a oblidar el fonamental i el necessari perdut com està entre el detall i la superficialitat. Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis! ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre?

És perillós convidar Jesús. Perquè un cop dins nostre, convidat a la nostra vida, Ell se sentirà amb plena autoritat, i la té sense cap discussió, per dir-nos el que pensa i el que vol. Per posar fil a l’agulla i esporgar allò que fa nosa, perquè ens estima i perquè sap què és el millor per nosaltres. ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? Sí, és clar que sí, tu i jo ho fem tantes vegades! Que Jesús ens fa també aquesta pregunta avui a nosaltres per fer-nos conscients que molt sovint el que pensem, el que diem i el que fem no concorden amb el que professem com a cristians. No és una pregunta retòrica, ni capciosa, és una pregunta vital per a nosaltres, aquesta que ens fa Jesús!

Doneu a la gent necessitada el que hi a les plates i als vasos, llavors sí que tot el que feu servir quedarà pur. Al fariseu amfitrió Jesús sembla voler recordar-li que el que fa pur allò que té, vasos i plates, és l’ús que en fa per als altres, per als més necessitats. La proposta de Jesús és la caritat, l’amor a Déu que no queda reclòs a uns quants, sinó que s’obre a tothom. Emmirallats en aquest amor potser encara ens faci por convidar Jesús i que Ell vulgui trasbalsar les nostres minses vides, però potser descobrirem que és justament això el que farà que les nostres vides valguin la pena de ser viscudes. Com afirmava Pau a la primera lectura: En Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho. El que compta és la fe, que ens fa obrar per amor.

Classismes (Dimecres 27)

Els apòstols i Jaume, el germà del Senyor, són les figures que definien el criteri eclesial sobre el compliment de la Torà pels germans gentils.  Els Fets dels Apòstols expliquen que els ancians i els apòstols es reuniren a Jerusalem per estudiar aquesta qüestió, determinant que els gentils estaven exempts de la circumcisió i de complir la Torà, mentre els seguidors de Jesús de matriu jueva la continuaven observant com ens mostra l’episodi paulí escrit en la carta als Gàlates:

 

Pere –secundat per Bernabé i altres creients de matriu jueva-, renuncien a menjar amb els germans gentils d’Antioquia per l’arribada de germans enviats per Jaume. Això ens mostra que, malgrat tots ells observessin la Torà, hi havia matisos; o més aviat costums: els creients de Jerusalem serien més escrupolosos a compartir la taula amb gentils; mentre Pere, Bernabé, i altres, més itinerants, estarien més habituats a fer-ho. La presència dels primers a Antioquia condiciona el comportament dels segons. Pau els retreu la seva hipocresia i posa en evidència l’ambigüitat de Pere.

 

L’exclusió de gentils a taula determinava un classisme entre creients jueus i gentils que Pau denuncia obertament. Serem nosaltres capaços de fer el mateix en els nostres contextos?

A BODES EM CONVIDES!

Diumenge XXVIII, 12 d’octubre de 2014

Is 25, 6-10a/Sl 22/Fl 4, 12-14.19-20/Mt 22, 1-14

“A bodes em convides” és una frase feta de la nostra llengua que vol expressar la joia que ens produeix una proposició, normalment inesperada, que acceptem. Justament “de bodes i convits” van les lectures que la litúrgia avui ens proposa de meditar. I són unes lectures, ben cert, per meditar-les seriosament, perquè expressen, crec, l’ésser més pregon de Déu.

El llibre d’Isaïes es fa ressò d’aquest desig de Déu de fer un convit que no només sigui per al seu poble escollit, sinó que abasti tothom: En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis... I juntament amb la imatge del convit, que implica comunió, amistat, aliança (perquè de sobres ho sabem que un no seu mai a taula amb l’enemic o amb aquell qui ens vol mal) la imatge d’una vida futura que res no podrà deturar: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la Mort. Tot plegat: una increïble promesa d’esperança i d’alegria que anima a la joia i a la festa: Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat és el crit d’entusiasme del profeta.

En un moment donat, no sabem com ni per què, hi ha un creient que es pren molt seriosament aquesta oferta de Déu, la rumia, la fa seva i l’expressa en una pregària que és el Salm 22/23 que avui hem escoltat i que recull aquestes promeses entenent que quan aquest Déu ens convida no ho fa només de forma puntual, per a un cop i prou, sinó que és promesa de comunió i vida per sempre: Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. Que és el mateix que dir: “Viuré per sempre a la teva presència, ningú no em podrà separar mai de saber-me prop teu, ningú no em farà dubtar mai de saber que m’acompanyes i m’assisteixes en els moments bons i ens els moments difícils, que el teu amor no depèn del meu humor, sinó de la teva fidelitat en les promeses”.

Jesús, a l’Evangeli, reprèn aquesta imatge del convit i la concreta: no és un convit genèric, una festa anònima, és el casament del fill del Rei. És una casament reial el que se celebra, per tant la festa és més grossa, la festa té un ressò que no és el mateix d’unes noces qualssevol. La idea de l’aliança, una aliança esponsal, que implica el compromís íntim i profund entre unes parts que esdevenen parella i no merament “parts contractants” i que Jesús sembla aplicar-ho entre ell mateix i el seu poble, xoca, en canvi, amb el rebuig. És aquí on la nostra frase hauria de ressonar des del fons del nostre cor: A bodes em convides... és a dir: “És el que desitjava des del fons del meu cor...”, “És el que de veritat sempre he desitjat i no sabia concretar... el que intuïa sense saber expressar...”, però sovint és també el convit que rebutgem, o que posposem per a un altre moment més adient.

Però Déu ens segueix convidant. La nostra Eucaristia és avui la concreció d’aquest convit. Tot és a punt i l’àpat és Jesús mateix, convertit en l’aliment de la nostra ànima, en el vi generós de l’alegria. Entrar en comunió amb Ell és, en certa mesura, esdevenir deixebles seus, en còmplices del seu programa de vida: en participants i comunicadors d’aquesta vida i alegria que ens han estat donades. Sortim d’aquí avui també com els homes i dones enviats a les cruïlles dels camins per dir a tothom que ens vulgui escoltar: Déu també et convida a tu!

  

EL ROSARI: PREGÀRIA CONTEMPLATIVA

Dimarts, 7 d’octubre de 2014

Mare de Déu del Roser

Ga 1, 13-24/Sl 138/Lc 10, 38-42

Quan d’adolescent vaig convertir-me al protestantisme, una de les primeres coses que vaig aprendre era a valorar la pregària espontània. Aquella pregària que surt directament del cor i que reflecteix especialment la fe que un viu i expressa en un moment concret de la seva vida. Per a mi fou tot un descobriment: descobrir que a Déu se’l podia pregar amb paraules que sortien del cor, amb pregàries que no eren una fórmula estereotipada, descobrir la dimensió dialogal de la pregària. I encara ho faig. Era quelcom que tenia sentors de llibertat, de sortir d’una mena de cotilla imposada. Així, vaig descobrir el diàleg amb Déu com un amic, mentre paulatinament anava oblidant fins i tot aquella pregària de Jesús que uneix tots els cristians: el Parenostre. Suposo que aquella manera de fer s’adeia, a més, amb la meva situació vital: l’adolescent que cercava nous camins, que cercava novetats, que cercava caminar i avançar per llocs que no fessin olor a rebut dels pares; a tradició.

Amb el pas del temps, però, hom va descobrint, que els sentiments poden ser més o menys canviants, però que arriben a ser tremendament trivials i monòtons. Aquella espontaneïtat que semblava renovadora, fàcilment, a força de repetició, esdevingué una nova tradició, un nou costum, tot just allò que odiava que passés. I a força de repetir-se, d’acabar demanant el mateix, és quan hom pot arribar a veure i a descobrir la saviesa de l’Església que prega amb els seus més de dos mil anys d’història. Per això avui també, quan a tot arreu prima encara aquesta idea de la novetat, de l’espontaneïtat, descobrir la pregària del rosari pot ser alliberador. Perquè quan un ha arribat al límit en què veu que no sap què dir per no repetir-se en el seu dirigir-se a Déu, descobrir la dimensió contemplativa de la pregària de l’Església pot ajudar-nos a elevar la nostra ment a les coses de Déu.

Les lectures d’avui ens parlen d’experiència viscuda. Pau explica breuement als gàlates els seus primers passos com a apòstol, com a anunciador de la Bona Notícia de Jesús. Això era impossible abans de la seva conversió, per molt religiós i devot que fos en el seu judaisme. És la trobada indefugible amb Jesús que canvia Pau. És la seva caiguda del cavall; el seu pas de la ceguesa a la llum; de perseguidor a apòstol de la reconciliació en Crist. Jesús, d’altra banda, davant la que podria ser una justificadíssima petició de Marta, segueix sobtant-nos amb la seva resposta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa. Les dues lectures posen l’accent, crec, en aquesta experiència vital amb Jesús com a fonament, motor i aliment de les nostres vides.

En la celebració de la Mare de Déu del Roser hi ha un fet històric darrera: la victòria contra els turcs a la batalla de Lepant el 7 d’octubre de 1571, que l’Església veia com a fruit de la intercessió de Maria. Els cristians, avui, però, no celebren la victòria sobre ningú, sinó més aviat, com ens remarquen les lectures d’avui, ens recorden la importància de viure de Jesús; de participar de la seva vida i una forma és la pregària que està feta a base de recordar els fets històrics de la nostra salvació contemplats a l’estil de Maria, de qui els evangelis diuen que guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Quan no sabem què dir, quan ens manquen les paraules... o a l’inrevés, si estem cansats de repetir sempre les mateixes pregàries, perquè la nostra vida la veiem monòtona, cercar un moment de quietud, de silenci i repassar la història de la nostra salvació, portar-la a la memòria i d’allà al nostre cor, fer-la la nostra pregària “incessant”, sense defallença, ens pot ajudar a sortir de la nostra petitesa i limitació i elevar el nostre esperit a allò que és l’únic necessari: elevar el nostre cor i la nostra ment a Jesús, mort i ressuscitat per tots nosaltres. 

Marta i Maria (Dimarts 27)

Quan estem nerviosos i atabalats fent d’amfitrions, podem perdre les formes descarregant la tensió sobre qui menys culpa té. És el cas de l’atrafegada Marta a l’evangeli que, sense miraments, posa en evidència la seva germana Maria, que també està fent d’amfitriona escoltant Jesús.

Però Marta, a més de criticar públicament l’aparent passivitat de la seva germana, empeny Jesús perquè, posant-se de la seva part, faci aixecar Maria per ajudar-la: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”.

Jesús no es deixar intimidar pel caràcter actiu i decidit de Marta i, amb delicada claredat, posa cadascú al seu lloc. Malgrat Marta ens caigui més simpàtica, resulta que la fleuma de Maria és qui ha escollit la millor part, segons Jesús.

Aquesta escena evangèlica esdevindria una al·legoria de la nostra realitat, quan el nostre entorn ens demana moltes coses, potser més de les que podem oferir. Per la nostra bona fe, i sentint-nos responsables i amfitrions, ens neguitegem per moltes coses quan sembla que la més significativa és romandre aparentment improductius escoltant el Senyor Jesús.

Si us plau i gràcies (Témpores d'acció de gràcies 2014)

‘Si us plau’ i ‘gràcies’ són de les primeres paraules que uns pares ensenyen a pronunciar als seus fills quan demanin i quan rebin alguna cosa. En la mesura que les utilitzin i esdevinguin un hàbit, aquests valoraran l’esforç familiar perquè no els manqui res, se sentiran subjectes passius d’un amor incondicional i gratuït que els rodeja.

 

‘Si us plau’ i ‘gràcies’ també formen part de les beceroles de la fe, dels nostres diàlegs personals i comunitaris amb Déu i Jesús. Dient a Déu ‘si us plau’ i ‘gràcies’, el reconeixem com a pare bo, amatent i provident. Dient-li ‘si us plau’ i ‘gràcies’ expressem la nostra condició filial confiada, conscients que tot és un do seu.

Així ho expressa l’oració sobre les ofrenes que seguidament proclamarem: “Ajudeu-nos a veure que és do vostre això que hem rebut sense que ens n’hàgim fet mereixedors”. Amén!

La nostra vinya (Diumenge 27)

“Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya...”. Així comença el profeta Isaïes aquesta bella al·legoria sobre una vinya, narrant els amors de Jahvè que, talment com un enamorat, prodiga vers Israel, el seu poble estimat. Es tracta d’una lamentació per un amor no correspost que demana el posicionament dels auditors: “Si us plau, habitants de Jerusalem i homes de Judà, feu de jutges entre jo i la meva vinya". El final del relat ens explica amb claredat el sentit de les al·legories: “La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit”. El motiu del cant adolorit és que Jahvè esperava ser correspost veient justícia i bondat, però només observa injustícia i opressió.

Jesús també utilitza la imatge de la vinya i explicant una paràbola per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context històric. Jesús no es lamenta com fa el profeta Isaïes, sinó que acusa amb duresa els seus contemporanis: “El Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”. A qui va adreçada aquesta acusació? A tots els israelites o a algun grup en particular? El fragment de l’evangeli que hem escoltat no recull el que apareix dos versets després: “En sentir les seves paràboles, els grans sacerdots i els fariseus van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta”.

Escoltant aquests relats d’Isaïes i de l’evangelista Mateu, podem també fer les nostres al·legories sobre la vinya en el nostre avui. La vinya esdevé una realitat social, política, econòmica, religiosa, familiar, que els humans malmetem amb les nostres complaences, intransigències, irresponsabilitats, o abusos de poder. Seria fàcil posar exemples públics mencionant llocs on guardar les herències familiars, arxius d’internet poc decents en mans decentíssimes, l’ús personal de targes de crèdit d’entitats bancàries, el tancament en banda al clam d’un poble que reivindica les seves llibertats.

Per no caure en la dita que “Ningú no es veu el propi gep”, cal mirar també aquelles vinyes més immediates de la nostra vida familiar o conventual, laboral, de la comunitat cristiana, que mereixen ser viscudes amb responsabilitat, transparència i dignitat, sense rebaixes, sense trampes, sense dobles sentits. Com deia sant Pau en la segona lectura: “Interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi... i el Déu de la pau serà amb vosaltres".

OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?

Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.

Una ciutat atenta (Mare de Déu de la Mercè 2014)

Els barcelonins podem estar cofois d’haver estat amfitrions d’una manifestació tan significativa com la del passat onze de setembre. Són esdeveniments que posen a prova la capacitat de resposta de la ciutat que, un cop finalitzats, deixen una gran satisfacció. Fent memòria recent, recordem la visita del papa Benet XVI per consagrar la basílica de la Sagrada Família l’any 2010. També podem parlar de macro-esdeveniments que transformaren la ciutat com el Parlament de les religions celebrat l’any 2004 en el context del Fòrum de les cultures, i sobretot els memorables Jocs Olímpics de l’any 1992.

Podem tirar més enrere i mencionar el Congrés Eucarístic de l’any 1952 o l’Exposició Universal de l’any 1929 que evocava l’anterior de l’any 1888, i fent salts en la història de la ciutat, arribem a principis del segle XIII, quan uns barcelonins s’organitzaren per respondre a les necessitats socials del moment fundant l’orde de la Mare de Déu de la Mercè a redós de la veneració de Maria com a mare dels captius. La devoció a Maria empenyia aquell grup de ciutadans encapçalats per Pere Nolasc a rescatar les víctimes de les ràtzies sarraïnes pel litoral mediterrani que, dit en llenguatge actual, segrestaven persones com a modus vivendi.

L’any 2018 es compliran 800 anys d’aquest esdeveniment que no ha quedat arraconat en els annals de la història de la ciutat, sinó que continua viu i actiu a través d’un santuari on es venera la marededéu de la Mercè que ha esdevingut la patrona de la ciutat des de l’any 1687; també a través dels frares mercedaris que continuen, sota l’empara de Maria, apropant-se als empresonats d’arreu del món i, en la nostra ciutat, tenint cura dels seus dos centres penitenciaris: el de dones de Wad-Ras i el d’homes de la Model.

La constatació que fa Maria en l’evangeli de les noces de Canà: “No tenen vi”, és la frase més contundent i expressiva del relat que descriu el rol de Maria no només en l’escenari del casament sinó també en la tradició cristiana. Maria és la mare a qui no se li escapa cap detall, vetllant perquè tots els seus fills tirin endavant. Maria empeny el seu fill Jesucrist a obrar el miracle de transformar la nostra realitat aigualida en un vi de qualitat.

La contundència mariana del “No tenen vi”, seguida del “Feu el que ell us digui” esdevé el detonant perquè Jesús reaccioni convertint l’aigua en vi. Maria fou també el detonant perquè Pere Nolasc i els altres barcelonins reaccionessin encetant aquell esbojarrat projecte de mediació i de rescat. Qui sap si li sentirien dir la frase: “Hi ha captius a rescatar!”.

La marededéu de la Mercè és la digníssima patrona d’una ciutat atenta que, quan cal, sap mobilitzar-se, no només per macro-esdeveniments, sinó també per micro-esdeveniments que dignifiquen les vides de moltes persones, també de les privades de llibertat. Mantinguem ben viva aquesta tradició.

UNA REALITAT MÉS GRAN...

Diumenge XXV, 21 de setembre de 2014

Is 55, 6-9/Sl 144/Fl 1, 20c-24.27a/Mt 20, 1-16a

INJUSTÍCIA! Més aviat aquest seria (i és molt sovint) el clam espontani davant les paraules que acabem d’escoltar a l’Evangeli d’avui davant aquesta actitud estranya de l’amo de la vinya que dóna el sou complet d’un dia (un denari) tant als nouvinguts que sols han treballat una hora com als qui han treballat suportant totes les inclemències del dia, oblidant així el mínim sentit d’equitat laboral que pagaria més a qui treballa més i menys a qui porta menys temps treballant. INJUSTÍCIA!

Però, què vol dir-nos l’Evangeli explicant-nos una història tan estranya capaç de fer-nos reaccionar així? Quina mena d’amo és aquest? Quin amo seria capaç d’actuar d’aquesta manera que no tingués un problema greu amb tota la plantilla dels seus treballadors?

En posar-nos davant d’aquest text no podem fer-ho sense oblidar les paraules que Jesús posa com a introductòries del relat, que són la clau: Amb el Regne del cel passa com... El que Jesús vol dir-nos, vol explicar-nos per mitjà d’unes realitats que són preses del dia a dia del seu temps (els homes que asseguts a les places esperaven ser llogats per alguna feina) és la realitat del Regne. Però, en fer-ho, tot i que mira d’expressar-les amb un llenguatge o una comparació entenedors, hi ha un moment en què la comparació queda curta, perquè ha d’expressar quelcom que depassa el nostre raonament. És a dir, hi ha un moment, fins i tot quan és Jesús qui vol compartir com funciona el Regne del cel, que s’acompleixen les paraules del profeta Isaïes que hem escoltat avui: Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Jesús ens vol parlar del Pare i del Regne i les paraules queden curtes. I per poder-ho entendre ens cal la conversió, un canvi de sentit, un canvi de mentalitat, de la manera de veure les coses.

Sant Pius de Pietrelcina (1887-1968) ho suggeria tot aconsellant: Perquè pugui donar-se la imitació (de Jesús), són necessàries la meditació diària i la reflexió freqüent sobre la vida de Jesús; de la meditació i de la reflexió, brolla l’estimació de les seves obres; i de l’estimació, el desig i el consol de la imitació. Ens cal un cor nou i ens cal tota una nova dinàmica. Quan hom va entrant en aquesta dinàmica no està vivint el cristianisme com una moral ni com un dogma, està vivint immers en una relació de tu a tu amb Déu. Hi ha un intercanvi entre amants que porta a la comunió. Aleshores un pot posar-se davant aquest text i veure’l no com un atemptat contra els drets del treballador, sinó com una oportunitat per a l’acció de gràcies.

Sant Gregori el Gran, papa (ca. 540-604) per exemple interpreta aquest text d’una manera original: l’amo de la vinya és Déu; la vinya és l’Església o fins i tot el món com a àmbit del qui Déu en té cura; els obrers de la primera hora i de les hores següents són, respectivament, patriarques, jutges, profetes, tots creients jueus de l’Antiga Aliança... i els obrers cridats a la darrera hora som nosaltres, els pagans que no havíem escoltat mai d’un Déu que ens estimés desinteressadament, que vivíem sota la por i la superstició. És a nosaltres, doncs, que Déu s’atansa, perquè vol que tothom se salvi, i tot i que som cridats a la darrera hora, dirà Sant Gregori, som participants de la mateixa gràcia i les mateixes promeses que els altres.

Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia que, com un infant, no deixem de sorprendre’ns per aquest Déu que ens estima, que cada dia renova amb nosaltres la seva aliança i la seva comunió cridant-nos a la conversió i a la vida plena amb ell. Venim agraïts davant la seva presència pel do de la fe que ens enforteix, per l’esperança que omple de sentit la nostra vida, per la caritat que ens edifica i ens fa germans els uns dels altres. Celebrem que n’és de bo el Senyor!

LA CREU O L’ABSURD

Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.

SER MEMBRES DEL CRIST

Dimarts, 16 de setembre de 2014

Sant Corneli, papa i sant Cebrià, bisbe, màrtirs

1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17

L’Evangeli de la vídua de Naín fa de mal llegir i, segons com, de mal meditar. Especialment per aquells que poden estar passant per una situació semblant a la de la protagonista: una dona vídua, a qui la vida se li ha endut el fill únic que, val a dir-ho, en aquells temps era la única seguretat de pervivència d’aquella pobra dona lluny com estava la societat d’aquells moments de la nostra situació de benestar en pensions i assegurances. La dona de l’Evangeli, morint el seu fill únic, queda sola i desemparada. Tota persona que perd un ésser estimat avui també, com sempre, sent un buit en el seu interior, que quelcom es trenca... i pot sentir com una ferida fonda que Déu no hagi intervingut com hem llegit que passà a Naín, que no hàgim tingut la mateixa sort, la mateixa coincidència del pas oportú de Jesús i de la seva mirada compassiva que fes ressuscitar l’ésser estimat perdut.

Però filant més prim, deixant-nos amarar pel text, podem descobrir que l’Evangelista vol parlar-nos, no de la vídua, sinó de Jesús, el veritable protagonista del relat. I parlant-nos de Jesús ens transmet esperança i una esperança ferma.

Destaca en el text el fet que ningú crida Jesús a actuar. No hi ha una petició, un prec, com podem trobar en altres llocs d’aquest mateix Evangeli. Es diria que Jesús actua altruistament. És la mirada de Jesús que tot ho canvia. L’Evangelista subratlla la immediatesa de l’acció: Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. Ara, quin atreviment dir “no ploris” quan la malaltia o un accident t’ha llevat aquell que més estimes. Quina altra cosa podrem fer, sinó plorar? Però Jesús no ha acabat la feina: El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Un gest que fa de Jesús aquell que es compromet a fons amb la humanitat. Un jueu sabia que tocar un fèretre, tocar un mort, era fer-lo ritualment impur i capaç, fins que no es purifiqués, de fer impura qualsevol cosa o persona que toqués. Jesús, el Fill de Déu, no té por de tocar i atansar-se a les nostres misèries i que el titllin d’impur o d’alguna cosa pitjor. Encara més, Ell és l’únic capaç de tocar-nos en les nostres misèries i de guarir-nos. De canviar la mort en vida. La seva és la única veu amb autoritat per fer-nos aixecar definitivament del llot i de les ombres de la mort on ens podem trobar: Jove, aixeca’t! Escoltem aquesta veu que avui ens arriba en la nostra situació de dolor, de pèrdua, de limitació, d’incomprensió, d’oblit, de dependència, d’angoixa. Agafem-nos com un clau roent a aquesta Paraula seva: Aixeca’t, que des del nostre baptisme ja fou pronunciada, participant de la seva Resurrecció; que en cada Eucaristia ens arriba renovada quan mengem el Seu Cos i bevem la Seva Sang, promesa de vida, de vida a desdir, no de mort ni d’esclavatge; que en cada Sagrament ens arriba com a perdó i salut, com a reconciliació i comunió íntimes amb el Déu que és vida i vol que vivim.

Quan hom sent una veu així reconeix, com és ben cert, que Déu ha visitat el seu poble, que mai no és Ell qui ens abandona i que, per pura gràcia seva, ens associa amb Ell per esdevenir nosaltres mateixos sagrament per al nostre germà, per al nostre veí, per al nostre món. Com diu Pau: Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. Que siguem els seus braços, les seves mans, la seva presència arreu!