ÉS CRIST MATEIX

Juan José Aguirre té 60 anys, és de Còrdova, i explica ,en una entrevista a la Vanguardia, que es doctorà en Antropologia a París. Però no es quedà a Europa en l’ambient universitari sinó que anà a l’Àfrica. És missioner. Fa 34 anys que és a la República Centreafricana. Quan va dir la seva primera missa, ja a l’Àfrica, en acabar l’esperaven a fora els feligresos que el volien beneir, i ho van fer tot escopint-li a les mans. Era la manera en què expressaven respecte i acceptació de la seva missió. Després anà als leprosos que van començar a tocar-lo i abraçar-lo amb els seus membres corromputs. Ell estava esgarrifat. El company de Juan José li va dir: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la Sagrada Forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”. Aquesta és la nostra fe cristiana. Ara és bisbe i està a l’ull de l’huracà d’un nou califat que s’està implantant a sang i foc a tot el país, desplaçant i assassinant tothom que no pensa com ells, especialment els cristians. No fa massa, en la missió on ell estava i on s’havien refugiat milers de persones, cristianes i no cristianes, van llançar una granada que va matar i amputar els membres de centenars de persones. Per això a ell el posa nerviós veure clubs de futbol que porten propaganda dels països que financen i promouen aquestes matances.

Aquest bisbe és, també, testimoni de com, en la lluita contra l’ebola, malgrat l’ajuda magnífica de molts metges, aquests queden lligats als seus contractes dins un perímetre del qual, per seguretat, no en surten i fora d’aquest perímetre hi ha molts i molts malalts i aquí només hi arriben els missioners. Aquests arrisquen la seva vida i, malgrat que no surt enlloc, ja són molts els qui han mort contagiats per aquesta donació d’ells mateixos.

Tot això ens recorda molts altres exemples a través de la història i de la geografia. Ens recorda sant Francesc d’Assís, sant Antoni abat, el beat Charles de Foucauld, la beata mare Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül i un llarg etcètera. I com és possible això? En l’Evangeli de sant Joan se’ns diu: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Aquesta frase està treta del capítol 14, on Jesús havia expressat el seu manament: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, estem en el darrer sopar quan Jesús ha rentat els peus a tots, a tots, fins a Judes. I després donarà la seva vida del tot i per a tothom, també per a mi. Aquest és el nostre Déu.

“Qui m’estima farà cas de les meves paraules”, per tant, el primer de tot és estimar-lo. Però, què vol dir estimar Déu? Aquest és el gran dolor de l’home, la gran ferida: la necessitat total que té de Déu. Aquesta és la necessitat que constitueix l’home com a tal. No sentir-la, substituir-la o distreure’s d’ella és la trama que falseja la nostra vida. I això perquè aquesta necessitat som nosaltres. L’home és un pobre assedegat, necessitat. Quan hom és capaç d’abocar-se sobre el pou de la pròpia pobresa, sense negar-la, ni buscar-li falses satisfaccions, sentirà la seducció, l’atracció infinita de Déu. La veu que és dins les seves entranyes, com una buidor absoluta que s’obre a Aquell únic que el pot omplir: Déu. Qui s’atreveix a sentir, i no s’ho amaga, estima Déu. Un Déu que el fascina, que el sedueix.

I estimar Déu fa possible complir, guardar, fer cas dels seus manaments com diu sant Antoni Maria Claret tot descrivint com ha de ser un missioner claretià: “És un home arborat de caritat i que abranda arreu on passa; que desitja eficaçment i malda per tots els mitjans d’encendre tot el món en el foc de l’amor diví; res no l’esvera; frueix en les privacions; aborda els treballs... no pensa sinó com seguirà i imitarà Jesucrist”. Perquè, com diu Jesús en l’Evangeli de Joan que hem citat: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. El qui s’atreveix a deixar-se atreure per Déu i no s’avergonyeix de la seva misèria atreu el Pare i, amb ell, el Fill, i en ell fan estada. Aquest és el foc de l’amor que Crist va venir a calar sobre la terra i volia veure-la cremar. El qui estima Déu, com llegim a la carta als Romans, sap que res del món no el pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur. I com diu el mateix Pau, quan estimem Déu, tot contribueix al nostre bé. Fins la mateixa mort.

Per tant, puc oblidar-me de mi i abocar-me als altres perquè Jesús s’ocupa de mi. I passi el que passi, ni la mort mateixa, tot revertirà en el meu bé.