"Per què em tempteu?" (Diumenge 29)

“Per què em tempteu?”- respon Jesús amb autoritat davant l’emboscada dialèctica que li fan fariseus i herodians a l’evangeli d’avui. La versió litúrgica que hem escoltat diu “per què proveu de comprometre’m?”, però l’original grec senyala clarament el verb temptar. La clau de volta de l’episodi no és comprometre's dient si cal pagar l’impost romà o no, talment com si avui li preguntéssim a Jesús si és lícit votar o no el dia 9 de novembre.

Dient “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” Jesús no fuig d’estudi amb una resposta escapista. Ell no té cap problema per definir-se en res. Jesús respon així per la introducció que precedia la pregunta capciosa: “Sabem que sempre dieu la veritat, i que ensenyeu de debó els camins de Déu, sense mirament de ningú...”

Aquesta aparent lloança és la clau de volta de l’episodi. Aquesta és la veritable temptació a què Jesús és sotmès: l’adulació, l’afalac, quelcom tan humà, proper i habitual que té un bell repertori de sinònims com ensabonar, raspallar, fer la gara-gara, fer la pilota... L’objectiu és sempre el mateix: treure un benefici de l’altre o portar-lo al nostre terreny per manipular-lo a conveniència. I d’això tant en podem ser els protagonistes com les víctimes.

Això ho protagonitza un infant que fa bavejar els pares perquè li comprin caramels, o un adolescent per aconseguir un i-phone, o un jove per seduir a un altre..., o nosaltres per aconseguir qualsevol cosa. Això ho sofreix un subaltern de tots els àmbits, l’eclesial inclòs, amb insinuacions "de pujar" si respon adequadament als favors que se li demanen.

“Per què em tempteu?” respon Jesús tallant en sec l’afalac, a diferència de nosaltres que ens hi deixem arrossegar amb una lúcida complaença sabent que ens tocarà pagar algun preu tard o d’hora.