Una de les coses de
què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre,
hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament
fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les
discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició,
investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un
bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que
tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és...
la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en
canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.
De fet, Isaïes
sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya
santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats
gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis
clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha
gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però
ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa:
estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar
quan acabem de dinar.
I un dirà allò de:
“no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el
que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de
menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que
atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No
tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim
de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que,
quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per
això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que
suri l’autèntica gana, la fam de Déu.
Per menjar bé i
equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai,
cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert
aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que
aporta a la vida. Així, la
Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal
deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de
bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.
Però hi ha un
element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti
especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o
d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no
estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren
tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que
trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males
companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que
em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop
d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana
per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de
Déu, però no compartir la seva taula.
Però aquí hi ha tot
l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les,
agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm:
“Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús
mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell
que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna
la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors
serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya
santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les
nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització,
l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap
a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa
divina”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada