Mare de Déu del
Roser
Ga 1, 13-24/Sl
138/Lc 10, 38-42
Quan d’adolescent vaig convertir-me al protestantisme, una de les
primeres coses que vaig aprendre era a valorar la pregària espontània. Aquella pregària
que surt directament del cor i que reflecteix especialment la fe que un viu i
expressa en un moment concret de la seva vida. Per a mi fou tot un
descobriment: descobrir que a Déu se’l podia pregar amb paraules que sortien del cor, amb pregàries que no eren una
fórmula estereotipada, descobrir la dimensió
dialogal de la pregària. I encara ho faig. Era quelcom que tenia sentors de
llibertat, de sortir d’una mena de cotilla
imposada. Així, vaig descobrir el diàleg amb Déu com un amic, mentre
paulatinament anava oblidant fins i tot aquella pregària de Jesús que uneix
tots els cristians: el Parenostre.
Suposo que aquella manera de fer s’adeia, a més, amb la meva situació vital:
l’adolescent que cercava nous camins, que cercava novetats, que cercava caminar
i avançar per llocs que no fessin olor a rebut
dels pares; a tradició.
Amb el pas del temps, però, hom va descobrint, que els sentiments
poden ser més o menys canviants, però que arriben a ser tremendament trivials i
monòtons. Aquella espontaneïtat que semblava renovadora, fàcilment, a força de
repetició, esdevingué una nova tradició,
un nou costum, tot just allò que odiava
que passés. I a força de repetir-se, d’acabar demanant el mateix, és quan hom
pot arribar a veure i a descobrir la saviesa de l’Església que prega amb els
seus més de dos mil anys d’història. Per això avui també, quan a tot arreu
prima encara aquesta idea de la novetat, de l’espontaneïtat, descobrir la
pregària del rosari pot ser alliberador. Perquè quan un ha arribat al límit en
què veu que no sap què dir per no repetir-se en el seu dirigir-se a Déu, descobrir
la dimensió contemplativa de la pregària
de l’Església pot ajudar-nos a elevar la nostra ment a les coses de Déu.
Les lectures d’avui ens parlen d’experiència viscuda. Pau explica
breuement als gàlates els seus primers passos com a apòstol, com a anunciador de la Bona Notícia de Jesús.
Això era impossible abans de la seva conversió, per molt religiós i devot que
fos en el seu judaisme. És la trobada
indefugible amb Jesús que canvia Pau. És la seva caiguda del cavall; el seu pas de la ceguesa a la llum; de perseguidor
a apòstol de la reconciliació en Crist. Jesús, d’altra banda, davant la que
podria ser una justificadíssima petició de Marta, segueix sobtant-nos amb la
seva resposta: Marta, Marta, estàs preocupada
i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor,
i no li serà pas presa. Les
dues lectures posen l’accent, crec, en aquesta experiència vital amb Jesús com
a fonament, motor i aliment de les nostres vides.
En la celebració de la Mare de Déu del Roser hi ha un fet històric
darrera: la victòria contra els turcs a la batalla de Lepant el 7 d’octubre de
1571, que l’Església veia com a fruit de la intercessió de Maria. Els
cristians, avui, però, no celebren la victòria sobre ningú, sinó més aviat, com
ens remarquen les lectures d’avui, ens recorden la importància de viure de Jesús; de participar de la seva vida i una forma és la
pregària que està feta a base de recordar els fets històrics de la nostra
salvació contemplats a l’estil de Maria,
de qui els evangelis diuen que guardava tot
això en el seu cor i ho meditava. Quan no sabem què dir, quan ens manquen
les paraules... o a l’inrevés, si estem cansats de repetir sempre les mateixes
pregàries, perquè la nostra vida la veiem monòtona, cercar un moment de
quietud, de silenci i repassar la història de la nostra salvació, portar-la a
la memòria i d’allà al nostre cor, fer-la la nostra pregària “incessant”, sense
defallença, ens pot ajudar a sortir de la nostra petitesa i limitació i elevar
el nostre esperit a allò que és l’únic necessari: elevar el nostre cor i la
nostra ment a Jesús, mort i ressuscitat per tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada