Sant Pere i Sant Pau (Diumenge 13)

El conjunt monàstic de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics encara visibles a Barcelona. Al bell mig del timpà, damunt la porta d’entrada a l’església, datada de l’època visigòtica, destaca un Crist Majestat acompanyat per sant Pere i sant Pau. El Crist Majestat, assegut en un tron, té els braços oberts. La mà dreta està lliurant un llibre a sant Pau. La mà esquerra, més deteriorada, no permet precisar si està lliurant una clau o està beneïnt a sant Pere. Els dos apòstols, inclinats cap endavant i mig agenollats recullen, reverents, l’ofrena.

El llibre lliurat a Pau expressa l’autoritat rebuda de Jesucrist d’anunciar l’evangeli, tal com ho escoltàvem a la segona lectura per boca del mateix Pau: “El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli”. La clau o la benedicció lliurats a Pere expressa l’autoritat rebuda per Jesucrist per obrir i lligar, tal i com resa l’evangeli de Mateu: “Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

El lliurament simultani de l’evangeli i de la clau (o la benedicció) expressa que ambdues funcions tenen, pel Crist, la mateixa importància; expressa també que ambdós personatges tenen la mateixa rellevància. Això és manté de forma molt viva en les esglésies orientals, però l’origen petrí de l’església llatina ha fet que, sense oblidar mai el lligam dels dos apòstols, es deixi en un subtil segon terme a sant Pau, especialment en els moments històrics que ha calgut ressaltar l’autoritat papal associada, indefectiblement, a Pere.

Tanta insistència “petrina” en el sí del catolicisme fa que, de vegades o sovint, ens quedem “petrificats”. Totes les coses tenen la seva mesura i els masses acaben carregant. Sociològicament parlant és habitual que tot col.lectiu exalci els seus liders, que faci apologia del lideratge i arribi, si cal, a la mitificació. Això cohesiona i uneix. Això és vàlid per l’Església, pels governants, per les empreses i fins tot pel Barça. En la primera lectura veiem a sant Pere que ha deixat de ser un pescador arrauxat per esdevenir un lider alliberat de la presó pels mateixos àngels. Un text encoratjador pels cristians de finals del segle I i inicis del segle II, perseguits i empresonats a causa de la seva fe en Jesús. Aquest relat seria un estímul evidentíssim. Semblantment, l’evangeli de Mateu respira un to apologètic a favor de Pere quan Jesús li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

No caiguem en debats si això ho va dir realment Jesús o ho afegeix l’evangelista. Calia, dins la primitiva comunitat, un referent, i segons els escrits del Nou Testament, aquest referent és Pere. Això és inqüestionable. Però en els primers segles del cristianisme, i en virtut de la seva expansió, aquests referents s’ampliaren al voltant dels patriarcats de Roma (fundat per Pere), de Bizanci (fundat per Andreu), d’Antioquia (fundat per Pere i Pau) i d’Alexandria (fundat per Marc evangelista). Aquesta natural ampliació de referents, inicialment font de pluralitat i de comunió al voltant de Pere, es convertí en motiu de lluites de poder entre els quatre patriarcats que anaren provocant les conegudes escisions i cismes. Com gestionar l’autoritat de Pere en el si de l’Església universal continua essent l’assignatura pendent de tots els cristians.

Sota el timpà de l’entrada de l’església de Sant Pau del Camp apareix la següent inscripció: "Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi, tot passant per mi”. Que sant Pere i sant Pau ens inspirin a trobar camins perquè tots els cristians sapiguem entrar plegats i agafats de les mans dins d’una mateixa Església.

Marduix Titelles i els caputxins

El passat 19 de juny Titelles Marduix feia una actuació molt particular davant de tots els frares caputxins catalans reunits en el seu Capítol Provincial. Aquí teniu la presentació que se’ls va fer:

L’espectacle “De com sant Francesc amansí el llop”, de Marduix Titelles, es mereix fer una bona presentació. Dir Marduix és dir Joana Clusellas i Jordi Pujol, acompanyats, avui, de l’Ignasi Pujol, germà de’n Jordi. Marduix és una companyia de titelles que ha esdevingut, per fidelitat i trajectòria, un clàssic respectat i reconegut per tots els qui es mouen en aquest àmbit. Porten més de 30 anys actuant, exactament 32.

És un privilegi que s’hagin desplaçat des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí de Sesgueioles per a oferir-nos un dels seus espectacles. Diem privilegi no només per poder gaudir, sense moure’ns, de la companyia de titelles més reconeguda de Catalunya, sinó sobretot perquè l’actuació que ens oferiran és un gest d’apreci als frares caputxins.

No han vingut a “entretenir-nos” ni a fer-nos “passar l’estona”. Han vingut a oferir-nos el seu art a través d’un dels seus espectacles més clàssics que parla de sant Francesc d’Assís. ¿Per què? Per estimació a un frare, al Jordi Llimona, consiliari de l’agrupament escolta Guerau de Liost del qual en Jordi de Marduix en formava part d’adolescent. Trobareu la història explicada en l’apartat de Testimonis del llibre “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”.

Un apunt sobre l’art mil.lenari de les titelles. Hi ha diferents tipus de titelles: els més coneguts són els de fil o marionetes, i els de guant o putxine.lis. També hi ha les titelles que podem anomenar fixes o ninots, sense elements de manipulació. L’espectacle que veurem correspon a titelles tipus ninot, totes creació personal de la Joana. Aquest estil de titella, com comprovarem, dóna més elegància, finor i profunditat als espectacles.

En segon lloc, dir que l’art de les titelles és tan poc reconegut que, dins de la moderna classificació de les arts escèniques, no apareix mencionat com a disciplina pròpia.

En tercer lloc, dir que ser titellaire, ser artista -com ser frare- és també una vocació, és optar per un estil de vida on tot gira al voltant d’aquest art. El desig de l’artista és, com el d’un frare, compartir, expressar, irradiar, comunicar... el seu art. I si fent això, a més, es guanya una mica la vida, perfecte! Al veritable artista tot li esdevé accessori, el seu art és el pal de paller de la seva vida.

La vida d’un artista és senzilla, molt senzilla, incòmode pels horaris i els desplaçaments, insegura, pendent sempre de qui els contracti. Els frares som molt semblants als artistes. Ser artista, ser frare, és parlar de vivència, de do, d’inspiració, d’opció de vida, de carisma, de vibració. Utilitzant el llenguatge artístic podriem dir que, els frares, hem de ser uns autèntics artistes de les coses espirituals.

Parlem del seu espectacle "De com sant Francesc amansí el llop". Reproduïm el que, ells mateixos, expliquen al llibre del Jordi Llimona:
“Un dia, els de Marduix vam decidir fer un espectacle de la floreta “De com Sant Francesc va amansir el llop”. Quan ens vam endinsar en aquesta història ens vam adonar que no era una faula qualsevol. Tenia un munt de matisos: un cant a l’amistat, un cant a la natura, un cant a la convivència. En definitiva, un cant a la vida. Vam fer el guió i els personatges, és a dir, els “ninots – titelles”. Tot seguit, com sempre, vam consultar el nostre projecte amb l’objectiu de contrastar l’esperit i el contingut de l’espectacle. La primera persona a qui ens vam adreçar va ser en Jordi Llimona, el Pare Llimona. Després de revisar el text, el Pare Llimona va dir: “Que bonic”. És fidel al que vol explicar. Als nois i noies els agradarà molt. Hi ha un anacronisme però és divertit, Sant Francesc i en Giotto es portaven 100 anys”.
“Hem d’obrir portes i finestres perquè es vegi el que hi ha a fora i entri el sol quan llueixi”. Aquesta frase del nostre espectacle resumeix la percepció que tenim de la manera de ser del Pare Llimona. I l’espectacle que vam fer era, en definitiva, un homenatge a la seva manera d’entendre la vida. A mesura que l’espectacle avançava, nosaltres ens anàvem amarant del seu tarannà. I ara encara l’anem representant...”

Sobre “gracietes i tonteries” i sobre “rebequeries i numerets”

Responem, des d’aquí, a un comentari aparegut en el bloc sobre l’article anterior: “Por dels homes”. Se’ns demanava aclarir què volia dir gracietes, tonteries, rebequeries i numerets. Reproduïm el paràgraf sencer del nostre discurs, abans de fer els aclariments:

"El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció".

En primer lloc, subratllem que els cristians acostumem a sentir-nos tractats pel nostre pare Estat i la nostra mare Societat com a nens petits, inconscients i “curtets”. D’aquí que les nostres reaccions siguin, de vegades o sovint (no entrem a quantificar), de nen petit, poc madures, poc reflexionades, Aleshores fem “gracietes i tonteries” perquè la nostra societat laica ens faci una mica de cas, ens agafi en braços, ens assegui a la falda i ens digui com ens estima. O també, veient que això no passarà, fem “rebequeries i numerets”, plorant, criticant, queixant-nos i oposant-nos a tot.

Les gracietes i les tonteries corresponen a reaccions de sectors progressistes cristians (reaccionaris i clàssics) que, a fi de fer-se agradables i mostrar-se plenament inculturats, eviten el llenguatge clarament religios i els signes i gestos expressius de la seva identitat cristiana . Això passa molt a Catalunya.

Les rebequeries i numerets corresponen a reaccions bel.ligerants, a les manifestacions pels carrers, a les declaracions provocadores provinents, habitualment, d’alguns bisbes espanyols, especialment de l’actual president de la Conferència Episcopal Espanyola, i també de sectors del col.lectiu que anomenem “teocon”.

Por dels homes (Diumenge 12)

“No tingueu por” ens diu, tres vegades, l’evangeli d’avui. La primera ens especifica de què: “No tingueu por dels homes”. La segona és “no tingueu por dels qui maten només el cos”. La tercera és “no tingueu por” en general. Aquesta expressió, posada en boca de Jesús apareix, en el Nou Testament, per a encoratjar a uns deixebles i a una primitiva comunitat que se senten en minoria, desconcertats i desorientats. Podríem dir, com nosaltres, els cristians catalans d’espardenya.

Reconeguem-ho, en la nostra societat catalana, un pot anar vestit de tots colors i maneres: encorbatat, estripat, mig despullat, ensenyant la marca de la roba interior, amb xilava, amb mocador, amb turbant, però pobre del que vesteixi sotana o hàbit. En la nostra societat un pot manifestar tranquil.lament la seva condició sexual: heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual, però pobre del que digui que fa vot de castedat. En la nostra societat un pot manifestar i viure lliurement les seves opcions: ecologista, vegetarià, pacifista, nudista, altermundista, budista, ateu, però pobre del que digui que és cristià catòlic i va a missa els diumenges. Però el més lamentable és que els mateixos cristians som, sovint, els més crítics i sarcàstics.

Per què? -ens preguntem-, si vivim en una societat plural, respectuosa i democràtica, els cristians catalans vivim acomplexats, cohibits, fent filigranes per a dissimular la nostra fe, excusant-nos del que som, i a sobre amb un sentiment afegit de culpabilitat que els mitjans de comunicació de casa nostre mantenen ben viu amb notícies adients per a mantenir-nos a ratlla.

El cristians d’espardenya vivim amb la por al cos, una por subtil, tènue, finíssima. No és la por del qui se sent amenaçat, perseguit, empresonat o martiritzat. Si passes això la nostra fe seria més forta i combativa que mai. Ens sentim simplement ignorats, ridiculitzats i menysvalorats. I això sí que fa mal. El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció.

Per això Jesús, a més de dir-nos que no tinguem por afegeix que valem més que tots els ocells plegats i que té comptats cada un dels nostres cabells. Ens fa pujar l’autoestima. També ens diu que “No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut”. Ens diu que ell, misteriosament, és al darrera de la història de la humanitat.

Un cop consolats i motivats, amb l’autoestima equilibrada, Jesús ens encoratja a mantenir-nos ferms en la vivència i en la proclamació de la nostra fe: “Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum; allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”. Hem de trencar amb aquest prejudici de la nostra societat que bandeja a l’àmbit privat la vivència i la manifestació de la fe. La dimensió comunitària és tan important com la dimensió personal, i no només en l’ambit de la fe, sinó en tots els àmbits de la vida social: Ens imaginem un Barça sense el Camp Nou? o un Govern de la Generalitat sense Parlament? o una educació sense escoles i universitats? Ens podem imaginar una fe sense signes, sense esglésies, sense una comunitat que es reuneix...?

Els frares estem de capítol provincial

Cada tres anys els caputxins de Catalunya i Balears ens apleguem per una setmana per fer balanç del trienni que hem passat i per a escollir els nous responsables. És com triar papa al Vaticà però a la caputxina!

Si voleu informació diària dels esdeveniments cliqueu aquí.

Guareix-la tu! (Diumenge 11)

Fa pocs dies m’atansava, atabalat i apressat, a una monja amb coneixements mèdics. Calia urgentment una xeringa i una agulla per a posar una injecció a una malalta. La monja, serena, acollidora, em va fer seure i, mirant-me als ulls, digué: “Ets sacerdot, guareix-la tu!” i cità, precísament, l’evangeli d’avui, quan Jesús envia els apòstols dient-los “cureu malalts”. Perplex i intentant de reconduir la conversa per anar al gra, vaig respondre que no tenia prou fe per a curar malalts. Ella, impertorbable, exclamà: “Només faltava això, un sacerdot amb poca fe!”

Desarmat del tot, vaig percebre que la monja no pretenia sermonejar, ni fugir d’estudi, ni fer-se la interessant. Parlava amb una serena i profunda convicció, insinuant la importància d’acostar-se, des de la fe, al malalt i a la malaltia. Les al.lusions de la monja van fer el seu efecte: aconseguit el material mèdic i després de la visita del metge, el malalt i un servidor vam pregar una estona afegint un plus de convicció perquè aquella pregària fos guaridora. El malalt ho agraí moltíssim.

Al dia següent, el malalt no havia millorat, però aquella pregària havia estat més que un gest de delicadesa o un acte de consol. Havíem afegit un plus de fe, havíem amarat el dolor amb el bàlsam de la fe. Sense les incisives frases de la monja un servidor no hauria fet aquella pregària perquè, com a bon occidental, estem convençuts que guarir és una exclussiva dels metges. Les paraules de la monja ajudaren a explicitar de forma clara l’aportació creient a la malaltia, que no és de substituïr res ni ningú, sinó que de situar-se visiblement entre el malalt i Déu.

Aquest és el missatge de l’evangeli d’avui quan Jesús envia els apòstols a que curin malalts, que ressuscitin morts, que purifiquin leprosos i que treguin dimonis. Jesús no està dient als apòstols que facin de metges, de psicòlegs o de curanderos, sinó que anunciïn el Regne de Déu, que facin present a Déu en les situacions i en els àmbits on l’ésser humà queda sovint desarmat i desprotegit, com són les situacions de dolor, de malaltia i de mort. Jesús no vol fundar cap col.legi mèdic alternatiu, ni crear una nova política d’assistència social, ni compensar la manca de metges amb metges estrangers no homologats. Jesús demana als seus apòstols una presència des de la fe.

És exactament el mateix que, a la primera lectura, Yahvè diu al poble d’Israel: “Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada”. Amb això Yahvè no està dient que Israel sigui la nineta dels seus ulls sinó que li està donant autoritat i qualificació religiosa perquè esdevingui signe, testimoni i portaveu de la divinitat.

La frase de l’inici de l’evangeli: “La collita és abundant però hi ha pocs segadors” segueix vigent. Calen creients decidits, convençuts, arriscats, valents, atrevits, que enmig de la subtil però manifesta repressió de l’experiència religiosa explicitin, amb naturalitat i profunditat, el pes específic de la fe, que expressin el valor afegit que la fe dóna a qualsevol realitat humana. Calen sacerdots, religiosos i laics que sense substituïr res ni nigú facin, decidídament, de pont entre la realitat humana i Déu.

Per tota la vida

Atenent a la petició d'en Jordi en el seu comentari a la meva entrevista, vet aquí la fórmula de la professió, tal com la fem els frares i com jo mateix la vaig dir a mans de fra Cinto Duran el dia 11 de maig.

A lloança i glòria de la Santíssima Trinitat!
Jo, fra Francesc Miquel Sánchez Mogena,
mogut per divina inspiració a seguir més de prop
l’Evangeli i les petjades de nostre Senyor Jesucrist,
ara, davant els germans aquí presents
i a les vostres mans, fra Jacint Duran i Boada,
amb ferma i sincera voluntat:
faig vot a Déu, Pare sant i omnipotent,
de viure durant tota la meva vida
en l’obediència, sense posseir res i en castedat,
alhora que
prometo observar la vida i la Regla dels Framenors
confirmada pel papa Honori,
segons les Constitucions dels Framenors Caputxins.
Així doncs, em dono de tot cor a aquesta Fraternitat,
a fi que, amb la gràcia de l’Esperit Sant,
amb l’exemple de Maria Immaculada,
amb la intercessió de nostre Pare sant Francesc
i de tots els sants
i amb l’ajut dels germans,
pugui assolir la perfecció de la caritat
al servei de Déu, de l’Església i dels homes.

Jugant plegats (Cròniques jerosolimitanes 19)

Dissabte, és dia festiu. Travesso el parc que hi ha al costat del convent, el Parc de la Campana (Gan Ha-Paamon). És un espai bonic, amb camins empedrats per a passejar, amb pistes de bàsquet i de futbol, parcs infantils, arbres, moltes flors, gespa.

Són quarts de quatre i el parc està encara ple de famílies que han vingut a passar el dia. Els espais verds estan pràcticament ocupats. La imatge és típica: mantells a terra, el cistell amb restes del menjar, les begudes, el pare dormint la becaina, la mare vigilant els infants que jugen pels voltants. Les pistes de esport són plenes de joves.

Distingueixo clarament les pistes on juguen els joves jueus i els joves àrabs. No es barregen. En la gespa també hi ha famílies jueves i àrabs. Cadascú va a la seva, sense molestar-se però sense barrejar-se.

Passo pel costat del parc infantil. Allí l’escena varia. Els infants jueus i àrabs comparteixen el mateix espai, relacionant-se amb aquella naturalitat i espontaneïtat que sols els infant més petits saben fer. Els pares els vigilen d’aprop i ja no estan tan allunyats els uns dels altres.

Seran aquests infants jueus i àrabs que juguen plegats un signe d’un futur de respecte mutu i de convivència en la diferència? Si més no jugen plegats i aconsegueixen que els seus pares estiguin una mica més a prop.

l'École Biblique et Archeologique Française (Cròniques jerosolimitanes 18)

Afegim algunes imatges pels encuriosits en saber com és la famosa biblioteca de l'École biblique . Si voleu saber coses de l'École Biblique o de l'excursió arqueològica a Jordània que van organitzar cliqueu els subratllats.

La tenda de beduïns (Cròniques jerosolimitanes 17)

Baixem de l’autocar. S’ha aturat en la vessant sud d’una de les valls desèrtiques que s’obren a l’oest de l’altiplà de la Transjordània i que baixen fins al Mar Mort. L’arqueòleg que ens guia és una mena d’Indiana Jones a la francesa. Colrat pel sol, porta sandàlies, pantalons curts de cotó, camisa blanca de cotó, barret estil Indiana però de palla, ulleres de sol i una bossa de plàstic on porta l’aigua i alguns papers i plànols de les excavacions que estem visitant a Jordània. És un especialista de la cultura nabatea que ha excavat en tots els llocs arqueològics del programa.

Anem a visitar restes d’un temple alt nabateu. En broma preguntem a l’arqueòleg si pujarem la muntanya més alta que hi ha just al davant nostre. Ell, somrient, i seguint -aparentment- la broma respon “évidemment”, amb el seu francès acadèmic.

Travessem la carretera i enfilem un caminoi que ens fa passar enmig d’un petit campament de beduïns que, sorpresos, deuen pensar què fa aquest grup d’aixelebrats caminant en ple sol a la una de la tarda. L’arqueòleg, que domina perfectament l’àrab, els saluda i parla amb ells. Els deu preguntar si anem per bon camí. Veig que una dona li respon enlairant la mà i assenyalant la muntanya tan alta. Constatem que “l’évidemment” de l’arqueòleg no era cap broma. Hem de pujar la muntanya més alta de la vall i que devem tenir, encara, a uns tres cents metres de desnivell.

Travessem pel bell mig del campament beduí format per un parell de tendes, els tancats per les cabres, bidons de plàstic arraconats, i un petit camell blanc lligat per les potes davanteres perquè no s’escapi. Dalt el promontori de davant les tendes hi ha un gos, estrafolàriament estirat d’esquena sobre una roca, amb el cap penjat cap enrera i la llegua fora. Deu estar vigilant les cabres que pasturen tranquil.lament. Els nens, tímids i encuriosits, ens segueixen a distància. Ens crida l’atenció veure l’ordre i la netedat interior de les tendes.

Anem muntanya amunt i alguns del grup, dissimuladament, es queden enrera i ens esperen a baix. Visitades les restes del temple nabateu baixem, acalorats, pel mateix camí.

Ens acostem al campament beduí i trobem als qui no han pujat dins d’una de les tendes. Ens espera a fora el cap de família que ens va saludant un per un, ens fa entrar a la tenda, ens fa seure i ens convida a prendre te. Les dones i els nens ens posen coixins sobre les estores perquè estiguem més còmodes. Un nen ens serveix el te. Els altres nens i nenes, fent una pinya, ens miren amb ulls de taronges, contents de tenir tants visitants. Les noies adolescents i les dones resten, discretament, en un segon pla, però sense amagar-se. La mare i el pare fan de directors d’orquestra. Tot és natural, simple, espontani.

Dins la tenda no hi fa gens de calor. Alguns laterals estratègicament oberts deixen passar el vent necessari per estar suficientment airejats. Comprovem la natural habilitat amb què estan muntades aquestes tendes, sense cap element artificial, fidels als seus avantpassats que durant segles les han muntades de la mateixa manera.

El cap de família s’asseu amb nosaltres i ens explica que ell havia treballat amb l’avi del nostre guia jordà. Casualitats de la vida! Coneix bé a la seva família perquè la seva dona és de Madaba, la mateixa ciutat del nostre guia. Ens convida a dinar, i som un grup de 26 persones! Li diem, agraïts, que no, malgrat el cor està dient que sí. Encara ens queden altres visites a fer. Hem de marxar... El cap de família ens acomiada a tots un per un i els nens i les nenes, enriolats, ens van acompanyant i acomiadant durant una bona estona.

Hem assaborit en tota la seva essència l’acollida beduina del desert. Esdevé facilíssim imaginar-se que aquell matrimoni podrien ser Abraham i Sara i nosaltres els tres visitants inesperats que són acollits. Aquella restrellera d’infants joganers podrien ser els dotze fills de Jacob que aniran, de grans, muntant les seves pròpies tendes i formant les seves pròpies famílies. Les noies es converteixen en les matriarques Rebeca portant aigua i Raquel vigilant els ramats. El te assaborit dins una tenda beduina ha fet que l’estil de vida dels patriarques i les matriarques esdevingués proper, entenedor, assequible.

EN LA PROFESSIÓ SOLEMNE

El dia 11 de maig, com molts sabeu, vaig fer la professió solemne a Arenys de Mar. En aquesta ocasió, la revista Catalunya Cristiana em va fer aquesta entrevista. També podeu mirar les fotografies a la nostra web.

Corpus a Madaba (Cròniques jerosolimitanes 16)

Igual que la solemnitat de l’Ascensió, la festa de Corpus Christi se celebra, en la Custòdia llatina de Terra Santa, en dijous. Aquest dia som en plena expedició arqueològica per la Jordània, concretament a Madaba. Com es tracta d’un grup majoritàriament catòlic, guiat pels frares dominics de l’École Biblique et Arqueologique Française, fem un forat en el programa i busquem un espai per a celebrar l’eucaristia “comme il faut” (el grup és de parla francesa).

Madaba és una ciutat petita i agradable, situada en el centre de Jordània, a mitja hora en cotxe de la capital Aman, a prop de llocs com la muntanya del Nebo, Maqueront, el Mar Mort. Els seus habitants són majoritàriament cristians aplegats al voltant de l’església llatina, l’església greco-ortodoxa i l’església evangèlica metodista.

Madaba és anomenada la ciutat dels mosaics per les importants descobertes de finíssims mosaics bizantins emplaçats en cases i en esglésies. El mosaic més destacat es troba dins l’església greco-ortodoxa de sant Jordi. És l’anomenat Mapa de Madaba, datat del segle VI, on apareix dibuixat i amb noms, un mapa del Pròxim Orient bizantí que va des de la Jordània fins a Egipte. Al bell mig del mapa llueix, per la seva dimensió, la ciutat de Jerusalem amb el detall de les seves principals esglésies caracteritzades en color vermell.

Nosaltres anem a celebrar l’eucaristia a l’església llatina, situada a cinc minuts d’aquesta església greco-ortodoxa. Som en ple barri cristià. Ens espera el vicari, una monja i un grup d’alumnes adolescents de l’escola parroquial que s’afegiran a la celebració.

Catòlics jordans i el nostre grup arqueològic format per catòlics francesos, italians, polonesos, etiòpics, brasilers, espanyols, beninesos, suissos, xinesos i catalans, celebrem reposadament i solemnement l’eucaristia. Una notable diversitat cultural i lingüística aplegada, en la fe, al voltant del Cos i de la Sang de Crist. La cura senzilla i ben feta de cadascun dels detalls de la celebració fa que tots sortim serenament contents.

Una foto de tot el grup davant l’entrada de l’església queda com a record d’una festa del Corpus celebrada en un indret de la Jordània on la presència cristiana es remunta, com a mínim, al segle V. Els rostres, majoritàriament joves i de diferents colors, són un signe de la discreta, real i multiforme vitalitat de l’Església.

Enllestida la Crònica Jerosolimitana 14: Un divendres de desert

Ja podeu consultar, acabada, la crònica Un divendres de desert

Vespres de la Trinitat (Cròniques jerosolimitanes 15)

Dissabte a les cinc de la tarda. Comencen les Vespres a la catedral ortodoxa russa de la Santíssima Trinitat. L’edifici està situat extramurs, a prop de la Porta Nova, que té aquest nom perquè va ser oberta l’any 1898 a fi que els cristians russos d’aquest barri (Russian Compound) accedíssin fàcilment al Sant Sepulcre.

Davant l’entrada de la catedral hi ha un autocar de pelegrins russos baixant ordenadament, aturant-se amb devoció davant la porta d’accés, fent pausament tres vegades el senyal de la creu. Un servidor, espiritualment avergonyit per aquesta delicadesa i reverència al sagrat, s’atura un moment i també es “prepara” a entrar. Els pelegrins russos han convertit l’entrada de la catedral en un improvisat atri imaginari.

El vestíbul d’accés, petit i discret, té a la dreta una gran taula amb fulls de paper i bolígrafs on, asseguts, els fidels escriuren les seves pregàries que són recollides i lliurades a un diaca que les va portant dins l’iconostasi, damunt l’altar.

L’interior de la catedral, restaurat fa poquíssims anys, és digne, lluent i ben cuidat. Al cor alt les monges ja estan cantant. Com és habitual en les esglésies ortodoxes, no hi ha bancs per seure, sols en les parets de les dues petites naus laterals.

En la nau central, abans d’arribar al creuer que separa l’iconostasi, hi ha un faristol amb una icona de Jesús Ressuscitat; als costats dos rams de flors, discrets i elegants, que recorden que és Pasqua. Els fidels s’adrecen a la icona, amb prèvies i repetides senyals de la creu, hi posen el front al damunt i la besen, amb posteriors i repetides senyals de la creu. Darrera la icona, hi ha el portacandeles on, seguint l’altra tradició dels ortodoxos, els fidels dipositen les seves pregàries en forma de candeles enceses.

Ambientats per aquesta escenografia anem prenent consciència, de forma encadenada, que l’església ortodoxa està en ple període pasqual, que els catòlics avui celebrem la vigília de la Santíssima Trinitat i que, casualment, ens trobem a la catedral amb aquest mateix nom. Una inesperada, involuntària i providencial coincidència.

Ens ha portat a participar a les Vespres el desig d’escoltar les veus del petit cor de monges que responen les intervencions del diaca o del prevere pertinent. Són veus joves, fresques, netíssimes, dolçament vibrants, espiritualment seductores. Contrasten amb els tons solemnes i greus de les veus masculines. Les respostes cantades de les monges, fetes a diferents veus, queden intencionadament sostingudes, com si restéssin flotant en l’atmosfera de l’església, ajudant amb molta facilitat a la pregària i a la interiorització.

Una de les vegades que s’obren les portes de l’iconostasi i s’encenen totes les llums de l’església surten, en processó i amb solemnes capes pluvials, els ministres que participen en la celebració. Deuen ser uns vint. Encapçala la processó, imaginem que el patriarca rus de Jerusalem, acompanyat de tres bisbes que també porten la mitra rodona decorada amb esmalts del Crist i de la Verge i amb incrustacions de pedres. Els segueixen els preveres, alguns d’ells pelegrins que s’han afegit a la celebració amb els seus grups. S’aturen al bell mig de la nau central i el patriarca puja damunt un discret empostissat cobert amb una estora vermella.

La processó precedeix el més important i solemne, el leccionari cobert amb unes planxes platejades i amb inscripcions. Ben enlairat, és portat per un diaca i obert davant el patriarca que en lloc de llegir-lo, el canta, beneïnt abans i després el poble. Deduïm que es tracta de l’evangeli de l’aparició del Ressuscitat a les dones, perquè sols hem entès aquests noms.

Com a cloenda de la celebració, s’organiza la processó de comiat, on els preveres, primer, van a besar el leccionari que ha estat col.locat en el lloc de la icona de la resurrecció. Tot seguit, s’adreçen al patriarca que, amb un pinzell a la mà dreta, sucat dins d’una copa amb oli perfumat, ungeix el front de cadascú dibuixant-hi el senyal de la creu. Un cop ungit, tothom besa el dors de la mà del patriarca. Seguidament, ens hi afegim els fidels.

Sortim de l’església respirant el perfum de la unció al front. Fem el camí de retorn pel carrer Eliseu. Són dos quarts de set de la tarda, el moment en què, molts jueus i jueves ortodoxes van, per aquest carrer, camí al Mur de les Lamentacions per festejar el final del Shabat. Ells baixen cap a la Porta de Jaffa, un servidor gira cap a Mamila i el carrer Rei David. Segons per on bufi el vent, la fragància del perfum impregat al front ens arriba amb més o menys nitidesa. És perfum del Pare, perfum del Fill, perfum de l’Esperit Sant. Amén!

Un divendres de desert (Cròniques jerosolimitanes 14)

El mirador

A les sis del matí quatre frares som a la porta del convent. Ens recull amb el seu cotxe de l’ONU una cooperant italiana que assisteix els diumenges a missa a la capella dels caputxins i que s’afegeix a la ruta pel desert.

En aquestes hores la circulació és àgilíssima i en pocs minuts passem pel túnel que travessa la Har Ha-Tzofim (Mount Scopus), la muntanya on actualment hi ha la Universitat Hebrea de Jerusalem, la muntanya des d’on les legions romanes de Titus van entrar a Jerusalem l’any 70 destruint la ciutat i el temple, la muntanya des d’on Moshe Dayan va entrar a la ciutat emmurallada l’any 1967.

Sortint del túnel la carretera baixa de forma notable en direcció a Jericó. Passat l’Hostal del bon samarità, l’indret que evoca la paràbola de l’evangeli de Lluc (Lc 10,30-37), ens desviem a l’esquerra seguint la indicació de Wadi Quelt (Vall de Quelt).

Deixem el cotxe a tocar de l’antiga ruta romana de Jerusalem a Jericó, el camí habitual en temps de Jesús que anava paral.lel a aquesta vall, actualment asfaltat i transitable.

A tres quarts de set ja som al mirador que ofereix una esplèndida panoràmica sobre les muntanyes del voltant. Tot és desert.

Llegim algunes lectures que ens ambienten i ens conviden a endisar-nos en el desert: el salm 63 (“Tot jo tinc set de Vós...”), el capítol segon del profeta Osees (“Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor…”), textos del profeta Isaïes que “mira” teològicament el desert com el lloc de la gran teofania de Déu (“Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor…“).

El camí a la font d'Ein Quelt

Minuts abans de les set comencem a baixar i ens “endinsem” cap al fons de la vall, talment com una invitació a “endinsar-nos” dins els nostres desconeguts deserts personals. Arribem, després de llegir algun text més, al fons de la vall del Wadi Quelt.

Trobem un petit oasi amb una casa, cabres, arbres, arbustos, flors. Enmig d’un silenci absolut s’escolta el piular dels ocells, un gall que canta, un ase que brama.

Aquesta visió enmig del desert ens insinua que, a prop, deu haver-hi aigua. Les restes d’un antic aqueducte romà que hi ha al costat ens ho confirma.

Entrem dins la vall del Wadi Quelt i la remuntem pel camí que puja al costat del torrent. A cada revolt la vall es va fent estreta i la vegetació esdevé més espessa. S’escolten més ocells piulant. Comencem a veure marmotes –n’està ple- que fugen muntanya amunt al captar la nostra discreta i silenciosa presència.

En en torrent apareixen alguns bassals d’aigua. Creuem un pont metàl.lic i quedem encarats davant d’un petit i estretíssim congost des d’on flueixen, per diversos llocs, les aigües. Brollen de la roca formant petites cascades o brollen formant cercles concèntrics dins l’aigua. Som a la deu d’Ein Quelt!

És indescriptible l’experiència de veure brollar aigua enmig del desert. Senzillament emocionant. Sembla impossible -gairebé un miracle- que enmig d’aquelles roques i d’aquell desert pugui brollar aigua. Una al.legoria als impossibles humans que esdevenen possibles per a Déu. La remullada en aquestes aigües és inevitable, convertint-se en un subtil anhel de remullar-se en una aigua que s’experimenta com un regal meravellós de Déu.

El camí al monestir de sant Jordi de Coziba

Tornem pel mateix camí, però ara per l’altra costat del torrent. Resseguim, envoltats d’arbres i de vegetació, una canalització feta enmig de la roca que recull bona part de les aigües que brollen de les fonts d’Ein Quelt. Es tracta de restes de l’anomenat canal d’Herodes, una construcció feta poc abans del segle I de la nostra era que canalitzava les aigües d’aquesta font fins al final de la vall, on hi havia la Jericó herodiana, la Jericó del temps de Jesús.

Aquesta canalització, actualment renovada i en us, serà el nostre guia fins al monestir de sant Jordi de Coziba, la propera parada. Caminar al costat del canal alleugereix la xardor del desert, i el camí, que fa baixada, esdevé molt suportable. La vall es va obrint i tancant esdevenint, progressivament, més profunda. El canal flueix pel damunt de la vall i tenim, a la nostra dreta, uns estimballs solemníssims.

Portem aproximadament uns sis quarts de camí – una hora i mitja- i es veuen algunes creus en els turons propers. Som a prop del monestir. La vall es fa sobtadament més estreta i contemplem, a prop del torrent, un pont herodià que feia passar la canalització de l'aigua a l'altra vessant de la vall. Girem la mirada a l’esquerra i apareix, als nostres peus, arrapat a la roca, el monestir, com si formés part del paisatge des de sempre.

En cinc minuts hem baixat a la porta d’accés. Ens habillem dignament per a entrar en aquest monestir greco-ortodox on actualment no hi habita cap monjo. Són els monjos del monestir de Mar Saba (a prop de Beit Sahour, un poble al costat de Betlem) que diàriament s’hi desplaçen per acollir els visitants.

Aquest monestir, amb restes originàries del segle V, té la peculiaritat de deixar entrar a les dones a visitar-lo, segons una tradició que explica que la Mare de Déu s’hi va presentar demanant hospedatge i se li va denegar. Posteriorment, habillada d’home, hi accedí i reprotxà als monjos la seva actitud.

Malgrat no sigui el lloc geogràfic concret, aquest monestir evoca l’escena bíblica on el profeta Elies s’amagà i els corbs li portaven diàriament pa i carn per a menjar i ell bevia aigua del torrent (1Re 17,2-6).

L’altra evocació pertany als evangèlis apòcrifs que mencionen el Wadi Quelt com l’escenari on sant Joaquim, fent dejuni i plorant l’esterilitat de santa Anna, rep la visita d’un àngel que li anuncia el futur naixement de Maria.

El camí a Jericó

Saludats els dos monjos, visitat el monestir, refrescats amb aigua i suc natural, iniciem el tram final que ens portarà a Jericó. La vall continua estreta, formant un congost. El camí flueix, ara, més a prop del torrent, però encara hi ha estimballs. El canal d’aigua baixa per l’altra vessant de la vall.

Passem pel costat de les restes d’una antiga laura, un recinte que aplegava monjos eremites. Instal.lada en la nostra vessant, sota el camí i a prop del torrent, apareix inaccessible llevat dels seus extrems est i oest on, aprofitant la roca, es veuen els accessos que estaven antigament protegits.

El sol s’acosta al migdia. El refrescant canal d’aigua ja no alleugereix el nostre camí. La calor s’intensifica a l’apropar-nos a Jericó. Som a més de tres-cents metres sota el nivell del mar i la xafogor ambiental, com un pes atmosfèric, es fa perceptible. Començen a venir les sensacions de feixugesa i de cansament. És el moment adient per llegir i entendre l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert (Mt 4,1-11).

Suaument, la vall és va eixamplant i, encara lluny, distingim la plana de Jericó, serena i atraient. Poc després la vall s’obre definitivament i es converteix en un torrent ample on apareixen, en la seva vessant nord, les restes arqueològiques de la Jericó herodiana. En la vessant sud hi ha algunes cases i el camí asfaltat que puja al monestir resseguint el que seria l’antiga ruta romana del segle I. A prop d’on som s’esdevindria el passatge del cec Bartimeu que, assegut vora el camí de Jericó a Jerusalem, fou guarit per Jesús (Mc 10,46).

Continuem en descens per la vessant nord, pel que seria la Jericó herodiana, actualment colgada pels sediments baixats pel torrent i acumulats durant segles. En algunes zones es veu que s’han fet excavacions arqueològiques. L’any 30 abans de Crist Herodes el Gran amplià i embellí Jericó amb estancs, magnífics jardins, un hipòdrom, un amfiteatre, el seu palau com a residència d’hivern, moltes canalitzacions d’aigua i aqueductes.

Visitem l’excavació arqueològica del palau d’Herodes, actualment abandonada (snif!). Caminem per les restes del pati porticat, entrem en els banys termals, veiem alguna resta d’estucat d’aquella època. Ens imaginem els seus solemnes jardins regats per l’aigua del canal que baixava pel Wadi Quelt. La ubicació estratègica de la ciutat com a lloc de pas i els seus aires senyorials ens fa entendre millor a Zaqueu, cap de cobrador d’impostos i ric (Lc 19,2).

Acabada la visita bíblico-arqueològica caminem fins a un carrer transversal on, en un moment, som dins d’una furgoneta que ens portarà, per un preu acceptable i en menys de mitja hora, on haviem deixat el cotxe.

El campanar de Betfagué (Cròniques jerosolimitanes 13)

Mirem de bon matí per la finestra de sempre, la que ens ofereix, imprevisiblement, espectacles visuals. Hem pogut contemplar, un cop més, els colors de l’albada assaborits el primer matí a Jerusalem. També, un parell de dies, extranyament sense calitxa, hem distingit amb suficient claredat les muntayes de Jordània, les que es veuen des del Mar Mort. Aquesta imatge, que ens semblava només observable en panoràmiques aèries, ha esdevingut una realitat als nostres ulls, i a peu pla.

Però el més evocador ha succeït aquesta darrera setmana, algun minut abans o després de tres quarts de sis. Ho hem vist dues vegades. És el moment en què el sol comença a aparèixer darrera la muntanya de les Oliveres, al cim de la qual hi ha el poble de Betfagué, citat en els evangelis com el poble on Jesús, muntant un pollí, baixà la muntaya aclamat com el Messies per la multitud.

L’astre fa el seu curs inexorable i en pocs moment ja hi ha mig disc solar que sobresurt damunt la silueta de la muntanya. Però el més bell és que el sol surt exàctament paral.lel i enganxat al campanar de l’església de Betfagué, talment com si estigués pujant, decidit i trapella, a coronar la seva torre. Expectants i encuriosits, resseguim atentament l’ascensió del sol, aguaitant la maniobra final. Però instants abans de començar a resseguir el tram piramidal i d’emplaçar-se, solemne i triomfant, al seu damunt, el disc solar ha sortit sencer, perdent immediatament la seva forma, convertint-se en una explosió de llum que ho ha difuminat tot. Podrà algun dia, mantenir la seva forma rodona, i coronar la torre del campanar?

Preguntes...

Els frares estem de final de trienni, temps de revisió i de planificació. Us oferim aquí algunes reflexions que ens fèiem en un informe sobre la pastoral amb joves i adolescents, la catequesi i la preocupació per desvetllar vocacions.

El futur en el camp de la pastoral juvenil i vocacional planteja serioses incògnites. En podem llistar algunes, sense voluntat de ser exhaustius: Què passa amb els adolescents? Com fer que la religió no sigui rebutjada amb tot el paquet de les coses “de nens”? Com podem evitar que la catequesi sigui rebuda com una pura transmissió d’idees abstractes o de valors? Com alimentar-hi una autèntica experiència de fe? Com superar la muralla del positivisme ambiental amb els joves? Pot existir una pastoral cristiana que no sigui vocacional? Per on s’obre la porta de la transcendència? En paraules d’en Francesc Torralba a la trobada que vam tenir a Pompeia pel mes de gener, ¿on són les escletxes d’aquesta autopista perquè hi puguem sembrar les llavors? Sense aquestes escletxes, no hi ha vocació ni fe possible.

El repte és fenomenal, està en joc la transmissió de la fe, que és en ella mateixa la primera i més bàsica experiència vocacional. Estem en un moment delicat, en què bona part de la nostra Església sembla haver reduït el discurs cristià a un llistat de “valors” ètics. Es comença a detectar entre els joves creients, fins i tot entre els que ens són propers, la insuficiència d’aquest plantejament que sovint els porta, per reacció, cap a posicions endurides.
Les preguntes que tenim plantejades, doncs, no poden ser respostes adientment a base d’estirabots o amb impulsos voluntaristes irreflexius. Demanen abans de res un esforç d’investigació, de reflexió i d’experimentació, si se’ns permet l’expressió, ja que es comença a fer evident que les respostes “de sempre” no són suficients, i que, si volem ser honestos, ens cal reconèixer que encara no tenim recanvis. És el repte que cal assumir amb lucidesa i amb determinació.

Dels llibres a la realitat (Cròniques jerosolimitanes 12)

Som a la biblioteca estudiant. Consultem un llibre de simbologia religiosa i, encuriosits, ens aturem en unes il.lustracions que mostren els egipcis de l’època faraònica en una postura d’adoració: palmells de les mans, genolls i front tocant a terra. Ens quedem embadalits contemplant aquesta il.lustració tan antiga... La imaginació ens transporta al Dr. Adel, el metge copte que ens va visitar fa poc i que, quan entràvem en una església, amb una gran naturalitat, féia la mateixa prostració davant d’una imatge del Crist o de la Mare de Déu... Acabada la petita divagació seguim treballant.

Sortim de la biblioteca i anem al Sant Sepulcre, al terrat, on hi ha els etiòpics. És la Setmana Santa ortodoxa, concretament el Dimarts Sant. Estan en ple ofici. Un diaca va recitant unes lletanies que interromp fent sonar una campaneta. Responent a aquest so tots els etiòpics assistents fan una prostració a terra... igual que la il.lustració del llibre! Igual que el Dr. Adel!

Enlluernats per l'escena, ens quedem també bocabadats de veure que això es repeteix quasi cada minut. Els assistents, de totes les edats, amb una facilitat que podem qualificar de genètica, al sentir la campaneta fan la prostració i s’aixequen, immediatament, amb una naturalitat colpidora i envejable. Un nen, mirant com ho fa la seva mare, també comença a exercitar-se en aquesta pràctica.

D’aquesta escena al Sant Sepulcre a la il.lustració dels temps faraònics hi ha més de quatre mil anys de diferència, i els habitants d’aquesta zona del nord-est d’Àfrica segueixen prostrant-se de la mateixa manera, siguin cristians coptes o etiòpics, o siguin musulmans.

El torrent de Cedró (Cròniques jerosolimitanes 11)

Hem anat a saludar a les germanes de la Maison d’Abraham. Tornant agafem el camí que baixa al peu del torrent de Cedró. Són quarts de sis de la tarda. Al cel hi ha núvols i el sol no molesta, fa un ventet suau i agradable. Un dia rodó de primavera.

Ens adonem, quan som al bell mig del torrent, que hi ha un silenci vibrant i encomanadís. Només passa una persona, i molt discretament. Girem la mirada cap al nord, cap a la Porta Daurada, i un bell paisatge d’oliveres apareix, evocador, davant els ulls. És el jardí propietat dels grecs ortodoxos del convent de Sant Esteve, un jardí senzillament cuidat, ple d’oliveres, algunes antigues, que ocupen el peu del torrent i un tros de les dues vessants, amb les habituals terrasses de pedra per aprofitar més l’espai. Més amunt, a ponent, a punt de tapar el sol, hi ha la muralla que, des de baix del torrent, llueix majestuosa.

Ens quedem instintivament aturats i començem a assaborir el paisatge. El vent ens acarona, les fulles de les oliveres estan treient la flor, al terra l’herba ja és seca, però en els llocs protegits per l’ombra de les oliveres apareix, encara, una mica verda. Hi ha alguna rosella. Una lleugera remor d’ocells juganers ho arrodoneix. Se’ns acut que aquesta escena també podria correspondre al segle I. Amb aquest pensament tot ha quedat, de sobte, cristificat; ha esdevingut quelcom més que una bella panoràmica, s'ha convertit en una experiència de fe.

Segones Vespres de Pentecosta al Cenacle (Cròniques jerosolimitanes 10)

Són les quatre. La sala gòtica del Cenacle és plena de gom a gom. Religiosos/es i laics/ques de múltiples congregacions i països superen, i de llarg, la descripció de països que fan els Fets dels Apòstols el dia de la Pentecosta (Ac 2, 9-11). Entremig, una discretíssima pentecosta caputxina: 3 italians, un austríac, un romanès i un català. Novament, sóc el caputxí més ancià!

Sentim el soroll dels ceptres dels kawas picant fort a terra i obrint la processó de frares franciscans que precedèixen, aquell dia, al custodi de Terra Santa, solemnement revestit amb capa pluvial i mitra vermelles. Tota l’assemblea, com sempre, dreta tota l’estona, comença a cantar un Al.leluia. El custodi porta una mena de setrill daurat amb aigua perfumada que va vessant sobre els palmells de les mans dels qui són a prop i que, tot seguit, freguen amb les mans més properes perfumant, en breus moments, tota la sala.

La cerimònia és íntegrament cantada en gregorià, iniciada amb l’himne del “Veni Creator” i acabada amb el cant del “Regina caeli”. El comiat és cantat amb el doble al.leluia, un comiat també del temps pasqual. Les pregàries s’han fet en àrab, hebreu, italià, alemany, anglès, castellà, francès i polonès. El pare nostre cadascú l’ha fet en la seva llengua, però ha servit per adonar-se que hi havia molts polonesos, o si més no, eren els qui resaven més fort. Ha estat una cerimònia diferent a la d’ahir a la nit al terrat. Si ahir fèiem una pregària íntima, contemplativa, natural i propera, avui participàvem en una pregària pública, vibrant, testimonial, solemne, plural, participada. Dues maneres igualment vàlides d’assaborir la pregària.

Acabada la cerimònia, tothom estava convidat a un refresc al “Cenacolino”, l’espai que els franciscans tenen al costat del Cenacle. Han deixat obert l’accés –habitualment tancat- al que pròpiament correspondria a la “sala alta” que parla l’evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols, just al damunt de l’actual sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David. Un servidor mai havia entrat, i allí ens hem dirigit amb els altres caputxins. Tot i estar a un nivell més alt, aquell espai correspon en la seva vessant nord, sud i est, amb les restes de la sinagoga judeocristina de finals del segle I, un recinte que tindria una llargada d’uns 10’5 metres. Una nova comprovació que ens ha ajudat a situar-nos, una mica millor, en aquest complicat edifici on hi ha, barrejades, edificacions de l’època romana, bizantina, creuada i sarraïna. Quan arribem al "Cenacolino" el refresc ja ha "volat", però ha valgut la pena perdre'l.