La tenda de beduïns (Cròniques jerosolimitanes 17)

Baixem de l’autocar. S’ha aturat en la vessant sud d’una de les valls desèrtiques que s’obren a l’oest de l’altiplà de la Transjordània i que baixen fins al Mar Mort. L’arqueòleg que ens guia és una mena d’Indiana Jones a la francesa. Colrat pel sol, porta sandàlies, pantalons curts de cotó, camisa blanca de cotó, barret estil Indiana però de palla, ulleres de sol i una bossa de plàstic on porta l’aigua i alguns papers i plànols de les excavacions que estem visitant a Jordània. És un especialista de la cultura nabatea que ha excavat en tots els llocs arqueològics del programa.

Anem a visitar restes d’un temple alt nabateu. En broma preguntem a l’arqueòleg si pujarem la muntanya més alta que hi ha just al davant nostre. Ell, somrient, i seguint -aparentment- la broma respon “évidemment”, amb el seu francès acadèmic.

Travessem la carretera i enfilem un caminoi que ens fa passar enmig d’un petit campament de beduïns que, sorpresos, deuen pensar què fa aquest grup d’aixelebrats caminant en ple sol a la una de la tarda. L’arqueòleg, que domina perfectament l’àrab, els saluda i parla amb ells. Els deu preguntar si anem per bon camí. Veig que una dona li respon enlairant la mà i assenyalant la muntanya tan alta. Constatem que “l’évidemment” de l’arqueòleg no era cap broma. Hem de pujar la muntanya més alta de la vall i que devem tenir, encara, a uns tres cents metres de desnivell.

Travessem pel bell mig del campament beduí format per un parell de tendes, els tancats per les cabres, bidons de plàstic arraconats, i un petit camell blanc lligat per les potes davanteres perquè no s’escapi. Dalt el promontori de davant les tendes hi ha un gos, estrafolàriament estirat d’esquena sobre una roca, amb el cap penjat cap enrera i la llegua fora. Deu estar vigilant les cabres que pasturen tranquil.lament. Els nens, tímids i encuriosits, ens segueixen a distància. Ens crida l’atenció veure l’ordre i la netedat interior de les tendes.

Anem muntanya amunt i alguns del grup, dissimuladament, es queden enrera i ens esperen a baix. Visitades les restes del temple nabateu baixem, acalorats, pel mateix camí.

Ens acostem al campament beduí i trobem als qui no han pujat dins d’una de les tendes. Ens espera a fora el cap de família que ens va saludant un per un, ens fa entrar a la tenda, ens fa seure i ens convida a prendre te. Les dones i els nens ens posen coixins sobre les estores perquè estiguem més còmodes. Un nen ens serveix el te. Els altres nens i nenes, fent una pinya, ens miren amb ulls de taronges, contents de tenir tants visitants. Les noies adolescents i les dones resten, discretament, en un segon pla, però sense amagar-se. La mare i el pare fan de directors d’orquestra. Tot és natural, simple, espontani.

Dins la tenda no hi fa gens de calor. Alguns laterals estratègicament oberts deixen passar el vent necessari per estar suficientment airejats. Comprovem la natural habilitat amb què estan muntades aquestes tendes, sense cap element artificial, fidels als seus avantpassats que durant segles les han muntades de la mateixa manera.

El cap de família s’asseu amb nosaltres i ens explica que ell havia treballat amb l’avi del nostre guia jordà. Casualitats de la vida! Coneix bé a la seva família perquè la seva dona és de Madaba, la mateixa ciutat del nostre guia. Ens convida a dinar, i som un grup de 26 persones! Li diem, agraïts, que no, malgrat el cor està dient que sí. Encara ens queden altres visites a fer. Hem de marxar... El cap de família ens acomiada a tots un per un i els nens i les nenes, enriolats, ens van acompanyant i acomiadant durant una bona estona.

Hem assaborit en tota la seva essència l’acollida beduina del desert. Esdevé facilíssim imaginar-se que aquell matrimoni podrien ser Abraham i Sara i nosaltres els tres visitants inesperats que són acollits. Aquella restrellera d’infants joganers podrien ser els dotze fills de Jacob que aniran, de grans, muntant les seves pròpies tendes i formant les seves pròpies famílies. Les noies es converteixen en les matriarques Rebeca portant aigua i Raquel vigilant els ramats. El te assaborit dins una tenda beduina ha fet que l’estil de vida dels patriarques i les matriarques esdevingués proper, entenedor, assequible.