dimarts, 13 de maig del 2008

Dels llibres a la realitat (Cròniques jerosolimitanes 12)

Som a la biblioteca estudiant. Consultem un llibre de simbologia religiosa i, encuriosits, ens aturem en unes il.lustracions que mostren els egipcis de l’època faraònica en una postura d’adoració: palmells de les mans, genolls i front tocant a terra. Ens quedem embadalits contemplant aquesta il.lustració tan antiga... La imaginació ens transporta al Dr. Adel, el metge copte que ens va visitar fa poc i que, quan entràvem en una església, amb una gran naturalitat, féia la mateixa prostració davant d’una imatge del Crist o de la Mare de Déu... Acabada la petita divagació seguim treballant.
Sortim de la biblioteca i anem al Sant Sepulcre, al terrat, on hi ha els etiòpics. És la Setmana Santa ortodoxa, concretament el Dimarts Sant. Estan en ple ofici. Un diaca va recitant unes lletanies que interromp fent sonar una campaneta. Responent a aquest so tots els etiòpics assistents fan una prostració a terra... igual que la il.lustració del llibre! Igual que el Dr. Adel!
Enlluernats per l'escena, ens quedem també bocabadats de veure que això es repeteix quasi cada minut. Els assistents, de totes les edats, amb una facilitat que podem qualificar de genètica, al sentir la campaneta fan la prostració i s’aixequen, immediatament, amb una naturalitat colpidora i envejable. Un nen, mirant com ho fa la seva mare, també comença a exercitar-se en aquesta pràctica.
D’aquesta escena al Sant Sepulcre a la il.lustració dels temps faraònics hi ha més de quatre mil anys de diferència, i els habitants d’aquesta zona del nord-est d’Àfrica segueixen prostrant-se de la mateixa manera, siguin cristians coptes o etiòpics, o siguin musulmans.