dimarts, 13 de maig de 2008

El torrent de Cedró (Cròniques jerosolimitanes 11)

Hem anat a saludar a les germanes de la Maison d’Abraham. Tornant agafem el camí que baixa al peu del torrent de Cedró. Són quarts de sis de la tarda. Al cel hi ha núvols i el sol no molesta, fa un ventet suau i agradable. Un dia rodó de primavera.

Ens adonem, quan som al bell mig del torrent, que hi ha un silenci vibrant i encomanadís. Només passa una persona, i molt discretament. Girem la mirada cap al nord, cap a la Porta Daurada, i un bell paisatge d’oliveres apareix, evocador, davant els ulls. És el jardí propietat dels grecs ortodoxos del convent de Sant Esteve, un jardí senzillament cuidat, ple d’oliveres, algunes antigues, que ocupen el peu del torrent i un tros de les dues vessants, amb les habituals terrasses de pedra per aprofitar més l’espai. Més amunt, a ponent, a punt de tapar el sol, hi ha la muralla que, des de baix del torrent, llueix majestuosa.

Ens quedem instintivament aturats i començem a assaborir el paisatge. El vent ens acarona, les fulles de les oliveres estan treient la flor, al terra l’herba ja és seca, però en els llocs protegits per l’ombra de les oliveres apareix, encara, una mica verda. Hi ha alguna rosella. Una lleugera remor d’ocells juganers ho arrodoneix. Se’ns acut que aquesta escena també podria correspondre al segle I. Amb aquest pensament tot ha quedat, de sobte, cristificat; ha esdevingut quelcom més que una bella panoràmica, s'ha convertit en una experiència de fe.