Un divendres de desert (Cròniques jerosolimitanes 14)

El mirador

A les sis del matí quatre frares som a la porta del convent. Ens recull amb el seu cotxe de l’ONU una cooperant italiana que assisteix els diumenges a missa a la capella dels caputxins i que s’afegeix a la ruta pel desert.

En aquestes hores la circulació és àgilíssima i en pocs minuts passem pel túnel que travessa la Har Ha-Tzofim (Mount Scopus), la muntanya on actualment hi ha la Universitat Hebrea de Jerusalem, la muntanya des d’on les legions romanes de Titus van entrar a Jerusalem l’any 70 destruint la ciutat i el temple, la muntanya des d’on Moshe Dayan va entrar a la ciutat emmurallada l’any 1967.

Sortint del túnel la carretera baixa de forma notable en direcció a Jericó. Passat l’Hostal del bon samarità, l’indret que evoca la paràbola de l’evangeli de Lluc (Lc 10,30-37), ens desviem a l’esquerra seguint la indicació de Wadi Quelt (Vall de Quelt).

Deixem el cotxe a tocar de l’antiga ruta romana de Jerusalem a Jericó, el camí habitual en temps de Jesús que anava paral.lel a aquesta vall, actualment asfaltat i transitable.

A tres quarts de set ja som al mirador que ofereix una esplèndida panoràmica sobre les muntanyes del voltant. Tot és desert.

Llegim algunes lectures que ens ambienten i ens conviden a endisar-nos en el desert: el salm 63 (“Tot jo tinc set de Vós...”), el capítol segon del profeta Osees (“Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor…”), textos del profeta Isaïes que “mira” teològicament el desert com el lloc de la gran teofania de Déu (“Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor…“).

El camí a la font d'Ein Quelt

Minuts abans de les set comencem a baixar i ens “endinsem” cap al fons de la vall, talment com una invitació a “endinsar-nos” dins els nostres desconeguts deserts personals. Arribem, després de llegir algun text més, al fons de la vall del Wadi Quelt.

Trobem un petit oasi amb una casa, cabres, arbres, arbustos, flors. Enmig d’un silenci absolut s’escolta el piular dels ocells, un gall que canta, un ase que brama.

Aquesta visió enmig del desert ens insinua que, a prop, deu haver-hi aigua. Les restes d’un antic aqueducte romà que hi ha al costat ens ho confirma.

Entrem dins la vall del Wadi Quelt i la remuntem pel camí que puja al costat del torrent. A cada revolt la vall es va fent estreta i la vegetació esdevé més espessa. S’escolten més ocells piulant. Comencem a veure marmotes –n’està ple- que fugen muntanya amunt al captar la nostra discreta i silenciosa presència.

En en torrent apareixen alguns bassals d’aigua. Creuem un pont metàl.lic i quedem encarats davant d’un petit i estretíssim congost des d’on flueixen, per diversos llocs, les aigües. Brollen de la roca formant petites cascades o brollen formant cercles concèntrics dins l’aigua. Som a la deu d’Ein Quelt!

És indescriptible l’experiència de veure brollar aigua enmig del desert. Senzillament emocionant. Sembla impossible -gairebé un miracle- que enmig d’aquelles roques i d’aquell desert pugui brollar aigua. Una al.legoria als impossibles humans que esdevenen possibles per a Déu. La remullada en aquestes aigües és inevitable, convertint-se en un subtil anhel de remullar-se en una aigua que s’experimenta com un regal meravellós de Déu.

El camí al monestir de sant Jordi de Coziba

Tornem pel mateix camí, però ara per l’altra costat del torrent. Resseguim, envoltats d’arbres i de vegetació, una canalització feta enmig de la roca que recull bona part de les aigües que brollen de les fonts d’Ein Quelt. Es tracta de restes de l’anomenat canal d’Herodes, una construcció feta poc abans del segle I de la nostra era que canalitzava les aigües d’aquesta font fins al final de la vall, on hi havia la Jericó herodiana, la Jericó del temps de Jesús.

Aquesta canalització, actualment renovada i en us, serà el nostre guia fins al monestir de sant Jordi de Coziba, la propera parada. Caminar al costat del canal alleugereix la xardor del desert, i el camí, que fa baixada, esdevé molt suportable. La vall es va obrint i tancant esdevenint, progressivament, més profunda. El canal flueix pel damunt de la vall i tenim, a la nostra dreta, uns estimballs solemníssims.

Portem aproximadament uns sis quarts de camí – una hora i mitja- i es veuen algunes creus en els turons propers. Som a prop del monestir. La vall es fa sobtadament més estreta i contemplem, a prop del torrent, un pont herodià que feia passar la canalització de l'aigua a l'altra vessant de la vall. Girem la mirada a l’esquerra i apareix, als nostres peus, arrapat a la roca, el monestir, com si formés part del paisatge des de sempre.

En cinc minuts hem baixat a la porta d’accés. Ens habillem dignament per a entrar en aquest monestir greco-ortodox on actualment no hi habita cap monjo. Són els monjos del monestir de Mar Saba (a prop de Beit Sahour, un poble al costat de Betlem) que diàriament s’hi desplaçen per acollir els visitants.

Aquest monestir, amb restes originàries del segle V, té la peculiaritat de deixar entrar a les dones a visitar-lo, segons una tradició que explica que la Mare de Déu s’hi va presentar demanant hospedatge i se li va denegar. Posteriorment, habillada d’home, hi accedí i reprotxà als monjos la seva actitud.

Malgrat no sigui el lloc geogràfic concret, aquest monestir evoca l’escena bíblica on el profeta Elies s’amagà i els corbs li portaven diàriament pa i carn per a menjar i ell bevia aigua del torrent (1Re 17,2-6).

L’altra evocació pertany als evangèlis apòcrifs que mencionen el Wadi Quelt com l’escenari on sant Joaquim, fent dejuni i plorant l’esterilitat de santa Anna, rep la visita d’un àngel que li anuncia el futur naixement de Maria.

El camí a Jericó

Saludats els dos monjos, visitat el monestir, refrescats amb aigua i suc natural, iniciem el tram final que ens portarà a Jericó. La vall continua estreta, formant un congost. El camí flueix, ara, més a prop del torrent, però encara hi ha estimballs. El canal d’aigua baixa per l’altra vessant de la vall.

Passem pel costat de les restes d’una antiga laura, un recinte que aplegava monjos eremites. Instal.lada en la nostra vessant, sota el camí i a prop del torrent, apareix inaccessible llevat dels seus extrems est i oest on, aprofitant la roca, es veuen els accessos que estaven antigament protegits.

El sol s’acosta al migdia. El refrescant canal d’aigua ja no alleugereix el nostre camí. La calor s’intensifica a l’apropar-nos a Jericó. Som a més de tres-cents metres sota el nivell del mar i la xafogor ambiental, com un pes atmosfèric, es fa perceptible. Començen a venir les sensacions de feixugesa i de cansament. És el moment adient per llegir i entendre l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert (Mt 4,1-11).

Suaument, la vall és va eixamplant i, encara lluny, distingim la plana de Jericó, serena i atraient. Poc després la vall s’obre definitivament i es converteix en un torrent ample on apareixen, en la seva vessant nord, les restes arqueològiques de la Jericó herodiana. En la vessant sud hi ha algunes cases i el camí asfaltat que puja al monestir resseguint el que seria l’antiga ruta romana del segle I. A prop d’on som s’esdevindria el passatge del cec Bartimeu que, assegut vora el camí de Jericó a Jerusalem, fou guarit per Jesús (Mc 10,46).

Continuem en descens per la vessant nord, pel que seria la Jericó herodiana, actualment colgada pels sediments baixats pel torrent i acumulats durant segles. En algunes zones es veu que s’han fet excavacions arqueològiques. L’any 30 abans de Crist Herodes el Gran amplià i embellí Jericó amb estancs, magnífics jardins, un hipòdrom, un amfiteatre, el seu palau com a residència d’hivern, moltes canalitzacions d’aigua i aqueductes.

Visitem l’excavació arqueològica del palau d’Herodes, actualment abandonada (snif!). Caminem per les restes del pati porticat, entrem en els banys termals, veiem alguna resta d’estucat d’aquella època. Ens imaginem els seus solemnes jardins regats per l’aigua del canal que baixava pel Wadi Quelt. La ubicació estratègica de la ciutat com a lloc de pas i els seus aires senyorials ens fa entendre millor a Zaqueu, cap de cobrador d’impostos i ric (Lc 19,2).

Acabada la visita bíblico-arqueològica caminem fins a un carrer transversal on, en un moment, som dins d’una furgoneta que ens portarà, per un preu acceptable i en menys de mitja hora, on haviem deixat el cotxe.