divendres, 9 de maig del 2008

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA (Jn 21, 15-19)



“Vine amb mi” (Jn 21, 19)
Divendres, 9 de maig de 2008

La lectura d’avui és d’aquelles que no deixa indiferent. Hom es posa en la pell de Pere i pensa: “Ui, la que em caurà!”. Pere ha negat el Senyor, i aquest fet l’ha plorat, ho sabem per l’Evangeli de Lluc (Lc 22, 60-62), “amargament”.


Ara, Pere es retroba amb el Senyor ressuscitat i, en acabar de menjar plegats, Jesús comença interpel·lant-lo. I no ho fa amb preguntes directes de retret com ara “com és que em vas negar?” o “quina mena de deixeble, ets tu?”, sinó amb un inesperat “m’estimes?”. No sé vosaltres, però jo, de Pere, estaria amb un nus al coll.


Però, jo no voldria concentrar-me tant en Pere, com per oblidar el context on es dóna aquesta conversa de Jesús amb l’Apòstol: un àpat que recorda molt l’Eucaristia que estem celebrant. Eucaristia, en aquest temps de Pasqua, a tocar de la Pentecosta, que ens torna a posar cara a cara, també a nosaltres, amb el Crist mort, ressuscitat i pujat als cels.


En l’Evangeli de Joan, totes les aparicions de Jesús ressuscitat es donen dins d’un àpat que recorda l’Eucaristia. Jesús sempre s’apareix quan la comunitat està reunida, ja sigui celebrant la fracció del pa o, com en aquest capítol 21 de Joan, essent el mateix Jesús qui suscita el fet de menjar plegats, com recordant-nos que és sempre Ell qui ens convoca i ens convida a menjar plegats tots els germans i germanes amb Ell.


Crec que és per això que podem aprofundir en el text, i no quedar-nos només com si les paraules que Jesús adreça a Pere fossin sols per a ell. Són també paraules adreçades a nosaltres.

Per això crec que, avui, acabada l’Eucaristia, si parem bé l’orella, escoltarem també Jesús fent-nos tres cops la mateixa pregunta: “M’estimes?”.


Un “m’estimes” que vol sonar, no com un retret a les nostres mancances, sinó com una invitació al perdó, a començar de bell nou des de la pedra dels nostres ensopecs (com Pere després de negar el Mestre tres cops).


Un “m’estimes” que ens convida a no restar amb les mans plegades, sinó a posar mans a l’obra pel Regne, cadascú en la nostra parcel·la d’acció o feina (com Pere posà tanta cura per l’Església).

Un “m’estimes” que pot ser una crida a anar més enllà de les nostres soles forces, a saber entomar circumstàncies difícils tot seguint Jesús dia a dia (com Pere i d’altres arribaren a donar la vida pel Crist). I així, potser, si encara afinem més l’oïda, podrem escoltar, adreçades íntimament a cadascú de nosaltres, les mateixes paraules donades a Pere, estímul per a seguir endavant: “Vine amb mi”.