Igual que la solemnitat de l’Ascensió, la festa de Corpus Christi se celebra, en la Custòdia llatina de Terra Santa, en dijous. Aquest dia som en plena expedició arqueològica per la Jordània, concretament a Madaba. Com es tracta d’un grup majoritàriament catòlic, guiat pels frares dominics de l’École Biblique et Arqueologique Française, fem un forat en el programa i busquem un espai per a celebrar l’eucaristia “comme il faut” (el grup és de parla francesa).
Madaba és una ciutat petita i agradable, situada en el centre de Jordània, a mitja hora en cotxe de la capital Aman, a prop de llocs com la muntanya del Nebo, Maqueront, el Mar Mort. Els seus habitants són majoritàriament cristians aplegats al voltant de l’església llatina, l’església greco-ortodoxa i l’església evangèlica metodista.
Madaba és anomenada la ciutat dels mosaics per les importants descobertes de finíssims mosaics bizantins emplaçats en cases i en esglésies. El mosaic més destacat es troba dins l’església greco-ortodoxa de sant Jordi. És l’anomenat Mapa de Madaba, datat del segle VI, on apareix dibuixat i amb noms, un mapa del Pròxim Orient bizantí que va des de la Jordània fins a Egipte. Al bell mig del mapa llueix, per la seva dimensió, la ciutat de Jerusalem amb el detall de les seves principals esglésies caracteritzades en color vermell.
Nosaltres anem a celebrar l’eucaristia a l’església llatina, situada a cinc minuts d’aquesta església greco-ortodoxa. Som en ple barri cristià. Ens espera el vicari, una monja i un grup d’alumnes adolescents de l’escola parroquial que s’afegiran a la celebració.
Catòlics jordans i el nostre grup arqueològic format per catòlics francesos, italians, polonesos, etiòpics, brasilers, espanyols, beninesos, suissos, xinesos i catalans, celebrem reposadament i solemnement l’eucaristia. Una notable diversitat cultural i lingüística aplegada, en la fe, al voltant del Cos i de la Sang de Crist. La cura senzilla i ben feta de cadascun dels detalls de la celebració fa que tots sortim serenament contents.
Una foto de tot el grup davant l’entrada de l’església queda com a record d’una festa del Corpus celebrada en un indret de la Jordània on la presència cristiana es remunta, com a mínim, al segle V. Els rostres, majoritàriament joves i de diferents colors, són un signe de la discreta, real i multiforme vitalitat de l’Església.
Madaba és una ciutat petita i agradable, situada en el centre de Jordània, a mitja hora en cotxe de la capital Aman, a prop de llocs com la muntanya del Nebo, Maqueront, el Mar Mort. Els seus habitants són majoritàriament cristians aplegats al voltant de l’església llatina, l’església greco-ortodoxa i l’església evangèlica metodista.
Madaba és anomenada la ciutat dels mosaics per les importants descobertes de finíssims mosaics bizantins emplaçats en cases i en esglésies. El mosaic més destacat es troba dins l’església greco-ortodoxa de sant Jordi. És l’anomenat Mapa de Madaba, datat del segle VI, on apareix dibuixat i amb noms, un mapa del Pròxim Orient bizantí que va des de la Jordània fins a Egipte. Al bell mig del mapa llueix, per la seva dimensió, la ciutat de Jerusalem amb el detall de les seves principals esglésies caracteritzades en color vermell.
Nosaltres anem a celebrar l’eucaristia a l’església llatina, situada a cinc minuts d’aquesta església greco-ortodoxa. Som en ple barri cristià. Ens espera el vicari, una monja i un grup d’alumnes adolescents de l’escola parroquial que s’afegiran a la celebració.
Catòlics jordans i el nostre grup arqueològic format per catòlics francesos, italians, polonesos, etiòpics, brasilers, espanyols, beninesos, suissos, xinesos i catalans, celebrem reposadament i solemnement l’eucaristia. Una notable diversitat cultural i lingüística aplegada, en la fe, al voltant del Cos i de la Sang de Crist. La cura senzilla i ben feta de cadascun dels detalls de la celebració fa que tots sortim serenament contents.Una foto de tot el grup davant l’entrada de l’església queda com a record d’una festa del Corpus celebrada en un indret de la Jordània on la presència cristiana es remunta, com a mínim, al segle V. Els rostres, majoritàriament joves i de diferents colors, són un signe de la discreta, real i multiforme vitalitat de l’Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada