Mirem de bon matí per la finestra de sempre, la que ens ofereix, imprevisiblement, espectacles visuals. Hem pogut contemplar, un cop més, els colors de l’albada assaborits el primer matí a Jerusalem. També, un parell de dies, extranyament sense calitxa, hem distingit amb suficient claredat les muntayes de Jordània, les que es veuen des del Mar Mort. Aquesta imatge, que ens semblava només observable en panoràmiques aèries, ha esdevingut una realitat als nostres ulls, i a peu pla.Però el més evocador ha succeït aquesta darrera setmana, algun minut abans o després de tres quarts de sis. Ho hem vist dues vegades. És el moment en què el sol comença a aparèixer darrera la muntanya de les Oliveres, al cim de la qual hi ha el poble de Betfagué, citat en els evangelis com el poble on Jesús, muntant un pollí, baixà la muntaya aclamat com el Messies per la multitud.
L’astre fa el seu curs inexorable i en pocs moment ja hi ha mig disc solar que sobresurt damunt la silueta de la muntanya. Però el més bell és que el sol surt exàctament paral.lel i enganxat al campanar de l’església de Betfagué, talment com si estigués pujant, decidit i trapella, a coronar la seva torre. Expectants i encuriosits, resseguim atentament l’ascensió del sol, aguaitant la maniobra final. Però instants abans de començar a resseguir el tram piramidal i d’emplaçar-se, solemne i triomfant, al seu damunt, el disc solar ha sortit sencer, perdent immediatament la seva forma, convertint-se en una explosió de llum que ho ha difuminat tot. Podrà algun dia, mantenir la seva forma rodona, i coronar la torre del campanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada