Són les quatre. La sala gòtica del Cenacle és plena de gom a gom. Religiosos/es i laics/ques de múltiples congregacions i països superen, i de llarg, la descripció de països que fan els Fets dels Apòstols el dia de la Pentecosta (Ac 2, 9-11). Entremig, una discretíssima pentecosta caputxina: 3 italians, un austríac, un romanès i un català. Novament, sóc el caputxí més ancià!Sentim el soroll dels ceptres dels kawas picant fort a terra i obrint la processó de frares franciscans que precedèixen, aquell dia, al custodi de Terra Santa, solemnement revestit amb capa pluvial i mitra vermelles. Tota l’assemblea, com sempre, dreta tota l’estona, comença a cantar un Al.leluia. El custodi porta una mena de setrill daurat amb aigua perfumada que va vessant sobre els palmells de les mans dels qui són a prop i que, tot seguit, freguen amb les mans més properes perfumant, en breus moments, tota la sala.
La cerimònia és íntegrament cantada en gregorià, iniciada amb l’himne del “Veni Creator” i acabada amb el cant del “Regina caeli”. El comiat és cantat amb el doble al.leluia, un comiat també del temps pasqual. Les pregàries s’han fet en àrab, hebreu, italià, alemany, anglès, castellà, francès i polonès. El pare nostre cadascú l’ha fet en la seva llengua, però ha servit per adonar-se que hi havia molts polonesos, o si més no, eren els qui resaven més fort. Ha estat una cerimònia diferent a la d’ahir a la nit al terrat. Si ahir fèiem una pregària íntima, contemplativa, natural i propera, avui participàvem en una pregària pública, vibrant, testimonial, solemne, plural, participada. Dues maneres igualment vàlides d’assaborir la pregària.
Acabada la cerimònia, tothom estava convidat a un refresc al “Cenacolino”, l’espai que els franciscans tenen al costat del Cenacle. Han deixat obert l’accés –habitualment tancat- al que pròpiament correspondria a la “sala alta” que parla l’evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols, just al damunt de l’actual sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David. Un servidor mai havia entrat, i allí ens hem dirigit amb els altres caputxins. Tot i estar a un nivell més alt, aquell espai correspon en la seva vessant nord, sud i est, amb les restes de la sinagoga judeocristina de finals del segle I, un recinte que tindria una llargada d’uns 10’5 metres. Una nova comprovació que ens ha ajudat a situar-nos, una mica millor, en aquest complicat edifici on hi ha, barrejades, edificacions de l’època romana, bizantina, creuada i sarraïna. Quan arribem al "Cenacolino" el refresc ja ha "volat", però ha valgut la pena perdre'l.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada