Luca, el guardià del convent, proposa d’anar al terrat del Cenacle, la vigília de la Pentecosta, a celebrar una vetlla de pregària. Acceptem amb gust per tractar-se del lloc on, segons el Nou Testament i la primitiva tradició cristiana, els deixebles experimentaren la vinguda de l’Esperit Sant.
El que avui visitem i anomenem Cenacle és el lloc on, a finals del segle I, ja hi hauria una sinagoga judeocristiana on la primitiva comunitat de Jerusalem es trobava per a commemorar, especialment, les aparicions del Ressuscitat i la vinguda de l’Esperit Sant, i, algun segle després, l’Última Cena.
L’evangeli de Lluc parla d’una “sala alta” (Lc 22,12) on Jesús celebrà el darrer sopar. El mateix Lluc explica, als Fets dels Apòstols, que els deixebles es reunien en una “sala alta” (Ac 1,13), “el mateix lloc” on experimentaren la vinguda de l’Esperit Sant (Ac 2,1). Podem deduir que es tractaria de la mateixa sala.
La pelegrina Egèria parla, l’any 384, d’una església a Sió. Ciril de Jerusalem, també al segle IV, l’anomena “l’església superior dels apòstols”. A finals del segle IV l’església és ampliada i convertida en “l’Agia Sion”, una edificació de 55x34 metres, qualificada com la “Mare de totes les esglésies”. Els creuats van refer l’església, destruïda l'any 1009, i li posaren el nom de “Santa Maria de la Muntanya de Sió”. Tenia 72x36 metres i contenia, en cada extrem de la nau, la “sala superior” (Cenacle) i el lloc de la Dormició de Maria. Fou destruida per Saladí i convertida en mesquita.
Les vicissituds històriques fan que aquest indret sigui, avui dia, propietat de l’Estat d’Israel. Malgrat es conserven clarament restes de l’edificació judeocristiana del segle I, l’espai està molt retocat. Actualment és una sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David i, al damunt, hi ha la sala d’estil gòtic que els pelegrins cristians visiten com el Cenacle. L’escala d’accés al terrat de l’edificació és sempre oberta, i a quarts de nou de la nit, quan hi arribem, l’espai està silenciós i tranquil. Només se sent algun lleu soroll de les yeshivàs -escoles rabíniques- dels costats. La panoràmica, en totes direccions, que ofereix el terrat, és un primer signe de la capacitat d’irradiació de l’Esperit.
No fa fred, però fa fresca. El cel és prou clar com per a veure algunes estrelles. A l’oest hi ha la resplandor de la lluna en fase creixent, situada entremig de la vertical del campanar armeni i de l’església llatina de la Dormició, que apareixen elegants, lluents, propers. També sota la vertical de la lluna hi ha, en un cantó del terrat on som, un antic minaret que, amb les escoles rabíniques del costat expressen, silenciosament, una ignorada pentecosta religiosa.
Asseguts a terra, comencem la vetlla. Portem les lectures però cap llanterna per a llegir. Fa massa vent per encendre les candeles. Un servidor, porta un bolígraf amb una petita llum incorporada, regal de Marduix titelles pel seu 30è aniversari, i que en Xavier Pineda m’havia deixat. Amb aquesta llum blava, petita però suficient, sortim del pas.
De cop i volta comencen a sonar, solemnes, les campanes de l’església de la Dormició. Les tenim ben bé a tocar. Els benedictins alemanys, els custodis d’aquest espai, deuen tocar a Completes, la darrera pregària del dia. El so és enèrgic, vibrant, bell, amb una ressonància densa que es fa agradable a l’oida i estimulant a l’esperit. Callem i escoltem. El so de les campanes, com l’Esperit, irromp d’imprevist i acapara l’atenció.
Llegim les lectures, els salms, les oracions, il.luminats per la tènue llum blavosa del bolígraf que ens anem passant. Acabem cantant. Tot ha estat normal, senzill, gens espectacular, sense cap cosa extraordinària. Em tornen el bolígraf que s'ha convertit, discretament, en el signe més expressiu del que hem estat celebrant. Les flames de foc citades en els Fets dels Apòstols s’han convertit, aquesta nit, en una llum discreta de bolígraf que ens hem anat passant i que ens ha il.luminat, suficientment i personalment, a cadascun de nosaltres en bé de tots.
El que avui visitem i anomenem Cenacle és el lloc on, a finals del segle I, ja hi hauria una sinagoga judeocristiana on la primitiva comunitat de Jerusalem es trobava per a commemorar, especialment, les aparicions del Ressuscitat i la vinguda de l’Esperit Sant, i, algun segle després, l’Última Cena.
L’evangeli de Lluc parla d’una “sala alta” (Lc 22,12) on Jesús celebrà el darrer sopar. El mateix Lluc explica, als Fets dels Apòstols, que els deixebles es reunien en una “sala alta” (Ac 1,13), “el mateix lloc” on experimentaren la vinguda de l’Esperit Sant (Ac 2,1). Podem deduir que es tractaria de la mateixa sala.
La pelegrina Egèria parla, l’any 384, d’una església a Sió. Ciril de Jerusalem, també al segle IV, l’anomena “l’església superior dels apòstols”. A finals del segle IV l’església és ampliada i convertida en “l’Agia Sion”, una edificació de 55x34 metres, qualificada com la “Mare de totes les esglésies”. Els creuats van refer l’església, destruïda l'any 1009, i li posaren el nom de “Santa Maria de la Muntanya de Sió”. Tenia 72x36 metres i contenia, en cada extrem de la nau, la “sala superior” (Cenacle) i el lloc de la Dormició de Maria. Fou destruida per Saladí i convertida en mesquita.
Les vicissituds històriques fan que aquest indret sigui, avui dia, propietat de l’Estat d’Israel. Malgrat es conserven clarament restes de l’edificació judeocristiana del segle I, l’espai està molt retocat. Actualment és una sinagoga-santuari on hi ha la tomba del rei David i, al damunt, hi ha la sala d’estil gòtic que els pelegrins cristians visiten com el Cenacle. L’escala d’accés al terrat de l’edificació és sempre oberta, i a quarts de nou de la nit, quan hi arribem, l’espai està silenciós i tranquil. Només se sent algun lleu soroll de les yeshivàs -escoles rabíniques- dels costats. La panoràmica, en totes direccions, que ofereix el terrat, és un primer signe de la capacitat d’irradiació de l’Esperit.
No fa fred, però fa fresca. El cel és prou clar com per a veure algunes estrelles. A l’oest hi ha la resplandor de la lluna en fase creixent, situada entremig de la vertical del campanar armeni i de l’església llatina de la Dormició, que apareixen elegants, lluents, propers. També sota la vertical de la lluna hi ha, en un cantó del terrat on som, un antic minaret que, amb les escoles rabíniques del costat expressen, silenciosament, una ignorada pentecosta religiosa.
Asseguts a terra, comencem la vetlla. Portem les lectures però cap llanterna per a llegir. Fa massa vent per encendre les candeles. Un servidor, porta un bolígraf amb una petita llum incorporada, regal de Marduix titelles pel seu 30è aniversari, i que en Xavier Pineda m’havia deixat. Amb aquesta llum blava, petita però suficient, sortim del pas.
De cop i volta comencen a sonar, solemnes, les campanes de l’església de la Dormició. Les tenim ben bé a tocar. Els benedictins alemanys, els custodis d’aquest espai, deuen tocar a Completes, la darrera pregària del dia. El so és enèrgic, vibrant, bell, amb una ressonància densa que es fa agradable a l’oida i estimulant a l’esperit. Callem i escoltem. El so de les campanes, com l’Esperit, irromp d’imprevist i acapara l’atenció.
Llegim les lectures, els salms, les oracions, il.luminats per la tènue llum blavosa del bolígraf que ens anem passant. Acabem cantant. Tot ha estat normal, senzill, gens espectacular, sense cap cosa extraordinària. Em tornen el bolígraf que s'ha convertit, discretament, en el signe més expressiu del que hem estat celebrant. Les flames de foc citades en els Fets dels Apòstols s’han convertit, aquesta nit, en una llum discreta de bolígraf que ens hem anat passant i que ens ha il.luminat, suficientment i personalment, a cadascun de nosaltres en bé de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada