Vespres de la Trinitat (Cròniques jerosolimitanes 15)

Dissabte a les cinc de la tarda. Comencen les Vespres a la catedral ortodoxa russa de la Santíssima Trinitat. L’edifici està situat extramurs, a prop de la Porta Nova, que té aquest nom perquè va ser oberta l’any 1898 a fi que els cristians russos d’aquest barri (Russian Compound) accedíssin fàcilment al Sant Sepulcre.

Davant l’entrada de la catedral hi ha un autocar de pelegrins russos baixant ordenadament, aturant-se amb devoció davant la porta d’accés, fent pausament tres vegades el senyal de la creu. Un servidor, espiritualment avergonyit per aquesta delicadesa i reverència al sagrat, s’atura un moment i també es “prepara” a entrar. Els pelegrins russos han convertit l’entrada de la catedral en un improvisat atri imaginari.

El vestíbul d’accés, petit i discret, té a la dreta una gran taula amb fulls de paper i bolígrafs on, asseguts, els fidels escriuren les seves pregàries que són recollides i lliurades a un diaca que les va portant dins l’iconostasi, damunt l’altar.

L’interior de la catedral, restaurat fa poquíssims anys, és digne, lluent i ben cuidat. Al cor alt les monges ja estan cantant. Com és habitual en les esglésies ortodoxes, no hi ha bancs per seure, sols en les parets de les dues petites naus laterals.

En la nau central, abans d’arribar al creuer que separa l’iconostasi, hi ha un faristol amb una icona de Jesús Ressuscitat; als costats dos rams de flors, discrets i elegants, que recorden que és Pasqua. Els fidels s’adrecen a la icona, amb prèvies i repetides senyals de la creu, hi posen el front al damunt i la besen, amb posteriors i repetides senyals de la creu. Darrera la icona, hi ha el portacandeles on, seguint l’altra tradició dels ortodoxos, els fidels dipositen les seves pregàries en forma de candeles enceses.

Ambientats per aquesta escenografia anem prenent consciència, de forma encadenada, que l’església ortodoxa està en ple període pasqual, que els catòlics avui celebrem la vigília de la Santíssima Trinitat i que, casualment, ens trobem a la catedral amb aquest mateix nom. Una inesperada, involuntària i providencial coincidència.

Ens ha portat a participar a les Vespres el desig d’escoltar les veus del petit cor de monges que responen les intervencions del diaca o del prevere pertinent. Són veus joves, fresques, netíssimes, dolçament vibrants, espiritualment seductores. Contrasten amb els tons solemnes i greus de les veus masculines. Les respostes cantades de les monges, fetes a diferents veus, queden intencionadament sostingudes, com si restéssin flotant en l’atmosfera de l’església, ajudant amb molta facilitat a la pregària i a la interiorització.

Una de les vegades que s’obren les portes de l’iconostasi i s’encenen totes les llums de l’església surten, en processó i amb solemnes capes pluvials, els ministres que participen en la celebració. Deuen ser uns vint. Encapçala la processó, imaginem que el patriarca rus de Jerusalem, acompanyat de tres bisbes que també porten la mitra rodona decorada amb esmalts del Crist i de la Verge i amb incrustacions de pedres. Els segueixen els preveres, alguns d’ells pelegrins que s’han afegit a la celebració amb els seus grups. S’aturen al bell mig de la nau central i el patriarca puja damunt un discret empostissat cobert amb una estora vermella.

La processó precedeix el més important i solemne, el leccionari cobert amb unes planxes platejades i amb inscripcions. Ben enlairat, és portat per un diaca i obert davant el patriarca que en lloc de llegir-lo, el canta, beneïnt abans i després el poble. Deduïm que es tracta de l’evangeli de l’aparició del Ressuscitat a les dones, perquè sols hem entès aquests noms.

Com a cloenda de la celebració, s’organiza la processó de comiat, on els preveres, primer, van a besar el leccionari que ha estat col.locat en el lloc de la icona de la resurrecció. Tot seguit, s’adreçen al patriarca que, amb un pinzell a la mà dreta, sucat dins d’una copa amb oli perfumat, ungeix el front de cadascú dibuixant-hi el senyal de la creu. Un cop ungit, tothom besa el dors de la mà del patriarca. Seguidament, ens hi afegim els fidels.

Sortim de l’església respirant el perfum de la unció al front. Fem el camí de retorn pel carrer Eliseu. Són dos quarts de set de la tarda, el moment en què, molts jueus i jueves ortodoxes van, per aquest carrer, camí al Mur de les Lamentacions per festejar el final del Shabat. Ells baixen cap a la Porta de Jaffa, un servidor gira cap a Mamila i el carrer Rei David. Segons per on bufi el vent, la fragància del perfum impregat al front ens arriba amb més o menys nitidesa. És perfum del Pare, perfum del Fill, perfum de l’Esperit Sant. Amén!