Pilot automàtic

 Fa poc hi hagut el primer accident mortal en un automòbil conduït amb pilot automàtic. El cotxe anava a gran velocitat i va xocar amb un camió que havia fet una maniobra estranya. El pilot automàtic va mal interpretar-la i va fer que l’automòbil acabés estavellant-se darrera del camió. Mentrestant l’ocupant, totalment despreocupat de la conducció, estava veient la pel·lícula de Harry Potter, totalment refiat de les possibilitats de la conducció automàtica del vehicle.

Un periodista recordava dues frases del film de Harry Potter que contradeien precisament el que feia  l’ocupant (no conductor) del cotxe. La primera era: “no és bo deixar-se arrossegar pels somnis i oblidar-se de viure”. La segona frase era: “És l’hora de triar entre el que és fàcil i el que és correcte”.

I, certament, quan vivim massa submergits en el nostre món, pendents de les nostres pròpies pel·lícules,  la nostra vida la sentim més segura, més coneguda, però podem oblidar-nos de viure, perquè viure, en un dels sentits més genuïns, vol dir decidir. I cal decidir, no escollint el més fàcil, sinó allò que és correcte. I això no es pot delegar a un pilot automàtic, ni a les enquestes o sota la pressió del que diran. Cal deixar de mirar les nostres pròpies pel·lícules i agafar el volant de les nostres vides. I és això el que categòricament diu Jesús per dues vegades en el text de l’Evangeli d’avui: “Has respost bé: fes-ho així i viuràs”. I al final de la paràbola del bon samarità torna a dir: “Doncs tu fes igual”.

Cal deixar les nostres pel·lícules i agafar el volant i mirar al davant. El cotxe cal que el portis tu. Però les conseqüències poden afectar, i molt seriosament, als altres, tant el que fas, com el que no fas. Tant el sacerdot com el levita tenien posat el pilot automàtic. Estaven tancats en ells mateixos i veien les seves pròpies pel·lícules. Un ferit  a prop del camí dóna peu a tota classe de pel·lícules, que, ara, fins i tot tenen versió a les xarxes i al cine: “Pot ser una emboscada”, “pot ser que m’encomani alguna malaltia”, “ara no puc: tinc el temps molt just”.

Però sonen amb força les paraules del Mestre: “tu fes igual”. Fes igual que el Mestre, que el bon Samarità en majúscula. Fes igual que Jesús, que és el qui s’ha aturat al meu costat i ha guarit les meves malalties, com diu el prefaci que avui resarem: “ha vessat sobre les nostres ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança”.

Per això les seves paraules sonen no simplement com un imperatiu moral, sinó com una promesa de vida. Jesús li diu al fariseu que faci igual; però primerament li havia dit que aquí hi ha la vida. Li diu: “fes-ho i viuràs”.  Ell que, com diu Pau, és imatge del Déu invisible, és la plenitud de tot el que existeix. Per Ell s’ha reconciliat tot l’univers. Ell és la vida. La nostra vida.

No és bo deixar-se arrossegar pels somnis, per les pel·lícules que ens muntem. Cal escollir entre el que és fàcil i el que cal fer. Cal escollir Aquell que ens ha escollit. Cal aturar-se a la vora del camí per guarir Aquell que és la medecina dels nostres mals. El qui és la font de la vida.

Solidaritat o propaganda?

A mitjans de juny, Bill Gates va anunciar des del pis 68è d’una torre de Manhattan la donació de 100.000 pollastres per combatre la pobresa. Gestos com aquest no són estranys entre els personatges més rics del planeta, les grans empreses, la banca o els polítics i no hi saps veure on comença el sentit de solidaritat, l’extravagància, el màrqueting o el desig de dominar i fer callar les organitzacions  humanitàries.

De fet el papa Francesc, per aquelles mateixes dates, es va assabentar que una organització que ell va fundar a favor dels desvalguts quan era arquebisbe de Buenos Aires havia rebut una forta suma provinent d’un ric propietari argentí que, a la vegada, estava posat en el món de la política. El papa va reaccionar immediatament i va telefonar al director d’aquella organització dient-li que immediatament tornés aquells diners. El missatge de Jesús no va per aquests camins d’anar a la recerca de quantioses donacions. Vol, això sí, una Església a favor dels pobres; però una Església pobra a favor dels pobres.

És  Jesús qui envia els seus deixebles. Els cristians ens hem de sentir enviats per Jesús, no anem en nom de cap altre. Com menys lligats a altres interessos, millor. Hem d’experimentar i viure que Ell ens envia i ens sosté i no quedar presoners dels grans d’aquest món, siguin polítics, empreses o bancs. No esdevenir publicitat per a ningú. És Jesús que ens envia: ens envia a nosaltres, a tu, a mi.

I ens envia amb l’esperit de les benaurances: “Benaurats els pobres en l’esperit; d’ells és el Regne de Déu”. Per això ens envia pobres, sense bossa pel camí, ni sarró ni calçat. Ens envia sense grans paraments, amb pobresa i senzillesa. A la muntanya de les benaurances, Jesús també va dir “benaurats els qui posen pau; seran anomenats fills de Déu.” És a dir, som enviats com a portadors de pau. Diu Jesús: “Quan entreu en una casa digueu primer: pau en aquesta casa!”  I, encara més, demana estimar els enemics. Per això, conscient dels perills, ens envia com anyells enmig de llops, però sense armes, sense bastó.  “Benaurats els compassius, Déu els compadirà”. Per això, com la mà estesa de Jesús, ens envia a guarir, ens envia per consolar: “com una mare consola el seu fill, a Jerusalem sereu consolats”, diu Isaïes. “Benaurats vosaltres quan us ofendran i perseguiran per causa meva”: la dificultat de seguir Jesús ja la preveia ell mateix i volia que en fóssim conscients des del començament.

No partim del nostre esforç, ni de la seguretat d’una subvenció, o el recolzament i influència dels poderosos. Normalment és al contrari. Ni tan sols cal partir d’un programa ben fet i planificat, sinó d’un fet que ja ha succeït. Com diu sant Pau: “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. És el que anuncien els deixebles: “El Regne de Déu és a prop vostre”. Per això, malgrat que nosaltres ho diem molt, Jesús no ens envia a sembrar sinó a segar, en una collita abundant. La collita és abundant! Ja hi és! És el que diu Jesús: “Hi ha molt per segar”. Aquesta és la gran conversió que ens demana l’Evangeli: passar de ser sembradors a segadors. Ens cal demanar uns ulls que ens facin veure una collita abundant allà on nosaltres veiem terra deserta i seca on cal sembrar amb molt d’esforç.

Hem de superar les grans visions de les estadístiques, les grans inversions, els grans mitjans i fixar-nos en aquell que tenim al davant. Obrir els ulls i veure la gran collita. I el que la nova creació ens demana és certament donar, però sobretot donar-nos. I, encara més, saber acollir des de la nostra pobresa el Regne que és a prop nostre que és en la persona de Jesús. Ell és el Regne. En Ell s’acompleix tot el que podem desitjar. “Ell és la nostra alegria, com diu el salm. Ell és qui ens dóna els ulls nous que ens fan veure com de gran és la collita i ens ensenyar a segar, a collir per arreplegar en Ell la nova Jerusalem on brolla com un riu el consol maternal de Déu.

    

DEIXAR-HO TOT PER SEGUIR EL MESTRE

Dilluns, 11 de juliol de 2016

Sant Benet, abat, patró d’Europa

Pr 2, 1-9/Sl 33/Mt 19, 27-29

Hi hagué un baró de vida venerable, beneït per gràcia i de nom Benet, dotat des d'infant d'un seny d'ancià. Efectivament, anticipant-se pels seus costums a l'edat, mai no va lliurar el seu esperit als plaers, sinó que, vivint encara en aquesta terra i podent gaudir lliurement dels béns temporals, menyspreà el món amb les seves flors, com si estigués marcit. Així comença sant Gregori el Gran a parlar-nos de la vida de sant Benet. I així comença sant Benet a complir l'Evangeli que l'Església ens proposa avui en la seva festa: deixar-ho tot per seguir el Mestre.

Aquest seguir el Mestre significà per a Benet un camí, un èxode, que és el mateix que se’ns proposa de fer avui a tots nosaltres. Perquè seguir Jesús, orientar les nostres vides vers Ell, sortir de nosaltres mateixos vers Déu, no és cosa només de monjos, de consagrats, és de tots aquells que hem estat revestits de Crist pel nostre baptisme.

Aquest orientar-se vers Crist pot començar amb una pregunta innocent, com la feta per un nen, encara que siguin d’aquelles que acostumen a posar nerviosos els pares i els fan dir: Nen, ara no toca. Com la pregunta de Pere avui a l’Evangeli, que una mica ens fa posar vermells a tots quan demana: Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós. ¿Què ens tocarà? Perquè un pensa: Home, Pere, dissimula una mica, que ens fas aparèixer com a interessats només per la recompensa!! Però fins i tot aquesta pregunta, per poc diplomàtica que ens pugui semblar, obté la seva resposta de Jesús, qui l’accepta com a pregunta dirigida a cercar el millor de Déu i de nosaltres mateixos: la vida eterna, que és comunió amb la Trinitat i els sants; i allò que pot fer de nosaltres veritables fills i filles de Déu, que és esdevenir constructors de comunió entre els homes del nostre món. Per això, si als Dotze se’ls fa la promesa concreta d’asseure’s en dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel quan el món renaixerà i el Fill de l’home s’asseurà gloriós al seu tron, Jesús hi afegeix pensant, crec, en tots nosaltres: I tothom qui pel meu nom ha deixat cases, germans i germanes, pare i mare, fills o camps, en rebrà molt més i posseirà la vida eterna.

Aquest orientar-se vers Crist, a més de poder començar amb una pregunta innocent, feta des del fons de cor, cercant la veritat, demana també unes actituds i un compromís de contínua recerca que vénen suggerits pels verbs que apareixen en la primera lectura: si aculls el que jo et dic i guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes atentament la saviesa i el teu cor és amatent a atendre, si crides la intel·ligència i la invites a venir, si la busques com si fos plata i et deleixes per ella com pels tresors amagats, comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu.

És per això que durant segles i segles monjos i monges benedictins han fet de la seva vida una vida de recerca de Déu per mitjà de la pregària i el treball, fent de totes dues coses una litúrgia contínua de lloança a Déu i han fet també de la lectura de la Paraula de Déu una meditació, un rumiar, un digerir la Paraula per fer-la baixar al cor per convertir-se, des d’allà, en obres que proclamin als quatre vents que n’és de bo el Senyor.

Esperonats avui per l’exemple de sant Benet i de tants germans i germanes benedictins, demanem al Senyor en aquesta Eucaristia que no oblidem les nostres arrels cristianes i que tota la nostra vida sigui un continu anar deixant-ho tot per seguir el Mestre.

Qui són els altres per a mi? (Diumenge 15)

Brillant la síntesi que el mestre de la Llei fa de la Torà en l'episodi de l'evangeli. Per un costat emfatitza la preeminència divina: "Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament". És un frase extreta del credo del judaisme que trobem en el llibre del Deuteronomi i que forma part del "Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és u". Però el mestre de Llei no oblida les relacions humanes i cita un verset del llibre del Levític, de l'anomenat Codi de Santedat: "Estima els altres com a tu mateix". Insistim, una síntesi brillant de la Llei de Moisès: primer la dimensió vertical de la fe en Déu, i segon la dimensió horitzontal de sol·licitud pels altres.

Però tan destacable com la síntesi ho és la pregunta que afegeix el mestre de la Llei: "Per a mi ¿qui són aquest altres?". La pregunta és molt incisiva, perquè el mestre de la Llei demana a Jesús que interpreti la frase del Levític "Estima els altres com a tu mateix". "Els altres" ¿són només els qui formen el poble d'Israel, o es refereix també als estrangers que hi ha enmig nostre? S'ha d'entendre "els altres" en sentit restringit o en sentit ample? Aquesta seria, més detalladament, la pregunta del mestre de la Llei. La resposta de Jesús, amb la paràbola del bon samarità és ben eloqüent: "els altres" són també els estrangers, no únicament els nacionals.

Aquest qüestionament del mestre de la Llei travessa espai i temps, i podem posar-lo directament en els nostres llavis: ¿qui són aquest altres que he d'estimar com a mi mateix? La resposta segueix essent evident: els estrangers, els immigrats, els indocumentats. Però la realitat segueix posant-nos en evidència, perquè "els altres" a qui estimo com a mi mateix són en el fons els més propers. Després hi ha "uns altres" que passaré de llarg com fan el sacerdot i el levita de la paràbola, o que ajudaré si estan necessitats però sense preocupar-me en excés, o procurant que no afecti en la meva vida.

El llibre del Levític és molt eloqüent amb el seu missatge: els estrangers són també els altres a estimar com si fossin dels meus. La tradició jueva esquivava la radicalitat d'aquest missatge discutint el sentit de l'expressió "els altres". Jesús no posa sordina al missatge del Levític, i els cristians defensem aquesta universalitat mentre l'estranger no estigui massa a prop o no em dugi massa maldecaps. La pregunta ¿Qui són els altres per a mi? segueix més viva que mai a casa nostra i a Europa. La mare Teresa de Calcuta, fidel al missatge de Jesús i del Levític deia: "Hem d'estimar fins al punt que ens faci mal".

ATENCIÓ A LES LLISTES

Dimecres, 6 de juliol de 2016

Os 10, 1-3.7-8.12/Sl 104/Mt 10, 1-7

Quin rotllo, podem pensar fàcilment quan, en la nostra lectura de l’Evangeli d’avui, o de qualsevol altre llibre de la Bíblia, trobem aquestes llistes de noms. Diem quin rotllo, perquè sovint no entenem el perquè d’aquestes llistes, perquè uns cops són noms raríssims i d’altres, com avui, potser ja massa coneguts.

Però, sovint, si no ens deixem vèncer per aquest primer impuls, potser podem veure les coses d’una altra manera i aleshores sortir-ne amb una conclusió ben diferent. Repassem un moment, si no us fa res, aquesta llista de noms que tenim en l’Evangeli d’avui. El primer que sorprèn és el fet que d’aquests dotze en tenim el nom, fins i tot el sobrenom en què uns pocs eren coneguts i d’alguns, a més a més, alguna característica de tipus personal. De Simó sabem que tenia el sobrenom de Pere, i és anomenat en primer lloc (tot i que després, quan veiem les coses que diu i fa pensem si no s’han equivocat en posar-lo com a “cap de llista”). També sabem que tenia un germà que es deia Andreu. Pel mateix Evangeli sabem que eren pescadors com també ho foren Jaume i Joan, també germans, fills de Zebedeu (el fet de nomenar el pare fa pensar que els primers destinataris en escoltar aquesta llista els podien reconèixer amb facilitat, els de cal Zebedeu, diríem nosaltres). De Mateu se’ns recorda el seu passat, però no se’ns recorda perquè el menystinguem, sinó perquè en donem gràcies tot lloant el poder de Déu que pot canviar el cor de les persones i fer d’un col·laboracionista amb l’invasor romà que extorsionava els seus compatriotes un home que ho deixà tot per seguir Jesús. També apareix un altre Simó, zelota. D’aquest no s’amaga el passat terrorista. Naturalment no podem saber si mai no va matar algun romà, però sí almenys que estava disposat a fer-ho en nom de Déu (que Déu n’hi do) abans de ser cridat per Jesús al cercle dels Dotze. I el llistat no amaga tampoc l’ovella negra de la família: Judes, el traïdor.

I aquí estem, davant d’aquesta llista. Sorprèn que aquests siguin els escollits a dit per Jesús, Ell que els coneixia tan bé. Un no pensaria que figuressin ni com la plantilla directiva d’una empresa de renom ni molt menys com a llista candidata a guanyar unes eleccions. Però són aquests, i l’Evangeli no els amaga ni els maquilla. Homes amb les seves passions, amb els seus defectes, amb el seu passat, amb les mans tacades pel robatori i l’extorsió o potser per la sang innocent. No tots reeixiran a superar la prova del que significa seguir el Mestre. Pere negarà Jesús, però s’adonarà a temps del que ha fet. Li costarà llàgrimes, però serà restaurat. Judes trairà Jesús, potser fins i tot pensant-se que li feia un favor (com alguns han arribat a especular), marrarà el camí. Ara bé, sempre que rellegeixo i repasso aquesta llista no puc més que sentir-me agraït. Primer, per la fidelitat de Déu. Ells són enviats com a representants de les dotze tribus per reunir a les ovelles perdudes del poble d’Israel. Ells potser encara no són conscients, però són heralds de la fidelitat de Déu, d’un Déu que no s’ha desdit de les promeses que ha fet al seu poble, a Israel. Però també em sento agraït de veure a homes comuns, no superherois de pel·lícula. No són perfectes, tenen defectes, són limitats... però justament per això i en la mesura que seguiran a fons el Mestre seran humils, i en tant que humils, seran misericordiosos amb els que també tenen limitacions com ells, i en tant que misericordiosos, seran sants, perquè reflectiran la santedat de Déu, allò que Déu és més que qualsevol altra cosa: amor que acull, que perdona, que guareix, que odia el pecat, però estima entranyablement el pecador. Aquests són les columnes de la nostra fe, aquests són els models, perquè seguiren el model que és Jesús amb sinceritat de cor. És per estar-ne orgullós de ser cristià, de viure i comunicar aquesta fe.

La tentación del discípulo de Jesús (Domingo 13)

Increíble el gesto del profeta Eliseo. Originariamente un guajiro, que araba la tierra con su yunta de bueyes cuando el gran Elías le tiró su manto. Con ello le invitaba a ser su discípulo, todo un privilegio. No sabemos si los bueyes eran suyos, o de la comunidad, o eran una cesión del rey, el caso es que el guajiro Eliseo los asó y organizó un almuerzo espectacular. Después se marchó tras Elías, dejándolo todo. Lo repetimos, es increíble el gesto del futuro profeta, que podía haber regalado la yunta de bueyes a su familia, o a la comunidad guajira, o podía haber degollado a los bueyes y vender su carne convertida en carísimos y excelentes filetes. Con el dinero podría haber ayudado a su familia, o a sus compañeros guajiros, o comprarle un manto nuevo a Elías y otro para él. Pero no, el hace fuego con los aperos y se comen los bueyes asados.

Para Eliseo no hay vuelta atrás. Acompaña Elías con las manos y los bolsillos vacíos, sin ninguna seguridad, a la buena de Dios; libremente, como indicaba San Pablo en la segunda lectura: sin dependencias con el pasado, sin esclavitudes ni condicionantes presentes, guiados por los deseos del Espíritu y no por los deseos de la carne que solo buscan comodidad, seguridad, poder. Por este motivo Jesús advierte a los que quieren seguirle que "el Hijo del Hombre no tiene donde reclinar la cabeza"; que anunciar el Reino de Dios implica poner barreras a los lazos familiares; que seguirle mirando hacia atrás ―guardándose las espaldas― es incompatible con el Reino de Dios.

Pero antes Jesús ha regañado a Santiago y Juan, que enojados, quieren clamar al cielo para que un fuego divino consuma a los samaritanos que no reciben a su maestro como merecería. Jesús regaña a los dos apóstoles con razón, porque ellos quieren que su maestro sea aclamado y vitoreado como siempre hacemos con nuestros líderes; pero sobre todo los amonesta porque quieren convertir su discipulado en un estatus de poder, en un privilegio personal, aprovechándose de seguir a Jesús.

Este es el gran pecado que afecta a los que consagramos la vida al servicio de Dios en la Iglesia, ya sea a través del ministerios sacerdotal o de la vida religiosa. El papa Francisco lo pone a menudo en evidencia.  Es innegable que la consagración religiosa y sacerdotal provoca un reconocimiento externo, pero ello tiene que ir acompañado de honestidad y libertad interna, que como subrayaba san Pablo tiene que utilizarse "para ser esclavos unos de otros por amor", no para mordernos  y devorarnos los unos a los otros a la caza de cotas de poder o de privilegios para nosotros, nuestro grupo eclesial o nuestros familiares.

Por esto Jesús remarca a los que quieren seguirle que la inseguridad, el desprendimiento integral y la firmeza interior han de caracterizar a un discípulo, no la búsqueda de seguridades, ni los desprendimientos parciales y interesados que nos catapultaran posteriormente a una inmensidad de beneficios. Esta es, insistimos, la gran tentación del discípulo de Jesús, pero también la gran tentación de cualquier religión, pensamiento social o filosófico, o ideología política, que por muy altas que sean sus miras los egoísmos humanos las ponen constantemente en evidencia. Al menos nosotros, gente de Iglesia, tengamos la honestidad de reconocer este pecado y la valentía de confesarlo, y no echar las culpas a los pecados o indisciplinas de los demás.

Todos somos uno en Cristo Jesús (Domingo 12)

El Apóstol, entre sus escritos, nos obsequia con excelsas proclamas como esta: "Ya no hay distinción entre esclavos y libres, hombres y mujeres, judíos y gentiles". Lo acabamos de escuchar en la carta del apóstol san Pablo a los Gálatas. Hay quien afirma que se trata de la mejor descripción que una pluma humana ha escrito sobre la utopía social.

Hoy en día ya no hablamos de judíos y gentiles sino de diversidad cultural y étnica; tampoco de esclavos y libres sino de justicia o de equilibrio social; respecto a los hombres y mujeres nos referimos a paridad y igualdad. Los nombres cambian, los progresos de la conciencia humana son evidentes desde San Pablo, pero estas proclamas continúan siendo un anhelo, un objetivo, una lucha, una tarea. Pero para el apóstol no se trata de ninguna tarea, de ninguna utopía, sino de una realidad. Porque no lo anuncia en futuro diciendo "no habrá distinción" entre judío y gentil, sino que lo describe en presente y lo enfatiza: "Ya no hay distinción". Y el porqué de esta ausencia de distinciones es "porque todos sois uno en Cristo Jesús".

Es un hecho que el cristianismo primitivo rompía barreras étnicas y culturales, uniendo a judíos y a no judíos; reuniendo en una misma asamblea a esclavos y libres, a hombres y mujeres. Esta era la atractiva novedad de aquel colectivo tan plural, diverso y heterogéneo de la Iglesia primitiva, que se sentían "uno en Cristo Jesús".

Y con todas sus deficiencias continua siendo así hoy en día, y un ejemplo claro de ello no tenemos en esta asamblea, que a pesar de las diferencias, reales y palpables, no constituyen ninguna barrera gracias a la fe en Cristo Jesús, que convierte en realidad los anhelos futuros de toda sociedad, que a pesar de sus inmensos esfuerzos para cambiar y mejorar las estructuras y las instituciones, no tiene la capacidad de transformar el corazón humano. Esto es lo que intuye San Pedro cuando responde a Jesús: "Tu eres el Mesías de Dios". Debatiendo con sus discípulos sobre el impacto social de su figura, Pedro le responde a Jesús con inspiración y lucidez: que entre tantos mesianismos solo el suyo proviene verdaderamente de Dios.

Porque la gran diferencia entre el mesianismo de Jesús y los mesianismos salvadores de la sociedad ―que han atravesado y atraviesan la historia humana para mejorarla― es que Jesucristo no pretende transformar estructuras sino primero los corazones. Su objetivo es más lento, pero más eficaz, y el triunfo de su mesianismo no es inminente como advierte con claridad: "El Hijo del Hombre tiene que padecer, ser desechado, ser ejecutado". No obstante se trata de un mesianismo seguro cuando dice: "Y resucitar al tercer día".

La instrucciones a sus seguidores también son claras: negar-se a uno mismo, cargar con la cruz cada día, y optar decididamente por El, no como el que nos ordena la vida y la complementa, sino como Aquel que nos la fundamenta y sostiene.

Lo que hace que Jesucristo sea único es que contempla, en primer lugar, y como elemento ineludible, el fracaso humano, algo que ningún movimiento cultural, social, político y económico nunca aceptará porque sus miras son solo humanas. Por eso Jesús, el fracasado entre los humanos, nos muestra el triunfo de Dios, que celebramos cada domingo en la eucaristía, rompiendo barreras entre culturas y etnias, condición social y sexo. Todos somos uno en Cristo Jesús.

CONVERTIR-NOS EN APÒSTOLS

Dimecres, 29 de juny de 2016

Sant Pere i sant Pau, apòstols

Ac 12, 1-11/Sl 33/2 Tm 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Avui es podria dir que he començat el dia filosofant. Conversava amb una persona que està passant pel tràngol de veure com algú que estima molt es va acabant. I em comentava com l’altre dia es va sorprendre quan aquesta persona malalta li confessava: Saps que és el que més m’agradaria? I un pensaria que respondria: poder sortir a donar un volt, poder estar a casa tranquil·lament en lloc de l’hospital, potser amb algun amic... La resposta fou sorprenentment concreta: Poder anar al bany sola. Esperàveu aquesta resposta?

A mi i a la persona amb qui filosofava ens ha sorprès molt la resposta. De fet ha estat com el resort que ens ha portat a pensar en quantitat de coses que a les nostres vides donem per suposades, entre elles la mateixa salut, i que sols valorem quan ens manquen. Per exemple, no som gens conscients (necessitem un documental del National Geografic perquè ens ho faci veure), de la quantitat de microbis, virus i bactèries que estan a l’aguait per aprofitar-se de nosaltres per poc que ens baixin les defenses. I no som gens conscients de tot això perquè anem tirant. Sense fer res de forma voluntària i conscient, el nostre cos lluita aferrissadament contra tot aquest cúmul d’enemics que són al nostre voltant i que ni tan sols veiem. LA VIDA ÉS UN DO TOTALMENT GRATUÏT I IMMERESCUT. Però el donem per suposat. I quan el normal, que la invasió microbiana s’obri una escletxa en el nostre microunivers, es fa realitat ens sorprenem... Quan la veritable sorpresa, el veritable miracle, és que cada dia puguem obrir els ulls i portar la nostra vida que diem normal!

El que ens passa en la vida física té, crec, el seu paral·lel en la vida de la fe i en la vida espiritual. Els que avui som aquí estem acostumats a la nostra vida de fe. La donem com una cosa normal, perquè hem tingut la sort de créixer en un ambient favorable, en un moment de la història del nostre país on ser cristià (encara que fos a l’estil nacional-catòlic) es desenvolupava dins una bombolla protectora on tot al nostre voltant sonava a cristià. Però oblidem que la mateixa fe que tenim és un do. Ho anem veient ara quan ens trobem amb nens a la catequesi que no saben ni les pregàries més senzilles, quan els mateixos pares ja han perdut el costum de pregar i Déu és quelcom llunyà, Algú a qui es recorre per formalitzar situacions civils: bateigs, casaments o enterraments, però no en el dia a dia. Oblidem que el normal és també, que hi hagi tot un corrent que no pugui entendre el cristianisme i que fins i tot el vulgui deixar de banda o directament el persegueixi. Passava al principi del cristianisme, com hem vist a la primera lectura amb la mort de Jaume i l’empresonament frustrat de Pere, o en la segona lectura, amb un Pau que ja intueix que haurà de donar la seva vida o com ho podem veure en la persecució actual de tants germans arreu del món. Celebrar sant Pere i sant Pau és celebrar aquest do de la fe, una fe que canvia vides des de la vida d’un pescador arrauxat i poruc com era Pere, a la vida del gelós i perseguidor Pau, convertint-los tots dos en apòstols. Celebrar sant Pere i sant Pau és recordar també que l’Església només podrà anar fent camí, vencent obstacles, en la mesura que vagi creient, pregant i aprofundint més i més en el que significa aquella confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

La nostra vida física és un do... la nostra fe també ho és. Si seguim filosofant com jo feia aquest matí no podrem més que donar gràcies a Déu per fer-nos conscients de la vida que tenim i per anar descobrint que aquesta sols pren sentit quan és una vida que serveix els altres, especialment els més desfavorits a qui la vida no somriu, a qui se’ls nega potser el mateix senzill viure. I també és donar gràcies a Déu per sant Pere, sant Pau, tots els sants, però també per tants i tants cristians anònims que amb les seves vides ens ensenyen que viure la fe en profunditat és anar esdevenint, de mica en mica, apòstols (enviats, emissaris) de Crist.

RESOLGUÉ DECIDIDAMENT D'ENCAMINAR-SE A JERUSALEM

Diumenge XIII, 26 de juny de 2016

1 Re 19, 16b.19-21/Sl 15/Ga 5, 1.13-18/Lc 9, 51-62

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Quan cal prendre la decisió més agosarada (la d’anar a Jerusalem sabent que li espera no el reconeixement ni l’èxit, sinó la mort), quan cal posar-se a fer la feina grossa, la de més pes i la més desagraïda humanament parlant (la d’obeir la voluntat de Déu amb totes les seves conseqüències, la d’estimar fins al fons, sense mesurar-ne el preu), allà hi és Jesús resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

L’Evangelista Lluc ens posa al començament d’aquesta decisió presa per Jesús aquests breus episodis d’intenció de seguiment d’alguns espontanis, penso, perquè l’aprofundim i en traguem les conseqüències. Potser mai no ho havíem pensat, però aquests episodis poden interpretar-se com a subtils temptacions a Jesús de fer un camí divers. Veiem primer que els samaritans no el volen rebre, perquè per a ells és un jueu amb qui no han de tractar i menys encara si va a adorar al temple de Jerusalem quan ells adoren en un altre temple. Jaume i Joan (encara no eren sants!) ho tenen claríssim: Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi? Què fàcil és caure en la temptació del poder exercit despòticament, de la violència desmesurada contra qui és més feble que jo i no pot defensar-se! Jesús no cau en la temptació. Ell es girà i els renyà. Ell està fent el camí de la no-violència. Però també els altres episodis que segueixen aquest són subtils temptacions perquè Jesús opti per fer un camí suau, que no passi per la creu, sinó per les seguretats d’aquest món (que no són tals, perquè tenen data de caducitat): Us seguiré pertot arreu..., diu un; permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare..., diu un altre; vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa..., assegura un tercer. Jesús tampoc no cau en aquestes temptacions subtils: Jesús, resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem no torna a les seguretats de la llar familiar, no torna al caliu de sentir-se a casa amb la seva mare i els parents, no mira vers el passat, sinó vers el futur. Sant Pau ens advertia: mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust. I Jesús no ha vingut a fer el seu propi gust, però fent ple ús de la seva llibertat va a la mort perquè aposta i creu en tu i en mi.

Ara bé, i crec que aquesta és la genialitat de Lluc, les subtils temptacions vençudes pel Mestre que el fan ara afermar el seu pas vers Jerusalem esdevenen el model de seguiment per als seus deixebles, per als qui ens vantem de portar el nom de cristians. Nosaltres tenim tota la llibertat del món, però no per fer el que volem, sinó per fer el bé, per fer fraternitat, per cercar el bé comú, no només el de la meva parcel·leta, sinó per construir un món millor, un món que potser ha d’aprendre a ser més auster, que s’ha de saber administrar millor perquè allò que és bàsic pugui arribar a tothom. I això implica, com féu Jesús, saber dir no a comoditats, a excentricitats, a coses secundàries, a no actuar amb violència, a saber dialogar i construir. Són les coses que potser avui votant demanem als polítics, però que també com a cristians hem estat cridats a viure-les nosaltres en primera persona, a ser responsables, perquè Déu ens demana estimar el país i el món que ha posat a les nostres mans de la mateixa manera com Jesús l’estimà: resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

M'HAIG DE DIR JOAN!

Divendres, 24 de juny de 2016

Naixement de Sant Joan Baptista

Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80

Avui fa cinc anys que em van ordenar de diaca, era el primer pas per a ser ordenat, set mesos més tard, de sacerdot. Us podeu imaginar els nervis. Que tot estigui a punt, que no manqui res: las invitacions, els recordatoris, els frares, els familiars, els amics, el pica-pica, el bisbe!!! Un munt de detalls que, gràcies a Déu, no vaig haver d’afrontar sol: tinc sort de viure en comunitat! Però, entre totes aquestes coses de detall, al menys en el meu cas, hi ha una altra que m’importava i molt: les lectures de la missa de la celebració. Quines eren, què deien... perquè d’alguna manera me les volia fer especialment meves en una dia tan especial, les volia prendre com unes lectures dirigides especialment a mi.

Us podeu imaginar què va significar per a mi escoltar, com avui, en la lectura del profeta Isaïes, per exemple, coses com aquestes: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles. És clar, un ja sap que, en el seu context, aquestes paraules van dirigides a un personatge concret, però proclamades en una assemblea litúrgica, com la nostra avui, són paraules adreçades per Déu a cadascú de nosaltres... Paraules que vénen a trobar-nos de part d’Ell en la nostra o les nostres situacions concretes... Si hi parem bé l’oïda, aleshores descobrirem que Déu ens parla.

No sé a vosaltres, però un escolta aquestes paraules i es demana: Senyor, de veritat? Estàs orgullós de mi? Però si sempre estic caient en les mateixes coses, si sempre ensopego en la mateixa pedra, si sempre, sempre, sempre... perquè per poc sensibles que siguem al model de Jesús i dels seus sants, hom veu que queda curt, que no està a l’alçada. Però, malgrat tot, la paraula em retorna tossudament: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles... perquè Déu no veu només el que ara sóc, sinó el potencial que hi ha en mi i el que podria ser... perquè Déu no es cansa mai de mi i segueix dient-me que té quelcom especial preparat per a mi com per a tots els qui portem el seu nom. La meva vida pot ser una ben concreta, però en Jesús sempre és una vida cridada a més. Com en la meva ordenació de diaca, que no era per a ser-ho permanentment, sinó com a pas previ per a un pas més endavant i de més gruix, el de ser sacerdot, la vida de cada creient en Jesús està marcada per aquest plus que ve de la crida que Déu ens fa a tu i a mi en la nostra vida concreta.

S’ha de dir Joan... hem escoltat a l’Evangeli que diuen els pares del Baptista passant per damunt de la tradició familiar. Joan vol dir “Déu és misericòrdia”. Aquell nen, Joan el Baptista, naixia amb un nom que era tot un programa de vida: fer de precursor del Messies Jesús tot anunciant per endavant aquest Déu que, primer de tot, és amor, compassió, misericòrdia. Avui aquestes paraules vénen també a nosaltres potser per a convertir-les en el nostre lema: que les nostres vides proclamin i anunciïn a tothom QUE DÉU ÉS MISERICÒRDIA. Jo també m’haig de dir JOAN!

GUARDEU-VOS DELS FALSOS PROFETES

Dimecres, 22 de juny de 2016

Sants Joan Fisher i Tomàs More, màrtirs

2 Re 22, 8-13; 23, 1-3/Sl 118/Mt 7, 15-20

Guardeu-vos dels falsos profetes. Vénen disfressats d’ovella, però de fet són llops afamats... Els coneixereu pels seus fruits. Aquestes paraules de Jesús són dures de pair. Un engega la ràdio o la televisió i segons qui pren la paraula en aquests dies de campanya electoral creu haver identificat uns quants d’aquests llops amb pell d’ovella, uns quants d’aquests falsos profetes que, per aconseguir el nostre vot, ens prometen un munt de coses. Però no, ho sento molt si sóc decebedor, crec que no són aquestes persones les que Jesús, el nostre Mestre, tenia al cap quan va dir aquestes paraules.

Un profeta és, per definició i segons la Bíblia, algú que representa Déu, que porta un missatge de part d’Ell. Certament que tenim en les nostres bíblies exemples de profetes que més aviat advertien de perills i desastres que no pas donaven bones notícies; però tots se sabien portadors d’un missatge i perquè entenien que no era un missatge d’ells, sinó d’un Altre, el transmetien amb cura i diligència sense importar-los les conseqüències. Com Tomàs More qui abans que li tallessin el cap va dir: Moro essent el bon servent del Rei, però primer de Déu. Per això podem deduir que quan Jesús posa en guàrdia sobre els falsos profetes no té en ment cap polític, té en ment aquelles persones que fent-se passar per deixebles, fent-se passar per apòstols, fent-se passar per fidels de veritat són persones que han fet una opció fonamental clara: la de fer la pròpia voluntat, la de cercar els propis interessos a qualsevol preu, restant amagats aquests interessos personals per la seva capacitat de camuflatge. I aquí està allò que és greu: a primera vista són gent que convenç, teòlegs, gent d’església... Gent amb una retòrica fascinadora, amb belles i ampul·loses paraules potser, però que són la cortina de fum que amaga llurs vides. I no cal que siguin vides d’escàndol, això podria sortir fàcilment als mitjans de comunicació i tothom ho veuria, només cal que siguin vides buides i transmetin buidor, divisió, judicis o prejudicis gratuïts, o una imatge falsa de Déu...

Compte, però, també ens és molt fàcil caure en la trampa de jutjar l’altre, de tornar a reproduir el que dilluns passat ens recordava el mateix evangeli: la gran facilitat que tenim de veure l’estella en l’ull de l’altre, abans de veure la biga en el meu. Per això és important recordar el següent: aquest Evangeli que avui he sentit proclamar està dirigit en primer terme A MI. Així doncs, recordo sovint, per exemple, que pel meu baptisme he estat ungit per a ser, amb l’ajut de la gràcia de Déu, sacerdot, profeta i rei? Si és així: Quina mena de sacerdot sóc? Sóc dels que només prego per mi i els meus interessos o dels que veu abans les necessitats del meu proïsme? Sóc dels que justifica els pecats propis però condemna els dels altres; o dels que amb caritat mira de posar-se en la pell del pecador que té al davant per entendre’l? Quina mena de profeta sóc? Sóc dels que busca figurar, que tothom vegi que en sóc de bo o de pietós; o sóc dels que cerca predicar Crist, encara que no estigui de moda, abans que predicar-me a mi mateix? Quina mena de rei sóc? Els reis d’Israel eren ungits per a ser defensors dels pobres i desvalguts. Sóc un dèspota insuportable del qui tothom se n’allunya; o un amic que cerca sempre el bé de l’altre?

Aquí és on són importants els fruits que donem, com diu Jesús, perquè ho vulguem o no, aquests ja diuen als altres qui som i en qui creiem. Que el Senyor ens guardi de ser mai falsos profetes!!!!

I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC?

Diumenge XII, 19 de juny de 2016

Za 12, 10-11;13, 1/Sl 62/Ga 3, 26-29/Lc 9, 18-24

Qui diu la gent que sóc, jo? Si per l’Evangeli d’avui no sabéssim que és Jesús mateix qui fa aquesta pregunta, ens semblaria la pregunta d’algú preocupat pel què diran, preocupat per la seva imatge, del que els altres pensen sobre ell. Però no ens consta que Jesús tingués problemes d’imatge, ni que estigués gens preocupat pel que deia la gent d’Ell (i això que li deien de grosses, com ara golut i bevedor o pitjor encara: blasfem).

Més aviat aquesta pregunta sobre el que els altres pensen sobre Ell sembla una pregunta retòrica que introdueix, davant els deixebles que l’han vist pregar durant una bona estona, la pregunta clau: I vosaltres, qui dieu que sóc? Aquesta sí que és, diria jo, la pregunta que preocupa a Jesús i crec que no tant pel que fa a Ell (Ell prou que sap qui és, no necessita gens, com sovint nosaltres erròniament fem, de l’opinió dels altres per refermar la personalitat), sinó pel que fa als deixebles: la seva fe, les seves conviccions i, amb aquestes, tot el sentit de llurs vides, que ben aviat es veuran posades a prova.

Pere, com sempre, pren la paraula tot responent: El Messies, l’Ungit de Déu. Curiosament l’Evangeli de Lluc no té paraules d’enhorabona per a Pere del tipus: Molt ben dit, Pere, l’has encertada o com trobem en un altre Evangeli (Mt 16, 17): Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel... Sinó que Jesús de seguida hi posa un correctiu, perquè l’encertada conclusió de Pere amaga una ambigüitat: de quina mena de Messies estàs parlant, Pere? Jesús no deixa lloc al dubte, el Messies que Ell ve a encarnar és el següent: El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia. Per això aquell qui vulgui anar darrera d’un Messies com aquest, Si algú vol venir amb mi –diu Jesús–, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi, la salvarà. Aquestes paraules vénen a refermar aquelles del profeta Zacaries a la primera lectura, un text que sentim durant la Setmana Santa: Miraran aquell que han traspassat... i un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem. Cal que el Messies pateixi, perquè aquest doll d’aigua de vida brolli dins nostre.

Aquestes paraules de Pere, aquesta confessió de fe en Ell com a Messies, és quelcom que Diumenge rere Diumenge fem en recitar o cantar el Credo. Tenim el perill, en repetir-les mecànicament, que oblidem el que impliquen que les mal interpretem com li va passar a Pere mateix: seguir Jesús té un preu, potser no és directament el martiri com en altres llocs ho està sent per a milers de germans nostres, però implica anar contracorrent, implica no estar a la moda, implica ser incomprès, ridiculitzat, deixat de banda... però aquells que el seguim, ni que sigui amb moltes imperfeccions, experimentem el mateix que el salmista ens deia avui: L’amor que em teniu val més que la vida. Per això no podem callar, per això no podem deixar de confessar-lo i de servir-lo. 

QUE PARLIN LES OBRES!

Dilluns, 13 de juny de 2016

Sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l’Església

Ef 4, 7-9.11-15/Sl 39/Mc 16, 15-20

Sant Antoni és famós, a part de tota la tradició de miracles que té a nivell popular, per les seves dots de teòleg i de predicador. Per això entre els escrits de Sant Francesc d’Assís es conserva una curta carta al nostre sant on aprova que ensenyi teologia als frares.

Curiosament, però, es conserva un sermó de Sant Antoni (que tenim en l’ofici de lectura d’avui) on deixa entendre què era per a ell exactament l’exercici de la predicació: La paraula és viva –deia– quan parlen les obres. Prou de paraules, us ho prego: que parlin les obres!

Ens arriben aquestes paraules de Sant Antoni quan tenim encara en la ment la imatge de la dona pecadora de l’Evangeli d’ahir Diumenge que, tot sentint que Jesús havia estat convidat a casa d’un fariseu, allà que hi va per a demostrar-li amb les obres el seu profund amor.

A mi m’agrada pensar que aquell gest d’amor de la dona pecadora que la va fer tornar a casa en pau i plena de la joia del perdó i l’amor de Jesús, és un gest que va impressionar Jesús fins al punt que el va repetir amb els seus la nit del Dijous Sant quan, fent d’esclau, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Però Jesús no es va quedar només amb aquell gest que apuntava a la seva plena donació per nosaltres, sinó que va demanar als seus deixebles que allò mateix que havia fet és el que ells havien de fer els uns per als altres i per a tothom.

Sant Antoni devia tenir molt assumit aquest manament del Senyor, perquè la seva fama es va concretar en la cura que tenia pels pobres i els desemparats, per tots aquells que passaven per proves i dificultats, fins al punt de no tenir cap problema d’encarar-se contra aquells que, emparant-se en el poder, feien de la injustícia el pa de cada dia.

Que parlin les obres! Podria ser el lema de la nostra festa avui. El lema de tots els qui avui ens trobem aquí per celebrar Sant Antoni, sobretot voluntaris, comunitat cristiana, amics que de forma totalment espontània, generosa i a vegades anònima doneu temps, diners, esforç i tantes coses que convertiu en aquestes obres que parlen de solidaritat, de comunió, de delicadesa i d’estimació per aquells que es veuen més desfavorits.

A tots i a totes moltes gràcies i demanem a Sant Antoni que no deixi d’intercedir per tots nosaltres, perquè per molts anys puguem parlar amb gestos concrets que Déu estima d’una forma especial els que per al món són, massa sovint, deixats de banda.

LA VIDA SEGONS DÉU

Dimecres, 1 de juny de 2016

Sant Justí, màrtir

2 Tm 1, 1-3.6-12/Sl 122/Mc 12, 18-27

Hi ha frases a l’Evangeli que sovint són d’aquelles que mereixen escriure’s en lletres grosses, de bona cal·ligrafia, i emmarcar-les. No per oblidar-les, sinó per a tenir-les presents com una jaculatòria, una pregària curta que, a força de repetir-la, va fent-se part de la nostra vida i, quan ens n’adonem, ja s’ha incorporat i ha anat configurant la nostra vida a allò que anàvem repetint.

La d’avui surt, com no, fruit d’una nova controvèrsia entre el que ensenya Jesús sobre la resurrecció i el que ensenyen els saduceus, el grup de la noblesa jueva, partidaris del statu quo amb els romans, que no hi creuen gens en ella. Ells li presenten un cas portat al límit: la dona casada set vegades i que suscita la pregunta ridícula dels saduceus: ¿De quin dels set serà l’esposa aquesta dona? Perquè tots set s’hi havien casat! És Jesús qui –sembla mentida–, ha de recordar les Escriptures als saduceus per dir-los: I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, que Déu li digué: “Jo sóc el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob?” No és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu ben errats. Aquesta és per a mi la frase estrella també per a nosaltres avui: Déu no és un Déu de morts, sinó de vius!

Ara bé, el nostre Déu, que ÉS, que EXISTEIX, que ÉS CREADOR de totes les coses visibles i invisibles (com confessem en el Credo), que per això mateix sabem que ÉS FONT DE VIDA, ¿què significa per a nosaltres? ¿Quina conseqüència té per a nosaltres que Ell sigui Déu de vius? Se m’acudeixen algunes coses que són també per pensar-hi, per meditar-hi. Ell és el Déu viu i el Déu que crida a la vida. Hi ha una altra frase lapidària de Jesús que, aplicada a si mateix també ens ho recorda: Jo sóc el Bon Pastor... jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Per a mi la primera conseqüència és esguardar el meu entorn i admirar aquest gran desplegament de vida al meu voltant que lluita per fer-se pas, per presentar-se davant meu i parlar-me d’aquest Algú que l’ha creada. I aquest esguard, en la mesura que és net, esdevé un compromís també de vida, de tenir cura del creat, d’aquesta casa comuna que és el món on vivim. De saber valorar tot el que hi ha com un gran tresor que se’ns dóna, no per espoliar-lo, sinó per preservar-lo i fer-li donar fruit. Una segona conseqüència té a veure amb el meu proïsme. No puc oblidar que el gran compromís de Déu des dels inicis, des d’aquell Adam, on ets? del Gènesi, és omplir de sentit la vida de la humanitat sencera, rescatant-la de la buidor de l’egoisme inhumà, guarint-la de les seves mesquineses, per transformar-la en una gran fraternitat. Per això Déu s’ha compromès esdevenint, de veritat, el Déu-amb-nosaltres a través de la persona del Seu Fill, de Jesucrist, que s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat, i ha participat de la humanitat fins a experimentar la traïció i la mort per nosaltres. Aquest esguard també impedeix que resti plegat de mans davant tantes injustícies que fan de la vida, aquesta vida cridada a ser senzilla però plena, un infern per a tants. Aquest esguard nou, fet a través de la mirada de Jesús, del seu ensenyament, transforma l’estrany en el meu germà. I, en tercer lloc, no puc oblidar que el Déu de vius, si ho és com se’ns ha revelat que veritablement ho és, és un Déu que crida a una comunió, a una relació personal, ara i aquí, però també per sempre, a tots aquells que accepten que Jesucrist esdevingui el Cap d’aquest gran cos que som nosaltres, els qui creiem en Ell, aquest cos que és l’Església, la seva Estimada, malgrat les nostres moltes infidelitats.

El mateix Pau ens ho recorda en la primera lectura quan escriu a Timoteu: Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, que compleix en Jesucrist la seva promesa DE VIDA. Som cridats a la vida, a cuidar-la i a transmetre-la: la vida segons Déu.

CONFUCI I JESÚS

Confuci fou un filòsof xinès que va viure entre l’any 551 i el 479 abans de Crist. Se n’han conservat força escrits i diàlegs que mantingué amb els seus deixebles. D’ ell és la frase que diu: “no s’apaga un foc amb foc, ni es conté una inundació amb aigua.” Malgrat que la frase sigui tan evident, si l’apliquem a les relacions entre les persones, no ens deixem portar per aquesta evidència. Quantes vegades no volem contenir una baralla amb crits o un insult amb insults. Violència continguda amb més violència. Quantes famílies trencades i amistats perdudes per aquesta lògica.

Segurament això era el que pensaven aquells 5 mil homes que havien anat a cercar Jesús al desert després de l’assassinat de Joan Baptista que l’Evangeli relata immediatament abans del text que avui llegim. Volien foc per apagar l’ incendi provocat per la decapitació de Joan Baptista que havia ordenat Herodes. I, segons l’evangeli de Joan, aquells homes volien proclamar Jesús rei, segurament perquè anés al capdavant de la revolta. Segons l’Evangeli de Joan, Jesús fuig quan s’adona que el volen fer rei.

Jesús no vol combatre el foc amb més foc, la violència amb més violència. L’estat és el qui té el monopoli de la violència. Jesús no parla en contra de l’estat com a tal, però no en parla: està centrat absolutament en el Pare i en la nova família dels fills de Déu.

Amb aquesta lògica de la violència, Jesús fugirà. Però no per amagar-se, sinó per afrontar l’ incendi de la violència que encén la injustícia tot acollint el qui passa fam, el malalt, el marginat. I això, no en solitud, sinó amb els seus deixebles: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.” Curant els cors desfets i “ferits per l’odi i l’enveja”. Perquè no tot queda en mans de l’estat, ni hi ha de quedar. De fet, el més important no ha de quedar a les seves mans. Aquesta manera de fer no es mesura per l’èxit sinó perquè és aquest el camí que Déu vol, el que ens fa semblants a Déu.

És això el que ens fa homes i no simplement guiats per la llei de la selva. Per això, cal renunciar a cercar l’èxit com a raó de les coses. Vencem quan renunciem a l’èxit per fer les coses amb sentit. Crist, en aquest camí, no obtindrà l’èxit: ell serà assassinat com Joan Baptista. Però això que apareix com una derrota, és la victòria de Déu. Crist no se sotmet a la llei de la violència, ni a l’èxit que vol justificar tot el que toca. Jesús ha obert un camí que val per ell mateix, més enllà de si té èxit o no.  Malgrat tot, però, sabem que ell ha vençut, ha ressuscitat, i a la manera de Déu, ell regna sobre el món.

Pau ens transmet, en el fragment que hem escoltat, un text anterior a ell mateix. Diu: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. “Ve del Senyor”, diu Pau molt pocs anys després dels fets. Un dels textos més antics del Nou Testament. Jesús, quan el volen fer rei, fuig. Enfront del fracàs, però, no fuig, sinó que li dóna sentit: “Prengué el pa, el partí i digué: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquest és el calze de la meva sang, vesada per vosaltres”. I així restarà entre nosaltres com a Rei de Pau, de la senzillesa, de la proximitat. Ell que és el ressuscitat, el vivent, regna. I qui vol regnar amb ell sap que l’èxit no és el criteri de fer les coses, sinó el ser una sola cosa amb ell. Entrar en comunió. Estar en ell i ell en mi. Ser llavor d’un món nou de comunió encara que hagi de morir com la llavor per donar fruit.

LA CHISPA DE LA VIDA

Bill Backer, que acaba de morir a Florida als 89 anys, fou un dels creadors més importants en el món de la publicitat. Pels volts dels anys 70 va crear l’anunci de la Coca-Cola que la qualificava de “la chispa de la vida”. En la versió castellana de l’anunci es deia: “me gustaría compartir la dicha de vivir.  Quiero un refugio de amor con flores y un gran jardín para sembrar la paz…” I això ho cantaven un grup de joves a la manera hippie enmig d’un gran prat ple de flors. I com s’hi arriba? Quin és el mitjà?  La Coca-Cola?

Ja en aquella època, aquest anunci em posava nerviós. Ara, també, abunden els missatges a les xarxes de flors i violes on s’expressen bons sentiments i desitjos de pau i felicitat, on els mitjans per a la realització dels quals brillen per la seva absència. Talment com a l’anunci d’ahir semblava que amb la Coca-Cola ja n’hi hauria prou, ara sembla que amb qualsevol producte o amb la desaparició d’un o altre polític ja n’hi hagués prou per aconseguir un món en pau i felicitat. No tenir en compte la realitat és, a la vegada,  la font del populisme i del consumisme.

El problema rau en el desig, poc concret, però sobretot en els mitjans, gens realistes, per aconseguir-lo, ja sigui perquè no es posa cap mitjà, ja sigui perquè aquests són ridículs i desproporcionats: la Coca-Cola és la “chispa” de la vida.

Sant Serafí de Sarov, un sant rus que va viure al segle XIX deia que l’essència del cristianisme és l’obtenció de l’Esperit Sant. Perdoneu la irreverència. Aquesta sí que és “la chispa de la vida” en el doble sentit que poden tenir aquestes paraules. L’Esperit Sant dóna brillantor a la vida, fa sortir la vida quotidiana de la rutina. És la guspira que encén el foc que crema tota immundícia i dóna la resplendor que il·lumina nous camins.

I això, no d’una manera ingènua i inconcreta. El mitjà és ben concret: per acollir l’Esperit, la porta és Jesús, el qual ens fa tocar de peus en terra, ens fa no solament assumir els problemes de la vida, sinó que, seguint-lo, fa que ens deixem portar per ell i la vida es complica. Ja que l’Esperit, com diu Jesús, “tot allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi” i, en un altre lloc: “l’Esperit us recordarà les meves paraules i us les farà entendre.” Allò que farà entendre serà “tenir els sentiments de Crist.” Per això el Pare, com diu sant Pau, “donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ens diu el mateix sant Pau: que “enmig de les proves trobem motiu de satisfacció.” El creient sap perfectament que seguir l’Esperit és assumir el seguiment de Crist. Fer el seu mateix camí amb tots els seus entrebancs i llums.

Déu se’ns revela en la vida, les paraules i en el rostre de Jesús de Nazaret.  Se’ns revela com a Pare misericordiós que dóna, principi i fi, font d’on brolla la nostra vida, fi últim cap a on anem. Se’ns revela com el Déu encarnat, mitjà i camí, que es dóna fins a la mort, que és el camí cap al Pare. Déu se’ns revela com Esperit, do del Pare, que habita en nosaltres i és força que ens empeny pel camí fins arribar al Pare.

Déu no és un misteri de forces o energies, sinó de relació. I ens atreu pel Fill i amb la força de l’Esperit cap al si del Pare a entrar en aquest Misteri de relació, d’amor trinitari pel qual hem estat creats.  Tot ha de tenir la seva empremta.                                                         

FE I CONFIANÇA EN DÉU

Divendres, 27 de maig de 2016

Beat Josep Tous d’Igualada, prevere caputxí

1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25

Penso que no són fàcils d’entendre avui els fets i les paraules de Jesús a l’Evangeli si no els posem en el seu context: la darrera setmana de Jesús entre els seus. Perquè la referència que avui hem escoltat a la gent que l’havia aclamat és l’entrada de Jesús a Jerusalem que celebrem el Diumenge de Rams.

Dins d’aquest context la referència a la figuera estèril és simbòlica. El mateix Evangelista ens deixa clar que encara no era el temps de les figues. És, potser, la seva manera de dir-nos que no mirem l’episodi com un caprici de Jesús, qui cerca fruits quan Ell hauria de saber millor que ningú que no en trobarà perquè no és el temps, sinó com quelcom més important.

En els últims dies de Jesús entre els seus el Mestre no fa més que comprovar un cop i un altre l’encegament del poble en general i, especialment, d’aquells que havien de dirigir el poble vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Què ha trobat Jesús? Que la gent el cerca pel miracle fàcil, que els dirigents el veuen com un obstacle per als seus afers, que fins i tot aquells que l’aclamen com a Rei és perquè pensen que traurà els romans del país i, per acabar-ho d’adobar, l’entrada a l’atri del temple, l’atri dels gentils, s’ha convertit en un mercat; allà, l’únic lloc on el pagà podia trobar-se prop del Déu d’Israel per pregar-li. La figuera, que ja els profetes de l’antigor havien identificat sovint amb el poble d’Israel, hauria d’haver donat fruit, hauria d’haver reconegut Aquell que ve realment en el Nom del Senyor... i res! De fet, ni els mateixos deixebles de Jesús no l’entenen!

Tingueu fe en Déu!, diu Jesús. Sembla com el darrer crit, el crit desesperat que vol desvetllar les consciències que Jesús fa als seus i a nosaltres avui. En aquest darrer crit, abans del crit que proferirà de la creu estant i que sembla que només un centurió romà entendrà, Jesús ens parla de la pregària, de la fe, del perdó. En aquest crit Jesús ens demana que siguem arbres que donen fruit, que les nostres vides siguin un reflex d’allò que confessen els nostres llavis. L’apòstol Pere sembla haver-ho après anys més tard finalment segons hem escoltat a la primera lectura: Germans, porteu una vida sòbria i ordenada i doneu-vos a la pregària. Sobretot estimeu-vos de debò entre vosaltres, perquè l’amor esborra una multitud de pecats. Rebeu els altres... ajudeu els altres... així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist.

Fe i confiança en Déu era el lema del beat Josep Tous d’Igualada i el convertí en el lema de la seva vida, per a tot i en tot. Que aquesta fe i confiança en Déu amarin les nostres vides i les facin fecundes per al Regne de Déu.