DEIXAR-HO TOT PER SEGUIR EL MESTRE

Dilluns, 11 de juliol de 2016

Sant Benet, abat, patró d’Europa

Pr 2, 1-9/Sl 33/Mt 19, 27-29

Hi hagué un baró de vida venerable, beneït per gràcia i de nom Benet, dotat des d'infant d'un seny d'ancià. Efectivament, anticipant-se pels seus costums a l'edat, mai no va lliurar el seu esperit als plaers, sinó que, vivint encara en aquesta terra i podent gaudir lliurement dels béns temporals, menyspreà el món amb les seves flors, com si estigués marcit. Així comença sant Gregori el Gran a parlar-nos de la vida de sant Benet. I així comença sant Benet a complir l'Evangeli que l'Església ens proposa avui en la seva festa: deixar-ho tot per seguir el Mestre.

Aquest seguir el Mestre significà per a Benet un camí, un èxode, que és el mateix que se’ns proposa de fer avui a tots nosaltres. Perquè seguir Jesús, orientar les nostres vides vers Ell, sortir de nosaltres mateixos vers Déu, no és cosa només de monjos, de consagrats, és de tots aquells que hem estat revestits de Crist pel nostre baptisme.

Aquest orientar-se vers Crist pot començar amb una pregunta innocent, com la feta per un nen, encara que siguin d’aquelles que acostumen a posar nerviosos els pares i els fan dir: Nen, ara no toca. Com la pregunta de Pere avui a l’Evangeli, que una mica ens fa posar vermells a tots quan demana: Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós. ¿Què ens tocarà? Perquè un pensa: Home, Pere, dissimula una mica, que ens fas aparèixer com a interessats només per la recompensa!! Però fins i tot aquesta pregunta, per poc diplomàtica que ens pugui semblar, obté la seva resposta de Jesús, qui l’accepta com a pregunta dirigida a cercar el millor de Déu i de nosaltres mateixos: la vida eterna, que és comunió amb la Trinitat i els sants; i allò que pot fer de nosaltres veritables fills i filles de Déu, que és esdevenir constructors de comunió entre els homes del nostre món. Per això, si als Dotze se’ls fa la promesa concreta d’asseure’s en dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel quan el món renaixerà i el Fill de l’home s’asseurà gloriós al seu tron, Jesús hi afegeix pensant, crec, en tots nosaltres: I tothom qui pel meu nom ha deixat cases, germans i germanes, pare i mare, fills o camps, en rebrà molt més i posseirà la vida eterna.

Aquest orientar-se vers Crist, a més de poder començar amb una pregunta innocent, feta des del fons de cor, cercant la veritat, demana també unes actituds i un compromís de contínua recerca que vénen suggerits pels verbs que apareixen en la primera lectura: si aculls el que jo et dic i guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes atentament la saviesa i el teu cor és amatent a atendre, si crides la intel·ligència i la invites a venir, si la busques com si fos plata i et deleixes per ella com pels tresors amagats, comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu.

És per això que durant segles i segles monjos i monges benedictins han fet de la seva vida una vida de recerca de Déu per mitjà de la pregària i el treball, fent de totes dues coses una litúrgia contínua de lloança a Déu i han fet també de la lectura de la Paraula de Déu una meditació, un rumiar, un digerir la Paraula per fer-la baixar al cor per convertir-se, des d’allà, en obres que proclamin als quatre vents que n’és de bo el Senyor.

Esperonats avui per l’exemple de sant Benet i de tants germans i germanes benedictins, demanem al Senyor en aquesta Eucaristia que no oblidem les nostres arrels cristianes i que tota la nostra vida sigui un continu anar deixant-ho tot per seguir el Mestre.