Dilluns, 18 de juliol de 2016
Mi 6, 1-4.6-8/Sl 49/Mt 12, 38-42
Què no sóc capaç de fer per allò que veritablement m’interessa? Ens ho em demanat alguna vegada? Què no fa un jove per aconseguir aquella entrada al concert del seu grup musical preferit? Primer per aconseguir els diners, o per convèncer els pares; després potser per fer hores de cues, en ocasions fins a dormir al carrer esperant que obrin la finestreta del lloc de venda per tal de no quedar-se sense l’entrada esperada. Que no fem per aconseguir l’atenció de la persona estimada? No reparem en despeses per fer un bon regal i quedar bé; no comptem les hores, és més, cerquem el màxim de temps per tal de trobar-nos amb ella i parlar. Que no fa una mare per la salut del seu fill? Mourà cel i terra per cercar com sigui i a la desesperada un bon metge; serà capaç de sacrificar hores de son per tal d’estar al seu costat vetllant per veure com evoluciona. Està clar: en cas de necessitat o d’interès no calculem ni preu ni esforços.
En la primera lectura trobem una cosa semblant. El poble demana a Déu, a través del profeta Miquees, què han de fer per aconseguir el seu favor. Encara bo que sembla que s’adonen d’aquesta “necessitat de Déu” i que estan disposats a un munt de coses per obtenir la seva resposta. Déu, però, els sorprèn demanant-los un culte ben senzill: ni víctimes, ni holocaustos, ni milers de moltons, ni torrents d’oli, ni molt menys la mort del primogènit per sentir-se salvat, estimat de Déu o simplement atès. Això podria convertir-se en un etern intercanvi comercial amb Déu i Déu està per damunt d’aquests jocs. Ja t’han dit, home, on es troba el bé, què espera de tu el Senyor: espera que siguis just en l’obrar, que estimis la bondat i siguis humil amb el teu Déu. Un culte senzill... però compromès. En un moment donat, quasi sense adonar-nos, som capaços dels sacrificis més grans... i la sorpresa és que no és Déu qui ens demana els més grans sacrificis!!!
En l’Evangeli, l’enfocament és diferent, però el problema és semblant: la nostra eterna necessitat de seguretats, de proves, de signes, per sentir-nos segurs. Els mestres de la Llei i els fariseus volen, com diem a vull, que Jesús es mulli, que demostri clarament qui és. Tot i que ja sabem que no és un demanar per creure, sinó per tenir una excusa per acusar-lo i matar-lo. Jesús no cau en la trampa, de part de Déu només serà donat un senyal: el del profeta Jonàs: així com Jonàs va passar tres dies i tres nits dintre el monstre marí, també el Fill de l’home passarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. És un anunci velat de la seva resurrecció, una forma de dir: em voleu matar, però la mort no em podrà retenir, perquè jo venceré la mort. Però... quan aquest signe es produeixi... creuran? Sabem que no. Malgrat això potser alguns seguim esperant signes i miracles, seguim sent àvids de tot allò sobrenatural o extraordinari. Potser amb humilitat ens cal reconèixer que no acabem de fiar-nos de Jesús. Potser hem oblidat també nosaltres que el signe és Ell: aquí teniu més que Jonàs... aquí teniu més que Salomó. Què no sóc capaç de fer per seguir-lo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada