CONFUCI I JESÚS

Confuci fou un filòsof xinès que va viure entre l’any 551 i el 479 abans de Crist. Se n’han conservat força escrits i diàlegs que mantingué amb els seus deixebles. D’ ell és la frase que diu: “no s’apaga un foc amb foc, ni es conté una inundació amb aigua.” Malgrat que la frase sigui tan evident, si l’apliquem a les relacions entre les persones, no ens deixem portar per aquesta evidència. Quantes vegades no volem contenir una baralla amb crits o un insult amb insults. Violència continguda amb més violència. Quantes famílies trencades i amistats perdudes per aquesta lògica.

Segurament això era el que pensaven aquells 5 mil homes que havien anat a cercar Jesús al desert després de l’assassinat de Joan Baptista que l’Evangeli relata immediatament abans del text que avui llegim. Volien foc per apagar l’ incendi provocat per la decapitació de Joan Baptista que havia ordenat Herodes. I, segons l’evangeli de Joan, aquells homes volien proclamar Jesús rei, segurament perquè anés al capdavant de la revolta. Segons l’Evangeli de Joan, Jesús fuig quan s’adona que el volen fer rei.

Jesús no vol combatre el foc amb més foc, la violència amb més violència. L’estat és el qui té el monopoli de la violència. Jesús no parla en contra de l’estat com a tal, però no en parla: està centrat absolutament en el Pare i en la nova família dels fills de Déu.

Amb aquesta lògica de la violència, Jesús fugirà. Però no per amagar-se, sinó per afrontar l’ incendi de la violència que encén la injustícia tot acollint el qui passa fam, el malalt, el marginat. I això, no en solitud, sinó amb els seus deixebles: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.” Curant els cors desfets i “ferits per l’odi i l’enveja”. Perquè no tot queda en mans de l’estat, ni hi ha de quedar. De fet, el més important no ha de quedar a les seves mans. Aquesta manera de fer no es mesura per l’èxit sinó perquè és aquest el camí que Déu vol, el que ens fa semblants a Déu.

És això el que ens fa homes i no simplement guiats per la llei de la selva. Per això, cal renunciar a cercar l’èxit com a raó de les coses. Vencem quan renunciem a l’èxit per fer les coses amb sentit. Crist, en aquest camí, no obtindrà l’èxit: ell serà assassinat com Joan Baptista. Però això que apareix com una derrota, és la victòria de Déu. Crist no se sotmet a la llei de la violència, ni a l’èxit que vol justificar tot el que toca. Jesús ha obert un camí que val per ell mateix, més enllà de si té èxit o no.  Malgrat tot, però, sabem que ell ha vençut, ha ressuscitat, i a la manera de Déu, ell regna sobre el món.

Pau ens transmet, en el fragment que hem escoltat, un text anterior a ell mateix. Diu: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. “Ve del Senyor”, diu Pau molt pocs anys després dels fets. Un dels textos més antics del Nou Testament. Jesús, quan el volen fer rei, fuig. Enfront del fracàs, però, no fuig, sinó que li dóna sentit: “Prengué el pa, el partí i digué: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquest és el calze de la meva sang, vesada per vosaltres”. I així restarà entre nosaltres com a Rei de Pau, de la senzillesa, de la proximitat. Ell que és el ressuscitat, el vivent, regna. I qui vol regnar amb ell sap que l’èxit no és el criteri de fer les coses, sinó el ser una sola cosa amb ell. Entrar en comunió. Estar en ell i ell en mi. Ser llavor d’un món nou de comunió encara que hagi de morir com la llavor per donar fruit.