DÉU S’HA ENAMORAT

L’altre dia en vaig sentir uns que estaven comentant una pel·lícula que havien vist feia poc. El títol de la pel·lícula no el recordo, però sí que em va quedar una frase que va dir un del grup que li estava explicant l’argument a un altre que no havia anat al cine. Deia : “Llavors la noia deixà al xicot amb qui sortia i s’enamorà del robot”. Ja dic que no sé de quina pel·lícula es tracta, però el que és més segur és que la noia tenia raó: segurament el robot estava molt més acabat i era més perfecte que el seu xicot.

De fet, no sols la protagonista de la pel·lícula queda fascinada davant la perfecció de les màquines, sinó que en són molts els que en queden presoners. Certament, la màquina no menteix, té més memòria, és més puntual, fa allò que diu i, moltes vegades, amb la seva lògica, esdevé fiable i més intel·ligent que l’home. En definitiva, és més perfecta que la persona humana.

I no simplement això: la tecnologia és molt sovint un instrument desqualificador de la nostra manca de memòria, de les nostres incoherències, fins de la nostra manca d’intel·ligència i posa al descobert les nostres mentides. La màquina és més perfecta.

Així, no solament l’obra de les nostres mans ens deixa en evidència i ens passa al davant amb intel·ligència sinó que aquells que estaven, tradicionalment per sota de nosaltres, els animals, ara aquestes màquines , al servei dels mitjans de comunicacions, ens els fan passar al davant en el camp moral. Fixem-nos que els animals, tal com els veiem ara, en molts casos són vistos com moralment més bons que l’home. Només cal recordar aquell antic cartell en què es veia un gos abandonat sota la pluja i amb l’eslògan: “ell no ho faria”. Per tant, moralment, el gos és més bo que el seu amo. I segurament que és veritat: l’animal, davant nostre, té la inquietant superioritat moral de la innocència.

Tanmateix, es veu que Déu s’ha enamorat del més lleig, incomplidor i imperfecte: l’home. No és que no estimi els animals i les obres de les nostres mans. Clar que sí! Però enamorar-se, només ho ha fet de la persona humana. En la pregària d’entrada d’avui deia: “Mireu aquests fills que tant estimeu” i continua pregant: “concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.

L’home (nosaltres, tu, jo) som fills estimats de Déu. Fets a la seva imatge i semblança. I de Déu en rebem, i per això li demanem, la llibertat. És això el que ens fa irrepetibles perquè, en el més profund, nosaltres som una decisió nostra. Hem sortit de les mans de Déu i el que anem decidint ens fa.

Déu no ens intercanviarà mai per un robot, per perfecte que sigui, perquè mai serà com jo. I és de mi que Déu s’ha enamorat. Tant és així que ha fet la nova Jerusalem on eixugarà les nostres llàgrimes, que serà on Déu es trobarà amb els homes i la mort ja no existirà. L’amor de Déu és, doncs, de sempre i per sempre. Res ens pot apartar d’ Ell. Aquest és l’amor que s’ha fet visible, que s’ha revelat en Jesús de Nazaret. 

I és justament d’aquest amor de què ens ofereix de participar: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Només podem estimar com Ell, estant en Ell.

Entre la perfecció de les màquines i la impecabilitat dels animals innocents hi ha aquest petit ésser, esparracat, trencat, tendre, imprevisible, lliure terriblement i sublim, que anomenem home. Aquí s’hi concentra tot l’amor de Déu i la finestra a través de la qual Déu ens mira i veiem Déu.