Trencant esquemes (Diumenge 12)

“Miraran aquell que han traspassat..., ploraran amargament per ell”, són frases que identifiquem amb la passió de nostre Senyor Jesucrist, però provenen del profeta Zacaries, com hem escoltat.

No sabem qui seria aquest personatge mencionat pel profeta, però podem intuir el seu injust ajusticiament i el paper messiànic que, d’alguna manera, desplegaria enmig del poble d’Israel. La història es repetirà amb Jesús, d’aquí l’assumpció d’aquests versets per la tradició cristiana, potser encara coneixedora d’aquest personatge del temps de Zacaries.

La història bíblica, tant del Primer com del Segon Testament, mostren l’infortuni i el final desgraciat dels portadors de paraules divines com els profetes Amós, Osees, Jeremies, Ezequiel, Joan Baptista; també de seguidors de Jesús com Pau, Jaume, Esteve. Els càntics del Servent Sofrent de Jahvè del profeta Isaïes i els relats de la passió de Jesús són una colpidora dramatització d’aquest trist fenomen.

Per això els relats evangèlics inclouen diversos anuncis de la passió i mort de Jesús que contraresten intencionadament les manifestacions de la seva excelsitud. “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”, li diu Pere en aquesta ocasió, però aquesta solemne declaració és neutralitzada d’immediat amb mals auguris, malgrat acabi mencionant la resurrecció. La postil·la final és un missatge ben poc engrescador als futurs seguidors: negar-se un mateix, carregar la creu, i perdre la vida.

Comprovem que el màrqueting que desplega el Nou Testament per explicar el seguiment de Jesús és nefast, però la història humana corrobora la incomprensió, el rebuig, i el final decebedor dels qui optin decididament per ideals que superin les expectatives humanes. Un repàs a la història recent ens fa sortir noms de persones eliminades precisament per la seva genuïnitat, per denunciar les injustícies, i per creure en la utopia: Luter King, Yitzhak Rabin, Oscar Romero, Roger de Taizé, per mencionar-ne només alguns, i sense oblidar tants homes i dones anònims morts per les mateixes causes.

Tornant a les lectures i, en concret a sant Pau, l’apòstol ens concentra de forma sublim el que representava per ell la irrupció de Jesucrist en la història humana: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots som una sola cosa en Jesucrist”. Pau ens mostra el convenciment que una nova humanitat és possible gràcies a Jesucrist. Encara ens queda camí per assolir-la, però no podem negar que no sigui engrescador.

L'ESPIA

L’espionatge està de moda. Hom creuria que en una època com la nostra, amb tanta facilitat per accedir a les més variades informacions, l’espionatge estaria de baixa. Doncs, no! Per saber el que vol un polític, hom pensaria que en tindria prou amb el que diu i escriu pels mitjans més diversos, però es veu que no. Una cosa és el que diu en els llocs públics i una altra el que vol i ho diu o ho manifesta en d’altres llocs no públics. I això val pels nostres polítics amb Método 3 que s’espien amb micròfons i també val pels d’EE UU que espien i intervenen telèfons a Europa i a l’inrevés. També en el món de l’esport i, per suposat, en la vida privada de gent famosa i no tant famosa.

Malgrat l’abundantíssima informació a l’abast en tota classe de mitjans es necessiten espies per saber la veritat, cosa que vol dir que allò que apareix en aquests mitjans no és cert o no ho és del tot ni de bon tros, com ho mostra el constant degoteig d’escàndols i corrupcions que desmenteixen moltes paraules, fotos, vídeos, etc. I això en gran i en petit, en el facebook, blocs, àlbums de fotos, etc... dels altres i dels nostres. Diríem que es parla no per comunicar-se, sinó per amagar.

Però aquesta tendència a amagar i emmascarar la realitat que fan necessaris els espies no està sols per dissimular corrupcions, sinó sobretot per amagar el profund i el més verídic de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem amagat i fins hem escarnit allò que més estimem, perquè ens fa vergonya o por de mostra-ho. Que poques vegades hem parlat de Déu, que difícil seria per un altre saber què creiem, què estimem. Caldria un bon espia per descobrir-ho!

El salmista expressa no sols el seu sentiment, sinó el nostre, el de la humanitat, aquell que resta amagat, disfressat. És la ferida més fonda de la nostra humanitat, és com remoure un fibló que tenim clavat: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós... com terra eixuta, sense una gota d’aigua”.

Jesús, com un bon espia, no es queda en el que es diu, en el que diu la gent, i fa la pregunta directa: I vosaltres qui dieu que sóc jo? I tu, què dius?

I quan Pere li respon tampoc no es vol quedar amb una resposta general: Ets el Messies, l’Ungit de Déu!

I Jesús vol que el creient sigui, també, un espia. Jesús sabia que encara que digués la paradoxal afirmació que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar; amb això no hi havia prou per comprendre’l. Només qui és capaç, com l’espia, de passar més enllà del que es diu i anar a la realitat hi accedeix. El qui com l’espia posa a prova el que es diu, o sigui, el segueix pel mateix camí, és el qui compren: “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, pregui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i qui la perdi per mi la guanyarà”.

El creient ha de ser també un espia que per arribar a Jesús no es pot quedar només en el que diu Jesús, no es pot fiar de les seves paraules, sinó que ha d’arribar a comprovar si són o no certes aquestes paraules en la vida, en un real i autèntic seguiment. No valen les paraules soles.

I per això ha de desconfiar i anar més enllà de les pròpies paraules i superar barreres dels altres, del que diu la gent, i arribar al cor, al crit del salmista: “Tot jo tinc set de Vós... Senyor, ningú com Vós no em fa feliç... l’amor que teniu val més que la vida”.

DISCULPAR-SE O DEMANAR PERDÒ

Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.

  Molt diferent és el fet de demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i el verb donare. El prefixa   per indica una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar voldria dir donar totalment.  Es tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia. Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.

  Demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar.  És el que diu el salm: ”Feliç l’home qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat”.

Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.

El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el fonament  de la irresponsabilitat. El perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos moviments concrets externs. Primer de tot demana  ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.  El segon que demana és un altre moviment del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no repetir allò que considero dolent.

Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar, dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar, reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens empeny a la veritat i  possibilita una mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions  ni excuses. Així puc refer la meva vida, o sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui s’instal·la en el cinisme o en la disculpa  compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.

Dignes de compassió (Diumenge 11)

Un pare del desert anomenat Miós de Bèleon fou interrogat per un soldat. Aquest li preguntava si Déu acceptava la penitència d’ algú sotmès al règim militar, avesat a lluites i a matar. El pare del desert li preguntà: “Digues-me, caríssim, si se t’esquinça el mantell, què en fas? El llances?" Li respongué el soldat: “No, el cuso i el segueixo utilitzant”. Li digué l’ancià: “Si tu et planys del teu vestit ¿Déu no ha de plànyer la seva criatura?"

Aquest relat, extret de les sentències dels pares del desert egipci, arrodoneix el missatge de les escenes bíbliques que hem escoltat. A l’evangeli, Jesús li diu a la dona de mala reputació que els seus pecats li són perdonats i que la seva fe l’ha salvada, confirmant el seu gest públic de suplicar compassió.

A la primera lectura, tot un rei com David reacciona a les critiques d’un simple profeta, fent quelcom inaudit en un sobirà: reconèixer que ha pecat. La resposta del profeta no és tan benèvola com la de Jesús i la de l’ancià del desert: Natan li diu a David que no morirà per l’assassinat que ha ordenat, però sí el fill que ha engendrat il·legítimament.

Podríem veure aquí l’acció d’un Déu inflexible i gens magnànim amb el rei David, però el relat dóna un missatge molt crític i desafiant contra qui ostenta l’autoritat del poble: un rei eludirà la justícia humana però no la justícia divina; a més responsabilitat, més compromís; les iniquitats que hom comet amb impunitat tard o d’hora passen factura, fins i tot a un rei.

L’essencial però, és que reis manipuladors i capriciosos, dones de mala reputació, soldats despietats, i fins i tot nosaltres, tots som dignes de la misericòrdia divina si reconeixem interiorment i exteriorment les nostres faltes.

NO SOM UN BONSAI

Ja fa uns quants anys que, quan arriba la primavera, en el nostre convent d’Arenys, en el claustre, es fa una exposició de bonsais. Són d’una gran bellesa, fruit d’un dur i pacient treball i d’un gran sentit artístic. M’agraden els bonsais. Admiro els jardiners que en tenen cura i paciència en cultivar-los. I cada any espero l’exposició per poder gaudir de veure’ls amb deteniment. Però això no treu que cal dir que poques coses hi ha tant poc expressives de la nostra fe com el bonsai. El cristià, podríem dir, és tot el contrari d’un bonsai, encara que molts s’ho pensin i alguns, fins i tot, ho visquin així.

Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Pau diu d’ell mateix que, abans de conèixer Crist, en quant al compliment de la Llei, “era irreprensible”. Molts creuen que un bon cristià és precisament això: complir! I si és així hom es pregunta: Per què es va convertir sant Pau? Què calia canviar en un home irreprensible? Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer... Tot ben petit, mesurat, controlat. Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però... què?

Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres... “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir. No es tractava de complir una Llei, sinó deixar que el Pare et mostri el Fill. O, com diu en un altre indret, “Jo he vist el Senyor!” o, com trobem que diu a la carta als filipencs, “Jesucrist es va apoderar de mi”. I ell mateix dirà: “i tot el que considerava avantatjós ho vaig trobar desavantatjós comparat a haver trobat Crist”. Ja que “el Pare, tot donant-nos el seu Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors”.

Els cristians no som bonsais, no es tracta, doncs, de retallar, d’empetitir; sinó de deixar que la saba de Déu corri per les nostres venes, creixi, s’expandeixi. No som un bonsai retallat, sinó que hem de créixer, consolidar-nos i donar fruit abundós.

No som un bonsai a qui no li toca amb prou feines l’aire, ni el fred, ni la calor. Ens hem d’exposar als quatre vents. No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic. Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.

No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes. Pau no sols va predicar als jueus, sinó que va portar el Crist també als pobles pagans. 

Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida. La remor d’aquesta font són les paraules de l’Evangeli. Avui ens diuen: “Així que Jesús la veié, se’n compadí i li digué: “no ploris”.”

La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”.

La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.

    

EL JUEGO DE LAS DIFERENCIAS

Domingo, 9 de junio de 2013

1 Re 17, 17-24/Sl 29/Ga 1, 11-19/Lc 7, 11-17

¿Quién de nosotros no ha jugado alguna vez en su vida al juego de las diferencias? Aquel juego que pone dos dibujos uno al lado del otro para compararlos y encontrar las diferencias.

Hoy la liturgia nos propone un juego parecido al hacer que coincidan dos lecturas similares en su contenido. De hecho, el evangelista Lucas es lo que hizo al explicarnos este hecho de Jesús. Él sabía que se dirigía a gente que conocía la historia de Elías que hoy hemos escuchado y que, mentalmente, iban a poder hacer lo que hoy hacemos nosotros: colocar la plantilla de su relato sobre Jesús sobre la plantilla del relato de Elías, compararlos y sacar conclusiones.

Elías ha encontrado refugio en casa de una viuda en Sarepta de Sidón, en tierra extranjera, es alguien que no pertenece al pueblo de Israel. Ella tiene solamente un hijo y experimenta el dolor al ver que la enfermedad repentina de su hijo lo lleva a la muerte. Desesperada acude al profeta increpándole, porque piensa que son sus pecados los que han sido puestos en evidencia en la suerte de su hijo y que el castigo que ella merecería Dios lo ha cobrado en la persona de quien más ama. Elías, tomando al joven, se dirige a Dios pensando lo mismo: Señor, Dios mío, ¿también a esta viuda que me hospeda la vas a castigar, haciendo morir a su hijo? Hemos escuchado el final de la historia, es una historia del triunfo de la vida sobre la muerte: Dios escucha a Elías, Dios no es un dios de castigos ni maldiciones, actúa incluso salvando a aquellos que no son judíos, de hecho devolviendo al joven a la vida Dios está diciendo, a través de su profeta, que ama también a los paganos, a los cananeos, que nada tienen que ver con el pueblo elegido, con los judíos. El relato acaba con una especie de confesión de fe: Ahora reconozco que eres un hombre de Dios y que la palabra del Señor en tu boca es verdad.

Jesús va camino de Naín, ciudad casi fronteriza entre Galilea y Judea. Entra en la ciudad y ve el cortejo fúnebre. Nuevamente, la protagonista es una viuda y el muerto un joven, su único hijo. Otra escena de dolor y desesperación que recuerda la de Elías. Aquí, en cambio, nadie increpa a Jesús, nadie increpa a Dios en el relato. Da cierta sensación de fatalismo: la crudeza de la vida y de la muerte contrastadas. Parece que no hay esperanza, que así es como son las cosas. Pero Jesús siente lástima de la pobre viuda y eso lo cambiará todo. Sin que nadie le diga nada, actúa. No llores: son las primeras palabras de Jesús, siempre palabras de consuelo, palabras de esperanza. Las siguientes: ¡Muchacho, a ti te lo digo, levántate! Y sucede el milagro. El hijo es devuelto vivo a su madre. Y la reacción no se hace esperar. Surgen palabras que indican un cambio de perspectiva, un destello de esperanza, en la gente que ha visto el milagro: Un gran Profeta ha surgido entre nosotros. Dios ha visitado a su pueblo.

¿Qué quiere decirnos Lucas? Elías era un gran profeta. Alguien capaz de orar a Dios y ser escuchado. Él se queja a Dios por la muerte del hijo de la viuda y Dios lo resucita y lo sana. Jesús, en cambio, interviene directamente. En Jesús se demuestra que Dios se preocupa por nosotros, nadie le ruega, nadie le pide, Él ve el dolor y se compadece. Y Jesús habla y su Palabra sale de sus labios y actúa: crea, renueva, sana, nos transfigura. Lucas quiere que nos fijemos en las diferencias, quiere que notemos la singularidad de Jesús. Hace resonar en nosotros las conclusiones a que llega el gentío que rodea la escena de Jesús: Dios ha visitado a su pueblo. Ciertamente, hoy también nosotros, junto con ellos, podemos decir: Dios nos ha visitado. También hoy podemos escuchar la voz de Jesús que nos dice: ¡Muchacho, muchacha, joven, anciano, A TI TE DIGO, LEVÁNTATE! Lucas, el evangelista, quiere que nosotros también nos preguntemos: ¿quién es para mí Jesús?

EL MIRAR DE DÉU ÉS ESTIMAR I FER DONS

Tobit i la seva dona

Dimecres, 5 de juny de 2013

Sant Bonifaci, bisbe i màrtir

Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

M’he fet un propòsit. Estic llegint una obra de Sant Joan de la Creu. Dic que m’he fet un propòsit per dues raons. La primera, perquè ja em donava vergonya haver arribat a la meva edat i no haver llegit mai res d’aquest místic espanyol del s. XVI (havia llegit alguna obra de Santa Teresa d’Àvila, però d’ell res); la segona, perquè és com la tercera o la quarta vegada que ho intento sense èxit. Però ara m’he fet el propòsit en ferm, tot i que em costa Déu i ajuda. Potser he errat d’obra (El Càntic espiritual). Imagino que em costa perquè és com el que diumenge passat deia sobre els gelats: no es pot saber quin gust té la xocolata o la vainilla si no les has tastades mai. Imagino que si un no ha tingut mai una experiència mística profunda tampoc no pot acabar d’entendre el que sant Joan de la Creu mira d’expressar.

Malgrat tot aquest matí, tot llegint el comentari que fa al cant 19, m’he trobat amb aquesta afirmació que m’ha captivat: El mirar de Déu és estimar i fer dons. El nostre sant ho diu com de passada. De fet, quan desenvolupa la idea que té al cap, el llenguatge es torna més complicat i fosc... però aquesta frase és molt concreta i segur que té de fons una experiència ben real i potser repetida: un Déu que ens mira i un mirar que queda concretat en estimació i generositat.

Aquesta frase m’ha semblat que resumia el que trobem en les lectures que avui hem escoltat. Us convido, com ahir ho feia fra Magí, a llegir el text d’avui del llibre de Tobit tal i com el tenim a les nostres bíblies, sense els talls que la litúrgia d’avui ens fa (perquè el tenim tallat, ens manca la pregària de Sara i la veu en off del narrador de la història que posa en paral·lel Tobit i Sara quan tornen cadascú als seus afers: En el mateix moment que Tobit entrava del pati de casa seva, també Sara, filla de Ragüel, baixava del pis de dalt). Us convido a fer-ho perquè el text ens invita a creure en aquest Déu de vida i Déu de vius que l’Evangeli ens posa en llavis de Jesús.

Són dues persones que el text ens mostra, en el seu capteniment i en la seva pregària, com a creients, però dues persones a les quals la fe no els estalvia la pena, la desesperació, la incomprensió. Tobit arrencà el plor i pregà... després de les paraules de la seva esposa: De què et serveixen les teves caritats? On són les teves obres de misericòrdia? Les saps tu i prou! Sara farà el mateix després de les paraules de la seva serventa: Que ningú no vegi mai ni fill ni filla teva en aquest món, assassina dels teus marits! És que em vols matar a mi com els set que has mort? Tots dos, en la seva desesperació, demanaran la mort. Sara fins i tot pujarà al pis de dalt disposada a penjar-se. Dolor i desesperació, fins al desig de la mort... Poca broma! Però el mal i la desesperació (feixucs, insuportables, incomprensibles) no tenen la darrera paraula: Aquell dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara... i Déu envià Rafael (Déu guareix)... a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.

No pot ser d’una altra manera si ens creiem les paraules de Jesús: un Déu de vius, no un Déu de morts. Un Déu que vol la vida, el sentit, la felicitat del l’ésser humà; un Déu que guareix i consola, un Déu que escolta i actua. Un Déu, com deia sant Joan de la Creu, la mirada del qual ÉS ESTIMAR i FER DONS. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, esdevindrem guarits capaços de guarir d’altres. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, Ell mateix transformarà les nostres vides, és més, potser podrem fer com sant Bonifaci féu, ser capaç de donar la vida fins a la mort, com Jesús ho féu per cadascú de nosaltres.

BEN CONCRET

Aquesta setmana s’ha fet la jornada de portes obertes a la nova seu de Càritas d’Arenys de Mar. En la part que dóna a la Riera hi ha l’entrada per rebre les persones que demanen ajuda, on són acollides i ateses. També, per la mateixa porta, es fa la distribució de la roba. Per la porta de darrera, més discreta, que dóna al carrer Sant Gabriel, s’ha instal·lat el SAC (Servei d’Aliments de Càritas). És una petita botiga on aquells que ho necessiten poden triar els aliments i altres coses, segons un sistema de punts que se’ls hi ha repartit abans. Així s’evita donar productes repetits o innecessaris.

Tot això ha estat possible perquè la parròquia ha cedit la casa per poder-ho instal·lar tot i també a l’herència de la Carme Tàpies. La parròquia no neda pas en l’abundància, ni la Carme Tàpies era una dona rica, tot el contrari. La Carme, pels anys 70-80, va passar moments molt difícils, personalment i econòmicament, sobretot per poder cuidar la seva germana que tenia moltes limitacions. Càritas i la parròquia la van ajudar en aquells difícils moments per poder sortir de la situació.

Temps després, ella va rebre una herència amb la qual el primer que va fer fou instal·lar un ascensor perquè la seva germana pogués moure’s amb més facilitat. La germana ho va poder gaudir poc temps, ja que va morir aviat. La Carme va continuar vivint simplement i, al morir, ho va donar tot a aquells que la van ajudar: la parròquia i Càritas. Gràcies a ella, doncs, s’han pogut fer les obres de la nova seu de Càritas a la nostra vila.

La compassió és un sentiment molt fort i difícil d’aguantar. Normalment l’aigualim o el reprimim amb mil excuses. Per a la Carme tenir compassió de la seva germana fou un sentiment actiu i compromès, per a Càritas i la parròquia també. No sempre la compassió genera aquests comportaments. Els mateixos apòstols van sentir compassió d’aquella gent que feia hores que estaven a l’entorn de Jesús, però els enviaven lluny a que s’espavilessin. Segons ens diu l’Evangeli els van voler acomiadar. També tenia sentiments de compassió el zelador de la casa d’avis d’Olot. Tant, que no podia veure’ls sofrir i... els matava! Gràcies a Déu, normalment no s’arriba a aquests comportaments, però sí a reprimir la compassió o a escarnir-la per la por al compromís que s’entreveu. Compromís inapel·lable: l’altre et posa davant l’Altre.

Jesús, davant la necessitat, és ben clar. Diu als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Cal doncs compassió compromesa, fidel, i no escapolir-se. Però, a la vegada, per no caure en l’orgull o en la desesperació, cal fe. Fe en el Senyor: no escapolir-se i saber que no tot està a les teves mans, tu només tens uns pans i pocs peixos, cal posar-ho tot i... confiar!

Ell, en l’Eucaristia, se’ns dóna per transformar-nos en el seu cos. Per ser els seus ulls, que no s’aparten dels qui sofreixen; per ser els seus peus, que no s’allunyen del germà; per ser les seves mans, que no estan inactives sinó obertes; per ser les seves orelles, que escolten, acullen, comprenen; per ser el seu cor, que sofreix, es compadeix, reflexiona i cerca camins... per compadir.

Però també per això cal que els seus ulls siguin els meus, per veure els altres com Ell els mira. Ell ha de ser a les meves orelles, per escoltar com Ell escolta. Ha de ser a les meves mans, per acollir com Ell acull. Ell ha de ser sobretot en el meu cor, perquè tot vessant-hi el seu Esperit m’ompli del seu Amor. Per saber que no sóc sol: Ell hi és i m’empeny cap els altres germans. Entre tots formem el cos de Crist. No sols jo, entre tots fem el cos de Crist. Entre tots donem acollida a la compassió, entre tots i amb Ell fem real i concreta aquesta acollida. Entrar en comunió amb Ell, present, donant-se en aquest sagrament tant tendre i sagrat de l’Eucaristia.

TASTEU I VEUREU!!!

Diumenge, 2 de juny de 2013

Corpus Christi

Gn 14, 18-20/Sl 109/1 Co 11, 23-26/Lc 9, 11b-17

Ahir vam celebrar la fi de curs de la catequesi amb els nens i nenes d’Arenys de Munt. Va fer sol, un dia preciós. Després d’aquesta llarga sèrie de dies en què sol, núvols i pluja s’anaven barrejant fent-ne un temps insegur, dies típics de primavera que potser ja teníem un xic oblidats, ahir, per fi, féu un dia d’estiu abans d’hora.

Durant la missa vaig preguntar-los què tal s’ho havien passat. La reacció no es va fer esperar. S’ho havien passat molt bé. Havien jugat, s’havien esplaiat, van arribar-hi rebentats. Però s’ho havien passat bé. Per alguns, però, el millor de tot havia estat el gelat amb que els catequistes els havien obsequiat. De vainilla, de xocolata, de xocolata amb vainilla... alguns fins i tot van voler repetir. Bé, ho podeu imaginar: una festassa. Vaig demanar a una nena que em digués si li havien agradat els gelats. Em va dir que sí. Li vaig demanar quin era el seu gust preferit. Em va dir que era la vainilla. Vaig fer broma, li vaig demanar que m’expliqués quin gust tenia la vainilla; que potser també entre la gent hi havia algú que no l’havia tastada mai, que mirés de dir-nos com era aquest gust. No se’n sortia. Al final va dir el que m’esperava... l’has de tastar! No puc saber quin gust té la vainilla, pitjor, ningú no em pot dir com és el gust de la vainilla si jo mateix no la tasto.

L’evangeli presenta avui Jesús enfeinat. El text que acabem d’escoltar ens diu que Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Però Jesús no es va quedar aquí. Els deixebles s’adonen que el temps passa, que es fa fosc, i que la gent no té massa intenció de marxar. S’hi troben tant a gust! Com els nens i nenes de la catequesi ahir. Els deixebles intervenen i fan veure a Jesús que es fa tard i que cal acomiadar la gent: Acomiadeu la gent –diuen–. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures... Però es troben amb una ordre inesperada de Jesús: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.

TABGHA - Israel

Ja hem escoltat com va la història. Davant la limitació clara dels deixebles (només hi ha cinc pans i dos peixos), el miracle de la multiplicació. Jesús no sols PARLA del Regne, no sols CURA els qui ho necessiten... SURT A L’ENCONTRE i PROVEEIX aquells que el cerquen, aquells que no volen marxar del seu costat perquè intueixen que tenen davant Algú que pot saciar-los d’una fam i una set més pregones.

Em ve a la ment aquell verset del salm 33: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia. Com els nens de la catequesi farem bé de no pensar gaire en quin gust té un gelat de vainilla o de xocolata, és millor tastar-lo, fer-ne experiència personal. Amb Déu passa el mateix, en l’evangeli Jesús els dóna un tast del que significa que Ell sigui el veritable Pa de Vida donant-los de menjar sense mesura: Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres. Jesús ens proposa que tastem Déu, que no el fem quelcom abstracte.

Però, a tots nosaltres, que hem fet aquest tast, que hem fet experiència del que significa sentir-nos estimats profundament pel Crist, per Déu, ressona en les nostres oïdes el mateix manament: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. La comunió, la vida amb sentit, té un fonament: Crist mateix, la seva mort i la seva resurrecció l’han feta possibles. Però també té una missió, un encàrrec: portar arreu aquesta bona notícia, compartir-la, donar-la a tastar. Avui, un cop més, TOTS SOM CONVIDATS A LA FESTA, TASTEU I VEUREU!!!

¿DIOS ES VERDE?

Acaba de sortir un llibre que porta per títol: ¿Mamá, Dios es verde? La pregunta és real. La va fer el fill de l’autora del llibre.

Déu s’ha fet estrany, llunyà, tant que els marcians i els extraterrestres són més reals en la vida dels nens que Déu mateix. L’autora del llibre vol donar elements per poder respondre a les preguntes i interrogants dels infants, però a la vegada cal relativitzar aquestes respostes massa raonades. Ella mateixa recorda que un dels moments més gravats que li han quedat a la memòria sobre la seva mare és quan de nit aquesta venia i pregaven plegades. Era un moment màgic... sagrat. I diu que “pregaven plegades”, no “que li feia pregar” o “li ensenyava algunes pregàries”, sinó que “pregaven plegades”. Per a què Déu no sigui un extraterrestre o una simple idea cal pregar.

A ningú se li acudeix explicar als nens què és un pare o una mare, un tiet o un germà. És a través de la relació que el nen viu, que aprèn i, poc a poc, va comprenent les relacions de família.

Igualment passa amb Déu, que es val de tot per fer-se entendre, però que és infinitament més a prop nostre que nosaltres mateixos.

Una vegada un pare va venir a protestar a un frare dient que el seu fill portava temps venint a la catequesi i encara no sabia el Parenostre... però el Parenostre no s’aprèn a la catequesi, sinó a casa, i no de memòria, com una fórmula, sinó resant-lo, co-resant-lo amb els pares. Déu és Algú de la família i Algú que crea família més enllà de la família. A través de l’Eucaristia dominical, centre de la setmana, ens obrim a la gran família dels fills de Déu que també es crea pregant.

Déu ha de ser Algú que ha de ser viscut i aprés i comprés a través de la convivència amb Ell; però aquesta comprensió es fa a poc a poc, comença amb el naixement i travessa més enllà de les portes de la mort.

Amb tot, l’autèntic interrogant sóc jo mateix per a mi mateix. Per a mi mateix no sé pas de quin color sóc. Sóc un estrany per a mi mateix, com un extraterrestre. I quan estic en silenci i no estic ocupat o distret i sóc capaç de callar, d’escoltar, mirar i preguntar, em surt la qüestió del salmista: “Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?”. La grandesa, la petitesa, l’innecessari i superflu de l’ésser humà i, malgrat tot, el Nou Testament el veu superior als àngels, fill en el Fill. Fins i tot un text del segle segon dirà que Déu farà que els àngels ens adorin.

Déu no necessita de mi per entendre’s. Jo sóc el problema, no Ell. Sóc jo qui necessito d’Ell per entendre’m, per orientar-me, per rebre vida i força en el camí. I malgrat tot Déu, tot donant-me el seu Esperit, ha vessat el seu amor en el meu cor: Qui sóc jo?

I quan girem el rostre cap al Déu u i tri, el misteri es fa més dens i profund, però hi entro, em sento a casa.

FILLS DE QUI?

Dimecres, 29 de maig de 2013

Sir 36, 1-2.5-6.13-19/Sl 78/Mc 10, 32-45

Avui se sol dir que “qui vol tenir feina necessita un bon padrí”. Qui diu feina, naturalment, pot dir qui vol tenir un lloc important dins l’escala de valors de la nostra societat. Una societat que encara valora força un esport de risc: el trepping. Sabeu què és el trepping? Doncs sí, ho heu suposat bé, és fer el trepa: l’escalada indiscriminada, sigui com sigui, peti qui peti, sense escatimar recursos pels millors llocs; siguin del món empresarial, del món polític, del món de la música, del món de l’esport o fins i tot, el que és més trist, del món eclesial, de l’Església. Arreu es practica aquest esport de risc que és el trepping.

A l’antigor ja es practicava. Aleshores, més que tenir un bon padrí, era qüestió de tenir un bon cognom. Si eres de bona família, de bona casa, si eres fill d’en Tal... ja tenies el futur assegurat. La paternitat, una bona paternitat, t’obria moltes portes. Mireu si ve d’antic i mireu si és important això de tenir un bon padrí que ja ho trobem amb Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, en l’evangeli d’avui.

Un es demana què era el que de veritat entenien els deixebles (si és que entenien alguna cosa), quan Jesús els parlava, ja camí de Jerusalem, sobre el que passaria quan hi arribessin. La cosa és que Jaume i Joan no perden el temps i van al “padrí” que tenen més a prop, el mateix a qui Pere, un parell de capítols abans en el mateix evangeli, just acabat d’iniciar el camí cap a Jerusalem, havia confessat com a Messies. Què cavil·len? Què pensen, els dos germans? Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanem... Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra. Sort que no es barallen entre ells! Volen poder, perquè seure a la dreta i a l’esquerra d’algú glorificat (sigui com sigui aquesta “glorificació”) és domini i poder, és pretendre una cartera ministerial fixa. És trepping.

Els fills de Zebedeu semblen no tenir problemes en demanar això. Els fills de Zebedeu es guanyen a pols l’altre títol que rebran del mateix Jesús (Mc 3, 17): fills del tro. Ja ens podem imaginar com se les gastaven si a la mínima discrepància volien demanar foc del cel per a castigar els dissidents (Lc 9, 54). Us imagineu quin parell de ministres? Davant d’això és el mateix Jesús qui ara, aplegant amb Ell els altres deu indignats, els recordarà: Entre vosaltres NO HA DE SER AIXÍ, qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser primer ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.

Jesús sembla que no creu massa en els padrinatges ni els sponsors, que no fa cabal de les filiacions: ni si som fills de Zebedeu, ni si som fills del tro... ens demana, en canvi, que siguem com el Fill de l’home, que siguem com Ell, que és ser el que ja som pel baptisme que hem rebut: fills de Déu; creure’ns-ho i actuar en conseqüència: res de rols de poder, res de jocs de preeminència: més aviat CRISTIANS, com diu el títol d’un llibre de fra Jordi Cervera, D’ESPARDENYA, cristians a ras de terra, per arribar a tothom.

RESPONDRE

Dimarts, 21 de maig de 2013

Sir 2, 1-13/Sl 36/Mc 9, 30-37

Hi ha una paraula hebrea (teshuvah) que correntment es tradueix, segons context, per conversió, però que té dues accepcions ben concretes: retorn (l’acció de canviar radicalment de sentit, de donar un gir de 180º dins d’un espai o situació concrets) i resposta (allò que fem davant d’una pregunta o d’una interpel·lació concretes).

Penso que ens cal tenir present aquesta paraula si volem entendre l’afirmació de Jesús fill de Sira en la primera lectura que hem escoltat. Perquè comença dient: Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t’has posat en mans de tota mena de proves. “Si has decidit”: vet aquí una referència a un acte concret, resposta ben meva davant la realitat que se’m presenta. Prendre consciència de l’existència de Déu i experimentar-lo com a Pare i creador nostre qui, perquè ens estima, ens ha salvat, ens ha guarit o perdonat, ens ha donat el seu Esperit Sant, és ja ser conscients d’una acció a favor nostre i d’una proposta de vida que demanen de nosaltres una resposta. Jesús fill de Sira intueix que aquesta resposta no és banal, és una opció amb riscos. Intueix que mena a un camí, un camí que duu a la prova i que, davant d’aquesta, el fidel haurà de confiar, esperar, creure en Déu i estimar Déu, que no és poca cosa.

És, sospito, la intuïció dels deixebles amb Jesús camí de Cafarnaüm. Jesús presenta la fi del seu itinerari. La seva coherència amb el missatge del Regne, amb el missatge que sobre Déu Ell és portador i herald, té les seves conseqüències i les avança als seus íntims com aquell que vol prevenir els amics a fi que els esdeveniments no els prenguin per sorpresa: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.

És, penso, la intuïció dels deixebles que no entenen i tenen por de fer-li preguntes. Ara bé... ¿tenen por perquè, en el fons, sospiten què pot significar per a ells? Com nosaltres... ¿tenim por perquè intuïm què pot significar per a nosaltres seguir un Senyor que ha estat humiliat, apallissat, assassinat? ¿És potser per això, perquè no ho entenen, perquè sols ho intueixen, que els deixebles comencen a discutir qui d’ells serà el més gran, el més important, com es podrà fer carrera amb un Mestre, amb un Senyor així? ¿És per el mateix que també nosaltres ens escarrassem pensant com ens ho farem per semblar qui-sap-qui i seguir portant el nom de cristians que està tan mal vist? I Jesús, que ho entén, els respon i ens respon: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Només s’arriba a l’excel·lència pel camí fet arran de terra. No s’arribarà a pujar servint els poderosos, els violents o els famosos del nostre món, aquests només voldran jugar amb nosaltres; sinó servint Déu en la persona dels febles, dels humils, dels qui no compten. És potser per això que Jesús posa un nen enmig d’ells com a model del qui no compta: servint-lo, tenint cura d’ell, acollint-lo  és quan servim i acollim Jesús i, amb Ell, Déu mateix.

Crec que ja ho va intuir també sant Francesc a Spoleto quan, cansat del camí i volent fer-se famós, sentí una veu que li deia: Qui et pot afavorir més, el senyor o el servent? Francesc contestà: El senyor. I la veu li digué: Per què deixes, doncs, el Senyor pel servent, el príncep pel criat?

Tant de bo que aquest vespre, davant d’una tal veu, també nosaltres responguem amb sant Francesc: Senyor, què voleu que faci?

Beduïns urbans (Cròniques jerosolimitanes 38)

Som a Mitzpe Ramon, un petit nucli urbà en el bell mig del desert del Nègev, un mirador esplèndid de l’immens cràter - Makhteix Ramon- que dóna nom a la localitat. Som en un carrer que frega els confins de la població i, enllà, tot és desert... L’asfalt, els carrers, els edificis, els vehicles... semblen impregnats per la silenciosa serenor de l’entorn.

Presenciem una escena evocadora que uneix els dos àmbits: una mare beduïna, jove, estilitzada, àgil, camina per un carrer amb la desimboltura que les caracteritza sostenint, a la mà dreta, una bossa de plàstic amb queviures i, amb la mà esquerra, estira un infant petitíssim que, descalç, es deixa arrossegar. Darrera, a uns metres de distància, camina també descalç un altre nen poc més gran, entretenint-se amb quelcom entre les mans. El segueix, tancant el grup, un gos pastor de color blanc.

La silenciosa processó queda estroncada per la veu sonora, tirant a masculina, de la mare que, aturant-se i girant-se, increpa el fill endarrerit perquè acceleri el pas mentre el més petit, sacsejat pel moviment imprevist de la mare, tentineja.

El sol ja pica en aquestes hores matinals i la comitiva s’atura sota l’únic arbre que hi ha sortint de la població. Poc després desapareixen progressivament en l’horitzó amb una amable i serena lentitud.

ÉS NECESSARI I POSSIBLE

El 13 de setembre de 1886 S. Freud es va casar amb Martha Bernays. El divendres al vespre Martha va tenir un dels disgustos que més la van marcar en la seva vida, així ho comunicà al seu cosí anys després. Martha era jueva, com S. Freud, al divendres a l’hora que començava a celebrar-se el dissabte, dia sant pels jueus, com tenia costum va encendre les espelmes rituals que marcaven el començament de la festa, cosa que va prohibir severament S. Freud recordant-li que havia de treure’s del cap tots aquell prejudicis religiosos si volia estar amb ell.

El 1915 S. Freud, el pare del psicoanàlisi, ateu convençut i militant, com hem vist,  deia que fruit de les seves investigacions i experiència que: “el nostre inconscient no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal”. Per S. Freud aquest sentiment era irracional i xocava amb la realitat. Per ell, lògicament, tot s’acabava en la mort.

Fa poc s’ha publicat un llibre amb un títol que fa pensar en això mateix. El llibre es titula:”necesario, pero imposible”. És el mateix que deia Freud. Pel nostre inconscient som immortals, el nostre desig va més enllà de l’ara i aquí i aquesta transcendència li és necessària i imprescindible, però...li és impossible. La mort li barra el camí.

Javier Gomá, que és l’autor d’aquest llibre, cita a Aristòtil. La natura sol dotar de prou capacitat a les coses per arribar a la perfecció: una planta simplement desenvolupant el seu principi interior assoleix la seva plenitud. El mateix passa amb l’animal. I en el cas de l’home ens porta a descobrir la nostra dignitat d’origen i la nostra indignitat de destí.

En l’home se li ha donat l’expectativa, el desig d’una plenitud, i al contrari dels altres éssers, se li ha negat   la possibilitat d’arribar-hi: és una cruel contradicció.

Avui, en la festa de l’ascensió de Crist,  celebrem la destrucció d’aquesta frustració. Perquè no celebrem, pas, que Crist ha desaparegut d’ entre nosaltres,sinó que és una festa d’alegria i d’ exultança, perquè com diu la pregària de l’ inici de la Missa: “Deu totpoderós concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies ; perquè l’ascensió del Crist, el vostre Fill,  és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el cap el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi”

Els deixebles, diu el llibre dels Fets dels Apòstols,  tenien “una alegria immensa perquè com diu la pregaria de després de la comunió” amb Déu hi ha un que és home com nosaltres” i així ens ha obert el camí.

S. Freud tenia raó “el nostre inconscient es comporta com si fos immortal” i es com- porta així perquè ho és. És el desig de plenitud i eternitat que Déu mateix havia posat en el nostre cor. I ho és perquè Crist ens ha obert el camí a la plenitud que desitjàvem. I així podríem canviar el títol  del llibre “necessari però impossible” per “necessari i possible”.

I no ha estat possible per natura, amb això té raó l’autor, sinó perquè Déu en Crist ho ha fet possible. Ens ha obert les portes de l’eternitat.

I aquest poder amb que Déu ha ressuscitat Crist de la mort i l’ha entronitzat a la seva dreta, com diu la carta als efesis, actua ara, aquí, en nosaltres, diu:” Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”

Aquests poder que hem de deixar  treballar en nosaltres és  Crist que exerceix la seva sobirania per crear espais on els pobres rebin la bona nova i els empresonats vegin la llum i on totes les víctimes d’aquesta situació actual tant injusta puguin veure l’esperança i puguin fruir de les primícies del regne.

  

ON TENS EL CAP?

Arenys de Munt

Diumenge VII de Pasqua, 12 de maig de 2013

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11/Sl 46/He 9, 24-28;10, 19-23/Lc 24, 46-53

Divendres passat havia de fer un curs bíblic a Les Borges Blanques i em vaig disposar a agafar el tren, així tinc la possibilitat d’anar repassant  tranquil·lament el que haig de dir tot fent camí.

Mentre anava a agafar el tren a l’estació de Passeig de Gràcia, em vaig adonar de la quantitat de gent que hi havia al carrer. A les 11 del matí el passeig era un formiguer, especialment ple d’estrangers anant amunt i avall de l’avinguda cámara en ristre ara fent una foto aquí, ara fent-ne una altra allà, parlant, discutint amb el mapa a les mans... de tot. Però el que més em va sorprendre era la quantitat de gent que anava bé amb els cascos posats, bé amb el mòbil enganxat a l’orella, bé amb el mòbil enviant missatges... De sobte vaig pensar: on tenen el cap, aquesta gent? La pregunta no és senzilla de respondre, naturalment, perquè cadascú té els seus maldecaps... però un es demana si de veritat és així, si realment hi ha quelcom que ens preocupi de veritat fora del més immediat, perquè només cal donar un tomb pel carrer o pujar al tren o al metro, i veure que tothom va com zombi connectat a alguna cosa, sense parlar amb ningú i, potser, ni adonant-se del canvi de paisatge, dels tons de l’aigua del mar... I em sembla que avui també ens podríem fer nosaltres mateixos aquesta pregunta: on tenim posat el cap?

Al menys avui caldria fer-nos aquesta pregunta, donat que acabem de pregar amb aquesta oració al principi de la nostra Eucaristia: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi.

La pregària ens recorda, si més no, que hi ha un CAP que, segurament, oblidem: Crist mateix qui, segons ens diu sant Pau més d’un cop, és el Cap del cos que és la seva Església, és a dir, nosaltres mateixos. On tenim posat el cap? Amb les coses més immediates? No estic dient que això no sigui necessari. Que li ho expliquin si no al pare o a la mare que no arriba a final de mes; o a l’empresari que es preocupa pel seu personal (que també n’hi han) i que, veient que el negoci no prospera, no sap com pagarà el jornal merescut als seus treballadors a finals de mes... Cal pensar-hi i cal tenir el cap molt clar en aquestes situacions. Però seguim fent la pregunta: on tenim posat el cap?

La Solemnitat de l’Ascensió no diu que no hàgim de tocar de peus a terra, però sí diu que ens cal perspectiva per trobar solucions als problemes del dia a dia... Però això ens ho recorda no donant-nos falses esperances, no consolant-nos tèbiament, sinó dient-nos que Ell, Jesús, ja es troba davant Déu, com diu la carta als Hebreus que hem sentit avui, que Ell ha entrat al santuari de veritat, a la presència de Déu, el nostre Pare, i fent això ha introduït a la presència de Déu tota la nostra humanitat: els nostres neguits, les nostres preocupacions, com dient-nos: no ets un número més, m’he fet carn i ossos per saber què et passa des de dins; i amb carn i ossos ara sóc davant el Pare, representant-te, intercedint per tu, pregant per tu, tenint cura de tu. Ara el Pare, quan em mira, quan m’escolta, t’està mirant i escoltant a tu.

Compte, però! Que aquesta seguretat posada en les promeses fermes de Déu no ens faci quedar-nos penjats als núvols. Més que mai han de ressonar en nosaltres les paraules dels àngels que hem escoltat a l’Evangeli: per què us esteu mirant al cel? Déu mai no ens convida a quedar-nos amb els braços creuats, bocabadats, sempre ens impulsa a l’acció, sempre ens demana que siguem veritablement llavor del seu Regne davant d’un món on prima la injustícia, l’egoisme i l’interès propi. Que el consol de tenir un intercessor tant important al cel no ens faci perdre, mai millor dit, el cap.

El tron de la glòria (Cròniques jerosolimitanes 37)

Llueix amb callada distinció a l’aparador d’un antiquari del carrer David Ha-Melekh. Sabedors de la seva originalitat, l’exhibeixen ocupant una part destacada de l’aparador.

 

Les dues potes davanteres, de fusta antiga i noble, estan tornejades imitant les d’una bèstia: la base té forma de peülla, a mitja alçada sobresurten els monyons que ressemblen els genolls i, al dessobre, s’eixamplen progressivament configurant les cuixes.

 

El seient, sòlid, ample, gruixut, està tapissat amb una envellida però refinada tela adomassada de color blau marí. Una cinta platejada, descosida en un lateral, voreja la base de la tapisseria, però manca en la part frontal on s’aprecien els diminuts claus que fermen la tela al requadre. Un respatller de fusta, treballat esplèndidament en forma semi circular, rodeja el seient de la butaca. Substitueixen els reposa braços dues artístiques ales que neixen a la base del seient i sobresurten amb discreta elegància, culminant en un rinxol que els dóna volatilitat i, a l’ansem, impregna la poltrona d’una amable lleugeresa. En el bell mig del respatller, sota el principal travesser, hi ha una talla semicircular que imita el disc solar i  la lluïssor dels seus raigs.

No es tracta d’un setial exòtic, sinó d’una aproximació al tron de la glòria de Déu, el kise kavod que la mística jueva antiga descriu com la presència radiant de la divinitat asseguda sobre la base de quatre bèsties celestials amb peülles i ales. Són els quatre vivents, els hayyot fulgurants i dinàmics que apareixen en el profeta Ezequiel i a l’Apocalipsi precedint la refulgència de la divinitat. Damunt l’estrada formada pels quatre éssers celestials hi llueix el magnífic resplendor de la presència divina, que només personatges escollidíssims mereixen contemplar sense perdre-hi la vida.

 

Entrem emocionats a preguntar a l’antiquari. Es tracta d’un lot format precisament per quatre butaques. Provenen de l’estranger i tenen uns cent anys d’antiguitat. Per mil dòlars la de l’aparador és nostra.

MIRAR I...VEURE

Joan Fontcuberta és un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia. Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia menteix, és ficció. Fixeu-vos  en un àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra. Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.

Si mirem el Nou Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els problemes amb fortalesa i esperança.

Pau en les seves cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens  parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué  enfrontant-lo, escoltant, dialogant, comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar altres desavinences i conflictes.

I això ve d’estimar el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha estat necessari corregir la realitat  amb excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i esperança.

Amb tot hi ha fotografies que val molt aturar-s’hi  i mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al 99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se  en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com descobrir l’etern que hi ha en cada instant.

És així mateix com ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.

Aquesta mirada de Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal que acull tendrament.

Diu Jesús: Qui m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.

US CONVÉ QUE ME'N VAGI...

Dimarts VI de Pasqua, 7 de maig de 2013

Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

  

Us convé que me’n vagi, diu Jesús als seus deixebles. I un pot posar-se en la pell d’ells, dels deixebles (que han passat de verdes i de madures amb el seu Mestre, que han tingut una relació d’amistat fonda, íntima...) i sentir la seva tristesa. ¿Com no la podrem entendre, aquesta tristesa de l’amic que marxa lluny, si també nosaltres ens hem posat tristos quan hem acomiadat un amic, un familiar, algú estimat sabent que tardarem molt de temps en tornar-lo a veure?

Però, llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols (que Lluc va voler escriure com un testimoni de l’obra de l’Esperit Sant en l’Església), no sols ho podem entendre; sinó, fins i tot, podem donar gràcies de la partença del Mestre i de l’enviament de l’Esperit Sant promès sobre els deixebles.

Sense l’Esperit, com seria possible que trobéssim Pau i Siles cantant al fons de tot de la presó amb els peus engrillonats després d’haver estat apallissats de valent?

Sense l’Esperit, com podria haver-se produït el miracle que fes que l’escarceller (que veia en Pau i Siles uns enemics) esdevingui un amfitrió (que veu ara en els apòstols uns germans) i que el suïcida, algú abocat a la mort, esdevingui salvat, algú ple de vida?

Perquè l’escarceller, un cop convertit a Déu, és capaç de tenir misericòrdia dels mateixos homes que abans havia engarjolat i engrillonat, tot rentant-los ara les ferides. I esdevé amfitrió quan és capaç no sols d’haver-los tret de la presó, sinó també de fer-los pujar a casa, de parar-los taula i de celebrar amb tota la família l’haver cregut en Déu. Em demano si nosaltres, amb les nostres obres, fem visible, com l’escarceller salvat, aquest Esperit que ens ha estat donat, que ens ha passat de mort a vida, que ens ha donat la dignitat de fills.

D’una forma misteriosa, però ben real, s’ha fet palès en l’escarceller i la seva família allò que avui hem demanat per a nosaltres en la pregària en què començàvem aquesta Eucaristia: Oh, Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern.

Aquesta nostra celebració d’ARA apunta també a AQUEST DIA en què esperem, com diem després de recitar junts el Parenostre, l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, el dia en què serà Ell mateix qui ens pararà taula i celebrarem tots junts el goig de ser germans.

Sí, certament, com diu Jesús, us convé que me’n vagi, perquè aquest miracle del pas de mort a vida i d’altres miracles que es donen i es donaran en les nostres vides siguin realitat, una realitat que ningú mai no ens podrà prendre. 

Encens (Cròniques jerosolimitanes 36)

Ens arriba el perfum intens de l’encens abans de girar pel carrer de santa Helena, l’únic accés al Sant Sepulcre per la part alta de la ciutat. Totes les botigues del carreró resten tancades a quarts de vuit del matí menys la seva, coneguda dels qui han de menester a Jerusalem la preuada resina aromàtica.

Encarem la baixada d’aquest passatge estret, curt i penombrós, mentre un núvol de fum el cobreix d’una agradable aureola. A l’entrada de l’establiment un encenser de peu provoca la fumarel·la on es consumeixen un grapat de grans d’encens que flairegen el recorregut i acrediten el producte que, en bosses de diferents mides, reposa en gavetes a la vorera del carreró.

L’ambient de boirines perfumades que l’amo d’aquest negoci provoca cada matí esdevenen un atri excel·lent, un espai imprevist on desvetllar i concentrar els sentits exteriors i interiors per la visita al Sant Sepulcre que es produirà moments després, un cop travessat el portal d’accés al recinte i baixats els amples esglaons que arriben a la plaça davant la basílica.

I MALGRAT TOT... L’AGUANTEM

Hi ha un autor anglès que ens recorda que, en cada una de les nostres vides, hi ha una persona que, malgrat que ens desagrada, la cuidem i molt. Quan mirem el seu físic, la trobem poc agraciada; intel·lectualment molts li passen al davant i, sovint, no diu la paraula adequada en el moment que toca, cosa que ens irrita especialment.

Aquesta persona té uns sentiments molt poc agradables, per no dir-ne gens. I si recordem el que ha fet i ha dit, veiem que és penós recordar-ho. I malgrat que no ens inspira massa simpatia, ni massa sentiments positius, cada dia l’alimentem, la vestim, la cuidem... Lògicament m’estic referint a nosaltres mateixos: quantes coses no canviaríem de nosaltres mateixos, quantes coses no ens cauen bé de nosaltres mateixos, quants records no esborraríem de la nostra memòria i, malgrat tot, ho fem tot per cuidar-nos i fer-nos feliços.

Si fóssim conscients del que ens costa acceptar-nos i tenir bons sentiments sobre nosaltres mateixos... Si fóssim conscients que, amb tota seguretat, ens veiem a nosaltres mateixos com a enemics de nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens alimentem, ens cuidem i cerquem la nostra felicitat, ens seria molt més fàcil estimar els nostres enemics. Seria una simple continuació de l’amor a nosaltres mateixos. Tal com diu la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix”. Això ja porta inclòs l’amor als enemics.

Estimar els altres, fins els enemics, no ens demana aprovar l’altre, ni el que fa i encara menys sentir afecte per l’altre, ni que t’agradi la seva manera de fer. Sinó que el que cal és fer com fas amb tu mateix malgrat no estar d’acord amb tu, ni agradar-te el que fas, ni com ho fas. Malgrat tot això et cuides i cerques el millor per a tu.

Això és estimar els altres com a tu mateix. Això que sembla tant lògic a nosaltres ens resulta impossible de fer. Estem ferits i el nostre cor està obnubilat. I malgrat això, l’Evangeli va més enllà. És la manera de posar-hi remei: proposar l’infinit: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres COM JO us he estimat”.

Aquest “manament nou” ha estat posat en l’Evangeli de Joan entre els relats on Jesús prediu la traïció de Judes i la predicció de la negació de Pere. Aquest manament està posat en l’Evangeli de Joan després del relat en què Jesús renta els peus als seus deixebles, també a Judes, i abans de la seva passió en creu.

Això no sols eleva el llistó, sinó que ens fa entrar en l’àmbit de l’Infinit, del diví. Com diu la pregària d’ofertori d’avui: “... ens heu fet participar de la vostra divinitat, única i sobirana”, mostrant-nos així com Ell és capaç d’estimar.

Jesús: que no va morir per amor als enemics, sinó per l’amor més gran, com diu en l’Evangeli de Joan: “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. Perquè Jesús pot tenir qui el consideri el seu enemic o algú que es consideri enemic seu, però Ell no veu a ningú així: Ell no en té, d’enemics. Com diu la litúrgia oriental, Ell és “l’Amic dels homes”. No experimenta, ni veu a ningú com a enemic, per això dóna la seva vida pels seus amics, o sigui, per a tothom.

I ens invita a anar més enllà de nosaltres mateixos i entrar en l’àmbit de l’amor de Déu, és a dir, donar la vida pels amics, anar purificant el nostre cor per veure els altres no com a enemics, sinó com a amics.

Per això necessitem un cor nou, un cor net, per això cal que quedi imprès en el nostre cor la segona part del manament nou: “com jo us he estimat”, o com diu el salm: “El Senyor estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

A mi, el Senyor em mira, com diu la pregària inicial: “mireu aquests fills que tant estimeu”. És aquesta mirada de Déu la que em guareix, la que em transforma, la que em capacita per estimar com Ell, la que vessa en mi el seu amor.

Som éssers que ens sentim mirats i és que ho som, de mirats; però cal no fugir-ne, com ho relata el llibre del Gènesi d’Adam, que s’amagava de la mirada de Déu. Cal que entenguem que aquesta mirada és la que ens pot omplir de llum, deixem que reposi sobre nosaltres, que ens transformi. Però cal acceptar que “per entrar al Regne de Déu cal passar per moltes tribulacions” ja que la mirada del Pare sobre nosaltres és la mateixa que reposava en el cor de Jesús, però en Jesús el que és, és el que ha de ser i, en nosaltres, el que és, és molt lluny del que ha de ser, per això la mirada de Déu ens dol, però, si no la defugim, ens guareix perquè ens instal·la en la veritat.