Herències (Diumenge 18)

“Mestre, convençeu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. Es tracta de la petició d’un home desheretat. Demana a Jesús que influencii el seu germà hereu perquè comparteixi alguna cosa del patrimoni familiar. Jesús, malgrat li digui “Bon home”, es nega a fer-ho. Aquest tipus de problemes manifesta que no l’atènyen. En una paraula, Jesús treu pilotes fora, i a més, pronuncia un discurs moralista sobre l’ambició de posseïr diners.

Els evangelis, habitualment ens mostren un Jesús acollidor de les demandes que li fan i sensible a les necessitats de la gent. Sí que, en el cas de la dona cananea es fa pregar una mica, o en alguns debats dialèctics respon amb duresa, però normalment és sol·licit i amatent. Per què no ho és amb aquest home desheretat, qui sap si condemnat a la pobresa a causa d’aquesta negativa d’intercedir per ell?.

El tema de les herències, en aquells temps com avui dia, és quelcom molt, però que molt delicat, per no dir delicadíssim. Ben segur que, en les nostres pròpies famílies o en famílies properes, hem viscut com els germans s’enemisten i arriben a trencar les relacions per aquest afer. Mirat fredament, és tristíssim que l’ambició de diners provoqui discusions i baralles entre els que hem mamat dels mateixos pits; que hem compartir el mateix sostre, l’habitació i la roba; que hem jugat i crescut plegats.

Més enllà d’apassionaments i casuïstiques que ho redueixen tot al terreny de l’anècdota -un àmbit on la subjectivitat és la reina i l’ego és el rei-, maldem per ser més reflexius i asserenats. Preguntem-nos: d’on ens surt aquesta fretura tan poderosa pel diner, que ens deshumanitza i ens converteix en éssers sense escrúpols ni valors...? És desmoralitzador comprovar com la condició humana, tan plena de possibilitats, és capaç simultàniament, de caure tan baix deixant-se arrosegar per aquestes cobejances.

“Vanitat de vanitats, tot és en va” ens respon, aparentment escèptic i desanimat, el llibre de l’Eclesiastès. Escarrassar-se per tenir i deixar una gran herència és un afany inútil ens diu Cohèlet, el portaveu del poble. També ho expressa Jesús en la paràbola de l’evangeli: el sense sentit de reunir tresors per a un mateix.

Si els llaços de sang no poden neutralitzar l’ambició pel diner, sí que ho poden fer els llaços de la fe i la religiositat, que estructuren uns valors i els mantenen ferms sempre que la mirada i el cor estiguin enlairats vers Déu. Sant Pau ho repetia constantment a la segona lectura: “Cerqueu allò que és de dalt”, “estimeu allò que és de dalt”.

Hi ha tanta vanitat a la nostra vida que ens fa infeliços i que cal saber bandejar! Hi ha tanta plenitud en Déu que cal saber descobrir i aprofitar!

Festa de sant Jaume apòstol 2010

Amb la festa de sant Jaume, patró d'Espanya, arrodonim una trilogia politico-esportivo-religiosa, esdevinguda en poquíssims dies de diferència. Primer va ser la sentència del tribunal constitucional; segon el triomf de la Roja en el campionat del món de futbol; i tercer, la celebració de l'apòstol Jaume, que enguany coincideix amb un any jubilar. Sembla que una mà invisible ho hagi enllaçat tot premeditadament donant, fins i tot, un apunt religiós. Al menys, els qui som creients, tenim aquest complement, per fortuna, més mitigat mediàticament.

La societat catalana ha respost diferentment a l'esdeveniment polític i esportiu: rebutjant la sentència amb una gran manifestació, i mirant la final Espanya- Holanda amb l’excusa que jugava mig Barça i molts catalans. La resposta a la festa de sant Jaume queda reduïda a la intimitat de les misses dominicals, on cada església, segons la seva sensibilitat, accentuarà més o menys el patronatge espanyol de l’apòstol. En les localitats de la nostra geografia on sant Jaume és el patró, o en les ermites i esglésies on és el titular, la celebració local es menja l’espanyolicitat de la festa.

Cal dir també que la celebració religiosa a Santiago de Compostela ha tingut, a casa nostra, poc ressó mediàtic, ocupat -per no dir entretingut- amb el triomf espanyol al Tour de França i el triomf automovilístic de Fernando Alonso, que per cert, també vesteix de vermell. Pels mitjans informatius de casa nostra la festa de sant Jaume és un apunt folklòric sense importància. Potser aquí assaborim els beneficis d’una societat laica, que ens deixa celebrar la festa al nostre gust local i sense intromissions.

Volem subratllar –intencionadament- que la importància de la tomba de l’apòstol va més enllà de les terres espanyoles. El pelegrinatge a sant Jaume de Compostela, junt amb el pelegrinatge a Roma i a Jerusalem, ha esdevingut un dels itineraris més recorreguts per pelegrins europeus i, actualment, per pelegrins d’arreu del món. Es tracta d’un patrimoni religiós d’abast mundial. Fa dues dècades que aquest camí ha esdevingut un fenòmen sociològic que aplega moltíssims creients i no creients en un itinerari que és clarament religiós.

El camí de sant Jaume ha fet que fins i tot la Generalitat de Catalunya, molt tocada i posada en temes religiosos, hagi recuperat els seus trams catalans, encara que només hagi estat per interès turístic o cultural. Tant de bo que les nostres terres assoleixin, a les vores d’aquests camins recuperats, la vivacitat religiosa que hi ha en el tram aragonès, navarrès, castellà, lleonès i galleg.

La tomba de l’apòstol trenca fronteres i agermana, sense estridències, molts pobles, cultures i llengües, amb una naturalitat i vitalitat envejables.

Els tres nebots (Rondalles beduïnes 1)

Hi havia una vegada un home que era oncle de tres nebots i volgué descobrir quin d’ells era el més intel·ligent dels tres.

Un dia sortí amb un camell i amb el nebot més gran i s’aturà en un indret on no hi havia cap arbust ni llenya seca, només una acàcia verda. Li digué al noi: “Nebot meu, dormiré una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca". El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’oncle es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca per fer foc i coure la coca. Buscà, buscà i no trobà res. Comprovà que l’acàcia no tingués una branca seca que no hagués vist, però res de res, l’acàcia era verda i la seva fusta impossible d’utilitzar pel foc. Renuncià a preparar la coca per l’oncle i romangué allí esperant que aquest es despertés. Quan l’oncle es desvetllà, li demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca com t’havia demanat?” El nebot respongué: “Estimat oncle, perdona’m, he cercat una bona estona llenya seca però no n’he trobada, i l’única acàcia que hi ha és completament verda”. L’oncle digué al nebot: “No importa, nebot meu, Vés, prepara el camell que tornem a casa”. I van tornar al campament.

Dies després, l’home prengué amb ell el segon dels tres nebots i el portà al mateix lloc. Arribats, l’oncle digué al nebot: “Nebot meu, vull dormir una mica, Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a reposar i el nebot començà a cercar llenya seca pel foc, però no en trobà ni un sol grapat. Anà a veure l’acàcia però aquesta era completament verda. Descoratjat, s’assegué al costat de l’oncle esperant que es despertés. Passada una estona l’oncle es desvetllà i demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca?”. “El nebot li contestà: “Perdona’m, estimat oncle, però no hi ha llenya seca per aquí i l’acàcia és completament verda. És impossible fer foc aquí”. L’home li digué al nebot: “Nebot meu, no importa. Ensella el camell, que tornem a casa”.

Passats un dies, l’home prengué amb ell el més jove dels tres germans i el portà al mateix lloc dels altres dos. Arribats, digué al nebot: “Nebot meu, vull reposar una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot digué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca, però no en trobà. Anà a comprovar que no hi hagués una branca seca en l’acàcia, però aquesta era completament verda. Mentre observava les branques verdes de l’acàcia pensà dintre seu: “Aquesta fusta no és bona per fer foc perquè es verda, però pot utilitzar-se per substituir un travesser de la sella. Podria prendre el travesser de fusta seca de la sella i utilitzar-lo pel foc, i fer un travesser nou amb una branca d’acàcia”. I així ho va fer. Es posà al treball i preparà la coca per l’oncle. Quan l’oncle es despertà li demanà al nebot: “Nebot meu, on és la coca que t’havia demanat?”. El noi digué a l’oncle: “Aquí la tens, estimat oncle”, i li portà la coca. L’oncle demanà al nebot: “Com ho has fet per coure la coca, car no hi ha llenya seca i l’acàcia és verda?". El nebot respongué: “He agafat una branca verda de l’acàcia i he fet un travesser per la sella, que he muntat enlloc del que hi havia i que m’ha servit per preparar el foc”. L’oncle s’adonà que aquell era el nebot més intel·ligent de tots. Van menjar plegats la coca i després l’oncle digué: “Estimat nebot, ja podem tornar a casa”, i preparat el camell, van tornar al campament.

No es pot tapar la boca als qui se senten cristians (Diumenge 16)

“No se puede tapar la boca a los que se sienten nación”, deia el president Zapatero fa pocs dies. No volem valorar el contingut d’aquesta proclama sinó subratllar que no és una frase espontània i improvisada. Es tracta d’una frase de laboratori, creada perquè circulés destacadament pels mitjans de comunicació. I així ha estat. És una frase molt intel·ligent, que acusa a uns, dóna un cop a l’espatlla a altres, i converteix al qui la diu en arbitre de la situació.

El Vaticà hauria de contractar algun d’aquests bons publicistes creadors de frases incisives i atractives com la citada. Així quan presentés els seus documents, com el recent sobre els delictes més greus, tothom quedaria encantat, enlloc de provocar l’activació de les canonades mediàtiques anticlericals, inactives durant setmanes gràcies a les proeses de la Roja. L’objectiu de la canonada no han pogut ser les duríssimes noves prescripcions contra els delictes sexuals, però sí altres prescripcions que, poc intel·ligentment, i qui sap si per estalviar paper, han posat en un mateix document.

Captivats per la frase presidencial, gosem adaptar-la per respondre a les habituals desqualificacions mediàtiques: “No es pot tancar la boca als qui se senten cristians”. I ho diem en català perquè hi ha catalans que així ho pretenen, que cerquen la mínima ocasió per posar-nos en evidència i a més, aconseguint que ens sentim culpables. És el que, semblantment, fa Marta amb la seva germana Maria en l’escena evangèlica: posar-la en evidència davant del mateix Jesús: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”. El problema és que si Maria –sentint-se culpable- hagués reaccionat ajudant-la, Jesús s’hagués quedat sol. Per això ell la defensa, accentuant el valor del seu gest, que ha estat més intel·ligent, més delicat i més genuí que els tràfecs de Marta.

La nostra societat, com Marta, alhora que ens demana col·laboració ens posa en evidència. Moltíssims cristians, sentint-nos culpables, ens aixequem dels peus de Jesús i ens posem a fer coses. Però no reeïxim a silenciar les queixes socials i, de retop, anant darrera els seus neguits infinits acabem neguitejant-nos també nosaltres. Però el pitjor és que hem abandonat allò que ens caracteritza: estar, com Maria, asseguts als peus del Senyor escoltant la seva paraula.

Maria, que aparentment sembla una encantada i una badoca, resulta que ha escollit la part millor, segons diu Jesús. Aquesta opció per una aparent passivitat irrita a Marta. Nosaltres procurem imitar a Maria, la petita. Al menys, si hem de ser qüestionats, que sigui per fer el que és més genuí, no per perdre el temps fent la gara-gara als altres.

Els nostres i els altres (Diumenge 15)

No és fàcil comentar les lectures d’avui sense sentir-se condicionat per la manifestació d’ahir i pel partit de futbol d’avui. El colpeig mediàtic dels dos esdeveniment és tan intens que no podem desempallegar-nos-en. Per tant, optem per integrar-los, i els relacionem amb la pregunta del mestre de la llei a Jesús: “I per a mi, qui són aquests altres?”.

L’evangeli ens explica que aquesta pregunta està feta amb ganes de justificar-se. El debat sobre qui eren exactament aquests “altres” era un debat obert en temps de Jesús. Aquell mestre de la llei seria dels qui interpretarien que “Estimar els altres com a tu mateix” es referia només a estimar els qui formaven part del poble d’Israel. Ni els samaritans, un jueus descastats per haver-se barrejat amb altres pobles, no entraven dins d’aquest àmbit. Jesús, conscient dels habituals prejudicis i pugnes entre propers, posa precísament a un samarità com a exemple del que significa estimar els altres. De retruc, posa en evidència els israelites més representatius i genuïns: la casta sacerdotal i levítica.

Cal dir que, dins del judaisme d’aquell temps, no tothom pensava així. Hi havia rabins, entre ells el mateix Jesús, que tenien una visió més oberta d’aquesta prescripció del llibre del Levític d’estimar els altres. Passem però a casa nostra: els membres del Tribunal Constitucional són aquests altres que hem d’estimar? o els partits polítics que han aplaudit la seva sentència? Deixant la qüestió política i quedant-nos només en la qüestió social, i recordant aquella famosa frase que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya: aquests nois i noies de països estrangers que ens roben les carteres, el bolso o el mòbil en el metro o pel centre de la ciutat, són dels nostres o són els altres que hem d'estimar? I aquells que porten un cognom ben català i que desvien diners públics catalans, són dels nostres o són dels altres? Els hem d’estimar?

Passem a “La Roja”: els nostres són només els catalans que juguen en la selecció o també els no catalans que juguen al Barça? En Villa és dels nostres encara que festegi els gols fent el torero? O potser queda clar que tota la selecció són “els altres”. Aleshores, els hem d’estimar?

Si algú ens acusa de fer demagògia hem d’acceptar que té raó. No obstant, la nostra única pretensió és la que exposa l’evangeli: que és excessivament fàcil, sota el signe d’una bandera, uns colors, una identitat, una ideologia, i fins i tot una religió, incloure i excloure indiscriminadament als altres. L’exhortació final de Jesús de posar a un samarità com a exemple d’integració és prou clara. Quan li diu al mestre de la llei i a nosaltres: “Doncs tu fes igual”, és un repte no gens fàcil de complir.

Anar? o fer que vinguin? (Diumenge 14)

El catalans acostumem a prendre’ns molt seriosament i al peu de la lletra les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el nombre de setanta-dos deixebles mencionat a l’evangeli. No es tracta de qüestionar que seria una quantitat elevada en proporció als deixebles que tindria Jesús de bell principi, sinó que setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia. El seu valor numèric és nul però el seu valor simbòlic assenyala un gran clan o una gran comunitat. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que van baixar a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès va escollir en el desert eren setanta.

La tradició jueva segueix aquest costum bíblic i també utilitza simbòlicament el número setanta-dos. Aquesta era la quantitat de savis escollits, sis per tribu, que van fer la traducció grega de l’Antic Testament, l’anomenada Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu, estava format, segons el tractat que en fa referència, per setanta o per setanta-dos membres.

Valgui tota aquesta explicació per subratllar que, seguint la tradició jueva, la xifra de setanta-dos deixebles defineix un col·lectiu que ha estat escollit, que té una identitat clara, i que forma una comunitat definida. Podem suposar que això s’esdevingué ja en vida de Jesús, i pel que resa l’evangeli, el mateix Jesús envià els seus deixebles més enllà del seu àmbit comunitari per irradiar el que ells vivien i pensaven. “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

En temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, i rebien a canvi alguna gratificació que els servia de sosteniment. A jutjar pels consells que dóna el mateix evangeli, també hi hauria predicadors que, aprofitant la seva loquacitat, rondarien les cases omplint-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, que el seu testimoniatge no malmeti el missatge que estan donant.

“Els setanta-dos tornaren tots contents”. Segons l’evangeli el motiu és haver comprovat la força del nom de Jesús. Podem afegir que tampoc tindrien una excessiva competència. En canvi, avui dia hi ha moltíssims predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que tenen el mercat informatiu acaparat, i que no ens deixen cap espai per dir res. Amb els triomfs de La Roja, les llàgrimes del Messi, el carnet del Cruyff, la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dissabte vinent, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”. La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència -més enllà de les nostres comunitats- és també irrisòria.

Potser són temps de canviar d’estratègia. Primer, caldria estar contents de ser setanta-dos; i segon, estar convençuts que tenim la força del nom de Jesús. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, seria millor convidar de venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i la força del Crist faci la resta.

Silenci profètic (Dijous 13)

“Jo no sóc profeta ni he estat mai de cap comunitat de profetes”. Aquesta és la resposta -sorprenent per a nosaltres- que dóna Amós al sacerdot Amasies quan li diu que marxi al regne del Sud, i que allí es guanyi la vida fent de profeta. Per què respon que no és un profeta?

Quan Amós subratlla que “el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble” ens està explicant el tret característic de la profecia bíblica: que no és tracta d’un ofici corporatiu heretat de pares a fills, ni d’un modus vivendi com s’esdevé amb els profetes dels altres pobles de l’Antic Pròxim Orient. El profeta bíblic ho és en virtut d’una vocació rebuda de Déu; es tracta d’una revelació divina assumida pel profeta. Amós era pastor i pagès i ho va deixar. Aquest és el copyright d’un profeta del poble d’Israel, el seu tret diferenciador.

Aquest tret exclusiu esdevé la creu i la glòria del profeta bíblic perquè l’elecció divina sovint és causa de rebuig humà. Pels qui envolten el profeta, esdevé difícil captar la seva profunditat i entendre el seu discurs alternatiu, sempre diferent, segons el tarannà del profeta i el moment històric que es viu.

Per això se’ns acut que el discurs més profètic que actualment podem fer els creients és el del silenci absolut. És tanta l’energia i el temps que malmetem justificant-nos, o defensant-nos, o criticant-nos, o queixant-nos, o fent discursos que caiguin bé, o fent discursos que caiguin malament, o dient la nostra públicament..., que si, de sobte, calléssim a tots els nivells, la nostra societat quedaria saccejada. Si féssim silenci potser deixariem que ressonés més nítidament la veu de Déu.

Els dimonis, els porcs i els porquers (Dimecres 13)

Al nord-oest de Jordània, tocant a la frontera amb Síria i Israel, hi ha les restes arqueològiques de la ciutat de Gadara, la capítal del “país dels gadarens” citat a l’evangeli. Es tracta d’una població construida principalment amb pedra basàltica de la qual es poden contemplar restes del Cardo Maximo amb algunes botigues, el Decumanus columnat, dos teatres, un temple, grans edificis, una basílica bizantina... Però més destacable són les vistes esplèndides del llac de Tiberíades gràcies a l’emplaçament elevat de la ciutat. Una vegetació amable i un ventet agradable fan d’aquest indret un espai molt delitós.

L’episodi evangèlic ubicat en aquesta contrada és estrany i misteriós. L’atenció de l’escena l’acaparen dos endimoniats ferotges, un gran ramat de porcs, els dimonis que entren dins els porcs i que rodolen muntanya avall, els porquers que fugen i expliquen el que ha passat, i els ciutadans i les ciutadanes que li diuen a Jesús que marxi d’allí.

En canvi, passen desapercebuts els dos pobres homes que són guarits, que ni personalitat pròpia tenen: són anomenats endimoniats, fins i tot després d’ésser curats. El més important del relat, una guarició, queda diluït pels dimonis, els porcs i els porquers.

Podem llegir el text com una al·legoria dels nostres temps, on uns personatges misteriosos i difícils d’identificar desvien la nostra atenció d’allò que és important, instal·lant-nos en l’anècdota i la banalitat, i convencent-nos que sense Jesús estarem més tranquils.

La clau i l'evangeli (Sant Pere i Sant Pau 2010)

La iconografia que presenta plegats a sant Pere i a sant Pau no és abundant ni habitualment antiga. Les icones més conegudes i modernes ens els mostren abraçant-se, o sostenint l’Església entre els dos, o simplement un al costat de l’altre,. Els apòstols hi llueixen els seus trets distintius però, per subratllar la paritat entre ells, ningú destaca més que l’altre, i cadascú ocupa matemàticament la meitat de l’escena pictòrica.

No passa així amb un oli de El Greco (de 121x105cm i datat entre el 1587 i el 1592), on es pot apreciar un desequilibri intencionat entre els dos apòstols i clarament afavoridor de sant Pau.

Un primer detall és que Pau ocupa més de la meitat del quadre i Pere resta en un segon pla. Les seves postures són significatives: Pau amb l’esquena recta i el cap dret, i Pere lleument encorvat i amb el cap una mica inclinat. Un altre detall és el mantell de Pau, vermellós i elegant; el de Pere és apagat i cobrint-lo com una manta. La mirada de Pau és viva i directa, la de Pere és absent i pansida. Les mans de Pau omplen la part baixa de l’oli irradiant moviment i llum, amb una d’elles damunt un gran evangeli; les mans de Pere estan més enfosquides, especialment l’esquerra, mig amagada i amb la clau difícilment perceptible.

Ens preguntem: Per què aquesta desqualificació subtil de Pere? O diguem-ho al revés: Per què aquest enaltiment remarcable de Pau? Es tracta d’una crítica al papat romà? Es tracta d’una reivindicació del pintor dels seus orígens grecs, més paulins? O potser es diria Pablo el qui li va encarregar i pagar el quadre?

Potser el missatge de El Greco és més senzill que tot plegat: més important que la clau ho és l’evangeli.

Els incòmodes missatges d’Amós (Dilluns 13)

El profeta Amós rep el desagradable encàrrec de qüestionar a una societat que vivia rebolcant-se en l’autocomplaença. El regne del Nord passava per una època de gran bonança econòmica que, a jutjar per les crítiques del profeta, provocava una escandalosa manca de moralitat, i també, una religiositat ritualista i buida de continguts.

Ens atrevim a dir que no hi ha cosa més difícil que plantar cara a una societat quan viu un moment de satisfacció, ja sigui econòmica, política, social, i també religiosa. Les critíques són refutades amb prepotència i menyspreu, i deixant en evidència a l’acusador. És el que li passà al pobre profeta, que hagué d’exiliar-se ben aviat al regne de Judà a causa del seu discurs punyent i desafiant.

És cert que el discurs d'Amós és provocador. El profeta acusa públicament i sense embuts a les clases benestants i als dirigents polítics i religiosos. Però darrera d’aquest llenguatge combatiu hi ha una manifesta dimensió religiosa: advertir que Déu Omnipotent i Totpoderós posarà a tothom al seu lloc, fins i tot als poderosos que pensen que es poden escapar de tot. La justícia divina posarà ordre a les injustícies humanes. Aquest és en síntesi, el missatge desafiant del profeta Amós; un missatge vàlid -encara avui- per a tots els qui, en qualsevol àmbit de la vida, abusen dels altres.

Camins sense retorn (Diumenge 13)

“Li tirà a sobre el seu mantell de profeta”. Sabem que en temps d’Elies els profetes portaven un mantell com a distintiu de la seva consagració a Déu; per tant, eren reconeguts de lluny estant per vestir aquesta peça de roba. Aleshores, el gest de tirar el mantell pel damunt a Eliseu esdevé altament expressiu: es tracta d’una invitació a marxar amb Elies i la possibilitat d’esdevenir profeta.

Avui dia es fa difícil repetir aquests gestos simbòlics a casa nostra, perquè bona part dels consagrats a Déu no porten cap indumentària distintiva. No obstant, el problema no se solventaria portant hàbit o sotana, perquè prescindir d’alguna peça d’abillatge per fer aquest gest seria ràpidament denunciat com un acte d’assetjament sexual.

Deixant les ironies, tornem al relat i centrem-nos en les reaccions d’Eliseu, un capatàs de sembradors; per tant, algú amb una bona feina que és capaç d’abandonar sense pensar-ho dues vegades. Com a bon fill s’acomiada del pares i celebra una festa sacrificant els seus dos bous i coent-los amb la fusta dels arreus. Eliseu, sacrificant els animals i convertint els arreaments en llenya, fa quelcom més que un banquet de comiat amb un exquisit rostit de bou. Eliseu posa de manifest que el camí que iniciarà amb Elies és un camí sense retorn. Per això crema tot el que posseeix. “Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”.

L’evangeli ens explica que el camí de Jesús a Jerusalem també és sense retorn: “Els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decidídament d’encaminar-se a Jerusalem”. Jesús dóna el mateix missatge, fins i tot amb cruesa, als qui volen seguir-lo de prop: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte del Regne de Déu”.

Consagrar-se a Déu és un camí sense retorn, però també ho són les opcions fonamentals de la vida: casar-se és un camí sense retorn (encara que anuncis de cotxes amb molta capacitat vegin normal haver tingut varies dones); tenir fills és també un camí sense retorn (malgrat esdevingui tan fàcil interrompre l’embaràs). Encara més, la vida que ens han regalat és un camí sense retorn. Fins i tot la mort, és també, un camí sense retorn.

L’expressió “camí sense retorn” que intencionadament mencionem ens provoca un cert vertígen, però la nostra existència està envoltada d’aquests camins. És cert que les nostres opcions de vida sofreixen crisis i temptacions de tirar enrera; és cert que podem entendre que algú, per circunstàncies concretes i impossibles d’assumir, abandoni el camí triat; però també és cert que no podem relativitzar les opcions més fonamentals de la vida humana, inclosa la consagració a Déu.

És veritat que a casa nostra manquen homes i dones que consagrin la seva vida a Déu, però també manquen homes i dones que es consagrin en la seva opció matrimonial o que es consagrin a tenir fills. Fer aquest discurs és convertir-se en un conservador recalcitrant, però es tracta d’un discurs molt més agosarat i generós que el discurs estandard de passar-la bé que són quatre dies. En el fons, es tracta de triar entre caminar per la vida o anar fent la viu-viu.

Pregunta i respostes (Diumenge 12)

“Qui diu la gent que sóc jo?”, pregunta Jesús als seus deixebles. Avui dia les respostes serien més o menys aquestes: “la figura central del cristianisme”; “un predicador jueu que va viure durant el segle primer a Palestina i que morí crucificat”; “una de les figures més influents de la història de la humanitat”.

Es tracta de respostes correctíssimes i habituals en els diccionaris, vàlides tan per qui desconeix a Jesús com per qui en sap moltíssim. No obstant, per a un creient cristià tenen gust a poc. Indubtablement són respostes objectives i imparcials, però són, per dir-ho clar i català, respostes fredes, asèptiques, incolores, inodores e insípides. En una paraula, són definicions mancades de vibració religiosa i que aigualeixen el valor fonamental del personatge, que és essencialment religiós.

En canvi, les respostes sobre Jesús que els deixebles han escoltat de la gent (la vox populi) sí que tenen vibració religiosa: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics”. Jesús és associat a personatges destacats de la tradició jueva com Elies o un antic profeta, o també és associat amb un personatge religiós d’aquella època com Joan Baptista. Aquells jueus i jueves contemporanis a Jesús captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós.

Les respostes de la vox populi del temps de Jesús ens fan pujar un graó en el procés d’aproximació a ell: de la definició neutra dels nostres temps passem a la definició religiosa del temps de Jesús. No obstant, encara es pot pujar un altre graó. Es tracta de respondre a la pregunta que Jesús fa, en exclussiva, als seus deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La qüestió s’adreça sols als qui conviuen amb ell, als qui experimenten quotidianament la seva presència i companyia. La contesta de Pere no decep: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Amb aquesta resposta Pere manifesta molt més que sensibilitat religiosa. Pere, posant mots a la seva experiència religiosa, fa una confessió de fe, que és l’àmbit del creient madur. El creient madur és el que treballa la sensibilitat religiosa perquè es converteixi en experiència de Déu, i d’allí en surt amb naturalitat la manifestació de fe.

Si volem ser creients vitalment identificats amb Jesucrist no ens podem conformar amb definicions generalistes que li retallen les ales, el baixen del pedestal o li manlleven l’aureola. Tampoc ens podem conformar amb simpatitzar o sintonitzar religiosament amb Jesús, perquè malgrat el vegem, sempre el veurem lluny. Cal pujar al graó de l’experiència religiosa, on captarem la seva grandesa, on intuïrem la seva divinitat, on la vibració religiosa es convertirà en adoració i pregària, i seguidament, en confessió convençuda de fe.

El mantell d'Elies (Dimecres 11)

Qui més qui menys, es queda una mica fascinat quan veu pel·lícules del gènere fantàstic. Els seus protagonistes exhibeixen unes capacitats extraordinàries que nosaltres no posseïm i que desvetllen la nostra admiració. La primera lectura que hem escoltat és també d’un estil semblant: el profeta Elies, i després el seu deixeble Eliseu, despleguen el seu potencial aturant les aigües del riu Jordà per creuar-lo a peu eixut.

No obstant, el més fantàstic del relat és l’escena on un carro de foc arriat per cavalls de foc s’emporta Elies al cel en la torbonada. Aquí ja no són els humans sinó el mateix Déu qui desplega les seves incomparables capacitats. El missatge d’aquest espectacular viatge ascensional és ben entenedor: Déu s’emporta al cel de forma solemne aquells que li són especialment fidels.

També nosaltres, d’una forma més senzilla, creiem que els nostres difunts són enduts al cel, i així com Eliseu recull el mantell de profeta del seu mestre, nosaltres recollim el mantell que ens han deixat els nostres familiars difunts: el mantell del seu testimoniatge de vida, el mantell dels seus consells i ensenyaments, el mantell de la seva estimació i cura per nosaltres.

Agafar, com fa Eliseu, el mantell dels nostres difunts no és guardar una prenda de record, sinó assumir un repte important: es tracta d’acceptar amb comprensió els defectes que inevitablement tenien; és redescobrir bells matisos amagats del seu tarannà, és qüestionar-se sobre el més enllà, el sentit de la vida i les coses que fem; és donar un testimoniatge que permeti, en el seu dia, passar el nostre propi mantell als qui vinguin darrera nostre.

Un gerret d’alabastre ple de perfum (Diumenge 11)

Les descobertes arqueològiques fetes a Natzaret, a Qumran, a Massada, al barri herodià de Jerusalem i altres llocs de Terra Santa ens permeten contemplar recipients de perfum de l’època de Jesús. Habitualment els veiem de vidre, i més extraordinariament d’alabastre, com és el cas de la pecadora penedida que irromp en la casa del fariseu Simó i que portava, segons diu el text: “un gerret d’alabastre ple de perfum”.

No obstant, el que crida l’atenció de l’escena evangèlica no és ni la qualitat del receptacle ni la flaire del seu contingut, sinó l’escena en sí. És difícil recrear en les nostres latituds i, menys encara, en la nostra època, una dona plorant als peus d’un home, mullant-los-hi amb llàgrimes i eixugant-los-hi amb els cabells. Per arrodonir-ho, a més, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum. La ministra d’Igualtat del govern estatal li diria a la dona que és una bleda, i a Jesús l’acusaria de denigrar-la amb un tracte vexatori.

Però encara que ens situem a l’orient -on l’emotivitat pren, en alguns casos, una escenografia pública-; encara que ens remuntem vint segles enrera -on les relacions home-dona eren diferents-, l’escena resta amb interrogants. La raó és que es tracta d’una escena religiosa. Jesús esdevé el protagonista principal, i la dona i el fariseu Simó són els protagonistes secundaris.

El relat ens mostra un Jesús amarat d’humanitat, comprensiu amb una dona que, superant la vergonya, provoca una escena així. També es mostra un Jesús amarat de divinitat, amb capacitat de perdonar els pecats, que clou el relat evangèlic amb rotunditat: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau!”.

La dona del perfum, amb les seves manifestacions, exagerades per la nostra sensibilitat, expressa públicament la seva reverència i el seu reconeixement a Jesús. El fariseu Simó, en canvi, és hospitalari, correcte, educat, bona persona, sensible, respectuós, però no fa cap manifestació de reverència i de reconeixement a Jesús.

Podríem dir que Simó tipifica el prototipus de català dels nostres temps: ple de qualitats però insensible per a expressar la reverència i reconeixement a Jesucrist. Encara més, Simó també podria tipificar el prototipus de creient català, per qui el pecat ha perdut la seva dimensió religiosa i ha esdevingut només un error, una mancança o un defecte que, amb el propi esforç, es pot superar. La dona expressa, en canvi, la necessitat de la mediació religiosa de Jesús, i sobretot, del consol de les seves paraules plenes de gràcia: “Els teus pecats et són perdonats”.

La dona del perfum tipifica, amb una exageració que podem qualificar de pedagògica, el veritable creient. Tampoc es tracta, opinem, de copiar l’escena. En el punt mig hi ha l’equilibri.

He pecat (2Sam 12,13) - Diumenge onzè durant l'any C

Una de les experiències que, com a prevere, trobo més impressionant, és el sagrament de la reconciliació, el que solem anomenar la confessió. Certament que no es pot dir que tingui moltes oportunitats d’experimentar-ho. Si hi ha un sagrament que ha tingut mala premsa és precisament aquest, i són pocs avui els qui s’hi acosten. Sobretot tinc l’oportunitat de fer-ho amb els infants que han de fer la Primera Comunió. En ells trobo normalment una gran sinceritat i una manera molt planera i directa de dir el que no han fet bé. Però el que realment impressiona és quan això ho fa un adult, quan algú és capaç de dir, sense buscar excuses, que ha faltat contra el seu matrimoni, que ha jugat brut amb els diners o amb les persones, que ha mantingut per amor propi una distància o una tensió amb persones estimades, que ha avortat o ha afavorit un avortament, que sofreix una addicció que el manté a mig gas en el compliment dels seus compromisos com a pare o com a treballador, etc.

De fet, a vegades tinc la impressió que el pas de la infantesa a l’edat adulta sovint el vivim bàsicament com el progrés de la capacitat d’autojustificar-nos i buscar raons per no admetre el que hem fet malament. Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar es veuen clares en la història de David i Betsabé, que la primera lectura ens posa al davant. El rei David comença desitjant la dona del seu veí, d’aquí passa a fer-la portar a palau, continuarà cercant el sistema de tapar el seu pecat i acabarà per fer matar el marit enganyat. És una dinàmica molt humana: la manca de decisió a l’hora d’admetre el propi pecat, la pròpia mala actuació, ens en fa esclaus, i ens fa entrar en una espiral que va de mal en pitjor. David retroba la seva integritat i la seva grandesa quan, davant de Natan el profeta, admet, senzillament i sense matisos, que ha pecat.

A l’evangeli, el fariseu Simó, que ha convidat Jesús, sembla dividir el món en dues seccions: els pecadors, com la dona que toca Jesús, i els qui no ho són, com ell, que sí que es creu en condicions de convidar a casa un profeta. Jesús respon d’una manera intel·ligent. En la seva paràbola no hi apareix cap personatge sense deutes: hi ha dos deutors, i cap dels dos no té res per a pagar. En aquestes condicions, en realitat, importa gaire que el deute sigui molt o poc? Sovint també nosaltres ens sentim com Simó, mirem la nostra vida i ens sembla que tot és transparent. Jesús ens suggereix que no ho devem haver mirat prou bé. També ens ho diu sant Pau: Ningú no és just per haver complert amb les obres de la llei. No és un principi abstracte; és un fet d’experiència. Més encara, negar les pròpies equivocacions, amagar-les, no voler-les veure, ens hi lliga, ens en fa esclaus, ens porta a repetir-les i, sovint, a empitjorar-les. La pròpia Església, com a institució, ho ha viscut, tal i com han posat de manifest els escàndols destapats en els darrers temps.

Potser en el fons ens passa com aquests comensals de Jesús, que no tenen prou fe per acceptar que hi pugui haver un perdó dels pecats. I aquest és, precisament, el gran missatge que porta Jesús: que l’amor de Déu és més gran que les nostres equivocacions, que Ell no es cansa d’allargar-nos la mà una vegada i una altra, d’alçar-nos de les nostres caigudes i de donar-nos empenta per seguir el camí del Bé. Però cal primer fer la dura experiència de reconèixer, sense pal·liatius, que ens hem equivocat. Possiblement és aquesta duresa el que ha donat mala premsa a la confessió en l’Església. Però l’experiència diu que, quan algú dóna sincerament aquest pas, se’n torna amb la certesa del perdó, i amb l’alegria i la força renovada que dóna haver experimentat que som estimats immensament, gratuïtament i sense condicionaments. És el que va creure i viure la pecadora de l'evangeli. I per això ella estimava molt.

Reflexions des de l'Oviedo

Sí, el títol està ben escrit. No són reflexions des d'Oviedo, ciutat que encara no he tingut el plaer de visitar, sinó des de l'Oviedo, és a dir, fra Lluís Oviedo, un frare franciscà de València que ensenya a Roma i ens va fer una xerrada als caputxins de Catalunya sobre el tema "Brots d'esperança de la vida religiosa en una Europa secularitzada". Aquest professor, en els darrers anys, s'ha dedicat a investigar, sobre el terreny i amb estadístiques fiables, com és que, en un clima general de manca de vocacions, algunes congregacions i realitats de vida comunitària cristiana atrauen un cert nombre, a vegades considerable, de persones.

Les conclusions dels seus estudis, en realitat, no fan més que confirmar algunes coses que es veuen bastant a simple vista. En general, són comunitats que utilitzen signes externs, com l'hàbit; que cuiden molt les celebracions litúrgiques i la vida de pietat (sovint, però no sempre, amb un estil molt "clàssic"); que tenen un discurs molt valoritzador de la pròpia identitat; que manifesten amb insistència la seva comunió amb la jerarquia de l'Església, molt especialment amb el Sant Pare. Certament, les diferències amb la manera de fer "postconciliar", o, si més no, amb les tendències que aleshores resultaven més visibles, són òbvies. No voldria entrar ara aquí en valorar aquests canvis, que miro de prendre com a simples fets objectius. Però en aquests dies he anat fent les meves pròpies reflexions, i les voldria compartir.

En primer lloc, cal agrair un estudi d'aquestes característiques. Estem acostumats a discursos que parteixen de qüestions de principi abstractes i després volen baixar a la realitat. En aquest cas, l'intent és seguir el camí invers, partir de la realitat i intentar llegir-hi quines són les necessitats o inquietuds que manifesta.
No seria honest esquivar la pregunta sobre el per què de l'èxit d'aquestes opcions. Alguns qualifiquen el nostre temps de postmodernitat, en el sentit que s'haurien deixat de banda les grans opcions del pensament modern. Jo estic més d'acord amb els qui parlen d'hipermodernitat, en el sentit que s'ha fet una popularització d'aquest pensament que no té en compte els seus límits. I quins són aquests límits? Bàsicament que no es pot portar la crítica fins a les seves darreres conseqüències, ja que aleshores la raó humana sense fonament. És el que en els documents de l'Església sol ser anomenat "relativisme".

Si a aquesta hipermodernitat, que no sap posar aturador a la constant crítica de tot i a la relativització absoluta, hi sumem que molts dels nostres infants, adolescents i joves creixen amb els pares malauradament molt més absents del que ells mateixos voldrien, i prenent els seus models d'una televisió únicament preocupada per l'audiència i un internet que no té filtres de cap mena, comprendrem la necessitat que poden (que podem!) sentir de referents que es vegin, que es palpin, que es presentin aparentment sense ambigüitats i amb decisió.

Cal prendre nota d'aquesta necessitat. En la nostra Església ens hem habituat a un discurs exclusivament centrat en les coses essencials de la fe (no entro aquí a discutir si hem encertat en discernir quines són). Però ens costa entendre que, a l'hora de transmetre la fe a les noves generacions, cal alguna cosa més. Exceptuant casos concrets, no se'ls pot demanar directament la maduresa de copsar el que és essencial i engrescar-s'hi. Cal acceptar que, discurs i actuació, ha de cuidar alguns detalls, secundaris si es vol, però que, d'una manera o altra, comuniquen, molt especialment quan la fe està encara tendra. I aquesta responsabilitat és de tots, ningú no pot sentir-se'n deslliurat.

En segon lloc, però, voldria fer ressaltar que també aquest discurs, i fins les mateixes estadístiques, és una construcció intel·lectual i, per a la vida cristiana, té els mateixos perills que qualsevol altra abstracció. Quins són? Penso en els sants que, al llarg de la història, han donat origen a moviments o congregacions que han renovat i reconfigurat l'Església. Certament que són persones amb una intuïció clara del món on viuen. Però no comencen ni per un tractat de teologia ni per un estudi de camp. Si no m'equivoco, l'aventura comença sobretot en el propi interior. Comença en el moment en què la pregària se'ls revela com alguna cosa més que l'expressió de la pròpia vida interior, quan descobreixen, de la mà de la Sagrada Escriptura i dels sagraments de l'Església, la presència interior del Ressuscitat que parla i obre perspectives noves.

Certament que cal prendre nota d'aquestes reflexions, però convertir-les en principis i aplicar-los servilment possiblement no portaria enlloc. Per una banda, el tracte directe amb la realitat posa de manifest desitjos, anhels i dificultats que les estadístiques no aconsegueixen de reflectir. Quan s'obre el món interior de les persones, ens adonem que hi ha moltes possibilitats per explorar que no es poden quantificar. Per l'altra, començo a pensar que el camí correcte per actuar normalment va de dins cap enfora, partint d'aquella veu que és a l'origen de la pròpia vocació i dóna sentit i inspiració a tota la vida. Personalment em sento content del que he viscut i visc en la vida religiosa, i l'experiència em porta a creure que és una de les maneres de viure més boniques que poden existir.

Aleshores, per què ens costa tant proposar-la als altres? Vivim en un món que ens titlla de passats de moda, d'irracionals o de paràsits amb molta facilitat. En aquest context, ens costa acabar-nos de refiar del valor i la bellesa d'allò que ja vivim i de l'experiència de Jesucrist que n'és el fonament. Hem pensat que es tractava de canviar les formes, quan de fet no se'ns accepta per una qüestió de fons: la nostra vida es basa en la fe en Déu, i no s'entén sense ella. Precisament perquè el nostre món viu d'esquena a Déu, la proposta de la nostra forma de vida, la preocupació per ser vehicle de la seva crida, hauria de ser sentida com una necessitat urgent.

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (3)

Tema 6. Qui és Jesús?

Vau començar el curs amb fra Gil i, amb ell, vau endinsar-vos en el primer anunci dels cristians: Jesús és viu! Calia però, anar veient qui era aquest Jesús que els primers cristians anunciaven com a el Messies i el seu Senyor (una forma de dir que reconeixien en Jesús a Déu mateix).

Però, com ha estat possible això? Què ha passat si, com havíem vist fins ara, Jesús acaba la seva vida a la terra amb una clara imatge de fracàs: abandonat pels seus deixebles i condemnat a mort com el pitjor dels criminals?

Els evangelis no fan servir grans discursos per a explicar-nos el que ha passat, més aviat fan servir poques paraules, però carregades de sentit.

A classe vam poder comparar dos texts que feien referència al sepulcre buit (Mc 15, 1-8 i Lc 24, 1-11). El que primer ens va sobtar foren algunes diferències entre ambdós relats que vam poder comentar a classe (p.ex. els noms de les protagonistes de la història, el fet que en un relat apareixia un jove i en l'altre dos homes...). Però tots dos relats tenien en comú un mateix missatge: quan, tot seguint els costums funeraris jueus de l'època, tres dones anaren a honrar les despulles de Jesús, es van trobar amb la sorpresa (tot un ensurt!!!), que la tomba era buida.

Però, hem de ser honestos, el fet de la tomba buida, per si mateix, no demostrava res d'especial. De fet, entre els jueus de l'època sembla que va córrer la versió que algú havia robat el cos de Jesús i l'havia amagat en un altre indret.

Amb tot, els mateixos evangelis no s'aturen en el fet del sepulcre buit, sinó que aniran més enllà. De fet (p.ex. Lc 24, 36-43, text que vam veure a classe), hi ha l'experiència de trobades amb Jesús (les anomenades "aparicions") que trasbalsen els primers deixebles (encara amagats per por dels jueus i del fracàs que representava la crucifixió del seu Mestre) però que, ben aviat, els ompliran d'alegria i valentia per a dir als quatre vents que Jesús ha ressuscitat (és a dir, que Déu l'ha tornat a la vida, però una "vida" que es mostra ben activa, però diferent, a com l'havien vist tot fent convivència abans amb ell).

No ens enganyem: ningú no va poder filmar un vídeo de la resurrecció de Jesús en el mateix moment que es va produir. Ningú no hi era present dins el sepulcre en el moment que succeí, però el sepulcre buit i les aparicions impactaran en la vida dels primers deixebles que, tot recordant les seves paraules, les coses que feia i deia, faran experiència de Jesús com a viu i present en les seves vides.

Ara bé, què és la resurrecció, com explicar-la? Com ningú va poder viure "en primera fila" aquest esdeveniment, els primers deixebles faran servir les paraules que els hi semblen més clares, tot i que quedaran curtes. Així, per parlar del que ha passat amb Jesús, de la seva mort, però de la seva tornada a la vida, recordaran el que passa amb el gra de blat que cau a terra, que mor (metafòricament parlant) i del qual neix una planta, quelcom ben diferent, però que és aquella llavor colgada a la terra. Vam poder veure aquesta imatge i comparar-la amb les paraules d'un dels apòstols (missatgers) de Jesús: Pau de Tars (cfr. 1 Cor 15, 42-44.47).

Aquest Pau (un fariseu nascut al sud de l'actual Turquia) fou un gran perseguidor dels primers cristians fins que una experiència personal amb Jesús el va convèncer que estava equivocat i, de perseguidor a mort, es convertir en el principal comunicador de la nova fe.

La clau de la seva predicació (del seu missatge cristià): "Sapigueu, doncs, germans, que gràcies a ell (Jesús) ara us és anunciat el perdó dels pecats, i que tothom qui creu en ell és alliberat de tot allò de què la Llei de Moisès no us ha pogut alliberar" (Ac 13, 38-39), pot explicar un xic el perquè de l'extensió tan ràpida del cristianisme dins l'Imperi Romà. Ara el perdó dels pecats (la comunió, la bona relació amb Déu) no s'aconseguia complint la Llei de Moisès, sinó creient en Jesús. Això volia dir que allò que estava tancat només als jueus (aquells que coneixien i practicaven la Llei de Moisès), ara estava obert a tothom, a jueus i a no jueus de tots els temps, de tots els paísos, sense excepció.

Ben aviat (penseu que Jesús morí pels volts de l'any 30 o 33 dC i que Pau es convertí en cristià pels volts del 36 dC, imagineu amb quina rapidesa s'extendrà el cristianisme pel món conegut!!!!), les primeres comunitats cristianes reconeixen en Jesús el Fill de Déu i entenen que la seva relació amb Déu ara és de filiació (conseqüència: tots tenim una relació de fills amb Déu, que és el nostre Pare, i tots som germans els uns dels altres).

Però, aquestes primeres comunitats cristianes... en què es distingiran dels jueus si, entre els cristians, també hi ha jueus que creuen en Jesús? En unes paraules de Pere pronunciades el dia de Pentecosta davant un auditori majoritàriament jueu (ho vam veure a classe) hi tenim la clau: ""Per tant, que sàpiga de cert to el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar". Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols: "Germans, què hem de fer?". Pere els va respondre: "Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant"." (Ac 2, 36-38).

La conversió a Déu (desig de canvi de vida en una vida segons la voluntat de Déu), el baptisme en el nom de Jesús i el do de l'Esperit Sant (per a tothom, mentre que pels jueus aquest do només era donat als profetes i als reis) marcaran l'inici de les primeres comunitats que, a més, viuran la seva identitat en la pràctica de quatre pilars: la comunió de béns (no hi havia pobres, en les primeres comunitats, perquè ho posaven tot en comú); l'ensenyament dels apòstols (que eren els qui havien conviscut amb Jesús, havien menjat amb Ell i havien estat testimonis de la seva resurrecció); la fracció del pa (el que avui anomenem Eucaristia, el record del sopar de comiat de Jesús amb els seus deixebles la nit abans del seu arrest i mort) i la pregària comuna.

Però, el primers cristians, no van tenir la vida fàcil. Ben aviat van ser perseguits, primer pels jueus, després pels romans... i això va significar també que alguns dels primers testimonis de la vida, la mort i la resurreció de Jesús van morir (o van ser executats). Això més la vida de cada comunitat (els seus problemes, les persecucions, o les divisions internes en la seva comprensió de Jesús) van fer sorgir la necessitat de posar per escrit la vida i els ensenyaments de Jesús. És així com naixeran els evangelis.

Els evangelis són els llibres que al llarg del curs hem anat llegint o treballat a classe. No sé si us heu arribat a adonar, però en tenim quatre (els posaré per ordre, de l'escrit més antic al més nou): Marc (65-70 dC aprox.), Mateu (70-90 dC, aprox.), Lluc (70-90 dC, aprox.) i Joan (90-110 dC, aprox.).

Tots quatre tenen una mateixa finalitat (i és una clau de lectura per a apropar-nos a ells): contestar a la pregunta Qui és Jesús? Cadascú d'ells és un creient que escriu dins de la seva comunitat i vol presentar Jesús, el que Ell va viure i ensenyar, per a què la comunitat destinatària pugui emmirallar-se en aquest Jesús, seguir-lo i fer front als seus problemes (sovint de persecució o de divisió interna).

L'inventor del gènere literari "Evangeli" fou Marc, qui aplegant històries i ensenyaments sobre Jesús que primer circulaven de forma oral (encara que també hi havia algunes fonts escrites, alguns reculls concrets o parcials d'històries sobre Jesús) les aplegà tot dotant-les d'un fil narratiu: començant amb la predicació pública de Jesús a Galilea i acabant amb la seva mort i resurrecció a Jerusalem.

Aquest esquema, ho podeu comprovar en el Nou Testament (la segona gran part de què es composen les vostres Bíblies), el repetiran tots quatre evangelis. La tria i diferent ús de les fonts orals i/o escrites, més els problemes de cada comunitat, més el geni propi de cada autor, donaran les diferències que podem copsar en una primera lectura superficial de cada evangeli.

Durant molts anys diferents històries sobre Jesús circularan i l'Església (ep! sense posar-se d'acord via Facebook!) arribaran a la conclusió (per l'ús que donaran en les seves reunions arreu del món conegut) que aquests quatre evangelis que ara coneixem, i sols aquests quatre, presenten de forma coherent el que fou la vida i l'ensenyament de Jesús, de manera que també AVUI ens fan demanar-nos qui és Jesús per a nosaltres.

L'opció de fe que comporta contestar seriosament, des del fons del nostre cor, a aquesta pregunta, pot fer canviar radicalment la nostra vida, pot dotar-la de sentit.

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (2)

Tema 5. La mort de Jesús

Vam començar aquesta lliçó intentant de fer un ràpid recorregut per la vida de Jesús a través d'un seguit de texts que ens demostraven dues coses: la primera, l'èxit de la predicació de Jesús (un èxit, ben cert, que no deixava d'estar marcat per certs moments de perill davant les autoritats religioses del moment: fariseus i saduceus); la segona, una predicació de Jesús, en principi, molt local (per l'àrea de Galilea, al nord del país) i que acabarà a Jerusalem (el centre político-religiós).

Sembla que Jesús és conscient, després de la multiplicació dels pans i els peixos, que la gent està entenent malament això del seu messianisme. Jesús haurà de demostrar que és el Messies... però d'una forma ben diferent a la que tothom sembla esperar!

Tots els evangelis estan d'acord en dir-nos què Jesús decideix, tot i el perill que representava, anar a Jerusalem en el moment en què aquesta ciutat està més plena de gent vinguda d'arreu i en una ocasió propícia pels avalots i les rebel·lions: en els dies previs de la celebració de la Pasqua jueva.

Un gest poc comú en Jesús es donarà després de la seva entrada triomfal a Jerusalem (moment en què un gran grup de gent l'aclama com a Messies, com al rei polític esperat): anirà al Temple (el lloc més sagrat del judaisme del moment) i allà farà fora a fuetades els canvistes de moneda i els qui compraven i venien al crit de "El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!" (Mc 11, 15-18). A partir d'aquest fet, públic i notori a la capital, es posarà preu a la seva persona.

Ens demanàvem també com era possible que una vida dedicada a parlar sobre Déu, a guarir la gent i a donar-los esperança i llibertat va acabar a la creu. Vam tenir l'oportunitat de llegir alguns texts que ens mostraven la qualitat i la profunditat dels ensenyaments de Jesús en comparar-los amb els costums de la seva època (p.ex. la seva postura sobre els descans del dissabte, sobre les normes de puresa, sobre els costums socials, sobre les "males companyies") i vam poder veure que un dels probles principals era que Jesús apareixia com aquell capaç d'interpretar la Llei de Moisès amb un solemne "Heu escoltat que fou dit als antics... però jo us dic...".

L'exemple més clar de la novetat del seu ensenyament és l'amor als enemics. Davant de la coneguda "llei del talió", que deia "ull per ull i dent per dent" (una llei que sortia al pas d'un costum antic, el del "venjador de la sang", és a dir, l'encarregat de venjar l'ofensa o la mort d'un familiar agreujat, i que solia provocar escalades de venjança i violència arreu), Jesús proposa el camí de l'amor, de l'entesa, del diàleg i, fins i tot, del no tornar-se, per a evitar la violència i poder convertir-nos en una baula dins una llarga cadena per la pau. No hi cabia dubte, a les oïdes dels seus correligionaris Jesús es posava per damunt dels antics, quan no per damunt del mateix Moisès. Jesús era perillós, feia nosa, calia treure'l del mig.

Però Jesús no era un innocent que no sabia d'on li venien els perills. Ja sabia com havia acabat Joan el Baptista per fer de profeta i parlar clar... i sabia també que els seus enemics s'hi jugaven molt deixant-lo amb vida. Amb tot, Jesús no es tornarà enrera: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). Fou coherent fins a les darreres conseqüències.

Jesús serà traït per un company de camí, Judes, qui potser vol fer que els esdeveniments (la captura del líder del nou moviment) provoqui la revolta tan esperada. Com sigui, les coses no aniran així. Jesús serà fet presoner i patirà dos processos ben diferents que perseguiran el mateix resultat: la seva condemna a mort.

D'una banda, patirà un procés religiós-jueu que l'acusarà de blasfem per fer-se fill de Déu (és a dir, igual a Déu, amb el seu mateix poder i autoritat). Però el tribunal jueu, posat sota domini romà, podia condemnar a mort... però no executar la sentència. El problema ara era com convèncer el tribunal romà presidit pel governador Ponç Pilat. Davant dels romans no servia de res acusar Jesús de "fill de Déu", perquè els romans tenien tants, de déus (i més tard fins i tot el mateix emperador se'n farà dir i adorar com a tal) que el procés no hauria arribat a bon terme... però acusar Jesús de sediciós i de rebel·lia contra el Cèsar... segur que donaria millor resultat. Aquesta serà, dins el procés político-romà, l'acusació que pesarà damunt Jesús i que, finalment el portarà a morir com el pitjor dels homes: la mort per crucifixió.

Amb la mort que es reservava als delinqüents de classe baixa, als estrangers o als esclaus, prèvia tortura i burla, amb l'abandó de tots els seus deixebles que es donaran a la fuga. Jesús lliurarà la seva vida a la creu en coherència al seu missatge. Les seves darreres paraules? "Déu meu, perdona'ls, que no saben el que fan". Haurà estat tot un fracàs?

Dons de l'Esperit (Pentacosta 2010)

En aquest temps de Pasqua, com cada any, em toca preparar infants per la Primera Comunió i adolescents per la Confirmació. Amb aquests darrers, experimento especialment la dificultat de fer entendre el sagrament, una cosa, al cap i a la fi, que no es veu ni es toca ni es pot identificar amb cap experiència sensible. El relat de la Pentacosta dels Fets dels Apòstols ens parla de vent i de foc, però si mirem de recordar la nostra pròpia confirmació, possiblement no vam percebre res de semblant. Potser sí que vam experimentar una emoció religiosa en aquella ocasió, però tampoc això no és el sagrament, que també és real sense emocions. Estem parlant d'una realitat de fe, que ve de Déu i toca el més profund del nostre interior, però que escapa a la nostra sensibilitat.

Tots nosaltres, batejats i confirmats, hem rebut el do de l'Esperit Sant. Però si aquest do no és sensible, com podem saber quan estem deixant-nos portar per Ell i quan ens estem deixant portar per altres coses? Les lectures de la Pentacosta ens donen algunes pistes, alguns efectes de l'Esperit que ens poden ajudar a saber si ens estem deixant guiar per Ell.

1. Tant l'evangeli com els fets ens presenten els apòstols reunits, i els fets especifica que estaven pregant. L'Esperit Sant es dóna en l'Església i condueix cap a l'Església, tendeix a crear comunió, a reunir una família al voltant de Jesucrist. Un itinerari que s'allunyi de l'Església, que porti a no valorar la pregària i la celebració amb els altres cristians, difícilment pot ser atribuible a l'acció de l'Esperit.

2. L'Evangeli ens presenta els apòstols amb les portes tancades per por. El contrast és evident amb el final de la lectura dels Fets, quan surten al carrer i anuncien amb valentia la Bona Nova, essent entesos per gent de totes les llengües. Possiblement també aquest és un senyal a considerar: si la nostra vivència cristiana està marcada per la por (o per la vergonya, la manca de decisió, la passivitat o la queixa constant, que en són fills), senyal que estem obeient altres veus, no la de l'Esperit.

3. Jesús diu als deixebles: "Com el Pare m'ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres". El cristià és un enviat de Jesús per donar testimoni de la seva fe. Cadascú al lloc on és, des de la vocació a què Déu l'ha cridat, l'Esperit Sant ens mou a descobrir ocasions en què expressar allò que creiem i convidar els altres a participar-ne, començant pels qui tenim més a prop, especialment fills o néts que depenen de nosaltres per desvetllar la fe.

4. La lectura de sant Pau ens fa veure com d'un sol Esperit en surten diversos dons, cada un en bé de tots. Semblantment, els Fets ens presenten com totes les llengües i pobles s'uneixen en la confessió de la fe. Déu no fa fotocòpies, ni té motllos. L'Esperit Sant condueix les persones no a copiar models externs, sinó precisament a descobrir allò que tenen de més autèntic i a aportar-ho confiadament, aprofitant les complementarietats amb els dons dels altres i acceptants els propis límits.

Ben cert que l'Esperit Sant té altres efectes a més d'aquests. Però amb això ja tenim algunes pistes per poder discernir la seva veu. Si ens deixem portar per Ell, arribarem a aquell font d'alegria que brolla en el nostre interior, tan forta i pura, que esdevé la garantia de la vida eterna que se'ns ha promès.

Qui és lliure? (dimarts sisè de pasqua)

La lectura del capítol 16 dels Fets dels Apòstols ens presenta Pau i Siles encadenats en el racó més fosc i inaccessible de la presó. Apallissats prèviament per ordre dels magistrats de la ciutat, els dos apòstols malgrat tot, en un gest insòlit en aquestes circumstàncies, canten. De cop, les cadenes cauen i les portes de la presó s'obren, i aquest fet sorprenent sembla suggerir-nos la pregunta sobre què és en realitat la llibertat i qui és lliure de debò.

Podem tenir una impressió semblant en els relats de la Passió de Jesús. Detingut i condemnat, és l'únic personatge del relat que desprèn seguretat i confiança, que no sent la necessitat d'embrutar-se amb maniobres i manipulacions per imposar-se o per salvar la pell. Els apòstols cantant i Jesús afirmant la seva identitat davant dels jutges són imatges d'una llibertat diferent, que no consisteix en fer el primer que espontàniament ve, sinó en identificar-se profundament amb allò que cadascú està cridat a ser.

Com entenem la llibertat? Simplement com tenir el màxim d'opcions obertes? ¿O com un camí de descoberta de la pròpia vocació, d'allò que realment ens fa ser nosaltres mateixos, d'aquella crida en la qual descobrim realment la nostra pròpia identitat? El carceller de Pau i Siles s'adona de la llibertat dels seus presoners, posada de manifest prodigiosament, i els pregunta: "Què he de fer per salvar-me?" Què he de fer per ser autèntic, per ser lliure, per viure plenament? La resposta és clara: "Creure en Jesús". Perquè és en diàleg amb Ell que podem descobrir quin és realment el nostre camí, que emergeix allò a què cadascú està cridat, que se'ns obre el camí d'aquella llibertat que cap cadena ni cap presó no pot ofegar.