UNA ALTRA INVASIÓ...

Diumenge XIV, 6 de juliol de 2014

Za 9, 9-10/Sl 144/Rm 8, 9.11-13/Mt 11, 25-30

El passat 6 de juny es van complir 70 anys del desembarcament de Normandia. Fou una invasió programada per les forces aliades de la II Guerra Mundial per donar un cop mortal a les forces del Tercer Reich que aleshores ocupaven la major part d’Europa. Malauradament les invasions, l’entrada per la força de tropes en un poblat o en una ciutat determinades sembrant el pànic i la destrucció segueixen donant-se arreu del món, a vegades produint guerres que queden com enquistades en alguns llocs del món com ara l’Irak o Síria...

M’hi ha fet pensar tot això la primera lectura d’avui, però pel gran contrast que ens presenta. Avui les invasions acostumen a fer-se en vehicles pesats que carreguen tropes o material bèl·lic... antigament l’entrada en una ciutat del rei o el general de l’exèrcit de torn marcava bé la victòria sobre els enemics, bé la invasió a sang i fetge.

Tothom té por a una invasió, pel que suposa de pèrdua de llibertats, d’identitat, d’autonomia de la gent... tothom, en una invasió, té por a ser forçat, a ser obligat a viure d’una altra manera, normalment amb lleis més restrictives, amb forts controls policials... tothom, en un invasió, té por a perdre les llibertats més bàsiques... I això mateix ens passa amb Déu. Sovint el veiem com Algú que pot fer tot això en les nostres vides, com una mena d’agent extern, com un cos estrany que, per ser Déu, intuïm és “el fort” i el qui pot desfer la nostra vida si no anem en compte... i, de retruc, acabem tenint por no tant de Déu (que, com en una dictadura, el dictador pot viure lluny de nosaltres), sinó que tenim por dels seus representants, por que aquests, valent-se del seu Nom, no tinguin misericòrdia del poble i es converteixin en llops disfressats d’ovelles. Arribats en aquest punt, ens tanquem en banda i no volem saber res d’Ell, d’aquest Déu que acabem veient com un enemic que vol forçar-nos, que vol esclavitzar-nos.

El profeta Zacaries, que deu tenir experiència del que és una invasió, ens sorprèn avui amb com ens dibuixa l’entrada del rei que ell espera. El teu rei –diu– farà la seva entrada. És bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí... Aquest rei, que és una imatge de Déu per a Zacaries, com a tal, entrarà, sembla que no hi haurà ningú que pugui evitar que entri a formar part de les nostres vides... hi és present, però es fa escoltar, es fa esperar, perquè tothom esperem, en el fons del nostre cor, un rei d’aquesta mena. Però no és un rei, no és un Déu, invasiu. És bo i salvador, el seu estendard és la bondat i el desig de salvar... no és la malícia, ni els desigs més tèrbols, ni l’afany de destruir. Zacaries vol preparar el seu poble, i vol convidar-nos també a nosaltres, més aviat a deixar pas franc perquè aquest rei faci la seva entrada a les nostres vides.

Pau ens obre els ulls a tots aquells que ens confessem cristians: l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El rei ja hi és dins el seu palau, Déu ja hi és dins el seu temple, que som nosaltres. Pau prepara els seus oients, ens prepara també a nosaltres, perquè entenguem que ens cal parar l’oïda a la veu d’aquest Déu que fa estada en nosaltres, que amb nosaltres ja ha plantat la seva tenda, que ens convida a menjar i a beure amb Ell. Parem avui la nostra oïda i tornem a sentir aquesta crida de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli: Veniu a mi! Feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu! Obrim-li, doncs, avui el nostre cor!

SANT PERE I SANT PAU

Diumenge, 29 de juny de 2014

Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, apòstols

Ac 12, 1-11/Sl 33/2Tim 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Qui seria capaç de fiar-se d’un traïdor? Qui encomanaria una feina de responsabilitat a un assassí i perseguidor? Normalment volem tenir les espatlles ben cobertes i, per tant, en qualsevol empresa o negoci, ningú encarregaria cap feina a gent amb un perfil com aquest. De fet, la història ens diu que quan algú té antecedents penals es fa força difícil el seu inseriment social: ningú se’n refia!

En canvi, mireu si som rars els cristians: avui celebrem dues persones, que la litúrgia i la Tradició tenen per columnes de la nostra Església, de la nostra fe, que foren justament això: un traïdor i un perseguidor i assassí. Parlem, ja ho sabeu, de Pere i de Pau.

Humanament parlant, ningú no hagués donat un euro per ells. Com refiar-me d’algú que avui em diu “messies” i demà em nega quan les coses pinten malament? I això ho féu Pere. Hem escoltat avui la seva confessió de fe... però poc temps després ja sabem el que va passar. Com refiar-me d’algú que, empès per un zel religiós desmesurat, dóna el seu consentiment a la mort per lapidació d’Esteve i després es llança arreu a caçar cristians?

Amb tot, el que celebrem de Pere i Pau és justament aquest canvi que Déu va obrar en llurs vides. Perquè hi ha hagut un canvi. I el Nou Testament expressa aquest canvi en les vides dels apòstols remarcant el seu canvi de nom. Pere no es deia Pere al principi. Ho hem escoltat avui també. Ell es deia Simó, és Jesús qui li canvia el nom per Pere, “Pedra”, donada la seva confessió. Pau no es deia Pau al principi. Es deia Saule, és després que li diran Pau, és a dir: “Petit”.

Però tots dos tenen en comú el mateix, quelcom que ens dóna també confiança a nosaltres, cristians de peu pla, per a no desesperar de les nostres limitacions, del nostre passat, sigui quin sigui. El que els dos tenen en comú és aquesta trobada amb Jesús que l’Evangeli avui ens convida a fer si prenem seriosament la pregunta de Jesús com una pregunta feta a cadascú de nosaltres: I vosaltres qui dieu que sóc? Si ens prenem seriosament aquesta pregunta com LA PREGUNTA que vol suscitar en nosaltres una aturada per començar de bell nou, la resposta sincera que donem a aquesta pregunta provocarà en nosaltres el posar-nos en disposició de rebre de Jesús la força per començar de nou, allò que l’Evangeli i Pau mateix anomenen el nou naixement, néixer de nou. Serà la història d’una relació, d’una comunió que no s’aturarà mai, que ningú no podrà trencar. Però una història que ens demanarà, potser, reconèixer que som traïdors (com Pere ho va reconèixer amb llàgrimes als ulls, quan va cantar el gall); reconèixer que som perseguidors (com quan Pau va sentir que perseguint els cristians estava perseguint el mateix Jesús).

Avui, doncs, celebrem que el canvi és possible i que, posant les nostres vides en mans de Jesús potser, si Ell ho vol, podem ser gegants de la fe, en lloc de números en la nostra societat. Celebrem també que no podem jutjar ningú pel seu passat, sinó que preguem més aviat que la Llum del Crist arribi a tothom perquè tot allò de bo que hi ha en nosaltres en potència prengui volada tot donant glòria a Déu. És la celebració que, amb Jesús, el canvi és possible.

CRISTIANS AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

Dimecres, 25 de juny de 2014

2 Re 22, 8-13; 23, 1-3/Sl 118/Mt 7, 15-20

Jesús vol cristians amb DENOMINACIÓ D’ORIGEN. Què vol dir això de “Denominació d’Origen”? En el nostre món un vi amb Denominació d’Origen (DO) (Viquipèdia dixit) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament. A més: Un Consell Regulador de la Denominació d’Origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.

Tot plegat vol dir que no es pot fer broma. Si un vi té la Denominació d’Origen, per exemple, PRIORAT, ja sabem que tenim un producte acabat, que ha tingut un procés seriós d’elaboració, que s’han seguit tota una sèrie de controls perquè el consumidor no s’emporti una sorpresa i no es trobi a taula amb un DON SIMON en lloc d’un PRIORAT.

Què té a veure això amb les lectures d’avui? Hem sentit les paraules de Jesús als seus deixebles. Paraules que són un posar-se en guàrdia dels falsos profetes. Quin és el problema amb els falsos profetes? Doncs que amb la seva estètica, dialèctica, dogmàtica i demagògia poden fer-se passar perfectament per profetes ortodoxes, amb pedigrí fins i tot, per enviats directes de Déu. El pitjor d’ells ens ho diu Jesús, perquè exclama que són llops afamats disfressats d’ovella. I no hi pot haver cosa més perillosa que un llop afamat disfressat d’ovella. Són mestres de la posada en escena, és fàcil creure’ls perquè són cristians convincents... però, ai, per sort no ho poden controlar tot! Pels seus fruits els coneixereu. Mirem-los: són gent que uneix, construeix, edifica, crea xarxes de comunió? Sí? Doncs aquesta és la Denominació d’Origen d’un profeta con il faut, com Déu mana. Que no ho fan? Doncs ja podem córrer perquè tot girarà entorn dels seus interessos, nosaltres només serem una estadística per a ells.

Compte, però! Cauríem en un bon parany si penséssim que la Paraula de Déu avui només està escrita per advertir-nos dels altres. Perquè és molt fàcil, quan trobem algú que no pensa el mateix que nosaltres, o no creu ben bé com nosaltres, penjar-li una etiqueta: ATENCIÓ: FALS PROFETA... i alçar-me jo com a campió de l’ortodòxia. No, la Paraula està adreçada a mi, Déu vol la meva conversió. És a mi que Jesús em demana que em faci una analítica, que passi pel control de qualitat i vegi si no m’estic tornant jo un llop afamat disfressat d’ovella.

Com fer el control de qualitat? De quina manera? La primera lectura ens recorda que SOLS HI HA UNA MANERA: passar pel filtre de la Paraula de Déu. Quan el sacerdot Helquies troba el rotlle de la Llei i el fa portar, per a la seva lectura, al rei aquest troba no sols que el poble ha de canviar, sinó que ell mateix ha de canviar: Quan el rei sentí tot el que deia el llibre, s’esquinçà els vestit i digué Aneu a consultar el Senyor per mi, pel meu poble i per tot el país de Judà... veig que ha de ser molt gran la indignació del Senyor contra nosaltres, perquè els nostres pares no han fet cas del que deia aquest llibre ni han complert el que hi ha escrit. Confrontar-nos amb la Paraula de Déu i, en clau cristiana, confrontar-nos amb Jesús mateix, el que Ell digué i va viure i com ho digué i ho va viure és el nostre control de qualitat per esdevenir D.O. Cristians: Cristians amb Denominació d’Origen. Aleshores paraules, obres i encara més, actituds, esdevindran una sola cosa a donar testimoniatge de qui és la nostra esperança, qui el nostre Senyor. Ens deixarem examinar per Ell?

TOT PER UNA VINYA...

Dimarts, 17 de juny de 2014

1 Re 21, 17-29/Sl 50/Mt 5, 43-48

No és políticament correcte el que diré, però el rei Acab em cau bé. M’explico. No és políticament correcte perquè, vist el que ahir vam escoltar que havia fet, no és per riure-li les gràcies, sinó més aviat per dir-li les coses tal i com les hi diu el profeta Elies: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. I entenc que no és políticament correcte dir que em cau bé perquè, a través de la seva esposa, en l’assassinat han estat embolicats els notables i els ancians de la ciutat que, per manament reial, han fet mans i mànigues per aconseguir els dos testimonis de rigor, sense escrúpols i, amb un simulacre de judici just, han manipulat tothom fins consumar la sentència de mort de Nabot.

Però el rei Acab em cau bé perquè té les reaccions típiques d’un adolescent que, justament, està en procés de creixement, de maduració i, per tant, té totes les possibilitats davant d’ell per reeixir en la vida i també tots els perills per ser manipulat, per deixar-se influenciar. Com, sinó, interpretar aquesta reacció? Acab se’n tornà tan contrariat i malhumorat que, arribant al seu palau, se n’anà al llit, girà la cara i no volia menjar res. El rei Acab em cau bé per empatia. Perquè, en el fons, la seva vida és com la nostra, una vida en construcció i, com a tal, una vida on cal posar-hi molta atenció als fonaments.

El bonic en el relat és la intervenció de Déu i la consegüent reacció d’Acab. Déu envia el seu profeta, que se la jugava, perquè les relacions entre ells dos i Jezabel no eren massa bones. Déu envia Elies amb el manament de dir les coses tal i com són: T’has venut a la maldat que ofèn el Senyor. Clar i català! Però, de fet, Déu es comporta amb Acab com un veritable pare amb el seu fill, no maquillant-li les coses, sinó confrontant-lo amb la crua realitat perquè espavili, perquè reaccioni i s’adoni del que ha fet i les conseqüències que això té per a ell i per a tot el poble. El “bon fondo” d’Acab es posa de manifest quan capta que n’ha fet una de molt grossa i s’humilia, reconeixent el seu pecat. I Déu li reconeix com a autèntic aquest penediment i el perdona. Però el pecat ha fet forat i la violència engendra violència. La seva dinastia no té garantia de futur, perquè ha estat construïda sobre la força bruta i la mentida... i això té un preu.

M’agrada pensar que no hi ha pecat ni blasfèmia, com ho deia el mateix Jesús, que no pugui ser perdonat quan hi ha un sincer penediment, un sincer adonar-se que la nostra feblesa, posada a prova o portada als extrems pot fer barbaritats. L’esperança d’Acab, el seu penediment i el seu perdó, són també la nostra esperança. Només ens cal ser prou valents d’entomar allò que Déu digui sobre nosaltres, com féu Acab, encara que ens pugui fer mal, sense justificar-nos, sense amagar-nos, perquè Déu no vol enganyar-nos ni que ens enganyem, sinó que abandonem l’adolescent que tots tenim dins i passem a la maduresa d’una relació autèntica amb Ell i amb els altres. Fet aquest pas segurament anirem aprenent que ni la violència ni l’extorsió, ni la maledicència ni el prejudici, poden tenir lloc en aquells que confessem el Seu Nom si volem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare del cel.

MILLOR MÀQUINES QUE PERSONES?

Un polític europeu, tot fent ironia, deia tot referint-se a la immigració: “Vàrem demanar treballadors i ens han vingut persones”.  I, certament, no deixa de ser molt embolicat que els treballadors siguin persones. Per això, malgrat que les màquines són, a vegades, molt complicades de portar, de fet, anem canviant les persones per màquines en tots els llocs que podem. Els immigrants, els treballadors, les persones... són font de conflictes. En canvi, les màquines, al màxim, són problemes a resoldre. Una màquina no plora, no riu, no té sentiments, ni té canvis d’ànim, no té esperances ni desitjos, no somriu, no sofreix... Un treballador no pot ser tractat com un simple problema econòmic, ni comparar la seva productivitat només d’una manera estadística. L’empresa no sols té una finalitat econòmica, sinó social. Perquè la persona humana té un valor en si mateixa que no es pot comptabilitzar, ni mesurar, que ens posa a la porta del Misteri. Només la relació personal ens posa en camí vers el seu cor. La persona no pot ser tractada com un mitjà, sinó sempre com un fi. Però ara això és posat radicalment en qüestió.

I no sols estem canviant les persones per màquines, sinó que sempre que surt un nou invent intentem entendre (reduir) la persona humana a partir de la nova màquina inventada. Així va passar quan es va inventar el rellotge. La persona va ser comparada a ell. Per exemple: quan es descobrí la màquina de vapor, Freud utilitzà aquest símil i quasi reduí la persona a un problema de pressions. O l’electricitat. Ara estem en la informàtica. I quan no es compara a les màquines, es redueix la persona a pura química o a biologia. O s’agafa com a punt de referència els animals. I és preocupant que sempre que es comparen les persones amb els animals resultin més bé els animals que l’home, qui és vist d’una manera totalment negativa: depredador, destructor de la natura i antisocial.

Però, què és la persona humana? S’ha de respectar més a ella que a un animal? Per què? Simplement perquè som nosaltres i volem protegir-nos? Potser no tenen raó els qui diuen que el que hem de fer és tractar-nos com a un factor més de la producció, del mercat i deixar-nos d’altres consideracions? El mercat ja posarà les coses en el seu lloc! L’home com una mercaderia i el Mercat com un déu a qui s’ha de fer “sacrificis” (retallades), perquè una vegada fets, providencialment, el mercat posarà les coses al seu lloc (com Déu, abans...?).

Però passa això mateix quan tractem de Déu. Com a màxim, al preguntar sobre si es creu en Déu o no, es diu: “Hi ha d’haver alguna cosa...”. Tractar amb coses, energies, forces, etc. que puc més o menys atreure, o connectar-hi, no és el mateix que tractar amb algú, amb una persona, amb Déu. Els cristians, com els jueus, creiem que Déu no és una força, ni una energia, sinó que és Algú amb qui hom es relaciona. Déu no és una cosa que he de manipular, una força (energia) que he d’aprofitar, sinó Algú que he d’escoltar i que m’escolta. Que queda més enllà de la meva comprensió i que, a mesura que m’hi relaciono l’estimo, encara que no l’entengui. “Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. És una relació personal la pregària, la fe, no és una tècnica. Creure en Déu és entrar en aquesta dinàmica de relació, d’escolta i de ser escoltat i no d’utilització.

Aquest misteri de relació personal es va mostrar en Jesús de Natzaret, no sols com el misteri de Déu amb nosaltres, sinó com el cor mateix del ser de Déu. Déu és amor, és un foc, tot ell pura llum, relació i joia. És Pare i Fill i Esperit Sant: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. “El Pare enviarà en nom meu l’Esperit Sant i l’ Esperit Sant us recordarà tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”. Déu no sols no és una força o una energia, no sols és algú, sinó que és un Pare que envia el seu Fill i ens comunica el seu Esperit. 

Això ens porta a l’adoració i a fer un món a imatge de Déu. A l’adoració d’un Misteri que sols t’hi endinses per la seducció de l’amor infinit d’un mar sense platges ni horitzons, tot ell pura comunió i que demana un món tot ell cridat a ser comunió, igualtat. On la persona, imatge de Déu, no sigui reduïda a estadística o pur mitjà, sinó que sigui acollida i compresa en el seu misteri pregon, en l’horitzó diví que li dóna sentit i dignitat.

L'ESPERIT DE BERNABÉ

Dimecres, 11 de juny de 2014

Sant Bernabé, apòstol

Ac  11, 21b-26;13, 1-3/Sl 97/Mt 5, 17-19

Cristià és aquell que sap reconèixer allò de bo que hi al nostre món. Sentia aquesta frase en un programa de TV aquest matí i pensava que això se li podria dir, primer de tot, al nostre sant d’avui, Bernabé.

De Bernabé el Nou Testament ens ha llegat els gestos més que les paraules. El primer gest d’aquest home, que es deia Josep, el trobem a Ac 4, 36-37, just després del comentari en què es parla de com vivien els primers cristians i com s’ho feien per no tenir pobres entre ells. Diu el text: Josep, un levita d’origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé —que vol dir «fill de consolació»—, es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols. Bernabé era un home generós i desprès amb els diners, que sabia què era el necessari.

El segon gest de Bernabé el trobem a Ac 9, 26-27. El tema és l’arribada de Pau a Jerusalem. El text diu: Saule va arribar a Jerusalem, i allà intentava d’unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos de veritat un deixeble. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte i el va presentar als apòstols. Els explicà com, pel camí, Saule havia vist el Senyor, i com el Senyor li havia parlat; i encara els contà amb quina valentia havia predicat a Damasc en el nom de Jesús. Bernabé era un home que sabia veure en Pau no l’enemic, sinó el germà.

El tercer gest és el que trobem avui en la nostra primera lectura. Ha passat la mort d’Esteve i el revolt que això va causar, provocant una persecució que obligà molts cristians a abandonar Jerusalem. Hi ha hagut la conversió de Corneli, un dels primers pagans convertits a l’Evangeli junt amb la seva família amb la predicació de Pere i com aquest ha de justificar davant dels cristians d’origen jueu el com i el perquè s’ha atrevit a entrar a casa d’un pagà. Trobem els jueus cristians que han fugit de Jerusalem i com alguns han començat a predicar entre els grecs i aquests estan començant a convertir-se al Senyor. No podia ser d’una altra manera, davant aquesta cosa inaudita (als pagans els ha estat oberta la porta de la salvació!), cal un “diplomàtic” i l’enviat és Bernabé: Tan bon punt hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, ell, que era un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe, se n’alegrà, i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor, amb cor decidit. I acabarà anant a buscar Saule per restar-hi un temps a Antioquia instruint tothom. Bernabé era un home que sabia veure, no la norma i el costum, sinó l’Esperit actuant en els altres encara que fossin diferents a ell.

En aquesta setmana en què estem encara assaborint la celebració de Pentecosta, tant de bo que l’Esperit Sant faci de nosaltres homes i dones bons, generosos, defensors de les causes que d’altres tenen per perdudes, que on hi ha problemes sapiguem veure esperança i noves oportunitats de creixement o d’inventiva i, sobretot, que sapiguem veure i estimar un món que no està deixat de la mà de Déu sinó un món on els fruits de l’Esperit són presents, perquè Ell viu i alena vida arreu. Que no siguem profetes de calamitats, sinó d’esperança; que no siguem lletraferits de la norma, sinó enamorats d’Aquell que ha inspirat la Llei i, com deia l’Evangeli, l’ha portada a la seva plenitud. 

MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL

No sé si fou pel Facebook o pel correu electrònic, l’altre dia em va arribar una fotografia. En el primer moment no tenia res d’extraordinària. Es veia una gran multitud de gent que es manifestaven en una avinguda de no sé quin país. Una foto, doncs, ordinària. El que hi cridava l’atenció era que, si feies corre la rodeta del ratolí, la imatge s’anava aproximant cada vegada més fins que es veia perfectament el rostre de cada una de les persones que participaven en la manifestació. Podies moure la fotografia amb el ratolí i amb la rodeta aproximar-te a un altre sector de la manifestació fins a distingir nítidament la cara dels participants del sector que volies o t’interessava de veure. Lògicament, l’interès policial d’una tal foto és evident. Ara no vull reflexionar fins a quin punt estem vigilats, localitzables i controlats, ho farem un altre dia. Voldria subratllar que l’interès d’una tal fotografia des d’un punt de vista policial i polític és evident.

Tota manifestació o moviment social té al darrera persones concretes, o millor, un grup, que l’han posat en marxa. I si té continuïtat vol dir que el grup és consistent i les persones concretes que el formen convençudes, sinó tot s’acaba en un foc d’encenalls. Per això aquestes fotografies permeten veure les persones que hi participen assíduament i estan en llocs estratègics i junts amb d’altres que també hi són assídues i així descobrir-ne els promotors i els pilars d’aquella moguda. No es tracta tant, per aproximar-se i entendre el que està passant, de posar l’accent en les estadístiques i el nombre de participants, sinó en aproximar-se a les persones i grups vius que estant produint aquest moviment.

La resurrecció del Crist, Crist Ressuscitat, és el qui ha originat el canvi més profund i radical de la història i del cosmos. Jesús, si es pogués fotografiar, és el qui trobaríem en el centre de la fotografia dels grans moviments del món, que no són pas els que ocupen les portades dels diaris ni els apartats dels llibres d’història. Moviments que es produeixen entre els pobres, en el cor de les persones, en els racons amagats d’aquest món, els Natzarets d’aquest món. Però Crist, com diu Pau, té un cos i aquest sí que es pot fotografiar, que som nosaltres, l’Església.  L’Església, cos de Crist, ha de ser com aquells que, si enfoquéssim la foto, els trobaríem assíduament al peu del canó, tant si hi hagués poca o molta repercussió del que estan fent. Perquè es tracta de deixar fer en nosaltres a l’Esperit del Crist Ressuscitat, ser el seu cos, fer-lo present, Ell que no ha vingut a ser servit sinó a servir. L’Església és la servidora del món.

L’Església té la seva força fora d’ella, com diu Antoni Rosmini, escriptor italià del segle XIX: “Oh que dolç és conversar amb Déu, parlar amb Déu, complaure Déu, conèixer Déu, enamorar-se de Déu... el pensar, el parlar, l’actuar, l’esperar sols en Déu... agradar-li sols a Ell, partir per Déu, partir de la seva alegria. Sols gaudir en Déu... viure Déu, provar Déu, viure, morir i estar en Déu... Oh Déu, quina alegria i dolçor és Déu”. És l’experiència de l’Esperit Sant que la litúrgia invoca tot dient: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor”, és el creador de la unitat, el creador del cos visible de Crist en el món que és l’Església i l’envia al món a ser instrument de perdó, de pau i engendradora d’un món nou que Crist ha instaurat.

Antoni Rosmini escriu: “Més enllà de la ciència hi ha el món real, que s’escapa sovint als ulls dels científics i dels filòsofs i, en aquest món, viu en gran part l’home, que no viu sols de ciència”. L’Esperit actua en el món real, el món dels homes, el de cada dia. Perquè més enllà d’estadístiques i grans notícies hi ha la vida, hi ha l’Esperit. I Ell ens invita a focalitzar, a distingir entre les grans fotos globals on no es distingeix el concret, a saber-nos-hi aproximar, més: saber aproximar l’Esperit de Crist que guareix i consola.

CAMPIONS EN ESCAPISME

Diumenge, 8 de juny de 2014

Solemnitat de la Pentecosta

Ac 2, 1-11/Sl 103/1 Co 12, 3b-7-12-13/Jn 20, 19-23

Hi ha una tendència humana a la simplicitat (tot i que sovint ens compliquem la vida amb tantes coses). Una tendència, ho podríem dir així, al mínim esforç. I això indubtablement ha donat fruits positius: que hem d’aixecar un gran pes? Inventem la politja i llestos. Que hem de pujar molts pisos? Doncs inventem l’ascensor. Que ens resulta complicat arribar a un lloc? Cerquem una drecera... Amb tot, també hi ha, dins d’aquesta tendència una vessant que pot ser malaltissa quan no clarament un pecat: que haig de fer molta feina? Em busco un ajudant i li carrego la feina a ell. Que faig alguna cosa malament? Li carrego la culpa a un altre o busco mil justificacions. Som campions de l’escapisme.

Déu sembla conèixer-nos molt bé quan la setmana passada, a la primera lectura de la Festa de l’Ascensió, sentíem les paraules dels àngels adreçades als primers deixebles que contemplaven com Jesús pujava al cel: Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? És un toc d’atenció també per a nosaltres, perquè també tenim aquesta temptació: mirar cap amunt i esperar que totes les solucions ens vinguin del cel sense mullar-nos, asseure’ns còmodament i esperar.

La mateixa temptació la tenim avui, en la Solemnitat que celebrem. Avui celebrem el naixement de l’Església, que tu i jo, que tots nosaltres sense excepció, els batejats en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, som un sol poble. I podem tenir la temptació de pensar que ja ha vingut l’Esperit Sant i, per tant, que tota la feina ja està feta. Per dir-ho clar i català: que Déu ja s’ho farà, perquè és Totpoderós i nosaltres còmodament aquí esperant els beneficis.

Però el que avui celebrem és el naixement d’una comunitat, d’un poble, l’Església, que no ha nascut per quedar-se plegada de mans, sinó per participar de la Vida que li ha estat donada, en els beneficis i les responsabilitats. De fet celebrem que Déu, enviant l’Esperit Sant, ha fet real el que Jesús havia dit als seus deixebles abans de patir la seva Passió i la seva Mort (Jn 15, 15): Ja no us dic servents, perquè el servent no sap allò que fa el seu amo; a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit a dir al meu Pare, us les he fetes saber. Ja no hi ha secrets entre Déu i nosaltres, com no hi ha secrets entre els bons amics.

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Alenant damunt nostre Jesús ens recrea, com Déu alenà damunt Adam i en féu un ésser vivent. Alenant damunt nostre, enviant-nos l’Esperit Sant, ara compartim la seva vida, compartim la seva voluntat, compartim els seus sentiments damunt la gent, compartim la seva missió: per confessar-lo entre els homes i dones del nostre món, per perdonar com Ell ens perdona, per estimar com Ell ens estima.

Veniu, oh Sant Esperit,

des del cel al nostre pit,

amb un raig de llum divina. SÍ, VENIU, ESPERIT SANT!!!

CONSAGRATS

Dimecres VII de Pasqua, 4 de juny de 2014

Ac 20, 28-38/Sl 67/Jn 17, 11b-19

Crec que era el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer qui va fer famosa la frase: El Cristianisme no és una religió. Bé és cert que si mirem només l’embolcall, allò més visible de cara enfora del Cristianisme (Sants, Santes Escriptures, ritus, jerarquia, estructura organitzativa), certament que la podríem comparar a d’altres religions i treure’n la conclusió que sí: el Cristianisme és una religió més dins el ventall de religions de la Humanitat. Però quan un grata una mica aquest embolcall, quan un deixa de mirar-se’l de fora estant i passa a viure’l des de dins, la cosa canvia.

La cosa canvia perquè el detonant que fa que un passi d’espectador a, diguem-ho així, practicant és la trobada no amb un llibre de pregàries o d’espiritualitat, no amb una idea filosòfica o ètica, sinó amb una persona: Jesús de Natzaret, i aquest, com a Senyor, com a Déu, no merament com a un bon home o un profeta més dins la llarga llista de profetes o de personatges rellevants de tantes religions. Quan un rep Jesús com a Senyor de la seva vida, quan entén que ha estat salvat per pura gràcia, quan entén i experimenta l’amor de Déu com un amor desinteressat i totalment immerescut que li és ofert com una cabdal i pregona segona oportunitat, una vida nova, un nou naixement (diguem-ho com vulguem) tot canvia: la vida es veu com un do, la pregària és un diàleg, el proïsme no és un rival sinó un germà, es passa del lliure mercat i la comunitat de béns al bé comú i el Cristianisme esdevé no el tediós acompliment de normes, sinó el cultiu d’una relació amb Déu, amb el proïsme i amb un mateix.

Només així, crec, s’entén el fons de les lectures d’avui. Si Pau fos el capitost d’un nou moviment i prou no tindria perquè parlar dels tres anys que ha gastat fins i tot vessant llàgrimes pels germans d’Efes; estaria més aviat preocupat (com tants telepredicadors) de quanta gent poden captar per tenir una bona estadística que presentar a final de mes i no, com el veiem avui, preocupat pels germans, per la comunitat sencera recordant-los el preu que ha costat la llibertat i la vida d’aquesta comunitat. Pau s’hi va consagrar del tot als efesis, com ho féu també amb les altres comunitats que va anar fundant per l’Àsia Menor. Si el Cristianisme no fos, des del principi, relació no podríem entendre la pregària de Jesús per cadascun dels seus primers germans i, de retruc, per cadascun de nosaltres, perquè el Pare ens preservi del Maligne. Jesús mateix diu: Jo em consagro a mi mateix, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.

Aquesta consagració, aquesta dedicació és la que hem demanat al Senyor al principi de la nostra missa, que com a Església seva puguem viure dedicats totalment al seu servei enmig dels homes i dones del nostre món, a imitació de Jesús mateix que es donà del tot per nosaltres; a imitació de Pau mateix, que es donà del tot pels seus germans. És també el que li demanarem avui en la Pregària Eucarística: que Jesús faci de nosaltres una ofrena eterna, que sigui ben real la nostra consagració baptismal, que siguem per aquest món sacerdots, profetes i reis que escampin arreu el perfum de Crist.

UN CANVI DE VIDA

Dimarts VI de Pasqua, 27 de maig de 2014

Beat fra Josep Tous d’Igualada, caputxí

Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

La litúrgia d’aquests dies ens va apropant a dues celebracions que fan de cloenda del temps pasqual: l’Ascensió (1 de juny) i Pentecosta (8 de juny). Dues celebracions que ens recorden el gran do de l’Esperit Sant, Aquell encarregat d’anar recordant a l’Església que Jesús és viu i que actua amb poder enmig nostre. La primera lectura d’avui la podríem veure, justament, com la corroboració d’aquesta realitat que, en l’Evangeli, només és presentada com a promesa.

La història de l’escarceller de Filips sempre m’ha atret, pel que té d’il·lustrativa del poder de Déu per salvar, per canviar una situació de mort en una situació de vida. El desencadenant de tot és el terratrèmol. ¿I qui no és capaç de demanar-se pel sentit de la vida quan un travessa per una experiència límit com aquesta o una altra de semblant? La situació del nostre protagonista és desesperada: el terratrèmol el desperta, però consternat s’adona que totes les portes de la presó han estat obertes... Quina mala jugada del destí! Trobar-se viu per veure que els presoners que eren al seu càrrec han fugit i haver de respondre de tots ells. Viure per haver de treure’s la vida. Era l’única sortida cabal que li quedava. Però el salva el crit de Pau des de la foscor: No, no et facis res, que hi som tots.

Sorprèn la pregunta de l’escarceller: Senyors, què he de fer per salvar-me? I sorprèn perquè, a primera vista, sembla una pregunta interessada per les circumstàncies, fruit de la por o de la superstició, com dient: després de salvar-me d’aquesta tant grossa, què cal fer per seguir viu? Però és una pregunta intel·ligent. La pregunta per la vida (sobretot quan aquesta ha estat en perill), la pregunta per allò que dóna sentit, que dóna gruix a l’existència humana, és sempre una pregunta intel·ligent. La resposta no es fa esperar per part dels apòstols: Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu. Però, de quina mena de salvació estan parlant? Certament, no és una salvació del tipus “vareta màgica”, donat que són els mateixos que han estat apallissats de valent, que han estat empresonats i que han estat, a més, engrillonats, els qui parlen de salvació; no, no és una salvació del tipus “assegurança a tot risc”. I l’escarceller ho sap molt bé, ho té ben present quan acaba creient en Jesús ell i tota la seva família, doncs que la fe en Jesús no serà fàcil se li fa ben clara i evident en el moment que ha de rentar les ferides dels seus nous germans de pols i de sang.

L’escarceller i la seva família experimenten la salvació d’una manera nova: com una saba nova que irromp en llurs vides amb la mateixa força del terratrèmol, però no per fer-los covards, ni per fer-los porucs, davant els embats de la vida, el dolor, la malaltia o la pròpia persecució. És la Vida de Jesús mateix que els dóna la consciència profunda d’una vida rebuda com un do, que ningú mai no els podrà prendre. Una Vida que, ferits i malparats, encara els podrà posar una pregària i un cant en els llavis. Com Pau i Siles que, ferits, ultratjats, en la part més fosca de la presó i engrillonats, encara pregaven i cantaven en veu alta sobreposant-se a tot allò.

És la mateixa Vida, la mateixa força que va fer que un jove de 24 anys, acabat de ser ordenat sacerdot (en una edat en què un té tantes il·lusions i esperances) malgrat experimentés l’expulsió del seu convent, la presó i l’exili, tingués forces per tirar endavant i començar de nou fins que va poder tornar a Barcelona, refer la seva vida i acabà fundant les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. És la Vida de Jesús actuant en el beat fra Josep Tous d’Igualada. Si li deixem fer... què voldrà fer l’Esperit de Jesús en nosaltres?

SER HABITATS... SEMPRE!

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig de 2014

Ac 8, 5-8.14-17/Sl 65/1 Pe 3, 15-18/Jn 14, 15-21

Sovint, quan haig de celebrar un bateig m’agrada recordar als presents que el veritable protagonista del ritu que anem a fer és Jesús mateix, saber que Ell hi és present, que Ell és el garant d’allò que anem a celebrar (el nou naixement en Crist de l’infant que serà batejat) i ho faig recordant als presents que, quan hem entrat a l’església, aquesta no era buida, sinó habitada. Habitada per la presència real de Crist Eucaristia en el Sagrari. Quan entrem en una església cristiana aquesta MAI NO ESTÀ BUIDA, no és un espai buit i impersonal, és un espai SEMPRE habitat, acollidor.

Aquests dies de Pasqua estem recordant diumenge rere diumenge a través del senzill ritu de l’aspersió amb l’aigua beneïda (sigui al començament de la nostra celebració tot substituint l’habitual acte penitencial, sigui en la recitació del Credo) el nostre baptisme. Fent-ho, seria bo que recordéssim que aquest baptisme nostre és el sagrament que ens ha fet fills i filles de Déu, que ho som per adopció i que aquells damunt dels quals ha estat invocat l’Esperit del Senyor són SEMPRE habitats per Ell. És una de les raons que fa que el bateig no s’hagi de repetir. I és bo recordar aleshores que és molt diferent ser HABITATS per l’Esperit Sant que ser-ne POSSEÏTS. Perquè som habitats per l’Esperit de Déu podem fer les seves obres; però perquè no som posseïts per Ell, perquè Ell no ens força a res, també podem fer (i sovint, de fet, ho fem) obres que es desdiguin d’allò que professem.

Ser habitats per Déu mateix, que Déu s’avingui a fer estada en nosaltres convertint-nos en el seu Temple, en el seu Sagrari ambulant, és una responsabilitat de la qual sovint fugim perquè potser ens fa por de pensar les conseqüències que això ha de tenir per a la nostra vida. Avui, a la pregària col·lecta, en començar la nostra celebració, però, li hem demanat una cosa ben concreta: Déu totpoderós, feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti SEMPRE en les nostres obres.

Indirectament li estem demanant que esdevinguem com el diaca Felip en la primera lectura, algú que sembri alegria, goig, pau; d’esdevenir agents de guarició. No debades hem escoltat que la gent d’aquella província se n’alegrà molt de la seva arribada. Indirectament li estem demanant que esdevinguem allò que diu Pere a la segona lectura: homes i dones SEMPRE apunt per donar una resposta a tothom que ens demani la raó de l’esperança que tenim; però fent-ho serenament i amb respecte. Sabent el que creiem i per què, però no volent convèncer ningú, sinó com aquell que comparteix l’alegria d’una bona notícia que no és només per a mi, sinó per a tothom qui tingui orelles per escoltar i escolti.

Habitats per Déu mateix. I això segons la promesa que hem escoltat a l’Evangeli d’avui de llavis del mateix Jesús abans de la seva passió i mort: Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per SEMPRE.

Sabent-nos habitats per Déu mateix farem bé de demanar-nos: ¿Què li deixo a Ell que faci amb mi perquè els altres en donin gràcies? ¿El que jo faig, el que jo dic, fa veure Jesús viu i actiu enmig del nostre món? Que avui puguem respondre aquestes preguntes amb sinceritat davant Déu, el Pare de la misericòrdia.

US DEIXO LA PAU, US DONO LA MEVA PAU...

Dimarts V de Pasqua, 

20 de maig de 2014

Sant Bernardí de Siena

Ac 14, 19-28/Sl 144/Jn 14, 27-31a

Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Aquestes paraules de Jesús que ell mateix adreça als seus deixebles en el seu discurs de comiat abans de fer, com hem escoltat, allò que revelarà com ell estima el Pare i compleix el que ell li ha manat les retrobem en un moment de la nostra Eucaristia, en el ritu de la pau. Allà escoltarem: Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. I tot seguit ens donarem, ens desitjarem de tot cor la pau els uns als altres.

Aquesta pregària que fem com a capçalera del ritu de la pau m’ha portat ressons de les dues lectures que avui hem escoltat i m’han parlat de responsabilitat. Fixeu-vos que li demanem al Senyor que no es fixi en els nostres pecats (concrets, individuals o col·lectius), sinó en la fe de l’Església. És a dir, en tot allò de bo, de coherent, de sant que hi ha a l’Església (que és més del que ens pensem i del que surt als mitjans de comunicació perquè sol ser fet en la humilitat i en la discreció) i que, si filem prim, veurem que és do de Déu i signe de l’obra de l’Esperit Sant en el seu si. M’hi ha fet pensar en la primera lectura quan després de l’ensurt d’un Pau mig mort i de tots els paranys que Pau i Bernabé han passat i que hem estat escoltant en lectura semi-contínua aquests dies, els trobem sans i estalvis tornant a l’Església d’Antioquia on diu: Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells. I em vull aturar aquí perquè he mirat diferents traduccions i aquest amb ells és igual d’ambigu en totes. Un ho llegeix i diu: aquest amb ells fa referència, clar, a Pau i Bernabé. Ens trobem en una missa d’acció de gràcies pel que Déu ha fet a través dels dos apòstols. Però podem deixar-ho aquí? Antioquia és l’església on: Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a què els he cridat”. Llavors, després d’haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar (Ac 13, 2-3). Antioquia era l’església de la missió, l’església que va assumir l’enviament de Bernabé i Pau a predicar l’Evangeli. Per tant, crec, podem dir que la missa d’acció de gràcies és no sols per a ells, sinó per a tota la comunitat, perquè és gràcies a tots que ells foren enviats, sostinguts en la pregària, el dejuni i segurament econòmicament per a fer el seu treball, que era el treball de tota la comunitat. Per tant, TOTA L’ESGLÉSIA ÉS IMPORTANT, i és això el que recordem també cada dia en la nostra Eucaristia en el ritu de la pau. No sóc jo, com a individu el protagonista, és tota l’església que m’acompanya, m’ajuda, em sosté a través de la pregària i l’administració dels sagraments i també a través de l’ajut concret: l’acolliment, el rentament de peus, el repartiment dels béns...

L’altre ressò són les paraules de Jesús que l’Evangeli afegeix al do de la pau per part del Mestre: No una pau com la que dóna el món. Penso que en la pregària del ritu de la pau no ho diem perquè l’Església ho ha assumit ja en totes les paraules i els gestos de la pregària Eucarística. La pau que el món dóna acostuma a ser la pau dels vencedors, la pau dels que s’imposen sobre els altres i, per tant, és una pau efímera, que ha d’estar sempre sobre avís, ja que quan el feble sigui fort poden canviar les tornes. La pau que dóna Jesús no és la pau del botxí sobre la víctima, és la pau de la Víctima que venç donant la vida perquè el món sàpiga, diu Jesús, que jo estimo el Pare i compleixo el que ell m’ha manat i perquè tinguem vida a desdir.

Amb el gest de la pau, repetit dia rere dia en la nostra Eucaristia, recordo la meva responsabilitat comunitària vers el proïsme i el model de vida que Jesús m’ofereix. Que els uns als altres ens donem sempre AQUESTA PAU!

VOLS QUE TENS RAÓ D’ ENFADAR-TE TANT?

Diumenge, pel matí, vaig anat a dir la Missa a Sant Martí del Montnegre. Vaig sortit del convent d’Arenys de Mar amb presses, havia hagut de fer més coses de les que podia. Quan vaig arribat a Arenys de Munt m’he trobat un control de policia que m’ha impedit continuar el camí. Hi havia una prova esportiva de no sé quina cursa. Quan li he preguntat al policia quina alternativa hi havia per anar en direcció a Sant Celoni m’ha dit que  anés fins a Mataró (a 11 kilòmetres) i d’allí agafés la C-60, em dirigís fins a l’entrada de Granollers, i per l’autopista tornés a girar cap a Sant Celoni. Total, quasi 30 kilòmetres més, i a més, a pagar l’autopista. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular...amb prou feines arribaria. Automàticament em vaig posar de mal humor, que es va acabar d’encendre quan després de fer tota la volta em vaig trobar que en prendre finalment el camí de terra, (uns 10 kilòmetres) hi havia una cua de 5 cotxes que a més d’aixecar un gran núvol de pols anaven a 15 Kilòmetres per hora com a màxim. M’anava encenent i a més... em sentia culpable. En aquest estat d’ànim, ¿com podria predicar sobre el text de l’Evangeli de Joan: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també amb mi”?

Vaig mirar el text original. El verb grec que hi ha sota de la traducció es podria traduir més literalment per “no us inquieteu”, si no fos que el verb inquietar-se en català no té els matisos que té en el text grec del Nou Testament. El verb apareix 18 vegades en el Nou Testament, 11 de les quals en els evangelis i d’aquest 6 en l’Evangeli de Joan. Per tant és un terme que empra sobretot Joan. I tot i que el sentit literal vol dir moure’s, agitar-se (és el que l’Evangeli de Joan diu de les aigües, aigües que es mouen), Joan fa servir aquest verb per parlar de l’agitació interior, del cor de les persones, sobretot de Jesús. En el capítol 11 parla que Jesús s’estremeix, es commou, plora per la mort de Llàtzer i en veure el dolor de la gent. També en el capítol 12 Jesús es commou, s’estremeix en la perspectiva de la seva passió i mort (el que els sinòptics diuen “tinc una tristor a l’ànima com per morir-me”). Jesús s’inquieta, s’altera emocionalment com nosaltres. Crist  no sols s’ha fet un de nosaltres i ha passat el mateix que qualsevol de nosaltres sinó que té els mateixos sentiments que nosaltres. Allò que tenim més a prop nostre, els sentiments, també els compartim amb el Senyor. Ara bé, ell a l’hora, sense deixar aquests sentiments, tenia una confiança que tot ho agombolava. És el que veiem en la Primera carta de Pere: “Ell no obrava amb violència, quan l’insultaven no responia insultant, quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia”.

Aquests dies s’està celebrant el centenari del Greco, aquest gran pintor. En el nostre convent d’ Olot, a la sagristia, hi havia una de les seves pintures més conegudes, que ara, després de l’exclaustració del segle XIX, està a la parròquia de sant Esteve d’Olot. Aquí en tenim una còpia al baixar a la cripta. Representa Jesús portant la creu. Si un el mira, no hi veurà un rostre ensangonat, ni triturat pel dolor, sinó més aviat serè, abraçant la creu més que suportant-la.  La mirada es veu trasbalsada, fins entelada pel plor, però a la vegada serena, confiada. Està aixecada cap al cel, cap al Pare. “Jo no estic mai sol”. Aquesta pintura veu la mirada de Crist cap al Pare i des del Pare. Aquesta pintura és una mirada des de la Resurrecció. És el que intenta l’evangeli de sant Joan que hem llegit, fent-nos veure la passió des de la resurrecció, fent-nos veure la nostra vida des de la resurrecció.

“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Això és el que ens vol transmetre Jesús: confiança. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Així com Jesús està en el Pare i el Pare en Ell, nosaltres estem en Jesús i Jesús en nosaltres. És el que intenta representar el Greco, hereu de les icones de l’Església d’orient: veure la vida amb els ulls del Ressuscitat.

Tres coses voldria subratllar. Primer que Déu , encarnant-se ha sentit el que nosaltres sentim. Les mateixes angoixes i inquietuds, i vol que sentim el que Ell sent, com diu la carta als Filipencs: “Tingueu els mateixos sentiments que Crist”. Segon, que mirant la creu Jesús m’ensenya a sofrir. O sigui, que hi ha coses per les quals, veient-lo a la creu, queda ridícul inquietar-se (com que hi hagi una carretera tallada i puguis fer tard...). En canvi hi ha coses de les que passo de llarg i que ell va assumir en la seva mort i que sí que valdria molt que m’inquietés i m’ocupés. I tercer, que cal escoltar-lo i acollir la seva paraula: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu, també, en mi”.

Sant Pere ens diu “acosteu-vos al Senyor”. De fet és Ell qui ve i qui s’acosta a nosaltres, qui fa de nosaltres un temple, un tabernacle de la seva presència enmig del món. Déu ha fet de nosaltres “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada”.

Els creients, doncs,  hem d’aportar raons per confiar, raons per viure, raons reals, com pedres que construeixen un món on hi hagi lloc per a tots. Estem enviats al món per fer nostres les preocupacions de tothom, per veure-ho tot amb els ulls del Ressuscitat .

CAURE EN BONES MANS

Dimarts IV de Pasqua, 13 de maig de 2014

Ac 11, 19-26/Sl 86/Jn 10, 22-30

Llegia aquest matí l’Evangeli d’avui i mirava de fer l’exercici de trobar-me en el Temple de Jerusalem a la festa de la Dedicació (la festa de Khanukkah) que sol caure pel desembre. I m’imaginava donant voltes per l’atri del Temple i altres llocs amb fred, però amb una munió de gent entrant i sortint del Temple, donant-se empentes en una ocasió tan assenyalada com aquesta festa... També em fixava amb Jesús allà, sota el pòrtic de Salomó, potser resguardant-se del fred, potser de la multitud, una mica a cobert, però sense perdre res de vista.

I pensant això ha vingut a la meva ment la idea que aquesta escena podria ser presa com el que passa en el nostre món, en la nostra societat, entre la nostra gent però en petit, com si el Temple fos un microcosmos. Pensava que el Temple podria ser una imatge del nostre món, de la munió de gent movent-se frenètica en el seu dia a dia, en les seves sortides i entrades, capficada en les seves activitats, en les seves cabòries, en les seves violències... sense adonar-se que ja es troben dins l’univers de Déu i que Jesús hi és allà, observant-les, no jutjant-les, senzillament observant-les, fins i tot intercedint per elles, malgrat que a elles, malgrat que a nosaltres, de tant en tant també ens assalti el dubte i mirant cap al cel, cap al racó on és Jesús, com van fer els jueus, envoltem Jesús i li demanem més d’un cop: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar! Que és la pregunta i l’exigència que fem, potser no amb les mateixes paraules, cada cop que voldríem que les coses ens anessin bé, que hi ha coses que no entenem o que pensem que Déu hauria d’implicar-se i actuar amb més decisió davant certes coses que passen al nostre món i considerem injustes.

Aleshores ens trobem també amb aquesta resposta de Jesús: Ja us ho he dit, però no em voleu creure. Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu, però vosaltres no creieu perquè no sou de les meves ovelles. Què ho fa, que no siguem de “les seves ovelles”? No és, certament, que Ell ens hagi menyspreat o ens hagi deixat de banda... ¿No hem celebrat durant la Setmana Santa aquest amor de Déu, de Jesús, per tots nosaltres, morint a la creu per donar-nos vida? Més aviat deu ser que ens costa creure en un Déu que ens deixa veritablement lliures i descobrim que això ens fa por, que això implica responsabilitat i que ens estimem més que algú ens mani i ens digui què hem de fer, o que ens tregui les castanyes del foc perquè així, si van mal dades, la culpa sempre serà d’un altre i podrem dormir tranquils. Ens cal considerar seriosament què diuen les paraules i els gestos de Jesús sobre Ell mateix i sobre el Pare.

Jesús, però, ens dóna una seguretat: Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Podrem patir com tothom, podrem ser perseguits com tants cristians ho són arreu del món, però mai ningú no ens podrà prendre de les mans de Déu. Això sí que és caure en bones mans: saber que Ell no ens abandona ni ningú no té poder per fer-nos fora de la seva comunió, allunyar-nos de la seva presència. Escoltarem la Seva veu? Voldrem seguir-lo i caminar sempre amb Ell?

CAL APRENDRE A LLEGIR-NOS

Al premi Nobel peruà Mario Vargas Llosa, li van preguntar quina era la cosa més important que li havia  passat a la vida, i va respondre: “Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”. Normalment no ens adonem de la importància que té saber llegir. Llegir és una porta que t’obre a mentalitats molt diferents i distants. Llegir t’obre a poder accedir al passat, a escoltar les confidències, pensaments i propostes dels grans personatges de la història passada i del present. Llegir és com menjar, com alimentar-se. No llegir és quedar anèmic. Però no llegim per llegir sinó que llegim per llegir-nos, per comprendre’ns. Llegint podem aprendre a llegir-nos, a interpretar el que passa, el que ens passa. I llegint-nos podem respondre a la pregunta que els jueus feien als apòstols: “Germans, digueu-nos el que hem de fer” perquè en definitiva llegir és la porta que ens permet alimentar-nos i llegim per llegir-nos, però sobretot llegint-nos tindrem criteris per saber com actuar.

Però, com no tot menjar alimenta o és saludable, no tota lectura ajuda a llegir correctament la realitat. Algunes fan tot el contrari. Una lectura ens pot emmalaltir. Hi ha una manera de llegir que també és una porta, però que mena a la destrucció. L’any 2015 el llibre Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler quedarà lliure de drets i per tant podrà circular amb tota llibertat sobretot per la xarxa. Ja ara és un dels llibres més comprats per la xarxa. Aquest llibre va provocar 50 milions de morts. I conté tot un programa detallat d’extermini d’ètnies i pobles. Segons el programa en trenta punts del règim nacionalsocialista aquest llibre havia de suplir la Bíblia i totes les esglésies i llocs de culte havien de ser transformats en llocs on es propagués el seu contingut. S’havia de prohibir tot altre culte i religió. No va ser per falta de lectura que això va passar en un dels pobles més cultes d’Europa. Per això hi ha una mobilització per prevenir la difusió de l’odi en la xarxa, que és un pou d’informació i de desinformació, que pot  obrir horitzons i pot  tancar-los en espais irrespirables i que alimenten odis,  ressentiments i prejudicis. Molta lletra i poca capacitat d’entendre. Llegir no és inofensiu: ens pot portar a un llegir-nos equivocadament i desembocar en un obrar destructiu.

Jesús, el bon pastor, ens ensenya a llegir. Ell és la porta. Ell és la porta  que ens mena no sols a espais inconeguts llunyans en el temps o en l’espai, sinó que ens mena al centre, al cor del món, a Déu. Per això Ell no sols és una porta sinó la porta. Per això Ell és la porta i la clau que ens mena a prats abundosos i amples. Ell ha vingut perquè “tinguéssim vida i en tinguéssim a desdir”. Jesús ens ensenya a llegir i així alimentar-nos abundosament. “Ens fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Ell mateix em para la taula. I Ell mateix és qui ens porta primer a saber-nos llegir, en Ell ens veiem i ens comprenem, i en Ell veiem què hem de fer, com diu Pere, “Ell no obrava amb violència, ni tenia als llavis la perfídia”. I amb aquesta manera de fer ens crida tots a una mateixa pleta amb un mateix Pastor, “nosaltres que anàvem errants com un ramat que es dispersa”.  Cal ensenyar a llegir, a llegir el món, a llegir-nos, i així desactivar ressentiments, en els cors, en les famílies, en els pobles en les xarxes. Però això nomes ho podrem fer en la mesura que nosaltres aprenguem a fer-ho i però sense “Ell no podrem fer res”, Ell és qui ens ensenya a llegir-nos.

JESÚS ENTRÀ PER QUEDAR-SE AMB ELLS

Diumenge III de Pasqua, 4 de maig de 2014

Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/1 Pe 1, 17-21/Lc 24, 13-15

Avui l’Aclamació abans de l’Evangeli pot esdevenir ben bé la nostra pregària més pregona: Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Avui a la missa de catequesi que aquest matí he tingut a St. I.V. preguntava als nens que em definissin què és un amic. Perquè veiem que els nens, per petits que siguin, no són tontos, que sovint tenen les coses més importants de la vida molt clares, definien l’AMIC com aquell nen o nena (ep, no fan diferències com sovint les fem nosaltres!) que et té respecte, no et deixa tirat, està a totes amb un, que t’ajuda. Els deia que sovint ens han sentit dir que Jesús és el millor amic... i, amb l’Evangeli d’avui els proposava de veure si era així de debò, si trobàvem que Jesús es comportava com un amic de veritat.

El text que l’evangelista Lluc ens proposa presenta dos deixebles de Jesús que tenen un posat trist perquè les darreres notícies que tenen del seu Mestre, acusat falsament i condemnat a mort fa tres dies és, com a molt, que el sepulcre és buit, com buits són d’esperança llurs cors. Però el curiós del cas és que és així, quan tot és fosc, quan el posat és clarament trist, quan no hi ha esperança, quan només hi ha dubtes i discussions... que Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Jesús els demanarà què els passa i escoltarà la versió sortida d’uns llavis desesperançats. Jesús, però, no pren un altre camí ni tampoc no els vol deixar en la ignorància: començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Encara, però, no és el moment. Encara hi ha foscor i dubte. Encara no entenen. Tot i que encara no comprenen Jesús no els escridassa pel seu poc enteniment després d’una catequesi tan intensa. Arriben a lloc... i va fer com si seguís més enllà.

Un canvi subtil però, es deu haver produït. Ja hi ha quelcom en el cor d’aquells homes que els fa desitjar que aquell company de viatge desconegut no marxi. Potser ja han sentit en el fons de llurs cors titil·lar una guspira d’esperança, senten que potser aquell estrany pot dir-los alguna cosa més que els consoli, que els animi... finalment es decideixen: ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. I es produeix allò inesperat, el que donarà un tomb, sense ells encara saber-ho, a les seves vides, allò que permetrà que se’ls obrin els ulls, que perdin la por, que esdevinguin testimonis: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Encara que desaparegui als seus ulls quan el reconeguin en la fracció del pa... Jesús MAI MÉS no marxarà de llur costat.

Jesús és el veritable amic: home com nosaltres sap què és caminar, cansar-se, esgotar-se, tenir set, tenir fam, plorar per un amic que mor, que les seves entranyes es remoguin pel dolor d’altri, que s’escandalitzi davant la injustícia... Ressuscitat, Déu viu i veritable, és qui esdevé Pa de Vida que assacia la fam i la set més pregones de la Humanitat, que ens coneix per dins, que sap les nostres limitacions sense aprofitar-se d’elles, que ens sap pecadors i infidels malgrat el confessin els nostres llavis, però disposat a perdonar encara més de setanta vegades set. És qui fa camí amb nosaltres, qui ens dóna temps si el volem escoltar, qui accepta la nostra companyia. Però cal ser valents i convidar-lo. Si ho fem també nosaltres experimentarem la realitat d’aquesta frase: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Uns cops el sentirem molt present, altres cops pensarem que no hi és, perquè haurà desaparegut... sí, haurà desaparegut als nostres sentits, però no haurà marxat. Avui, aquest vespre, torna a fer-se present en l’Eucaristia. Forcem-lo a restar amb nosaltres... Ell no sap dir mai NO quan el conviden! Feu, Senyor, que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu!

UN VAS D'AIGUA...

Divendres, 2 de maig de 2014

Sant Atanasi, bisbe 

i doctor de l’Església

Ac 5, 34-42/Sl 26/Jn 6, 1-15

No és el mateix un vas d’aigua dins dels àpats, que un vas d’aigua al bell mig del desert en ple migdia. Fins i tot quan el vas d’aigua sigui de la mateixa font o de la mateixa marca comercial, suposo que estem d’acord en què el context en què el vas d’aigua és pres marca la diferència. Crec que fins i tot el gust de l’aigua pot canviar només per la mera intensitat de set que podem tenir en un moment donat.

A les Escriptures les paraules i els fets de Jesús són per se importants i cal tenir-los en compte. Són com el vas d’aigua: sempre ens calmarà la set. Però també és molt important el context en què aquestes paraules, aquests fets de Jesús són emmarcats pels diferents evangelistes, perquè poden esdevenir model dels llocs, de les situacions en què a la nostra vida tastarem la set... i aleshores aquell vas d’aigua ho pot ser tot.

M’ho ha fet pensar el text de l’Evangeli d’avui que hem escoltat: la multiplicació dels cinc pans d’ordi i els dos peixos. El marc que l’Evangelista Joan proposa és aquest: Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Ho preguntava per veure què deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer.

Joan ens remarca curiosament aquest fet: Jesús ja sap el que vol fer... tot i així demana el parer a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Sembla una pregunta banal: Jesús té davant la necessitat de la gent que el segueix de forma itinerant allà on va, gent esgotada pel camí i afamada. Gent que l’està seguint pels miracles que ha obrat guarint els seus malalts. Però, ens diu l’Evangelista: s’acostava la Pasqua. I la festa de Pasqua marcarà tot l’itinerari del ministeri de Jesús a l’Evangeli de Joan. Ho podem recordar de la Passió que vam proclamar Divendres Sant: Jesús serà mort el mateix dia en què eren sacrificats els anyells que havien de ser consumits la nit de Pasqua. On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jesús ja sap que el Pa és Ell. Jesús ja sap que qui ha de ser consumit és Ell i que ha de ser mòlt, partit i consumit per dur vida de debò, per dur llibertat de debò, per dur sentit de debò a aquells que només el veuen (no ens passa també a nosaltres?) com el miracler, com la vareta màgica a llurs problemes quotidians, com el mecenes que pagarà llurs capricis.

On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jo sóc Felip, a qui avui el Senyor em fa la pregunta. Podem comprar pa per a tanta gent? On? Quin pa m’alimenta a mi? Jo sóc Andreu, qui reconeix humilment el que hi ha, encara que sigui poc. Què sóc? Amb què hi compto? Sóc pobre, limitat? Jesús multiplicarà pans i peixos per mostrar-nos que enlloc es pot comprar un pa que assaciï com ho fa Ell. Enlloc es podrà adquirir, ni per tot l’or del món, un pa com aquest: un pa que pot arribar a tothom, assaciar tothom. Aquest vespre és Aquest Pa de Vida qui surt al nostre encontre. Ho diu Jesús: Jo sóc el Pa de Vida; qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en mi mai més no tindrà set (Jn 6, 35).

Som uns llunàtics

El dia en què començava el Concili Vaticà II es van congregar a Roma milers de persones per fer-s’hi presents en aquell moment històric. El papa Joan XXIII, abans d’anar a dormir, va mirar per la finestra i veient tants fidels reunits va sortir al balcó i va improvisar el famós Discurs de la Lluna. Mirant cap a la Lluna, el papa va dir “fins la Lluna ha corregut, mireu-la allà dalt, per mirar des d’allà aquest espectacle”. L’espectacle era el començament del Concili i la joia i expectació que aquest despertà.

Era l’octubre de 1962, encara l’home no havia arribat a la Lluna. Quedava lluny el 1969. A partir d’aquell any la Lluna ha tingut no sols la visita de l’home, sinó de mils d’artefactes que han omplert la Lluna d’escombraries: fragments de satèl·lits, restes de coets, sondes, medalles, una estàtua commemorativa, banderes, tres càmeres fotogràfiques, dues pilotes de golf, una fotografia de família, una agulla i una ploma de falcó... que se sàpiga.

La Lluna sempre ha estat una imatge de l’Església i així ho han representat molts retaules i pintures antigues. I la Lluna representa l’Església perquè no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol enmig de la nit. Això és l’Església, això som la comunió dels creients en Crist, com un mirall que en la fosca del món reflecteix, no la pròpia llum, sinó la de Crist, el Sol que ve del cel.

Però la Lluna té les seves variacions. Ara creix, ara minva, ara és plena, ara no es veu. I, a més, ara s’està omplint d’escombraries. D’aquesta manera també esdevé un signe de l’Església amb els seus moments bons i de plenitud i els seus moments minvants i de decreixement. Que, com la Lluna, a través del temps s’ha omplert d’escombraries. I tot això fa que el Sol, que és Crist, no sempre es reflecteixi en tota la seva nitidesa, que la fosca no s’esvaeixi i sigui difícil de trobar el camí enmig de la nit.

Però hem de recordar que no és la Lluna la que és la llum. És el Sol, encara que no es vegi, el que il·lumina la nit. Per això es tracta sobretot de deixar que el Sol, que és Crist, es reflecteixi, brilli. Encara que aquest brillar del Sol posi més en evidència la brutícia de la Lluna.

Certament que la comunitat de Jerusalem de què ens parla els Fets del Apòstols és un dels moments de plenitud i és un referent constant. On els creients vivien units amb un sol cor i una sola ànima i tot ho tenien en comú i eren unànimes en la pregària. Però ho era perquè “partia el pa”, perquè Crist hi era, no sols com a punt de referència, sinó realment present en l’Eucaristia, en la fracció del pa. Era la Lluna plena. Però cal dir que també el grup desconcertat i poruc dels apòstols, que estaven tancats per por, és important igualment per a nosaltres. Aquest grup que havia fugit en els moments difícils de la passió, que havia negat el Mestre i fins on hi ha algú dur de cor per creure la bona nova de la resurrecció, que esdevé una icona de la increença: “Si no ho veig, no m’ho creure pas”. Aquest grup, també és un punt de referència per a nosaltres, perquè no són ells, la llum, sinó que, com la comunitat que descriuen els Fets dels Apòstols, és Crist ressuscitat qui li dóna consistència.

Josu Feijoo té 48 anys i té una professió gens comú: és astronauta. Ell coneix astronautes de tot el món i diu que tots són creients. El seu instructor li va dir que abans d’anar a l’espai ja era creient, però que en tornar-ne, molt més. L’astronauta és diferent d’un científic. Ell va a l’espai, no solament en parla o en fa investigacions teòriques. L’astronauta veu i viu la immensitat de l’univers, veu i viu la petitesa de la Terra. De fet, els creients hauríem de ser com els astronautes, o millor, com la Lluna de la que parlava Joan XXIII, endinsada en l’infinit, lluny de tot allò que ens enganxa i ens empetiteix, però avocada sobre la Terra, mirant-la, atenta. Il·luminada pel Sol i il·luminant pel Sol la nit dels homes. Com més il·luminada, més il·luminarà. Com més cristificat és el creient, més transfigura i il·lumina el seu entorn.

 A nosaltres ens sembla que fora millor que la Lluna no tingués variacions i, encara més, que no tingués escombraries. Que l’Església, que la meva comunitat, que jo mateix fóssim més constants, que no tinguéssim tanta brutícia i així poguéssim, pogués, reflectir la llum amb més nitidesa. I cal sempre mantenir el més net possible la nostra vida, el nostre cor, però tant si estem en un moment de plenitud (com la comunitat de Jerusalem), com en un moment minvant (com el grup de deixebles en el Cenacle), hem de saber que la pau i la llum només són del Crist ressuscitat. I com diu Pere: “Això ens ha de donar una gran alegria” que és el millor testimoni del Senyor vivent i un motiu d’esperança que esvaeix la fosca. Aquesta és la nostra missió.