EL NÀUFRAG

Hi ha un poeta i cantant argentí que diu, en un dels seus lletres: “El més terrible que et pot passar al mar és morir de set”. Certament, el nàufrag  està rodejat d’aigua, però no pot veure. Hi ha aigua per tot arreu, però com més veus més set tens.          

És com una imatge del nostre món assedegat, cercant i bevent i bevent i com més beu  més insatisfet queda, més set té.

Per això la promesa de Jesús arriba fins el centre mateix del nostre cor: “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set, perquè l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna”.

La imatge del poble d’ Israel, assedegat en el desert, és com una imatge de la història de tota la humanitat, de la meva història, i que travessa tota l’Escriptura. El salmista diu:”com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, de Déu que m’és vida” i en un altre salm “Per vós es desvio el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua” i un altre salm reconeix:” En vós hi ha la font de la vida”.

“ En vós hi ha la font de la vida”Jesús, Déu amb nosaltres, dirà en el capítol 7 de Joan : “Si algú té set que vingui a mi, el qui creu en mi, que begui. Perquè , com diu l’Escriptura: del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Segons l’ Evangeli de Joan mateix, aquest riu d’aigua que brolla de Jesús, brollarà en la creu, quan el soldat perforarà el seu costat dret de Jesús i d’ allí brollarà sang i aigua. Jesús convertit en una font de vida que rajarà per donar vida. En el llibre d’ Ezequiel diu que del costat dret del nou temple sorgirà una font i que les seves aigües, que travessaran tot el desert,  arribaran i sanejaran el mar morta. Aquella mar morta on ,no sols, no pot saciar la set, sinó que  hi ha tanta sal que no hi ha vida. Jesús és el nou temple d’on raja l’aigua que cura i sacia el cor de la humanitat, el meu cor.

I això es concreta en l’amor que Déu té pel món: “Déu estimà tant el món que envia el seu Fill no per condemnar-lo sinó per salvar-lo” O com diu Pau”Déu dona prova de l’amor que ens té quan Crist mori per nosaltres, que érem pecadors” “Quan nosaltres érem incapaços de tot Crist morí pels que érem dolents”.

I evocà en nosaltres”l’Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ja deia Joan en el capítol 7 del seu Evangeli quan diu”deia això referint-se a l’ Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell”.

“El més terrible que et pot passar al mar és morir de set” diu l’escriptor. I podem, o continuar bevent i bevent  de l’aigua salada i així augmentar la nostra set, o anar a la font d’aigua viva. “L’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que rajarà sempre dintre d’ ell” aigua que sacia el nostre cor inquiet i que té la força de sanejar la nostra vida, com l’aigua del temple que pot sanejar l’aigua del mar. Res ens pot separar d’ Ell. En tota situació Ell pot transformar l’aigua de la mar morta en aigua vivificant. Les vides estancades, com aigua en descomposició, poden ser vivificades. Les situacions inhumanes omplertes de sentit i esperança.

UN MÀSTER EN HUMILITAT

Dimarts II de Quaresma, 18 de març de 2014

Is 1, 10.16-20/Sl 49/Mt 23, 1-12

Ara estan de moda els màsters. Tant és així que fins i tot a la Facultat de Teologia de Catalunya, on intento acabar la meva Llicència en Bíblia, ara aquesta ja no es diu així, ara té el nom ben llustrós de “Màster Universitari en Sagrada Escriptura”. A què sona bé? Però és que avui en dia hi ha màsters per a tot. Un, de fet, si té diners (que aquest és un altre tema) podria passar-se la vida matriculant-se a màsters de tota mena i durada. I així hem entrat en una mena de “cursa” en què, com és difícil trobar feina perquè no n’hi ha, sembla que quants més màsters un tingui, més punts en el currículum per accedir al món laboral.

Ara no em fico amb la nomenclatura (que poca diferència hi ha que es digui “llicenciatura” o “màster”, si s’estudia el mateix), ni en la necessitat d’estar ben preparat per a una professió, sinó al que hi ha al darrera: aquesta ànsia d’acumular titulacions, crèdits o medalles per mirar de demostrar al món el que un val al marge de la realitat del que un bonament és en la vida quotidiana; que, tot sigui dit, és una temptació que tots tenim i que la litúrgia d’avui penso que ens posa sobre avís per reflexionar-hi en aquest temps de Quaresma.

De fet, si em permeteu, la proposta de Jesús avui a l’Evangeli és també, si voleu, la de fer un màster: un màster en humilitat. El mestres per antonomàsia a Israel són els fariseus i mestres de la Llei. Gent que es passaven quasi les 24 hores del dia llegint i repassant les Sagrades Escriptures (que ja és un bon exemple a imitar!). Gent propera, molt més propera de les classes socials modestes en temps de Jesús que els saduceus i sacerdots, homes més de política que de teologia. Als fariseus i als mestres de la Llei la gent hi anava a consultar-ho tot. El problema? El que posa en evidència Jesús: Us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. I segueix mostrant el comportament diari d’alguns d’ells. El que critica Jesús és que han convertit la càtedra de Moisès en titulitis. La finalitat és que la gent els reconegui, els saludi, els convidi, els tingui en compte, els anomeni mestres: han fet un màster en fama i popularitat.

Jesús no vol això per als seus deixebles, els vol encara més propers i accessibles a tothom: Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans. La base fonamental dels deixebles de Jesús ha de ser la fraternitat, la capacitat de tractar la gent d’igual a igual, no de dalt a baix. La fraternitat ens posa tots al mateix nivell, oberts a aprendre els uns dels altres. Ni heu de donar a ningú el nom de pare, aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel. En temps de Jesús el pare és el cap de família, qui mana i decideix pels altres com si fossin la seva propietat. L’actitud dels deixebles de Jesús no pot ser la de tornar-se “pare” ni “padró” de ningú. Ha de ser més aviat la d’aquell que té cura i acull l’altre. El Pare del cel és qui fa sortir el sol sobre justos i injustos, qui té cura de tots. Ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. L’actitud dels deixebles de Jesús ha de ser la de posar la vista sobre Crist, l’únic Camí i Guia veritable, i la de voler portar també els altres als peus d’Aquest guia, sense voler dominar sobre la vida de ningú. Tot això, si voleu, com un resum, es troba en les darreres paraules de Jesús: El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. En certa mesura, aquest màster ens ensenya que Aquell que té les actituds i en fa les obres de mestre, pare i guia de veritat, amb tota cura de la persona, amb una preocupació desinteressada pel nostre bé, amb un amor fidel i que mai no s’esgota és Jesús: el mansuet i humil de veritat. Deixem-nos, doncs, alliçonar per Ell!

CAL AQUESTA MORTIFICACIÓ?

Glenn Ford és un ciudatà americà que ha passat més de trenta anys a la presó, dels quals 26 en el corredor de la mort. Havia estat condemnat a mort fa 26 anys per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va fer. Després de tot aquest temps finalment ha sortit de la presó i del corredor de la mort. Finalment han donant la raó al seu advocat i a ell mateix quan deia que ell “ni hi era present, ni va participar en el robatori, ni en l’assassinat”. El primer que em ve al cor és una profunda desconfiança sobre la justícia humana i una raó més, si no n’hi havia prou, contra la pena de mort, quan, a més a més ,aquest no és l’únic cas, ni de bon tros.

Voldria apropar-me a la persona mateixa de Glenn Ford. Al sortir de la presó ha dit: “Ja no puc tornar enrere”. I certament, no pot tornar enrere: no podrà viure els anys que ha perdut a la presó, no podrà jugar amb el seu fill quan era petit, ni passejar, ni riure el que no ha rigut, ni estar amb la seva dona el que hauria estat, ni fer el treball que hauria fet... Però , a més, ja no podrà tornar enrere de veure el món com un gran corredor de la mort. Perquè ¿quines diferències hi ha entre el corredor de la mort i la vida ordinària? Certament que moltes, però allò que constitueix pròpiament el corredor de la mort, o sigui, que l’ única cosa que és segura és la mort i que en el moment menys pensat es pot concretar realment, tràgicament, això és igual en la vida normal, en la vida que ara viurà Glenn Ford fora de la presó, com ho vivia en el corredor de la mort. Com ho vivim nosaltres.

De fet aquesta visió de la vida és una visió no sols molt comuna, sinó alimentada per molts mitjans entre nosaltres, sobretot a Europa. No es diu amb totes les lletres, però es viu l’existència, la vida, com si fos això, un corredor de la mort. La mort com l’únic i tràgic horitzó  de la vida. Cercar un altre horitzó no sols és vist com a fals sinó com a covard, com no saber acceptar les coses com són, cercar un fals consol.  Així la virtut, en el fons, més lloada, és la resignació. Diem: “Això és el que hi ha, cal ser lúcid, tot el restant són falses compensacions. Cal tocar de peus a terra.” El que se’ns demana és que ens mortifiquem qualsevol anhel que ens tregui d’aquesta tràgica visió. Les grans virtuts són la resignació i la mortificació. Mortificació que vol dir fer morir, fer morir tot anhel, tota esperança. L’ única cosa que es veu correcta es la distracció, la diversió, el mirar cap a un altre lloc. Això és un corredor de la mort.

Miguel de Unamuno es revoltava contra aquest sentit desesperançat de la vida i demanava saber escoltar l’anhel de vida, i de vida eterna, que hi ha en nosaltres. I no sols esperar quedar en el record o l’admiració dels altres. Què m’importa que em recordin, dirà, si no hi sóc?  Ni tan sols quedar diluït en el Ser, com la sal en el mar, o altres succedanis filosòfics. Ell deia: “Vull ser jo, jo mateix que visqui, i visqui per sempre”. Per al creient la vida no és un corredor de la mort, sinó un camí cap a la vida. Com diu Job: “Jo mateix, els meus propis ulls, veuran el meu Redemptor que viu”. En el llibre del Gènesi llegim: “El Senyor digué a Abram: Vés-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’ indicaré.” Aquesta és l’alternativa que proposa la Paraula de Déu: la vida no és un corredor que desemboca en la mort, sinó un camí que Déu ens crida a recórrer fins  al país que ell ens indica, un País que regalima llet i mel, la Jerusalem celestial, on Jesús, com diu sant Pau, transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós.

La Resurrecció de Crist és la nostra resurrecció, la transfiguració de Crist és la nostra transfiguració. Ell ens passa al davant, per això el Pare ens diu: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en ell m’he complagut, escolteu-lo”. Demanem que el Senyor “purifiqui la nostra visió interior” com diu la pregària inicial, per poder, ja ara, gaudir del que esperem i que a Pere va fer dir: “Que n’ estem de bé aquí”. I amb aquesta força poder transfigurar el nostre món segons la voluntat de Déu i afrontar la creu que s’alça en el nostre camí com a pont, com a porta de la vida.

QUE EL NOSTRE ESPERIT S'INFLAMI AMB EL VOSTRE DESIG

Dimarts I de Quaresma, 

12 de març de 2014

Is 55, 10-11/Sl 33/Mt 6, 7-15

Quaresma és un temps per entrar al fons del nostre cor i demanar-se cap a on van, cap a on assenyalen tants desigs que lluiten per fer-se sentir, a voltes a grans crits, en el més pregon de nosaltres mateixos.

Perquè els desigs hi són i cerquen com ser satisfets. Cerquen, sovint sense que siguem gaire conscients, un nord que els ompli de sentit. Sols que, allà on normalment cerquem de calmar-los, només trobem una calma de poca durada i tornem a començar caient en un cercle sense fi. La pregària amb que hem començat la nostra Eucaristia avui reconeix que som un sac de desigs i passions, però ens recorda cap a on ens cal mirar: feu -hem demanat- que el nostre esperit s'inflami amb el vostre desig.

Jesús també ho sap. Sap que el nostre cor desitja. Encara més, com bé ens recorda en parlar del Pare: Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu. Per això Jesús pot consolar-nos dient que no necessitem dirigir-nos al Pare com qui fa una instància a l'Ajuntament, on es necessiten papers i més papers, paraules i més paraules per convèncer i demostrar els nostres drets sobre allò que demanem... Jesús ens diu: La vostra pregària serà aquesta, i ens mostra el model, el Parenostre. Un model que té per base la confiança de saber-nos davant d'Aquell que ens estima, davant d'Aquell que té comptats fins l'últim dels nostres cabells, que té cura de nosaltres com una mare té cura del fill de les seves entranyes, quan és més feble i necessitat d'ajut. Un model que ens demana que el nostre desig sigui, primer de tot, que Déu sigui el centre, que regni en el món i en el nostre cor, pel seu amor, per la seva misericòrdia, pel seu perdó. Que demanem només allò que necessitem pel dia a dia, per poder tenir les mans lliures i l'esperit prest per acollir tothom i que puguem ser agents de perdó, de reconciliació sense interessos, en aquest món de lluites, interessos i violència.

Tenim-lo ben present avui quan, en la nostra Eucaristia, feim aquesta pregària com a Església de Déu enmig de la nostra ciutat.

RETORN A LA SIMPLICITAT

M’han enviat una fotografia d’una paret on hi havia escrit: “Es sencillo ser feliz, lo dificil es ser sencillo”. Ser senzill no és gens fàcil i, a més, és com si tot es conjurés a impedir que ho siguem. És com si ho tinguéssim prohibit. És com si el nostre inconscient estigués programat per fer de barrera a la simplicitat. Fa anys que una nena cantava una cançó on anava repetint: “Antes muerta que sencilla”. No se si us en recordeu?. Nosaltres mateixos som els qui no volem la senzillesa. Tot ho vivim com a complicat, pesant i espès.  

Però em sembla que la intuïció d’aquell que va fer la pintada tenia raó. En bona part la nostra felicitat depèn de ser senzill. I ser senzill no vol dir simplificar les coses o ser simplista en els judicis sobre fets o persones. La vida és densa i , certament, complexa. Quan parlem de ser senzills, parlem de nosaltres. On  realment la resistència a la senzillesa és més forta i té més conseqüències nefastes és en nosaltres mateixos. Podríem fer ben nostra la cançó :”antes muerta que sencilla” .

El camí cap a la simplicitat, per tant, comença en nosaltres. Per això comencem per dir, paradoxalment,  que nosaltres bàsicament som simples, senzills. La nostra ànima té una sola orientació, un sol nord. Només estem fets per el bé, únicament per el bé. Quan en nosaltres posem un altre principi i mengem de “l’arbre del bé i del mal”, és llavors quan es fa conflictiva, dividida i contradictòria la nostra vida.

El nostre cor és simple, només està fet per a la veritat, per el bé, per a Déu. Quan transigim i mengem de “l’arbre del bé i del mal” comença  un aiguabarreig, una confusió en nosaltres que ens porta poc a poc a la desintegració. Perquè com estem fets, només, per el bé quan fem el mal l’hem de justificar, l’hem de vestir fins als nostres propis ulls, com si fos bé, que és l’ únic que acceptem. I aquí comença l’ autojustificació, la incoherència i la no transparència dins nostre per a nosaltres mateixos. La mentida es fa lloc en nostres. Deixem de ser senzills.

Les temptacions són precisament això:  o fer passar com a bé allò que és dolent. O acceptar el mal com a camí per el bé . Aquestes són, en essència, les temptacions que a l’ inici i al llarg de la seva vida tindrà el mateix Jesús. És bo el que proposa el diable i fins fa servir la Paraula de Déu per justificar-ho. El que proposa l’ Enemic és que Jesús sigui acceptat com a Messies, com a Fill de Déu (“Si ets el Fill de Déu...”). Ara els mitjans, bàsicament el poder, acaben doblegant, anorreant la llibertat humana. I aquestes són també les nostres temptacions: acceptar el mal per aconseguir un bé. El fi volem que justifiqui els mitjans.

El camí cap a la senzillesa comença en dir sí quan és sí  i no quan és no, com diu Jesús. I això comença en el meu interior, en mi, en el meu cor. Com diu el salm: “Déu meu creeu en mi un cor ben pur”. Un cor net és un cor que no cerqui justificar-se, que es digui a si mateix blanc quan és blanc, i negre quan sigui negre, que no cerqui justificar-se, ni enganyar-se. I continua dient el salm:” feu renéixer en mi un esperit ferm”. Sí un esperit decidit que sigui, no sols lúcid, sinó decidit a fer i a concretar el que veu que és bo.

 Això no ho podem fer sols, perquè no estem fets per ser sols , el salm continua dient:” No em llenceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant”. Només sota la seva mirada, davant d’Ell, parlant amb Ell, és quan la llum de la seva mirada eixampla el nostre cor i el fa ferm per fer el que ha vist que era el que havia de fer.  I el salmista sap que això no sols és el camí cap a la simplicitat , sinó també cap a l’alegria:”Torneu-me el goig de la vostra salvació”. Camí cap a la simplicitat, cap el goig, cap a la felicitat.

És senzill de ser feliç, perquè ser feliç no és que et sortint bé les coses, sinó trobar sentit a les coses, a la vida. I aquest sentit és Déu, l’Únic bo, l’Únic bé. Pel qual hem estat creats. Quan hom pacta amb la ambigüitat i admet un altre principi, una altra font de felicitat, comencem amb les justificacions i comencem a dir no on és sí i sí on és no. La vida deixa de ser simple, es perd el nord i la netedat de cor i hom deixa de ser senzill i s’allunya la felicitat. Hem caigut en la temptació. Jesús la va vèncer i és en ell que tenim l’esperança que on ha abundat el pecat ha sobreabundat, encara més, la gràcia. Ell és el camí de retorn cap a la simplicitat.

  

Dominar les passions (Quaresma 1)

Scusate per l’omelia che può sembrare poco convenzionale, ma l’intenzione è buona. Scusate anche dell’italiano.

Pochi giorni fa leggevo una storia dai detti dei padri del deserto che è ideale per il commento del vangelo delle tentazioni. Si tratta, per cosi dire, di una versione dal vangelo raccontato in modo rustico, semplice e pratico, con un tono didattico. Il protagonista della storia è l’abate Abramo.

 

Si racconta che un monaco anziano passò cinquanta anni mangiando pane e vino saltuariamente. Diceva, infatti:

- Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria.

Da lui andò l’abate Abramo sapendo che lui aveva detto queste cose, e gli chiede:

- Hai detto tu questa frase: Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria?

- Sì -li rispose. E li replicò l’abate Abrahamo:

- Metti per caso che entri nella tua cella e sul tuo giaciglio trovi una donna: puoi pensare che quella donna non c’è?

Rispose:

-No, ma lotterò con il mio pensiero per non toccarla.

Allora gli dice l’abate Abramo:

-Vedi che non hai ucciso la passione! Essa è ancora viva, ma è legata. E quando mentre cammini, trovi sassi, pezzi di terracotta e in mezzo ad essi l’oro: puoi considerare tutti i tre dello stesso valore?

Rispose:

-No, ma lotterei con il mio pensiero per non prendere l’oro.

E dice l’abate:

-Guarda, la passione è ancora viva, ma è legata.

Insiste l’abate Abramo:

-Immagina che dei due fratelli, uno ti ama e l’altro ti odia e parla male di te. Se vengono da te, accoglieresti tutti i due della stessa maniera?

Rispose:

- No, lotterei con il mio pensiero per fare il bene a quello chi mi odia tanto quanto a costui che mi ama.

Gli dice l’abate Abramo:

-Vedi, le passioni sono sempre vive ma è soltanto i santi che possono dominarle.

PREPARATIUS

Dimecres de Cendra, 5 de març de 2014

Jl 2, 12-18/Sl 50/2 Co 5, 20-6, 2/Mt 6, 1-6.16-18

Es parla sovint de la Quaresma com un camí vers Pasqua. I és una bonica figura, aquesta del camí, evocadora. Ja que el mot camí ens parla d’aventura, d’il·lusió, d’esperança. Com en qualsevol viatge que emprenem hi ha un itinerari a recórrer i un punt d’incertesa, perquè no sabem què hi trobarem en el viatge; però el sols fet de planificar la ruta, de fer les maletes, de comprar els bitllets i arribar al dia de la marxa ens omple d’il·lusió. És també una imatge evocadora perquè el mot camí ens parla de moviment. No planifiquem un viatge per restar-hi aclofats al sofà de casa, sinó per posar-nos en marxa, per moure’ns, per cansar-nos. Indirectament, la idea de fer camí ens recorda que estem vius que, poc o molt, encara tenim forces i ganes de moure’ns, de descobrir altres horitzons, altres gents i cultures.

Des de Diumenge passat algunes de les lectures que ens han acompanyat en la litúrgia aquests dies han estat per a mi com preparar l’equipatge, com fer les maletes, donar un cop d’ull al mapa de ruta i comprar els bitllets fins arribar al dia d’avui, en què sense més dilació carreguem la motxilla i amb il·lusió comencem camí.

El profeta Isaïes (Is 49, 14-15), Diumenge passat, ens parlava d’aquest Déu amb entranyes de mare que mai no s’oblidarà de nosaltres. Si li afegim les paraules del profeta Joel d’avui que diuen: Ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor... Tenim una bona perspectiva per posar una mirada nítida vers l’horitzó: al final del camí hi ha el Pare de nostre Senyor Jesucrist i Pare nostre, que és Algú que no inspira por, sinó confiança; Algú que és fidel, que estima desinteressadament, que perdona. La Quaresma és voler-nos retrobar amb Ell, que tota la nostra vida, tota la nostra existència sigui un camí vers Ell.

En qualsevol viatge l’equipatge és fonamental. Dos Evangelis (el de Diumenge i el de dilluns passat) ens posen en guàrdia. Dins l’equipatge tenim sempre la temptació de voler-hi posar de tot i, com ens passa sovint, carreguem les maletes amb coses que no farem servir i que són un pes addicional; però que sempre portem “per si de cas”. Jesús, el Diumenge (Mt 6, 14.34), ens aconsellava confiar en aquest Pare que sap molt bé la necessitat que teniu. Dilluns, Jesús recordava al jove ric que la vida del Regne s’assoleix no conjugant el ver posseir, sinó el verb desposseir. No acumulant, sinó deixant coses. El camí de Quaresma és un camí fet a posta per alleugerir pes, per carregar només el necessari.

Finalment, tenim la proposta de l’Evangeli d’avui. Una proposta no sols vàlida per al temps de Quaresma sinó, de fet, per al llarg camí que és la nostra vida. Si un vol fer una sortida que suposi l’escalada a una muntanya, o un altre viatge que impliqui situacions d’esforç, el millor serà fer abans un bon entrenament. El Temps de Quaresma és també entrenament. Dejunant aprenem a no estar posseïts del que avui ens sembla tant necessari i no ho és. Em ve a la memòria una imatge que vaig veure al facebook on hi havia un rètol en un bar que deia: No tenim connexió a internet. Parlin entre vostès. Potser el mòbil ens ha fet oblidar l’amic amb qui sortíem a fer un cafè; o fem servir la webcam per tenir una vídeo conferència amb algú a l’altra punta del món, però ens oblidem de trucar el pare, la tieta, l’amic malalts. Pregant aprenem a mirar més enllà del meu melic. Reconec que no ho puc tot, que tinc les meves limitacions, que necessito ajuda. La hi demano a Déu i, fent-ho, també aprenc a no tenir vergonya de mostrar les meves limitacions al meu germà, al meu amic i que, si demano per mi, és bo també demanar, intercedir, pels altres que poden estar com jo: cercant, patint... Donant almoina aprenem a fer reformes en el nostre cor, a fer-lo més ample, perquè hi pugui cabre el nombre més gran possible de gent. Perquè és donant i donant-me que aprenc a estimar l’altre. La cendra que imposarem aquest vespre pot ser per a nosaltres avui el signe del nostre embarcament, del nostre compromís i del nostre desig de fer aquest viatge on la fita és Déu.

NO SABEM QUÈ ENS PASSA

He llegit una frase en una entrevista que s’atribuïa a Ortega y Gasset i que diu així:  “No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.

Amb tot, alguns d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat: excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en la grisor i ens bloqueja.

Certament que fer una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí, però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra. La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb la nostra incapacitat de perdonar.

Jesús ens diu: “No et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un, i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol i tot això se us donarà de més a més”.

Fer que la nostra vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp. Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”.

“No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre d’aquesta incertesa és la manera  de ser de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu. D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats.

fra Jacint Duran i Boada

DE QUI SOM SERVIDORS?

Diumenge VIII, 2 de març de 2014

Is 49, 14-15/Sl 61/1 Co 4, 1-5/Mt 6, 24-34

El consumismo se ha convertido en la “nueva religión” del hombre moderno. La meta absoluta consiste en poseer y disfrutar (doctrina dogmática). Para ello es necesario trabajar y ganar dinero (ética y méritos). Los practicantes acuden fielmente a su compra semanal (precepto de fin de semana). Se viven con devoción intensa las grandes fiestas (Navidad, Reyes, vacaciones, bodas, día del padre, de la madre...)... ¿Cómo liberarnos de esa esclavitud si vivimos creyendo ser libres?

Aquestes paraules de José Antonio Pagola (El camino abierto por Jesús. Mateo, 4a edició, PPC, Madrid, 2010, pàg. 81), comentant el text evangèlic d’avui, són d’una gran lucidesa. Els homes i les dones d’avui no ens hem adonat d’aquest canvi de religió, senzillament perquè pensàvem que havíem fet enrere tota submissió a un Ésser Dominant que ens havien ensenyat a veure com Algú que ens feia la competència, quan no directament la guitza; que havíem deixat enrere també tota mena de superstició. Però el cert és que hem deixat una religió que vivíem com alienadora per caure de quatre grapes en una religió que és viscuda com alliberadora, quan òbviament no ho és. Com bé diu en Pagola: Com alliberar-nos d’aquest esclavatge si vivim creient que som lliures? La resposta, sembla, és que mentre seguim creient-nos lliures... malament rai, perquè mai no serem conscients de la nostra esclavitud.

Les lectures d’avui semblen voler corregir aquesta miopia que tenim. D’una banda el text d’Isaïes, escrit en circumstàncies d’angoixa i de perill per al poble d’Israel, ja sigui per la imminència de la deportació a Babilònia o ja dins d’aquesta experiència amb un país desfet i conquerit, és colpidor. En aquestes circumstàncies el pensament del poble és lògic: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. Però, ¿quina és la resposta que el profeta dóna de part de Déu? Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu. Ens ho creiem això? Creiem de veritat que som fills i filles d’un Déu que té entranyes de mare i que mai no s’oblidarà de nosaltres? Reflexionar i aprofundir sobre aquesta característica del nostre Déu, que Jesús mostrà acollint especialment els pecadors, hauria de fer-nos canviar la perspectiva de les coses, no disfressant-les, però sí mirant-les amb una mirada esperançada.

Jesús, a l’Evangeli, ens ajuda a donar el pas següent, tot i recordant-nos també aquest camí de la confiança en Déu: El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això, us ho donarà de més a més. El pas a donar és adonar-nos que sols hi ha dos camins: servir Déu o servir el Diner. Dit d’una altra manera: ser lliures o ser esclaus. Perquè el problema de què parla Jesús, aquest neguit pel menjar, pel beure, pel vestir, revela que el problema no és posseir aquests béns, sinó ser posseïts per ells, que esdevinguin el centre de les nostres curtes vides, que siguin, en paraules de José Antonio Pagola la nostra nova religió, la religió d’acumular i d’excloure l’altre.

I encara més, la pregunta de Jesús al començament de tot plegat: no val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit?, penso que és una manera de fer-nos veure la facilitat que tenim de caure en la preocupació per les coses secundàries i fugisseres, malbaratant les importants. Perquè si darrere de les coses secundàries perdo la salut i el sentit de viure... ¿de què em serveix el menjar, el beure, el vestit, el luxe, l’aparentar, la posició, la fama...?

En aquest Diumenge abans de Quaresma farem bé de deixar-nos convidar a fer aquest canvi de perspectiva, a aquesta conversió del nostre cor per seguir Jesús amb un cor renovat per la Seva Paraula i per la Seva Presència enmig nostre i així la gent, com diu sant Pau, no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist. Que així sigui!

D'INTRIGUES CORTESANES

Dimarts, 25 de febrer de 2014

Jm 4, 1-10/Sl 54/Mc 9, 30-37

El cardenal entra a l’Església de Roma, germans, no a una cort. Evitem tots i ajudem-nos els uns als altres a evitar hàbits i comportaments cortesans: intrigues, xerrameques, capelletes, favoritismes, preferències. Que el nostre llenguatge sigui el de l’Evangeli: “Sí, sí; no, no”; que les nostres actituds siguin les de les Benaurances, i el nostre camí el de la santedat. Aquestes paraules foren pronunciades diumenge passat pel papa Francesc en l’Eucaristia concelebrada a Roma amb els nous cardenals nomenats.

A mi em van arribar a través d’un vídeo que un amic va penjar al Facebook a través de la pàgina web del Corriere della Sera. Estic segur que tothom que les ha pogudes escoltar o llegir (l’homilia la podeu trobar sencera al portal informatiu ZENIT), haurà pensat que ja era hora que un papa fes un discurs d’aquesta mena, i potser tindrà raó. I això és pel fet que la majoria de nosaltres tenim el xip posat en què l’Església és la jerarquia i, per tant, una tirada d’orelles com aquesta no està gens malament.

Però un arriba al dia d’avui, agafa les lectures que la litúrgia ens proposa per al nostre aliment i meditació comunitària, i surt una mica escuat de tot plegat. L’Apòstol Jaume desemmascara (ara que som a una setmana del Carnestoltes que tant ens recorda la nostra tendència a la disfressa) la nostra realitat més pregona i ens fa un petit tractat sobre les passions humanes. També en això el nostre llenguatge modern ens distorsiona la possibilitat d’entendre una mica el text, perquè nosaltres fem servir quasi exclusivament el mot “passió” per dues coses: l’amor eròtic o l’esport. Així parlem d’un amor apassionat o de la passió pel futbol, quedant reduït quasi tot en aquests camps. Sant Jaume fa servir el mot “passió” o “desig” per referir-se, en canvi, a tota una gamma de pulsions humanes que inclouen diferents camps: el desig de plaers de tot tipus, l’enveja, les lluites i baralles, l’afany de posseir... i aquí hi som tots retratats, d’una forma o una altra. Perquè les intrigues, les xerrameques, les capelletes, els favoritismes, les preferències no són només un divertimento de cardenals, són un retrat de les nostres passions, dels desigs que es coven en el fons del nostre cor. Ningú no ens escapem del seu ús provocant discòrdies arreu i provocant-nos els uns als altres. L’Apòstol encerta de ple el seu diagnòstic: és una qüestió d’amor, concretament d’allò que ens enamora. I la seva sentència és clara: No sabeu que enamorar-vos de coses mundanes és renyir amb Déu? La solució que ens proposa és la humilitat, que no vol dir posar-hi sorra al que som i fem, amagant-ho, sinó reconeixent-ho i acostant-nos a Déu amb la promesa que Ell se’ns acostarà i ens guarirà.

Curiosament, i parlant de passions, aquesta és la instrucció que Jesús dóna al seus deixebles (i ja és curiós aquest terme, “instrucció”, aplicat al que Jesús diu): El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies. Passem de les passions nostres a la seva Passió. Els deixebles, com potser nosaltres, no ho entenen. A la por a preguntar afegiran la insensatesa de discutir qui serà el més important. I m’atreviria a dir que la Passió del Senyor no és el patiment ni la mort cruenta en si, sinó que és tot un programa de vida que comença amb l’abaixament de l’Encarnació, una vida que s’ha gastat, que s’ha donat pels altres. La conseqüència d’aquest programa de vida no podia ser altra que una vida donada i gastada del tot, morint per cadascú de nosaltres. Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots... i Jesús ho subratllarà la nit del Dijous Sant amb el rentament de peus i morint com un malfactor. D’aquesta manera el noi posat enmig nostre i abraçat per Jesús esdevé el símbol de l’única cosa en què les nostres passions particulars han de convertir-se: en un estar perdudament enamorats de Déu i el proïsme, l’única manera en què les intrigues esdevindran plans de grup; les xerrameques, diàleg; les capelletes, una llar; el favoritisme, la preferència per l’altre; les preferències interessades, el donar-se desinteressadament.

SI VOLS LA PAU PREPARA’T PER LA GUERRA

Si un dia aneu al Centro Cultural de los Ejércitos a Madrid veureu que, a l’entrada, hi ha un escut en el qual hi ha escrit: Si vis pacem, para bellum, que és la famosa frase llatina del segle IV que vol dir: Si vols la pau, prepara’t per la guerra. I crec que és una molt bona consigna. Especialment pels cristians.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. La millor manera de preparar la pau és preparar-se per la guerra. I per preparar la guerra, cal un bon exèrcit. Uns bons soldats.

Aristòtil, que va viure quatre segles abans de Crist i que va ser instructor d’Alexandre el Gran, parla de les virtuts cardinals. Una de les virtuts cardinals és la fortalesa, que és la base de la valentia. Aristòtil, després de parlar-ne llargament i de descriure-la, posa com exemple de fortalesa i valentia el soldat. Uns quants segles més tard, el segle XIII en concret, un gran teòleg cristià, sant Tomàs d’Aquino, llegeix els textos d’Aristòtil i els fa seus en bona part, però a l’hora de posar un exemple de fortalesa i valentia no posa el soldat, sinó el màrtir.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra, i això està bé, però des de Jesús podríem dir que no és la violència dels soldats la que ha d’instaurar la pau, sinó l’exèrcit dels qui construeixen la pau i que estan disposats a donar-ho tot, fins la pròpia vida. El qui vol la pau ha de saber que es trobarà amb la tribulació, l’oposició, la guerra. Cal preparar-se per la guerra. El màrtir és el soldat de Crist. L’exèrcit esclatant dels màrtirs, com cantem en el Te Deum. El màrtir, que és el paradigma del creient, exerceix una força passiva, de contenció, que certament li pot costar la vida, però està mogut bàsicament per una actitud positiva, perquè cerca el Regne de Déu, perquè cerca ser constructor de la pau, perquè cerca ser en Crist, ell i totes les coses. En el prefaci dels màrtirs diem: En el martiri la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni. El màrtir és transparència de Crist per això és paradigma del cristià. Tot cristià, com el màrtir ha de ser transparència del Crist.

I cal aquesta actitud per seguir Jesús en el que ens diu avui: Heu sentit a dir: “ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Estimeu els vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si el màrtir és transparència del Crist, Crist és transparència del Pare. Perquè es tracta d’anar fins el final: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. No es tracta de perfeccionisme malaltís, sinó de la manera de ser-ho. No complint simplement lleis, sinó fent com el Pare Celestial que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Cal tenir-ho molt present tot això, cal la meditació assídua del bé, com diu la pregària introductòria, per contrarestar el que constantment passa com “les evidències” en les converses i en els mitjans... i, sobretot, en el nostre cor. I el primer que us diran és que tot això és molt maco, però que un Estat necessita un exèrcit, no de màrtirs, sinó de soldats. I el cristià no cal que ho contradigui, ni que doni la raó a això, perquè aquestes paraules de Jesús van dirigides a un exèrcit molt concret que som nosaltres, els creients. Nosaltres som l’exèrcit del Crist, cridats a donar-ho tot, a ser constructors d’una pau basada en la valentia dels seguidors de Jesús. Jesús no es dirigeix a Pilat, ni a Herodes, ni a ningú que tingui poder, ni als polítics, sinó a la gent del carrer, a nosaltres. Així va enviar sant Francesc els seus frares i també els laics que el seguien desarmats, però amb la força de ser portadors de Crist.

I això pot ser perquè tenim la força de ser Temples de Déu, on Déu hi habita, on Déu actua. Com diu Pau: El temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. D’aquí la consciència de la pròpia dignitat que Pau ens presenta: Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefas, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre i vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. Preparem-nos per una guerra sobretot contra nosaltres mateixos que no acabem de creure que el que ens proposa Jesús sigui realitzable. Amb Ell tot ho podem. Sant Francesc i tants d’altres ens diuen que no és una simple il·lusió, o utopia. Cal,doncs, valentia, cal creativitat per ser una alternativa a la violència. no som els únics, ni els primers, ni estem sols.

CÒPIES I MODELS

SIROCCO - José Ortíz Echagüe

Diumenge VII, 23 de febrer de 2014

Lv 19, 1-2, 17-18/Sl 102/1 Co 3, 16-23/Mt 5, 38-48

Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. I amb aquesta frase del Levític comença el problema! Què demanava Déu al poble d’Israel en dir-los aquestes paraules? Què ens demana a nosaltres, cristians i cristianes del s. XXI?

Potser la primera clau és distingir entre còpies o models. Què és una còpia? Fer una còpia d’un quadre, d’un escrit, de qualsevol cosa, és reproduir-la exactament igual a l’original. Ja s’entén que esdevenir nosaltres una còpia de Déu (en la seva manera de ser, en la seva manera de fer) ens resulta humanament impossible. De fet, en el cas hipotètic que fóssim capaços d’esdevenir una còpia perfecta de Déu, ja ens podem imaginar la quantitat de déus que hi hauria al planeta... només de pensar en com es comporten alguns que ja en aquesta vida s’ho creuen (perquè en la història humana de “messies” i de “déus” creguts n’hi ha hagut per donar i vendre), fa feredat. No, no pot ser aquest el camí evangèlic. Déu no ens demana esdevenir còpies seves. Seria demanar-nos un impossible.

Per contra, què és un model? El model és, en si, una proposta. Un noi o una noia, quan fan de models (per alguna marca de moda, per exemple) fan això mateix: són presentats com a propostes a imitar. Nosaltres ja sabem que no som en tal o tal altre model que surt a la passarel·la, que no tenim ni en somnis la seva figura, però ens fem una idea d’allò que vesteixen i, si ens agrada, segur que ho comprarem. I vestirem o portarem el que ells porten... a la nostra manera. I ja això mateix ens farà únics i irrepetibles.

El problema ve quan el model (que és una proposta) el confonem amb una còpia i això és una desgràcia... perquè aleshores no sols volem portar el modelet que llueixen, sinó tenir el seu cos, ser pastats a ells... i arriben els problemes quan el nostre cos té un metabolisme diferent i la nostra talla no es pot assemblar a la dels professionals, sinó és després de moltes penúries... Però ja sabem què passa quan algú cau en aquest dur esclavatge del “cos 10”: bulímia, anorèxia, tot un atemptat contra la salut.

És alliberador saber que Déu no vol fer de nosaltres còpies. Mai no estaríem a l’alçada de Déu i Ell ho sap. Acabaríem sent, permeteu-me la comparació, uns bulímics o anorèxics espirituals... malaltís tot plegat. Jesús, en canvi, ens proposa Déu, a qui anomena PARE, com EL MODEL a imitar: Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. I això, certament, és alliberador, perquè imitar no és copiar, no necessito assemblar-me en tot a Déu, sinó mirar de fer i de comportar-me com Jesús ho feia. No vol dir que sigui fàcil, ni Déu ens demana assolir-ho tot d’avui per demà; però és engrescador. És per això que Jesús ens proposa anar més enllà, perquè el verb estimar no té fronteres en la seva conjugació: només estimant, es pot superar la venjança i el pur ull per ull, dent per dent; només estimant es pot donar i compartir sense posar condicions; només estimant es pot ultrapassar el límit de l’amistat als propers, podrem estimar fins i tot els enemics. Sols Déu pot ser el nostre model. Només Ell és capaç d’ensenyar-nos aquest tipus d’amor. Per això diu Jesús: Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Aquest amor no és pur sentimentalisme, és un amor exigent. Sabem que és possible, però, perquè Jesús ho va viure. I no sols Ell, sinó molts cristians al llarg de la història de la humanitat. Acceptem el repte d’anar més enllà, de portar el vestit de Crist que tots tenim pel baptisme i lluir-lo a la nostra manera, amb les capacitats i dons que Déu mateix ens ha donat. Si tots ho fem, mostrarem al món els mil i un rostres de l’amor de Déu. Serem el verb estimar en totes les seves conjugacions!

UN AMOR CORRESPOST

Divendres, 21 de febrer de 2014

Jm 2, 14-24.26/Sl 111/Mc 8, 34-9, 1

Poques vegades vaig arribar a parlar de religió amb el meu cap de departament, allà per la prehistòria quan treballava en una editorial de llibres jurídics, però un dels temes que sempre em treia, per provar-me un xic aleshores, era el d’un company de feina d’una determinada denominació cristiana a qui jo mai no havia arribat a conèixer, que tenia una curiosa moral. Deia més o menys el següent: Jesús m’ha salvat per la sola fe, per tant no cal que faci res; puc viure com vulgui perquè Jesús ja m’ha salvat, no haig de fer cap mèrit.

Naturalment aquesta era la seva visió de les coses que feia de la doctrina de la justificació per la fe de sant Pau una caricatura adaptada a la seva barra, que era molta. Res a veure amb el que creien i practicaven els seus germans de denominació cristiana.

Amb tot, aquesta forma de reaccionar (imagino que ell se les donava d’intel·ligent i d’avançat) era més antic que l’anar a peu, perquè si hem escoltat les paraules de sant Jaume a la primera lectura veurem que és una reacció molt forta de l’apòstol a aquesta manera d’entendre la fe; cosa que vol dir que hi havia gent que ja pensava d’aquesta manera: com estic salvat, el que faci ara ja no hi compta, faré el que vulgui.

Sant Jaume, en el pur estil semític (practiquíssim), ho té clar: Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs, bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

Aquesta discussió entre la fe i les obres, si ens salven una o les altres, ha portat de cap i hi ha posat moltes tensions entre catòlics i protestants al llarg de la història. I segurament, si ens fiquem en aquest terreny, uns podrem seguir esgrimint les paraules de sant Jaume i d’altres les de sant Pau sense entendre-les ni posar-les en el seu context. S’hauran convertit en una arma d’exclusió de l’altre. Ens trobarem en un carreró sense sortida.

Ara bé, hi ha alguna sortida davant aquests arguments? Penso que sí, si un para atenció, com us proposo, a les paraules de Jesús que escoltem avui a l’Evangeli. Hem escoltat coses com: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (...) Quan el Fill de l’home vindrà amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, s’avergonyirà dels qui s’hauran avergonyit de mi i de les meves paraules... Certament que sense la fe no som res, perquè aquesta fe en Jesús ha d’amarar tot el que fem i el que som; certament que la nostra fe, sense unes obres que demostrin el que vivim, és a dir, una fe que no sigui només de paraules buides, és morta... però el que Jesús sembla deixar entreveure en les seves paraules és que està parlant no d’abstraccions, no de programes a realitzar o no, sinó d’una RELACIÓ, d’una COMUNIÓ profunda amb Ell.

Es tracta de voler o no voler anar amb Ell; es tracta d’acompanyar-lo o no allà on Ell ens demanarà d’anar si bonament l’escoltem; es tracta de si ens farà vergonya o no estar en la seva companyia. La companyia d’Algú que, com també hem escoltat a l’Aclamació abans de l’Evangeli ens diu amics, perquè ens estima i es vol relacionar amb nosaltres.

Són les obres... és la fe...? Tot té el seu lloc, segurament, però el que importa, el que Ell mateix sens dubtes ens demana és UN AMOR CORRESPOST. Ell està disposat a fer la serva part, farem nosaltres la nostra?

NO ESTIGUIS PREOCUPAT, OCUPA’T!

Aquests dies, qui més qui menys, tothom està refredat. L’altre dia també jo no em vaig sentir massa bé i vaig demanar a la farmàcia que em donés alguna cosa. En llegir el prospecte, molt semblant a d’altres de la seva mena, hi havia escrit, entre altres coses: “Aquest medicament  produeix somnolència, es desaconsella conduir cotxes o maquinària perillosa. També produeix insomni”. O sigui, que t’adorm i no et deixa dormir a l’hora. I, certament, havia de fer un esforç per no dormir-me durant el dia i no em deixava acabar de conciliar el son durant la nit. Produïa un estat d’ensopiment que no em deixava estar ni despert ni adormit.

Amb tot, no és un estat massa diferent del que normalment vivim, només l’accentua. En lloc de parlar d’aquest medicament, podríem parlar de la nostra manera de viure: tendim a viure mig aletargats. Com si prenguéssim Frenadol. Ni quan estem desperts ho estem del tot, tenim el cap en un altre lloc. Ni quan dormim ens deixem anar de les nostres cabòries. No som allí on estan els nostres peus, sinó que estem com enfonsats en nosaltres mateixos. Entre nosaltres i la realitat hi ha una espessa capa de preocupacions.

La Universitat de Barcelona ha posat en circulació una frase que es pot llegir pels carrers i que diu: “No et preocupis pel futur, ocupa-te’n!”. És una bona recomanació per al futur i per a qualsevol altra cosa. La millor manera de desfer preocupacions és passar de la preocupació a l’ocupació. No quedar-se tancat en el neguit, sinó passar a l’acció.

Diu el llibre del Siràcida: “Si tu vols, guardaràs els manaments. Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua... vida i mort: pren el que vulguis”.

Jesús mateix vol que passem (“immediatament”) de la preocupació a l’ocupació: “Ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell”. Si això diu sobre allò que fem, igualment ho fa d’allò que diem: “Digueu sí quan és sí; no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne”. I també amb la mateixa contundència diu de tallar tot mal pensament: “Tothom qui mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri”. Ara, aquí, no cal esperar més, és el moment d’actuar, de tallar, de ser coherent. No tenim cap altre espai que aquest, ni cap altre temps que l’ara.

Però això no és possible, sinó com diu el Salm: “Feliços els homes que guarden el pacte i busquen el Senyor amb tot el cor”. Només podem guardar el pacte si cerquem el Senyor amb tot el cor, o com diu més endavant: “Feu aquesta gràcia al vostre servent: que visqui pensant en la paraula que heu donat.” Només podré seguir els seus camins si tinc present la seva paraula en el meu cor.

O com diu l’oració d’entrada a la missa: “Oh Déu, Vós prometéreu d’habitar en els nets i humils de cor”. És la seva presència en nosaltres el que ens fa possible no quedar-nos tancats en preocupacions i passar a ocupar-nos en aquest pla que Déu ja tenia decidit abans de tots els temps i que s’ha revelat en Jesús.

Vivim aletargats, massa preocupats, poc esperançats. Ens cal descarregar preocupacions i fer-ne ocupacions. Petites si voleu, però reals. La nostra fe és d’una obertura infinita, però d’una humil i quotidiana concreció en l’ara i aquí. Només amb l’Infinit en el cor podem decidir ara i aquí. Només ara i aquí podem obrir el nostre cor a l’Infinit.

MÉS LLUM!

Diumenge VI, 16 de febrer de 2014

Sir 15, 15-20/Sl 118/1 Co 2, 6-10/Mt 5, 17-37

Si tu vols... Ets tu qui ha de decidir... són les paraules que hem escoltat a la primera lectura i que posen l’èmfasi en una característica ben humana i molt discutida: la llibertat.

La llibertat, la llibertat de debò (no el mer fer el que un vol, ni l’anar en contra pel gust d’empipar), crec que és quelcom que ens fa por. Ho ens n’hauria de fer. Al menys si tenim en compte les paraules que ens diu el savi Jesús fill de Sira: L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. Ni més, ni menys. L’ésser humà és, en el moment de les opcions, de les prioritats, aquell qui té tot un horitzó de possibilitats davant seu a l’hora d’escollir. Fins i tot la vida i la mort i, si escull la vida, rebrà la vida; però si escull la mort, rebrà la mort. I això és molt seriós, perquè parlem d’una vida guanyada o perduda. Però aviat ens ve una pregunta: de veritat som amos de les nostres decisions? Una resposta ràpida seria que sí. I, fins i tot, que mai no som més amos de les nostres decisions que quan sabem dir NO. És a dir, quan aprenem a veure que no tot convé i que cal saber fer una tria de les opcions, que no tot és bo ni tot s’hi val a la vida, que ens cal discerniment. Però l’experiència també ens diu que, en certs nivells, o ens manca coneixement o som fàcilment manipulables i, per tant, no sempre optem pel millor, sinó pel més fàcil, pel que diran, pel políticament correcte... No som lliures del tot.

El salmista sembla tenir aquesta intuïció. Sap que pot escollir, que té llibertat d’acció i una llibertat que ve de Déu mateix (qui no ens vol ni titelles ni autòmats, és per això que ens ha dotat d’intel·ligència), però ens manca quelcom: ens cal UN GUIA, UNA LLUM. Això, però, és el que justament ens fa fàcilment manipulables, perquè aquesta necessitat la tenim, la intuïm al fons del nostre cor i sovint busquem “messies” que ens guiïn i sovint els trobem i se n’aprofiten. El salmista, però, cerca aquest plus en la font, en Déu mateix: Obriu-me els ulls i podré contemplar les meravelles de la vostra llei... Mostreu-me el camí dels vostres decrets... Feu-me entendre la vostra llei...

L’Evangeli d’avui, per altre cantó, ens mostra un Jesús que es presenta com a Aquell que porta la Llei a la seva plenitud. La clau, crec, per interpretar les seves paraules és aquesta: Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Fariseus i mestres de la Llei eren per al poble el model de pietat i santedat, molt més que els sacerdots, ja que en temps de Jesús el sacerdoci tenia molt d’elit i de pactista amb el poder polític (Herodes o Roma) que l’allunyava de la gent. Jesús demana un plus: anar més enllà de la pietat i la norma dels fariseus i dels mestres de la Llei, anar més enllà de la mera pràctica literal dels preceptes, als quals ells hi dedicaven tota la vida.

Al menys aquest sembla ser el suggeriment del mateix Jesús qui els diu i ens diu: Sabeu que està manat... Doncs jo us dic... Aquestes paraules són la llum que demanava el salmista: descobrir i ser conscients que ens quedem curts, que l’amor a Déu i al proïsme és més exigent que la simple norma, però ENORMEMENT MÉS ALLIBERADOR. Perquè si bé és veritat que, per amor fins i tot a l’enemic, Jesús és capaç de demanar-nos de donar la vida; és alliberador perquè sabem que estimar, compartir, donar-nos, ens fa més humans, ens realitza com a persones, acompleix el Regne del cel, tot i que estimar de veritat ens pugui fer patir.

Anar més enllà de la norma, d’aquella norma que sabem que diu l’adagi: Feta la llei, feta la trampa; de la norma que ens fa minsos, estrets de mires, perquè només fem allò a què estem obligats o ens interessa, és el que ens demana Jesús. Sabem que no hi arribem, sabem que ens costa, però sabem també que no estem sols fent aquest camí, tenim l’Església que ens hi ajuda i sabem també que Crist és el veritable model per tirar endavant i escollir plenament LA VIDA.

LA MARE DE DÉU DEL SIGNE

Dimarts, 11 de febrer de 2014

Mare de Déu de Lourdes

1 Re 8, 22-23.27-30/Sl 83/Mc 7, 1-13

En algunes festes o memòries de la Mare de Déu, com la d’avui, la Mare de Déu de Lourdes, a l’oratori tenim el costum de posar una icona concreta, l’anomenada Mare de Déu del Signe. Suposo que la teniu present: representa la Mare de Déu dempeus amb els braços oberts i alçats com si estiguessin en actitud de pregària, d’agraïment o disposats a abraçar-nos, mentre de l’interior del seu ventre (com si tinguéssim la visió de raigs X de Superman), podem veure el Nen Jesús que ens mira i ens beneeix.

Doncs bé, ha estat llegint la primera lectura d’avui i contemplant aquesta imatge quan m’han vingut a la ment unes paraules que santa Clara adreçà (3a Carta 21-26) a santa Agnès de Praga: Sabem que, per la gràcia de Déu, l’ànima humana, la més digna de les criatures, és més gran que el cel, perquè els cels, juntament amb totes les altres criatures, no poden contenir el Creador, mentre que només l’ànima fidel és estatge i residència seva; i això en virtut de la caritat, de la qual estan desposseïts els impius. Ho diu la mateixa Veritat: “Qui m’estima, serà estimat pel meu Pare, i jo l’estimaré, i vindrem a ell i en ell farem estada (Jn 14, 21-23). Doncs, així com la gloriosa Verge de les verges, el portà físicament, tu, de forma semblant, seguint les seves petjades, sobretot les de la pobresa i la humilitat, el pots, sens dubte, portar sempre espiritualment en un cos cast i virginal, contenir aquell que et conté a tu i totes les criatures i posseir allò que, comparat amb les altres possessions transitòries d’aquest món, posseiràs més fortament.

Pensava en la pregària de Salomó avui qui, fent realitat el que havia estat desig del seu pare David, la construcció del Temple del Senyor intueix: Però, ¿Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la vostra immensitat, ¿com la podrà contenir aquest temple que jo he construït? El que en Salomó és una intuïció que permet ja relativitzar en certa mesura les funcions del Temple i el que representa, per no caure en el pecat de fer-se un déu a mida, que puguem dominar i sotmetre, santa Clara en treu totes les conseqüències d’una afirmació del mateix Jesús: Qui m’estima, serà estimat pel meu Pare... i vindrem a ell i en ell farem estada i del misteri de l’Encarnació concretat en la persona de Maria, qui portà per nou mesos en el seu ventre el Salvador del Món. Sí, dirà santa Clara, hi ha un lloc on Déu hi és a mida, perquè Déu s’ha volgut fer petit: el ventre de Maria, però també l’ànima de tot creient que estima Jesús, perquè Ell és fidel i mai no es desdiu de les seves promeses. Ens habitarà, ens omplirà, ens beneirà, ens enfortirà.

Què significa per a nosaltres avui creure les paraules de Jesús i les conseqüències que en treu santa Clara tot recordant, sens dubte, sant Francesc (cfr. Carta als fidels)? Hauria de significar, per exemple, saber-nos habitats per Algú que ens estima fins el punt de, sabent com som, fer-se a la nostra mida, no per quedar-nos petits, atrofiats i mesquins, sinó per elevar-nos a una vida plena de sentit i generosa. Però, també, no podem negar-ho, crec que hauria de significar que no sols els creients en Jesús pel baptisme d’una forma particular sinó també tota humana criatura (els no cristians també), perquè som el lloc on Déu rau i vol habitar-hi, Déu confereix a l’ésser humà, tot ésser humà, una dignitat que l’Església avui vol defensar amb la mateixa fermesa o més, no però amb els mateixos mitjans, com l’ONU defensa els Drets Humans. És per això que l’Església té una paraula sobre l’avortament, encara que molts ho facin passar com si l’Església mai no tingués en compte ni la mare que pateix ni la nena (i ho són tantes que fa feredat veure les estadístiques) que és violada o explotada sexualment. Que cada nen, cada nena, cada home i dona (no importa l’edat, l’orientació sexual, el color de la pell o la religió que practica o no practica) és quelcom sagrat, és un Sagrari on Déu es manifesta, és el que posà en evidència el misteri de Nadal, és el que em diu la icona de la Mare de Déu del Signe.