Fumarada de caps de tió (Dimarts 15)

"No perdis l'esperança veient la fumarada d'aquests dos caps de tió". Així és com descriu Iahvè al profeta  Isaïes la poderosa l'aliança entre el rei dels arameus i el rei d'Israel per atacar junts la ciutat de Jerusalem. Iahvè treu llenya del foc qualificant els dos reis de caps de tió que només fan fumarada. La història donà la raó a Iahvè: no van conquerir la ciutat i els assiris sí van conquerir els seus dos regnes. 

La frase ens remet també al nostre context actual, quan partits polítics fan aliances entre ells, o quan polítics que abandonen el seu partit fan aliances amb altres polítics. De bell principi semblen poderoses foguerades i es mostren plens de fums, però amb el temps esdevenen fumarada de caps de tió que acaben convertits en cendra. 

Per això Iahvè diu a Isaïes: "Si no teniu fe, no us mantindreu". És cert, la fe dóna perspectiva davant els esdeveniments, permet veure la realitat més enllà d'enlluernaments i de sentiments col·lectius. La fe dóna perseverança en les adversitats i confiança que els designis divins es van acomplint sense foguerades ni fumarades.

Un culte digne i agradable a Déu (Dilluns 15)

"Detesto amb tota l'ànima les vostres celebracions; se m'han fet pesades, estic cansat d'aguantar-les". Aquestes paraules i altres de semblants que el profeta Isaïes pronuncia en nom de Déu en la primera lectura no tenen rèplica. Com feia el profeta Amós, Isaïes critica amb exagerada contundència un culte hipòcrita i realitzat amb superficialitat. 

Podríem salvar-nos d'aquesta crítica profètica dient que el culte de l'Antiga Aliança és el que desplau a Déu i no el culte de la Nova Aliança centrat en Jesucrist. Dient això se'ns veuria el llautó, perquè Jesucrist és a les altures, a la dreta del Pare com a responsable del culte celestial. Però el culte terrenal és responsabilitat nostra i, vulguem o no, caiem en els mateixos pecats que denuncia el profeta. 

Però aquí estem cada matí, amb bona fe i bons propòsits, humils i assumint que els altres dilueixen els meus defectes, tics i pecats, com jo intento fer amb els defectes, tics i pecats dels altres; i tots plegats ens esforcem a realitzar un culte senzill i sense pretensions, procurant que faci més bé a la nostra ànima i a proïsme que a les nostres oïdes i sensibilitat religiosa. Si ho aconseguim, serà un culte digne i agradable a Déu.

Lloança de la seva grandesa (Diumenge 15)

"Volia que fóssim lloança de la seva grandesa". Ho escoltàvem a la segona lectura, i es repetia de nou en la frase final: "Serem lloança de la seva grandesa". A qui van dedicades aquestes frases? Qui són els qui han de lloar la grandesa de Déu? Els més indicats per fer-ho són els qui creuen en Déu, es meravellen de les seves obres, i les lloen. Però la 2a lectura ho concretava més: "Nosaltres, que tenim posada en Crist la nostra esperança". 

Es cert que les cartes de sant Pau són denses i mereixen una relectura més pausada, però avui se'ns senyala quina és l'essència de ser cristià: que ens dediquem a lloar la grandesa de Déu com ho va fer Jesucrist. Ser cristià significa lloar las grandeses de Déu. D'aquí que la tradició cristiana, i la tradició jueva, insisteixin tant en la dimensió celebrativa de la fe: quan ens reunim en assemblea ho fem per lloar la grandesa de Déu. Aquesta és la nostra tasca principal i més rellevant. Aquesta reunió ens aporta lucidesa, profunditat, ànim, consol, unció, finor, etc. Però aquesta reunió també ens aporta empenta. L'Esperit Sant ens empeny a concretar aquesta lloança en la quotidianitat. 

Això és el que fa el profeta Amós en la primera lectura obeint l'ordre divina: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". El profeta abandona la seva vida rural i es dedica a lloar la grandesa divina amb una contundent crítica política, social i religiosa, posant en evidència les hipocresies religioses i denunciant les injustícies socials. Els seus discursos provocaren les paraules del sacerdot Amasies dient-li que fugís del nord i tornés a Judà, a la seva terra, i que allí s'estigués callat. La cronologia dels textos ens insinua que l'activitat profètica d'Amós durà uns sis mesos: poc temps, i a més envoltat de molta repressió i acabant amb un exili forçat a casa seva. Però els seus discursos deixaren petjada en els profetes posteriors que procuraren imitar-lo. En el seu cas, la lloança de la grandesa divina implicava denunciar les misèries humanes i acabar silenciat. 

L'evangeli ens dóna un missatge semblant quan Jesús envia de dos en dos els seus deixebles perquè anunciïn la conversió a la gent i guareixin els malalts. És una altra manera de concretar la lloança de les grandeses de Déu, tampoc mancada de dificultats, perquè hi haurà qui no els voldrà rebre ni escoltar. Aquells deixebles que gaudien de la proximitat de Jesús, que escoltaven els seus ensenyaments i contemplaven els seus prodigis són enviats a proclamar-ho. I la raó era perquè Jesús esdevenia la millor lloança a la grandesa de Déu que mai havien vist, i això mereixia compartir-ho, anunciar-ho, estendre-ho. No es tractava de cercar adeptes, sinó de convidar a contemplar el qui és la grandesa de la lloança divina: Jesucrist. Som uns afortunats de formar part d'aquest cercle de lloances a Déu.

La lògica creient (Diumenge 14)

"M'agrada ser feble, veure'm ultratjat, pobre, perseguit i acorralat". Si traiem de context aquestes paraules de sant Pau, podríem dir que l'apòstol tenia tendències masoquistes. ¿A quina persona assenyada se li acudiria expressar que li agrada ser feble, veure's ultratjat, pobre, perseguit i acorralat? Però aquestes afirmacions de sant Pau recuperen el seu sentit si les posem en el seu context, on l'apòstol afegeix: "per causa de Crist". "Per causa de Crist" ho explica tot, i permet trobar sentit a febleses, ultratges, pobreses, persecucions i acorralaments. Per això sant Pau expressa sense embuts "Quan sóc feble és quan sóc realment fort", perquè reconeixent les seves debilitats és quan l'apòstol descobreix dins seu la força de Crist. 

Dient això, Pau ens revela l'essència de la fe, ens explica els efectes immediats i més pregons del seguiment de Jesucrist. Dient això, sant Pau també trenca de dalt a baix la lògica humana de fer carrera i de pujar graons, d'assolir un estatus i un reconeixement "per la causa de Crist". Com ara som pocs a l'Església, si ens comprometem és molt possible que ens caigui algun càrrec, per servir a la comunitat certament, però algun càrrec, que sempre dóna autoritat, reconeixement i visibilitat. És allò que el papa critica sovint: el clericalisme.

La lògica creient, però, és una altra cosa, i Pau l'explica sense embuts: com més ens apropem a Jesucrist, més incomprensions i més dificultats de tota mena ens sobrevindran, sobretot a dins de la comunitat, i també a fora. És més, els contratemps esdevindran la garantia que el seguiment és genuí. També ho manifestava la primera lectura, quan el profeta Ezequiel és enviat per Déu a parlar en un context hostil. La seva tasca no serà anar darrera els aplaudiments, sinó a proclamar la paraula divina, tant si l'escolten com si no. A ningú no ens agrada que no ens escoltin quan parlem, i menys si ho fem en nom de Deu. Aquesta lògica creient l'experimentà el mateix Jesús en l'episodi de la visita al seu poble de Nazaret. L'evangeli explica que els seus veïns "s'escandalitzaven" d'ell, i que a Jesús "el sorprenia que no volguessin creure". No obstant, l'episodi acabava dient que "després recorria les viles i els pobles i ensenyava". Jesús no es desanima del rebuig dels seus veïns i segueix anunciant el regne de Déu.

El missatge de perseverar enmig de les dificultats és clar, i se'ns acut de transportar-lo a l'àmbit social actual. Aquells que la societat ultratja, persegueix i acorrala per defensar una causa, qui sap si acabaran convertits en referents de fidelitat i compromís per la seva capacitat de resistir; però encara queda molt de camí per a comprovar-ho.

APRENDRE I DESAPRENDRE

La informàtica ens recorda una i una altra vegada que no en tenim prou en saber fer bé el nostre ofici, el nostre treball, sinó que cal aprendre a aprendre. Perquè aprendre forma part constant del nostre treball i de la nostra vida. No hi ha prou en saber fer bé el treball cal anar ampliant constantment per actualitzar i incorporar nous instruments i mitjans que, a la llarga ens fan més eficaços, però que, a la curta, ens compliquen la vida. Per això cal incorporar l’actitud i la disposició constant per aprendre. Cal saber aprendre.

Però també cal saber a desaprendre. Cal saber esborrar. Cal saber suprimir actituds, sabers que enlloc d’ ajudar encallen. Així parlava un actor que va passar a ser director de teatre. Certament que hi ha habilitats que són molt preuades per ser un bon actor, però en canvi s’han de desaprendre per ser director.

I això ens passa també en la vida quotidiana. Hem de saber sempre aprendre dels altres, de situacions noves. Però també hem de saber desaprendre tot allò que enlloc de fer-nos “directors” de la nostra vida ens fa simples “actors”. O sigui que anem seguint un guió que ens és donat.

La nostra fe ens vol fer co-creadors de la nostra vida. No podem partir de zero, això no és possible. Hem d’aprendre constantment i constantment hem de desaprendre.

L’Escriptura ens proposa desaprendre la por i aprendre  la confiança: Jesús diu “tingués fe i no tinguis por”, “la teva fe t’Ha salvat”.

L’Escriptura ens proposa desaprendre la idolatria del tenir i aprendre la bellesa i la riquesa de la senzillesa   de Jesús.  Diu sant Pau : “Jesucrist , ell que era ric, es va fer pobre..per enriquir-nos amb la seva pobresa” És la seva pobresa que ens enriqueix.

L’Escriptura ens proposa desaprendre l’horitzó esquifit en que vivim tancats por a la mort i aprendre l’esperança de ser”fets a imatge de l’existència eterna de Déu”, com  diu el llibre de la Saviesa.

La fe ens fa passar del “plor als crits de joia”, com diu el salm. De la desconfiança a la confiança en Déu que pot mudar les nostres penes en joia. Un Déu, que com diu el Deuteronomi, s’alegra de la nostra felicitat.

PUJAR ON ELL HI ÉS

Diuen  que els sous són massa baixos, però crec que el problema està en que són massa elevats. Els sous són massa elevats certament en els esportistes d’elit, artistes,  i també, i sobretot, els sous no sols desproporcionats i injustos de directius i altres càrrecs més o menys necessaris. El problema no és que la gent tingui poc sinó que hi ha qui ha acumulat injustament al que correspon  als altres. Corre massa el pensament que no s’ha d’ajudar els pobres que això els fa ganduls. El problema és que s’ha culpabilitzat al pobre de la seva pobresa i es creu que aquell que s’ha apropiat d’immenses fortunes és per la seva vàlua i intel·ligència. El problema és pensar que contra més plena estigui la taula del ric més engrunes cauran i els pobres se’n beneficiaran. Estem veien que no és així, estem en el món on s’ha decretat que sobren persones, que s’ha descartat persones concretes amb nom i cognom, amb sentiments i il·lusions.

I el primer de tots els descartats és Jesús, Déu i home. Avui celebrem que aquest home descartat és també el Déu descartat. Aquest Jesús, home com nosaltres ha pujat a les altures del cel i és el Fill. I amb Jesús ha pujat tota la humanitat i ressonen en el cor de Déu Tri el crit de tots els desvalguts. Que és la veu de Crist.

I això és així perquè primer Déu ha baixat i s’ha fet u amb nosaltres. Perquè li interessa infinitament els nostres problemes i sofriments, els nostres anhels i il·lusions, esperances i alegries.  Però nosaltres hem descartat a Déu.

És com ho expressa Simone Weil en un dels seus poemes: “Crist mateix va descendir i em prengué:

L’amor em va acollir, però la meva ànima se n’apartava,

Culpable de pols i de pecat.

Però l’Amor ,que tot ho veu, observant

La meva entrada vacil·lant

Es va apropar fins a mi, i em va dir dolçament:

Hi ha alguna cosa que trobis a faltar?

Un invitat, vaig respondre, digne de trobar-se aquí.

Tu seràs aquest invitat, va dir l’Amor,

Jo el malvat, el desagraït? Ah estimat meu!

Jo no puc mirar-te.

L’Amor m’agafà la mà i em replicar somrient:

Qui ha fet aquests ulls sinó jo?

És cert Senyor, però jo els he embrutat; que la meva vergonya

Vagi on es mareig.

I no saps, va dir l’Amor, qui ha pres sobre seu la culpa?

Estimat meu! Llavors, podré quedar-me...

Seu, va dir l’Amor, i assaboreix

Vaig seure i vaig menjar. “

Això és el que ha fet Jesús amb la humanitat, amb mi. Res és estrany a Crist. Per això res de l’home és estrany a Déu. Per això res de Déu és estrany a l’home. Ara cal obrir-se a l’Esperit per poder fer que la seva voluntat que es fa al cel també es faci en la terra, tal com Jesús ens demanà que preguessin en el demanem en el Parenostre.

Ascendir per davallar (Ascensió 2018)

Ahir dissabte, a Barcelona, el dia s'aixecava rúfol, insinuant pluja. Així va ser. A mitja tarda, un cel encapotat deixava caure una pluja fina, discreta, persistent, que ho banyava tot, inclosa la bugada que, atrevidament, havíem estès a l'exterior. Però aquesta aigua que cau del cel en forma de pluja, anteriorment hi ha pujat, evaporada de la terra. Sense aquesta evaporació no es formarien els núvols, ni aquesta aigua tornaria a la terra en forma de pluja, de neu, de boira o de rosada.  

Aquest doble moviment: aigua que ascendeix evaporada i que davalla en forma líquida, ens explica la correlació entre l'ascensió de Jesucrist al cel (que celebrem avui) i la vinguda de l'Esperit Sant (que celebrarem diumenge vinent). Tal i com l'evaporació és imprescindible per gaudir de pluja benefactora, l'ascensió de Jesucrist és imprescindible perquè davalli l'Esperit Sant benefactor. Així entendrem el discurs de comiat de Jesús en l'evangeli de Joan, quan explica als deixebles que convé que se'n vagi, perquè altrament el Defensor, l'Esperit Sant, no vindrà sobre ells. 

Quan algú desapareix de manera inesperada diem que "s'ha evaporat". Semblantment podem dir de Jesucrist, "que s'evaporà", però no per desaparèixer, sinó per ascendir ressuscitat al seu lloc d'origen, que és a la dreta del Pare. Des d'allí, triomfant i victoriós, es farà present a través de l'Esperit Sant. El que Jesucrist desplegà a la terra de manera personal i culminà al cel de manera personal, ara en rebem els fruits de manera multipersonal i multiforme a través de l'Esperit Sant. Ell es fa present en el testimoniatge dels creients i en els sagraments, que manifesten la presència de Jesucrist en el món i en l'entorn eclesial. 

Però si ens preguntem a quina velocitat Jesucrist ascendí al cel, o quant va tardar per arribar a la dreta del Pare, aleshores convertirem la seva ascensió en una caricatura. Perquè Jesucrist enlairant-se a les altures és un "retrat teològic", és una "imatge teològica" immillorable que expressa la grandesa de Jesucrist, que expressa la seva divinitat, que expressa l'acompliment definitiu de la seva obra salvadora. 

Si l'aigua (evaporada o líquida) és una garantia de vida, Jesucrist entronitzat al cel i l'Esperit Sant davallant a la terra garanteixen una vida amb sentit, amb serenor, amb profunditat, però sobretot amb esperança en un més enllà sense fi.