EL JOC DE LES CADIRES

La Clío Almansa és una de tantes noies joves que es troben sense feina. Va anar a cercar-ne en una empresa de Mataró que es diu Ecoline 2010. Va fer un curset, però el procés de selecció va prendre un camí estrany. Per seleccionar les persones que havien de fer la feina se’ls va proposar el Joc de les Cadires, és a dir, que hi havia uns quaranta candidats i de cadires n’hi havia menys. Per tant, aquells que no aconseguien cadira en quedaven exclosos. Després se’ls va proposar fer el Joc del Mocador; però en comptes del mocador a la mà del seleccionador hi havia un bitllet de 50 euros. Per aquell que l’agafés els 50 euros serien part del seu primer sou. Tots es van llançar de cop i la Clío va caure atrapada enmig del grup i no es va poder aixecar. Se li va trencar una vèrtebra... i l’ànima, suposo, d’haver de participar en unes maneres de fer selecció per poder obtenir el desitjat lloc de treball que degraden la persona.

Tots coneixem molts joves i no tant joves atrapats en aquest carrer sense sortida i altres que han d’acceptar treballs en condicions més que precàries i que, sense arribar a la situació patètica que he descrit, es veuen obligats a fer mil equilibris per arribar a final de mes, si és que hi arriben. I això no és una excepció. Algú descriu la mentalitat actual com a fatalista. Potser una de les frases més repetides és “Noi, és el que hi ha; si t’agrada bé i sinó també!”. Creix un gran sentiment d’impotència. Vivim sota la convicció fatalista que no hi ha alternativa a la situació que vivim. No hi ha cadires per a tothom.

El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica titulada El goig de l’Evangeli, diu que en l’actualitat “ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó que hi ha quelcom nou: l’exclusió, amb l’exclusió queda afectada en la seva arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu; no està sota, o a la perifèria, simplement està a fora... sobren”.  És el que quedava patèticament clar en el joc de les cadires quan la Clío Almansa cercava treball a Mataró. No hi ha cadires per a tots. Hi ha gent que sobra, que queda fora de la societat.

És allí on van crucificar Jesús, fora de la ciutat, fora dels cercles influents, entre la gent que no solament era sobrant sinó que molestava i s’havia de suprimir. Jesús és dels qui sobren. Jesús sobra, no té cadira, no té on recolzar el cap. Cal que els cristians ho tinguem molt present això, perquè certament no tenim la solució de molts problemes socials, però cal recordar que els sobrants, els exclosos, els fracassats són els companys de Jesús, els qui van compartir la seva sort. Més: Jesús és la resposta del Pare a aquells qui clamaven “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva cuiteu a defensar-me”. I nosaltres que som el seu cos cal que ens mantinguem en el lloc on Ell era, on Ell hi és.

I això és molt lúcid ja que correspon a la nostra realitat. Si ho mirem atentament:  Qui és que no sobra? De fet som essencialment innecessaris. Abans que fóssim no ens necessitava ningú i després que no hi siguem tot continuarà, més o menys, igual. El que més s’assembla a cadascú de nosaltres és un pobre que fa nosa i no compta. Per això, posar-nos al costat dels qui no compten i sobren, no és cap acte d’humilitat, sinó un reconeixement del que som. Segurament que per això ens posen tant nerviosos, ja que ens recorden allò que realment som i volem dissimular, no recordar.

Aixecar els ulls cap a la Creu ens mostra que, malgrat tot, misteriosament, comptem: Déu ha mort per nosaltres. Valem més per a Ell que la seva pròpia vida. Joan a L’Evangeli ens diu que Jesús va a preparar-nos lloc a la casa del Pare on, SÍ, hi ha lloc (cadires) per a tots. I la nostra vida hauria de ser una constant d’aquesta alegra proclamació, sabent-ho traduir en tots els àmbits de la nostra vida. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots.

Si hi ha lloc per a tots a la casa del Pare, justament cal fer lloc per a tots aquí, que també és on Ell ha vingut a fer-hi estada. Perquè la seva voluntat, com diem en el Parenostre, es compleixi aquí a la terra com es fa en el Cel.

Triomfadors i fracassats (Diumenge de Rams 2014)

En ple migdia del passat divendres, baixàvem per la part alta de la Rambla Catalunya de Barcelona. Recorrent el tram habitual, rutinari entre la Diagonal i el carrer Diputació buscàvem alguna escena il·luminadora pel sermó d’avui, diumenge de Rams, que celebrem un triomf passat pel sedàs del fracàs.

Asseguts en un banc hi havia una parella jove, de color, somrients, traient el precinte d’un paquet de galetes embolicat amb plàstic transparent. L’havien agafat d’unes bosses grans que reposaven als seus peus. El format del paquet i el volum de les bosses delatava que venien de recollir aliments d’alguna parròquia o convent proper aturant-se, satisfets, a fer un primer tast.

Poc després, assegut solitari en un altre banc, un home adult, bru, bevia a glop d’una ampolla de suc que sostenia amb braç tremolós. Vestia un anorac antic, rebregat, i uns pantalons texans embrutits. Al costat, una bossa de plàstic blanc amb nanses contindria alguna cosa aconseguida per alimentar-se. Semblava algú sense llar.

Més enllà reconeixíem una de les escasses dones que viuen al carrer. Dorm per aquests encontorns. Feia la becaina en un banc, repenjant el cap damunt la palma de la mà i el colze en el respatller. Les faldilles llargues, sota genoll, no amagaven unes cames primes, morades i resseques. Una de les canyelles estava untada matusserament amb crema hidratant.

Les travessies d’aquesta rambla esdevenien una al·legoria de la vida on els triomfadors hi caminen amb pas ferm i decidit, una majoria discreta ho fa a pas normal, els precaris a batzegades, els fracassats ho fan tremolosos o han deixat de caminar.

Les travessies d’aquesta rambla esdevenen també una al·legoria del diumenge de Passió que celebrem avui on el passeig triomfal de Jesús aclamat per la multitud no és cap exhibició triomfalista: “Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”. Encara més, la gent es preguntava: “Qui és aquest?”, talment com ens preguntem qui seria aquella parella jove, l’home de l’anorac i la dona que viu al carrer.

El recorregut vital de Jesús el fa desmuntar del seu ase per muntar-hi els qui els costa o no poden caminar dignament per la vida, estirant la corda de l’animal mentre, a peu pla, encoratja els qui van trampejant, es barreja amb els qui caminen normalment, i reclama amb serietat als triomfadors que ajudin els fracassats en proporció al seu triomf.

Sant Pau sintetitzava l’itinerari existencial de Jesús meravellosament: deixant el seu tron celestial es feu home entre els homes, no rei entre els reis. Assumint el fracàs i el rebuig humà fins a morir en creu ha estat exalçat de nou a les altures perquè reconeguem que és el Senyor de tots: dels triomfadors i dels fracassats.

L’existència de Jesucrist no és un viatge turístic a la terra, ni una exhibició terrenal de qualitats divines, és compartir la realitat dels fracassats –que tots ho som en algun moment- i reconvertir-la meravellosament, mostrant als humans que l’únic triomf vàlid és el col·lectiu, els altres triomfs són vanitat de vanitats, narcisismes caducs.

QUI ÉS AQUEST?

ENTRADA A JERUSALEM en una església d'Etiòpia
FOTO: Bárbara Vigil

Diumenge de Rams, 13 d’abril de 2014

Mt 21, 1-11/Is 50, 4-7/Fl 2, 6-11/Mt 26, 14-27, 66

Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: “Qui és aquest?”. La gent que anava amb ell responia: “És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea”.

Qui és aquest?

Avui hem acompanyat Jesús en la seva entrada a Jerusalem també, com d’antuvi, amb palmes a les mans. Ens fem aquesta pregunta també nosaltres, potser també encuriosits, com ho estaven els habitants de Jerusalem aleshores, tot pensant què estem celebrant avui. Com a primera resposta ens arriben les paraules del profeta Zacaries que hem sentit proclamar després de la benedicció dels rams: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega. Sí, és algú que ens arriba amb humilitat, sense imposar-se, sense crits ni espectacles.

Qui és aquest?

Encara podem fer-nos la pregunta davant aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat del Gran Rei. I farem bé d’escoltar també les paraules del profeta Isaïes que hem sentit: Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. Aquell que entra humil a la Ciutat Santa és Aquell que té una oïda de deixeble, que no fa el que vol, sinó que acomoda i sotmet la seva voluntat a la del Pare.

Qui és aquest?

Encara ens ho podem demanar, perquè ens estranya veure Jesús que ens arriba així, amb aquesta humilitat i aquesta actitud de deixeble. Potser per sentir-nos encara més meravellats en escoltar el que ens explica sant Pau en l’Epístola als Filipencs: Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Jesús ho ha deixat tot per nosaltres.

Hem escoltat el relat de la Passió, el tornarem a escoltar Divendres Sant. Tornem-lo a llegir a casa, meditem-lo sota la llum d’aquesta pregunta: QUI ÉS AQUEST? Potser descobrirem el sentit de les paraules del profeta: MIRA, ÉS EL TEU REI! Entrem a la Setmana Santa amb el cor disposat, seguim-lo i descobrirem quina mena de Rei és Jesús.

NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN

La CORAL LAVÍNIA en la seva actuació fa dos diumenges
a la Parròquia de SANT MARTÍ DEL MONTNEGRE

Dimarts V de Quaresma, 8 d’abril de 2014

Nm 21, 4-9/Sl 101/Jn 8, 21-30

Fa dos diumenges, a Sant Martí del Montnegre, vam tenir ocasió d’escoltar una coral de Barcelona, la Coral Lavínia, que ens va delectar amb un repertori de cançons. Una d’elles no sols era molt coneguda, sinó que ho era tant, que alguns, espontàniament, la cantaven soto voce, tot i que al final el director ens la va fer cantar a tots els assistents en veu alta. La cançó era de Raimon, molt famosa, una cançó que es diu DIGUEM NO del 1963. La coneixeu, oi?

La lletra no té pèrdua i algunes coses si bé nosaltres potser ja no les vivim en primera persona (ja han passat 50 anys), no deixen de ser el pa de cada dia per a molts homes i dones del nostre món. M’ha vingut a la ment aquesta cançó perquè, a la tornada, hi ha un moment que diu: NO, NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN. El cantautor les diu com convidant-nos a posar distància entre els amos de la por, de la sang, de la fam que s’han convertit en llei tot al voltant i aquells que no volem participar de tot això.

La frase, però, és un ressò de les paraules que hem escoltat avui a l’Evangeli de boca de Jesús i, de fet, salvant les distàncies, amb el mateix sentit: Vosaltres sou d’aquí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món. Una forma que té Jesús de dir-los i de dir-nos que no el podem apamar amb les nostres mesures. El Messies que ells esperaven no s’ajusta als paràmetres que Jesús mostra, tot i dient que ve del Pare. Les paraules de Jesús no volen ser una resposta tallant i dura que trenqui per sempre el diàleg amb els seus interlocutors; penso que, més aviat, és una forma de dir-los que canviïn de perspectiva, que treguin conclusions del que li veuen fer i dir, perquè els hi va la vida.

Les paraules de Jesús poden semblar dures. Potser ho són. Però segueixen convidant al diàleg. Qui ets tu?, demanen. No és una pregunta errada. És la pregunta del qui cerca. Caldrà verificar les motivacions que la fan néixer, aquesta pregunta. Diferent d’aquella, també en llavis de Jesús: I vosaltres, qui dieu que sóc? Que és la pregunta del qui ens interpel·la, del qui ens vol treure del nostre ensopiment i fer-nos reaccionar.

Qui ets tu?, demanen... I no queden sense resposta... Ningú pot quedar sense resposta quan cerca de cor i demana: Cerqueu i trobareu, deia Jesús. I arriba la resposta: Justament us ho estic dient. Jesús no ha callat, ens segueix parlant. No ha deixat de fer-ho una i una altra vegada, si demanem de tot cor. Ens arriben aquesta pregunta i aquesta resposta a pocs dies de començar la Setmana Santa. Quan l’entrada triomfal a Jerusalem el Diumenge de Rams, la institució de l’Eucaristia el Dijous Sant, la Passió i la Mort el Divendres Sant i la Resurrecció que celebrarem a la Vetlla Pasqual ens diuen QUI ÉS JESÚS amb tota l’eloqüència, amb tota la força, si hi parem atenció.

Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que JO SÓC. Només clavat en creu descobrirem que només Jesús és Aquell pel qual serem guarits, salvats, de la mort i del sense sentit que ens envolten, com ho foren aquells que, tocats de mort, miraven la serp de coure i eren guarits; com Llàtzer qui en sentir el Surt fora! tornà a la vida.

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

DIGUEM NO, Raimon, 1963

Ho creus això?

Podria posar el nom i el cognom, però no ho faré. Era un nen normal, entremaliat i alegre fins que va anar a l’escola. Allí començà el seu calvari. No entenia res, treia unes notes baixíssimes.  Els pares i els professors es varen començar a preocupar. I com van veure que no reaccionava, al final el van portar al psicòleg. Però, malgrat tot, els resultats eren pocs. Amb molts esforços, amb prou feines, va aprendre a llegir, però això amb molta dificultat i sempre d’una manera insegura. Els primers anys de l’escola van ser per ell un infern que li van treure l’alegria, fins les ganes de jugar, i es passava moltes estones plorant. Fins que van descobrir on era el problema: el nen era curt de vista. Era miop. Per tant, no podia veure el que hi havia escrit en la pissarra i amb prou feines les lletres per poder llegir. Quan li van corregir el defecte visual el nen es va posar al nivell de tota la classe i va recuperar l’alegria de jugar. La seva tristesa era fruit de la seva miopia. He conegut i m’han explicat diferents casos d’aquestes característiques. No en tots els casos que he conegut els pares i els professors van saber reaccionar a temps.

Jesús ens tracta de miops: “Els qui caminen de nit ensopeguen, perquè els manca la claror”. Nosaltres som com faltats de claror, som miops, curts de vista. És com si no veiéssim la pissarra. I ens costa comprendre el nostre entorn, caminem a les fosques. Amb prou feines veiem el que tenim a prop. I com ens costa veure el que està lluny ens concentrem en allò que tenim al davant, però, com aquell nen, no comprenem res, perquè no hi veiem. Som curs de vista i no aprenem a llegir la nostra vida i el que tenim al davant. Estem com capficats en el nostre món esquifit i petit i no ens atrevim a aixecar el cap i mirar al davant, perquè no hi veiem res. Al davant només hi veiem borrós, la negror.

I això es nota sobretot quan examinem les raons per les quals ens enfadem, patim i ens entristim. Quantes petiteses ens treuen de polleguera! Quantes futeses ensorren amistats i fins trenquen famílies! Quantes baralles amb veïns que creen mal rotllo durant anys, per qualsevol malentès! A vegades és tant petita la raó per la qual hem trencat amb algú que hem de fer un esforç per recordar-la. Els nostres motius d’ofendre’ns, de plorar, de sofrir són, com nosaltres: miops. La nostra tristesa és fruit de la nostra miopia, com la d’aquell nen. Certament que en l’Evangeli Jesús plora, es commou profundament, es contorba i se li neguen els ulls. No és indiferent davant el sofriment. Diu l’Evangeli que Jesús plorà quan va veure plorar Maria, la germana de Llàtzer, i els qui l’acompanyaven. Jesús ens ensenya a sofrir. Ens ensenyar a sofrir per raons reals, o sigui, per amor. L’Evangeli diu que “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer”. Jesús certament que estima tota la humanitat, per això es va encarnar,  però no en general sinó en concret, amb noms reals de persones concretes.

Jesús ens ensenya a sofrir amb autenticitat perquè ens treu de la miopia i ens posa  al davant l’única raó real de sofrir: l’estimar. I ens ensenya a sofrir amb autenticitat i per això amb esperança, perquè ens guareix de la nostra miopia i ens fa veure fins més enllà del nostre pobre horitzó: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran, i tots els qui creuen en mi, no moriran mai més”. És com diu Ezequiel : “Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir”. “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. O com diu Pau: “Gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà vida als vostres cossos mortals.”

La clau està en la pregunta que Jesús fa a Marta: “Ho creus, això?” I aquesta és la pregunta bàsica que ens hem de fer. En la mesura que la nostra fe i esperança vagin prenent cos en nosaltres autènticament, en la mateixa mesura es guarirà la nostra miopia. S’eixamplarà el nostre horitzó fins a l’Infinit. Moltes coses que no havíem vist, ara seran el centre de la nostra vida, i coses que havíem convertit en absoluts i vist com a molt grans esdevindran petites i insignificants.

El problema del nen que he parlat al començar és que creia que tothom veia com ell. Que el que ell veia era la realitat. Havia nascut així. Aquell nen creia el que veia; confonia la seva visió amb la normalitat. El problema nostre és el mateix: ens pensem que el que veu la nostra miopia espiritual és la realitat, és el normal, creiem que no es pot veure el mon d’una altra manera. Però, no, el món, no sols es pot veure d’una altra manera, sinó que és d’una altra manera. Si Jesús és la resurrecció, és la vida, és la vida plena, el món no és tal com el vivim: però... ens ho creiem?...

EL DÉU DESCONEGUT

Dimarts, IV de Quaresma, 4 d’abril de 2014

Sv 2, 1a.12-22/Sl 33/Jn 7, 1-2.10.14.25-30

Si li hagués de posar un títol al sermó d’avui se semblaria al mateix que sant Pau va trobar inscrit en un altar tot passejant per Atenes ara fa quasi dos mil anys: AL DÉU DESCONEGUT.

La litúrgia avui ens ofereix com un díptic, en què l’Evangeli representaria la cara externa d’una situació d’incomprensió de la persona de Jesús i el llibre de la Saviesa pintaria la seva cara interna, profunda, reveladora d’aquesta incomprensió tan visceral cap a la persona del natzarè.

Jesús ha sortit d’incògnit. Pel que hem pogut escoltar, ja té certa fama. Per alguns, fins i tot certa mala fama. Tant és així que alguns ja pensen en eliminar-lo i tot. Això ja està en boca de tothom: No és el que volien matar, aquest?, diran. Per això mateix Jesús baixa a Jerusalem d’incògnit, no públicament, com volent evitar aldarulls innecessaris.

L’Evangeli, però, revela una paradoxa: la gent coneix molt bé d’on és Jesús... però tot i coneixent tan bé això, queden cecs per saber d’on ve Jesús. La gent de Jerusalem, la que va tant devotament a la festa, només veuen en Jesús “el galileu”. I ja sabem que un galileu no té massa bona fama a Jerusalem. Després dels samaritans (que són un cas apart), els galileus són els paganots del Nord, gent massa laxa comparada amb la gent complidora i devota que viu i es mou dins la Ciutat Santa. Aquest coneixement, però, els fa cecs, els impedeix mirar en profunditat, treure conclusions de les paraules i els fets que Jesús fa. Paraules i fets que parlen ben clarament, al menys per als sensibles a aquest registre d’ona, d’on ve Jesús. Els presents, en canvi, hauran de sentir aquestes paraules crítiques de Jesús: Sí, vosaltres em coneixeu i sabeu d’on sóc, encara que, de fet, no he vingut per mi mateix. Aquell que m’ha enviat mereix tota la confiança, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d’ell i és ell que m’ha enviat.

Per què aquesta ceguesa? Per què aquest no poder entendre qui és Jesús? El llibre de la Saviesa ens vol mostrar alguna d’aquestes causes: (El just) és una crítica vivent de les nostres idees, només veure’l, ja se’ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany. L’autor de la Saviesa comenta: Així pensen, però van errats. La dolenteria els encega. Desconeixen els plans de Déu... Desconeixen Déu mateix!

Ens costa reconèixer-ho, però, per poc que hi meditem, que hi rumiem, descobrirem que és també el nostre retrat interior. Per què no som millors? Per què les nostres vides no canvien? Què ho fa que la nostra fe sigui minsa, poruga... en lloc de planera i valenta? Descobrim que també nosaltres, a força d’anar a l’Església (i sort que ho fem!!!!), potser ens hem conformat a viure sota mínims. Ens creiem que coneixem Jesús: on va néixer, què va fer, per què va morir... però no hem descobert encara d’on ve, qui és en realitat Jesús per a nosaltres. L’hem etiquetat, l’hem fet a mida, i així l’hem lligat de mans i de peus com els soldats el dia de Dijous Sant, impedint que canviï les nostres vides com sols Ell pot fer-ho. Jesús és el Just que creiem conèixer molt bé i, potser per això mateix, a més, ens fa nosa ja que ens demana un canvi, ens interpel·la...

Quaresma ens convida a mirar de nou Jesús amb els ulls de la fe, una fe alimentada no només de caps de setmana, de comunions i batejos celebrats esporàdicament... Una fe alimentada dia a dia amb el Pa i el Vi del seu Cos i la Seva Sang i amb el greix saborós de la seva Paraula. Ja ho hem oblidat? Ho hem escoltat avui en l’aclamació abans de l’Evangeli: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu!

HI VEIEM BÉ?

Dijous passat les xarxes socials es van posar en estat d’alerta. Donaven la notícia que  un altre avió havia caigut al mar, a l’oceà Atlàntic, davant mateix de Gran Canària. A les tres de la tarda corria per les xarxes socials: “El Control de Canàries confirma la caiguda al mar de l’avió a dues milles de la costa(...) es desconeix el nombre de passatgers”. Un comandant d’un altre avió ho descriu visualment: “Estem veient, efectivament, que ha caigut a l’aigua un avió del model Boeing 737, davant de Las Terrazas... i està flotant. Repeteixo, està flotant, no s’ha enfonsat... mobilitzeu tots els mitjans disponibles”... un controlador aeri confirma que es tracta d’una gran aeronau que li sembla que és un Tuí, i afirma que estan avisats el vaixell de rescat i els bombers... Les xarxes socials, els controladors aeris, la descripció directa d’un pilot, i malgrat tot... ni era un avió, ni havia un accident. Era una embarcació de grans dimensions que en diuen una gavarra, que transporta càrregues pesades. En aquest cas transportava una grua. I era la forma d’aquesta grua el que va donar peu a la falsa alarma.

Certament que moltes vegades la vista ens enganya. I encara que intervinguin les xarxes, el control d’aeroport, i els pilots avesats a anar pel món, malgrat tot, el que veiem moltes vegades no es correspon amb el que és. Per tant quan, a més, no hi ha tants mitjans, la nostra percepció del que veiem no deixa de ser molt precària. I encara més quan es tracta de veure el perquè de les coses, o allò que realment val i saber-ho discernir d’allò secundari. Com diu el llibre de Samuel: “allò que l’home veu no és allò que val, l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu el fons del cor”

 Diu Jesús en l’Evangeli de Joan: “És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs”. Cal saber dubtar del que veig, cal aprendre a separar el que veig  de la interpretació que en faig i que per mi em sembla evident. Cal saber que el que veig és parcial, cal saber que el que veig ho veig esbiaixat, des de la meva perspectiva i, a més,  amb l’ull malalt. Tot comença per la humilitat. La imatge que hem vist aquests dies del papa, no confessant sinó confessant-se, crec que és una bona expressió del que ens demana l’ Evangeli: posar-nos en qüestió. Tot comença per la humilitat. Tot comença per saber que no hi veig, o el que és pitjor que hi veig malament i confonc allò que és amb el que crec veure, o vull veure. Tot comença per deixar-nos il·luminar per Crist hem de saber que no hi veiem, que estem a les fosques.

“El qui em segueix no camina a les fosques sinó que té la llum de la vida” diu Jesús. Certament Ell és la llum “ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè un tinc vora meu”. Més encara , com diu Pau, tot recollint un text de la pregària antiga dels cristians “per això diuen: Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre dels morts i Crist t’il·luminarà”. Pel creient Crist és llum, vida, resurrecció perquè és el criteri últim i decisiu del seu obrar, i ,encara més, perquè Ell hi és, s’hi pot comptar.

Quan van saber els aviadors i els controladors aeris que nos es tractava d’un avió accidentat? Quan es van apropar. A nosaltres ens costa apropar-nos. I preferim dir el que ens han dit o repetir estadístiques, enlloc d’apropar-nos. En el fons ens agrada l’alarma, allò que és extraordinari, el que és gran, el que és excepcional, no tenim la mirada en el petit. Com la mirada de Déu sobre David. O la mirada de Jesús sobre el cec. Tenim la mirada malalta d’alçada, malalta de mirar amunt. Ens costa tenir la mirada propera i ens deixem portar pel que es diu, les estadístiques. Veiem el món com els pilots veien l’embarcació, des de dalt, des de lluny. Déu mira de prop, des de dins. Nosaltres hem d’aprendre a mirar com Jesús, com Déu, des de baix: tot comença per la humilitat.

                 

EL NÀUFRAG

Hi ha un poeta i cantant argentí que diu, en un dels seus lletres: “El més terrible que et pot passar al mar és morir de set”. Certament, el nàufrag  està rodejat d’aigua, però no pot veure. Hi ha aigua per tot arreu, però com més veus més set tens.          

És com una imatge del nostre món assedegat, cercant i bevent i bevent i com més beu  més insatisfet queda, més set té.

Per això la promesa de Jesús arriba fins el centre mateix del nostre cor: “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set, perquè l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna”.

La imatge del poble d’ Israel, assedegat en el desert, és com una imatge de la història de tota la humanitat, de la meva història, i que travessa tota l’Escriptura. El salmista diu:”com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, de Déu que m’és vida” i en un altre salm “Per vós es desvio el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua” i un altre salm reconeix:” En vós hi ha la font de la vida”.

“ En vós hi ha la font de la vida”Jesús, Déu amb nosaltres, dirà en el capítol 7 de Joan : “Si algú té set que vingui a mi, el qui creu en mi, que begui. Perquè , com diu l’Escriptura: del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Segons l’ Evangeli de Joan mateix, aquest riu d’aigua que brolla de Jesús, brollarà en la creu, quan el soldat perforarà el seu costat dret de Jesús i d’ allí brollarà sang i aigua. Jesús convertit en una font de vida que rajarà per donar vida. En el llibre d’ Ezequiel diu que del costat dret del nou temple sorgirà una font i que les seves aigües, que travessaran tot el desert,  arribaran i sanejaran el mar morta. Aquella mar morta on ,no sols, no pot saciar la set, sinó que  hi ha tanta sal que no hi ha vida. Jesús és el nou temple d’on raja l’aigua que cura i sacia el cor de la humanitat, el meu cor.

I això es concreta en l’amor que Déu té pel món: “Déu estimà tant el món que envia el seu Fill no per condemnar-lo sinó per salvar-lo” O com diu Pau”Déu dona prova de l’amor que ens té quan Crist mori per nosaltres, que érem pecadors” “Quan nosaltres érem incapaços de tot Crist morí pels que érem dolents”.

I evocà en nosaltres”l’Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ja deia Joan en el capítol 7 del seu Evangeli quan diu”deia això referint-se a l’ Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell”.

“El més terrible que et pot passar al mar és morir de set” diu l’escriptor. I podem, o continuar bevent i bevent  de l’aigua salada i així augmentar la nostra set, o anar a la font d’aigua viva. “L’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que rajarà sempre dintre d’ ell” aigua que sacia el nostre cor inquiet i que té la força de sanejar la nostra vida, com l’aigua del temple que pot sanejar l’aigua del mar. Res ens pot separar d’ Ell. En tota situació Ell pot transformar l’aigua de la mar morta en aigua vivificant. Les vides estancades, com aigua en descomposició, poden ser vivificades. Les situacions inhumanes omplertes de sentit i esperança.

UN MÀSTER EN HUMILITAT

Dimarts II de Quaresma, 18 de març de 2014

Is 1, 10.16-20/Sl 49/Mt 23, 1-12

Ara estan de moda els màsters. Tant és així que fins i tot a la Facultat de Teologia de Catalunya, on intento acabar la meva Llicència en Bíblia, ara aquesta ja no es diu així, ara té el nom ben llustrós de “Màster Universitari en Sagrada Escriptura”. A què sona bé? Però és que avui en dia hi ha màsters per a tot. Un, de fet, si té diners (que aquest és un altre tema) podria passar-se la vida matriculant-se a màsters de tota mena i durada. I així hem entrat en una mena de “cursa” en què, com és difícil trobar feina perquè no n’hi ha, sembla que quants més màsters un tingui, més punts en el currículum per accedir al món laboral.

Ara no em fico amb la nomenclatura (que poca diferència hi ha que es digui “llicenciatura” o “màster”, si s’estudia el mateix), ni en la necessitat d’estar ben preparat per a una professió, sinó al que hi ha al darrera: aquesta ànsia d’acumular titulacions, crèdits o medalles per mirar de demostrar al món el que un val al marge de la realitat del que un bonament és en la vida quotidiana; que, tot sigui dit, és una temptació que tots tenim i que la litúrgia d’avui penso que ens posa sobre avís per reflexionar-hi en aquest temps de Quaresma.

De fet, si em permeteu, la proposta de Jesús avui a l’Evangeli és també, si voleu, la de fer un màster: un màster en humilitat. El mestres per antonomàsia a Israel són els fariseus i mestres de la Llei. Gent que es passaven quasi les 24 hores del dia llegint i repassant les Sagrades Escriptures (que ja és un bon exemple a imitar!). Gent propera, molt més propera de les classes socials modestes en temps de Jesús que els saduceus i sacerdots, homes més de política que de teologia. Als fariseus i als mestres de la Llei la gent hi anava a consultar-ho tot. El problema? El que posa en evidència Jesús: Us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. I segueix mostrant el comportament diari d’alguns d’ells. El que critica Jesús és que han convertit la càtedra de Moisès en titulitis. La finalitat és que la gent els reconegui, els saludi, els convidi, els tingui en compte, els anomeni mestres: han fet un màster en fama i popularitat.

Jesús no vol això per als seus deixebles, els vol encara més propers i accessibles a tothom: Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans. La base fonamental dels deixebles de Jesús ha de ser la fraternitat, la capacitat de tractar la gent d’igual a igual, no de dalt a baix. La fraternitat ens posa tots al mateix nivell, oberts a aprendre els uns dels altres. Ni heu de donar a ningú el nom de pare, aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel. En temps de Jesús el pare és el cap de família, qui mana i decideix pels altres com si fossin la seva propietat. L’actitud dels deixebles de Jesús no pot ser la de tornar-se “pare” ni “padró” de ningú. Ha de ser més aviat la d’aquell que té cura i acull l’altre. El Pare del cel és qui fa sortir el sol sobre justos i injustos, qui té cura de tots. Ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. L’actitud dels deixebles de Jesús ha de ser la de posar la vista sobre Crist, l’únic Camí i Guia veritable, i la de voler portar també els altres als peus d’Aquest guia, sense voler dominar sobre la vida de ningú. Tot això, si voleu, com un resum, es troba en les darreres paraules de Jesús: El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. En certa mesura, aquest màster ens ensenya que Aquell que té les actituds i en fa les obres de mestre, pare i guia de veritat, amb tota cura de la persona, amb una preocupació desinteressada pel nostre bé, amb un amor fidel i que mai no s’esgota és Jesús: el mansuet i humil de veritat. Deixem-nos, doncs, alliçonar per Ell!

CAL AQUESTA MORTIFICACIÓ?

Glenn Ford és un ciudatà americà que ha passat més de trenta anys a la presó, dels quals 26 en el corredor de la mort. Havia estat condemnat a mort fa 26 anys per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va fer. Després de tot aquest temps finalment ha sortit de la presó i del corredor de la mort. Finalment han donant la raó al seu advocat i a ell mateix quan deia que ell “ni hi era present, ni va participar en el robatori, ni en l’assassinat”. El primer que em ve al cor és una profunda desconfiança sobre la justícia humana i una raó més, si no n’hi havia prou, contra la pena de mort, quan, a més a més ,aquest no és l’únic cas, ni de bon tros.

Voldria apropar-me a la persona mateixa de Glenn Ford. Al sortir de la presó ha dit: “Ja no puc tornar enrere”. I certament, no pot tornar enrere: no podrà viure els anys que ha perdut a la presó, no podrà jugar amb el seu fill quan era petit, ni passejar, ni riure el que no ha rigut, ni estar amb la seva dona el que hauria estat, ni fer el treball que hauria fet... Però , a més, ja no podrà tornar enrere de veure el món com un gran corredor de la mort. Perquè ¿quines diferències hi ha entre el corredor de la mort i la vida ordinària? Certament que moltes, però allò que constitueix pròpiament el corredor de la mort, o sigui, que l’ única cosa que és segura és la mort i que en el moment menys pensat es pot concretar realment, tràgicament, això és igual en la vida normal, en la vida que ara viurà Glenn Ford fora de la presó, com ho vivia en el corredor de la mort. Com ho vivim nosaltres.

De fet aquesta visió de la vida és una visió no sols molt comuna, sinó alimentada per molts mitjans entre nosaltres, sobretot a Europa. No es diu amb totes les lletres, però es viu l’existència, la vida, com si fos això, un corredor de la mort. La mort com l’únic i tràgic horitzó  de la vida. Cercar un altre horitzó no sols és vist com a fals sinó com a covard, com no saber acceptar les coses com són, cercar un fals consol.  Així la virtut, en el fons, més lloada, és la resignació. Diem: “Això és el que hi ha, cal ser lúcid, tot el restant són falses compensacions. Cal tocar de peus a terra.” El que se’ns demana és que ens mortifiquem qualsevol anhel que ens tregui d’aquesta tràgica visió. Les grans virtuts són la resignació i la mortificació. Mortificació que vol dir fer morir, fer morir tot anhel, tota esperança. L’ única cosa que es veu correcta es la distracció, la diversió, el mirar cap a un altre lloc. Això és un corredor de la mort.

Miguel de Unamuno es revoltava contra aquest sentit desesperançat de la vida i demanava saber escoltar l’anhel de vida, i de vida eterna, que hi ha en nosaltres. I no sols esperar quedar en el record o l’admiració dels altres. Què m’importa que em recordin, dirà, si no hi sóc?  Ni tan sols quedar diluït en el Ser, com la sal en el mar, o altres succedanis filosòfics. Ell deia: “Vull ser jo, jo mateix que visqui, i visqui per sempre”. Per al creient la vida no és un corredor de la mort, sinó un camí cap a la vida. Com diu Job: “Jo mateix, els meus propis ulls, veuran el meu Redemptor que viu”. En el llibre del Gènesi llegim: “El Senyor digué a Abram: Vés-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’ indicaré.” Aquesta és l’alternativa que proposa la Paraula de Déu: la vida no és un corredor que desemboca en la mort, sinó un camí que Déu ens crida a recórrer fins  al país que ell ens indica, un País que regalima llet i mel, la Jerusalem celestial, on Jesús, com diu sant Pau, transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós.

La Resurrecció de Crist és la nostra resurrecció, la transfiguració de Crist és la nostra transfiguració. Ell ens passa al davant, per això el Pare ens diu: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en ell m’he complagut, escolteu-lo”. Demanem que el Senyor “purifiqui la nostra visió interior” com diu la pregària inicial, per poder, ja ara, gaudir del que esperem i que a Pere va fer dir: “Que n’ estem de bé aquí”. I amb aquesta força poder transfigurar el nostre món segons la voluntat de Déu i afrontar la creu que s’alça en el nostre camí com a pont, com a porta de la vida.

QUE EL NOSTRE ESPERIT S'INFLAMI AMB EL VOSTRE DESIG

Dimarts I de Quaresma, 

12 de març de 2014

Is 55, 10-11/Sl 33/Mt 6, 7-15

Quaresma és un temps per entrar al fons del nostre cor i demanar-se cap a on van, cap a on assenyalen tants desigs que lluiten per fer-se sentir, a voltes a grans crits, en el més pregon de nosaltres mateixos.

Perquè els desigs hi són i cerquen com ser satisfets. Cerquen, sovint sense que siguem gaire conscients, un nord que els ompli de sentit. Sols que, allà on normalment cerquem de calmar-los, només trobem una calma de poca durada i tornem a començar caient en un cercle sense fi. La pregària amb que hem començat la nostra Eucaristia avui reconeix que som un sac de desigs i passions, però ens recorda cap a on ens cal mirar: feu -hem demanat- que el nostre esperit s'inflami amb el vostre desig.

Jesús també ho sap. Sap que el nostre cor desitja. Encara més, com bé ens recorda en parlar del Pare: Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu. Per això Jesús pot consolar-nos dient que no necessitem dirigir-nos al Pare com qui fa una instància a l'Ajuntament, on es necessiten papers i més papers, paraules i més paraules per convèncer i demostrar els nostres drets sobre allò que demanem... Jesús ens diu: La vostra pregària serà aquesta, i ens mostra el model, el Parenostre. Un model que té per base la confiança de saber-nos davant d'Aquell que ens estima, davant d'Aquell que té comptats fins l'últim dels nostres cabells, que té cura de nosaltres com una mare té cura del fill de les seves entranyes, quan és més feble i necessitat d'ajut. Un model que ens demana que el nostre desig sigui, primer de tot, que Déu sigui el centre, que regni en el món i en el nostre cor, pel seu amor, per la seva misericòrdia, pel seu perdó. Que demanem només allò que necessitem pel dia a dia, per poder tenir les mans lliures i l'esperit prest per acollir tothom i que puguem ser agents de perdó, de reconciliació sense interessos, en aquest món de lluites, interessos i violència.

Tenim-lo ben present avui quan, en la nostra Eucaristia, feim aquesta pregària com a Església de Déu enmig de la nostra ciutat.

RETORN A LA SIMPLICITAT

M’han enviat una fotografia d’una paret on hi havia escrit: “Es sencillo ser feliz, lo dificil es ser sencillo”. Ser senzill no és gens fàcil i, a més, és com si tot es conjurés a impedir que ho siguem. És com si ho tinguéssim prohibit. És com si el nostre inconscient estigués programat per fer de barrera a la simplicitat. Fa anys que una nena cantava una cançó on anava repetint: “Antes muerta que sencilla”. No se si us en recordeu?. Nosaltres mateixos som els qui no volem la senzillesa. Tot ho vivim com a complicat, pesant i espès.  

Però em sembla que la intuïció d’aquell que va fer la pintada tenia raó. En bona part la nostra felicitat depèn de ser senzill. I ser senzill no vol dir simplificar les coses o ser simplista en els judicis sobre fets o persones. La vida és densa i , certament, complexa. Quan parlem de ser senzills, parlem de nosaltres. On  realment la resistència a la senzillesa és més forta i té més conseqüències nefastes és en nosaltres mateixos. Podríem fer ben nostra la cançó :”antes muerta que sencilla” .

El camí cap a la simplicitat, per tant, comença en nosaltres. Per això comencem per dir, paradoxalment,  que nosaltres bàsicament som simples, senzills. La nostra ànima té una sola orientació, un sol nord. Només estem fets per el bé, únicament per el bé. Quan en nosaltres posem un altre principi i mengem de “l’arbre del bé i del mal”, és llavors quan es fa conflictiva, dividida i contradictòria la nostra vida.

El nostre cor és simple, només està fet per a la veritat, per el bé, per a Déu. Quan transigim i mengem de “l’arbre del bé i del mal” comença  un aiguabarreig, una confusió en nosaltres que ens porta poc a poc a la desintegració. Perquè com estem fets, només, per el bé quan fem el mal l’hem de justificar, l’hem de vestir fins als nostres propis ulls, com si fos bé, que és l’ únic que acceptem. I aquí comença l’ autojustificació, la incoherència i la no transparència dins nostre per a nosaltres mateixos. La mentida es fa lloc en nostres. Deixem de ser senzills.

Les temptacions són precisament això:  o fer passar com a bé allò que és dolent. O acceptar el mal com a camí per el bé . Aquestes són, en essència, les temptacions que a l’ inici i al llarg de la seva vida tindrà el mateix Jesús. És bo el que proposa el diable i fins fa servir la Paraula de Déu per justificar-ho. El que proposa l’ Enemic és que Jesús sigui acceptat com a Messies, com a Fill de Déu (“Si ets el Fill de Déu...”). Ara els mitjans, bàsicament el poder, acaben doblegant, anorreant la llibertat humana. I aquestes són també les nostres temptacions: acceptar el mal per aconseguir un bé. El fi volem que justifiqui els mitjans.

El camí cap a la senzillesa comença en dir sí quan és sí  i no quan és no, com diu Jesús. I això comença en el meu interior, en mi, en el meu cor. Com diu el salm: “Déu meu creeu en mi un cor ben pur”. Un cor net és un cor que no cerqui justificar-se, que es digui a si mateix blanc quan és blanc, i negre quan sigui negre, que no cerqui justificar-se, ni enganyar-se. I continua dient el salm:” feu renéixer en mi un esperit ferm”. Sí un esperit decidit que sigui, no sols lúcid, sinó decidit a fer i a concretar el que veu que és bo.

 Això no ho podem fer sols, perquè no estem fets per ser sols , el salm continua dient:” No em llenceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant”. Només sota la seva mirada, davant d’Ell, parlant amb Ell, és quan la llum de la seva mirada eixampla el nostre cor i el fa ferm per fer el que ha vist que era el que havia de fer.  I el salmista sap que això no sols és el camí cap a la simplicitat , sinó també cap a l’alegria:”Torneu-me el goig de la vostra salvació”. Camí cap a la simplicitat, cap el goig, cap a la felicitat.

És senzill de ser feliç, perquè ser feliç no és que et sortint bé les coses, sinó trobar sentit a les coses, a la vida. I aquest sentit és Déu, l’Únic bo, l’Únic bé. Pel qual hem estat creats. Quan hom pacta amb la ambigüitat i admet un altre principi, una altra font de felicitat, comencem amb les justificacions i comencem a dir no on és sí i sí on és no. La vida deixa de ser simple, es perd el nord i la netedat de cor i hom deixa de ser senzill i s’allunya la felicitat. Hem caigut en la temptació. Jesús la va vèncer i és en ell que tenim l’esperança que on ha abundat el pecat ha sobreabundat, encara més, la gràcia. Ell és el camí de retorn cap a la simplicitat.

  

Dominar les passions (Quaresma 1)

Scusate per l’omelia che può sembrare poco convenzionale, ma l’intenzione è buona. Scusate anche dell’italiano.

Pochi giorni fa leggevo una storia dai detti dei padri del deserto che è ideale per il commento del vangelo delle tentazioni. Si tratta, per cosi dire, di una versione dal vangelo raccontato in modo rustico, semplice e pratico, con un tono didattico. Il protagonista della storia è l’abate Abramo.

 

Si racconta che un monaco anziano passò cinquanta anni mangiando pane e vino saltuariamente. Diceva, infatti:

- Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria.

Da lui andò l’abate Abramo sapendo che lui aveva detto queste cose, e gli chiede:

- Hai detto tu questa frase: Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria?

- Sì -li rispose. E li replicò l’abate Abrahamo:

- Metti per caso che entri nella tua cella e sul tuo giaciglio trovi una donna: puoi pensare che quella donna non c’è?

Rispose:

-No, ma lotterò con il mio pensiero per non toccarla.

Allora gli dice l’abate Abramo:

-Vedi che non hai ucciso la passione! Essa è ancora viva, ma è legata. E quando mentre cammini, trovi sassi, pezzi di terracotta e in mezzo ad essi l’oro: puoi considerare tutti i tre dello stesso valore?

Rispose:

-No, ma lotterei con il mio pensiero per non prendere l’oro.

E dice l’abate:

-Guarda, la passione è ancora viva, ma è legata.

Insiste l’abate Abramo:

-Immagina che dei due fratelli, uno ti ama e l’altro ti odia e parla male di te. Se vengono da te, accoglieresti tutti i due della stessa maniera?

Rispose:

- No, lotterei con il mio pensiero per fare il bene a quello chi mi odia tanto quanto a costui che mi ama.

Gli dice l’abate Abramo:

-Vedi, le passioni sono sempre vive ma è soltanto i santi che possono dominarle.

PREPARATIUS

Dimecres de Cendra, 5 de març de 2014

Jl 2, 12-18/Sl 50/2 Co 5, 20-6, 2/Mt 6, 1-6.16-18

Es parla sovint de la Quaresma com un camí vers Pasqua. I és una bonica figura, aquesta del camí, evocadora. Ja que el mot camí ens parla d’aventura, d’il·lusió, d’esperança. Com en qualsevol viatge que emprenem hi ha un itinerari a recórrer i un punt d’incertesa, perquè no sabem què hi trobarem en el viatge; però el sols fet de planificar la ruta, de fer les maletes, de comprar els bitllets i arribar al dia de la marxa ens omple d’il·lusió. És també una imatge evocadora perquè el mot camí ens parla de moviment. No planifiquem un viatge per restar-hi aclofats al sofà de casa, sinó per posar-nos en marxa, per moure’ns, per cansar-nos. Indirectament, la idea de fer camí ens recorda que estem vius que, poc o molt, encara tenim forces i ganes de moure’ns, de descobrir altres horitzons, altres gents i cultures.

Des de Diumenge passat algunes de les lectures que ens han acompanyat en la litúrgia aquests dies han estat per a mi com preparar l’equipatge, com fer les maletes, donar un cop d’ull al mapa de ruta i comprar els bitllets fins arribar al dia d’avui, en què sense més dilació carreguem la motxilla i amb il·lusió comencem camí.

El profeta Isaïes (Is 49, 14-15), Diumenge passat, ens parlava d’aquest Déu amb entranyes de mare que mai no s’oblidarà de nosaltres. Si li afegim les paraules del profeta Joel d’avui que diuen: Ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor... Tenim una bona perspectiva per posar una mirada nítida vers l’horitzó: al final del camí hi ha el Pare de nostre Senyor Jesucrist i Pare nostre, que és Algú que no inspira por, sinó confiança; Algú que és fidel, que estima desinteressadament, que perdona. La Quaresma és voler-nos retrobar amb Ell, que tota la nostra vida, tota la nostra existència sigui un camí vers Ell.

En qualsevol viatge l’equipatge és fonamental. Dos Evangelis (el de Diumenge i el de dilluns passat) ens posen en guàrdia. Dins l’equipatge tenim sempre la temptació de voler-hi posar de tot i, com ens passa sovint, carreguem les maletes amb coses que no farem servir i que són un pes addicional; però que sempre portem “per si de cas”. Jesús, el Diumenge (Mt 6, 14.34), ens aconsellava confiar en aquest Pare que sap molt bé la necessitat que teniu. Dilluns, Jesús recordava al jove ric que la vida del Regne s’assoleix no conjugant el ver posseir, sinó el verb desposseir. No acumulant, sinó deixant coses. El camí de Quaresma és un camí fet a posta per alleugerir pes, per carregar només el necessari.

Finalment, tenim la proposta de l’Evangeli d’avui. Una proposta no sols vàlida per al temps de Quaresma sinó, de fet, per al llarg camí que és la nostra vida. Si un vol fer una sortida que suposi l’escalada a una muntanya, o un altre viatge que impliqui situacions d’esforç, el millor serà fer abans un bon entrenament. El Temps de Quaresma és també entrenament. Dejunant aprenem a no estar posseïts del que avui ens sembla tant necessari i no ho és. Em ve a la memòria una imatge que vaig veure al facebook on hi havia un rètol en un bar que deia: No tenim connexió a internet. Parlin entre vostès. Potser el mòbil ens ha fet oblidar l’amic amb qui sortíem a fer un cafè; o fem servir la webcam per tenir una vídeo conferència amb algú a l’altra punta del món, però ens oblidem de trucar el pare, la tieta, l’amic malalts. Pregant aprenem a mirar més enllà del meu melic. Reconec que no ho puc tot, que tinc les meves limitacions, que necessito ajuda. La hi demano a Déu i, fent-ho, també aprenc a no tenir vergonya de mostrar les meves limitacions al meu germà, al meu amic i que, si demano per mi, és bo també demanar, intercedir, pels altres que poden estar com jo: cercant, patint... Donant almoina aprenem a fer reformes en el nostre cor, a fer-lo més ample, perquè hi pugui cabre el nombre més gran possible de gent. Perquè és donant i donant-me que aprenc a estimar l’altre. La cendra que imposarem aquest vespre pot ser per a nosaltres avui el signe del nostre embarcament, del nostre compromís i del nostre desig de fer aquest viatge on la fita és Déu.

NO SABEM QUÈ ENS PASSA

He llegit una frase en una entrevista que s’atribuïa a Ortega y Gasset i que diu així:  “No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.

Amb tot, alguns d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat: excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en la grisor i ens bloqueja.

Certament que fer una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí, però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra. La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb la nostra incapacitat de perdonar.

Jesús ens diu: “No et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un, i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol i tot això se us donarà de més a més”.

Fer que la nostra vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp. Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”.

“No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre d’aquesta incertesa és la manera  de ser de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu. D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats.

fra Jacint Duran i Boada

DE QUI SOM SERVIDORS?

Diumenge VIII, 2 de març de 2014

Is 49, 14-15/Sl 61/1 Co 4, 1-5/Mt 6, 24-34

El consumismo se ha convertido en la “nueva religión” del hombre moderno. La meta absoluta consiste en poseer y disfrutar (doctrina dogmática). Para ello es necesario trabajar y ganar dinero (ética y méritos). Los practicantes acuden fielmente a su compra semanal (precepto de fin de semana). Se viven con devoción intensa las grandes fiestas (Navidad, Reyes, vacaciones, bodas, día del padre, de la madre...)... ¿Cómo liberarnos de esa esclavitud si vivimos creyendo ser libres?

Aquestes paraules de José Antonio Pagola (El camino abierto por Jesús. Mateo, 4a edició, PPC, Madrid, 2010, pàg. 81), comentant el text evangèlic d’avui, són d’una gran lucidesa. Els homes i les dones d’avui no ens hem adonat d’aquest canvi de religió, senzillament perquè pensàvem que havíem fet enrere tota submissió a un Ésser Dominant que ens havien ensenyat a veure com Algú que ens feia la competència, quan no directament la guitza; que havíem deixat enrere també tota mena de superstició. Però el cert és que hem deixat una religió que vivíem com alienadora per caure de quatre grapes en una religió que és viscuda com alliberadora, quan òbviament no ho és. Com bé diu en Pagola: Com alliberar-nos d’aquest esclavatge si vivim creient que som lliures? La resposta, sembla, és que mentre seguim creient-nos lliures... malament rai, perquè mai no serem conscients de la nostra esclavitud.

Les lectures d’avui semblen voler corregir aquesta miopia que tenim. D’una banda el text d’Isaïes, escrit en circumstàncies d’angoixa i de perill per al poble d’Israel, ja sigui per la imminència de la deportació a Babilònia o ja dins d’aquesta experiència amb un país desfet i conquerit, és colpidor. En aquestes circumstàncies el pensament del poble és lògic: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. Però, ¿quina és la resposta que el profeta dóna de part de Déu? Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu. Ens ho creiem això? Creiem de veritat que som fills i filles d’un Déu que té entranyes de mare i que mai no s’oblidarà de nosaltres? Reflexionar i aprofundir sobre aquesta característica del nostre Déu, que Jesús mostrà acollint especialment els pecadors, hauria de fer-nos canviar la perspectiva de les coses, no disfressant-les, però sí mirant-les amb una mirada esperançada.

Jesús, a l’Evangeli, ens ajuda a donar el pas següent, tot i recordant-nos també aquest camí de la confiança en Déu: El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això, us ho donarà de més a més. El pas a donar és adonar-nos que sols hi ha dos camins: servir Déu o servir el Diner. Dit d’una altra manera: ser lliures o ser esclaus. Perquè el problema de què parla Jesús, aquest neguit pel menjar, pel beure, pel vestir, revela que el problema no és posseir aquests béns, sinó ser posseïts per ells, que esdevinguin el centre de les nostres curtes vides, que siguin, en paraules de José Antonio Pagola la nostra nova religió, la religió d’acumular i d’excloure l’altre.

I encara més, la pregunta de Jesús al començament de tot plegat: no val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit?, penso que és una manera de fer-nos veure la facilitat que tenim de caure en la preocupació per les coses secundàries i fugisseres, malbaratant les importants. Perquè si darrere de les coses secundàries perdo la salut i el sentit de viure... ¿de què em serveix el menjar, el beure, el vestit, el luxe, l’aparentar, la posició, la fama...?

En aquest Diumenge abans de Quaresma farem bé de deixar-nos convidar a fer aquest canvi de perspectiva, a aquesta conversió del nostre cor per seguir Jesús amb un cor renovat per la Seva Paraula i per la Seva Presència enmig nostre i així la gent, com diu sant Pau, no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist. Que així sigui!