UNA NIT DIFERENT...

Dilluns, 6 de gener de 2014

Epifania del Senyor

Is 60, 1-6/Sl 71/Ef 3, 2-3a.5-6/Mt 2, 1-12

Com som veïns, suposo que a Sant Iscle ja deveu saber que als dos Arenys, la Nit de Reis, els joves tenen el costum de fer la Nit dels Naps i les Cols. No és qüestió aquí de parlar ni de l’origen d’aquest costum, gens nadalenc, ni les darreres manifestacions d’aquesta “festa” que han portat els seus maldecaps. Però sí que us voldria explicar el que ha passat aquesta nit en la darrera versió d’aquesta “festa del jovent” al nostre convent. Quan aquest matí hem baixat al carrer, a l’entrada del convent hem trobat una enorme bossa d’escombraries... plena de patates i de pollastres a l’ast amb una nota. La nota, ho resumeixo, senzillament ens deia que un grup de joves anònims havia acabat la Nit dels Naps i les Cols amb un sopar i que, quan han arreplegat el que sobrava, han pensat en els pobres a qui servim cada dia menjar. És pensant en ells, en els pobres, que aquests joves anònims han fet el seu regal, millor dit, la seva ofrena.

No sé si són creients o no. No sé si ha estat un acte rumiat o un acte espontani (això encara seria millor). Això només ho sap Déu. Però us puc dir que, sabent-ho o no, han omplert de sentit no sols la Nit dels Naps i les Cols d’enguany, sinó també han omplert de sentit la nostra solemnitat d’avui.

Perquè la nostra solemnitat d’avui celebra la revelació de Jesús com el Déu fet home, com el Messies esperat. La Litúrgia de les Hores, de fet, en les seves pregàries al llarg del dia d’avui, no sols recorda l’adoració dels mags, sinó també dos moments especials més en què es revelava als homes i dones de totes les generacions qui és Jesús: les noces de Canà, amb la conversió de l’aigua en vi i el Baptisme de Jesús al Jordà, que celebrarem especialment el proper Diumenge. Però quan se’ns revela aquest gran misteri, que Pau defineix d’aquesta manera en la segona lectura d’avui: El (misteri) secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa; quan se’ns revela aquest misteri, doncs, aquesta revelació que diu que no hi ha cap home ni dona en el món, hagi fet el que hagi fet, que Déu no vulgui estimar ni acollir; davant d’aquesta revelació, dic, un no pot més que venir davant Déu i adorar-lo i estimar-lo ni que sigui matusserament, com tant sovint fem.

Quan els mags arriben on els guia l’estel, troben Jesús i la seva Mare. I ells es postren davant Jesús i dipositen als seus peus les seves ofrenes. Davant d’aquest Déu que es dóna del tot, només podem donar-nos del tot. Per això deia que els joves anònims que han deixat de matinada el seu regal davant la porta del nostre convent han omplert de sentit la nostra solemnitat d’avui. Si, com diu Pau, tots, en Crist, formem un sol cos, ningú no pot restar exclòs de la salvació, però tampoc del béns que se’ns donen no per possessionar-nos-en, sinó per compartir-los. Aquests joves, sabent-ho o no, han fet una ofrena. Han compartit el que els ha sobrat, és cert, però amb el seu gest han estès la seva festa als qui res no tenen per fer festa. Aquest és el ple sentit de la nostra festa d’avui: Donar, perquè hem rebut molt de Déu. És l’acompliment de les paraules de Jesús Ho vau rebre de franc, doneu-lo també de franc (Mt 10, 8).

En aquesta Eucaristia d’avui venim a adorar el Senyor. Ho farem de la forma més plena en el moment de la comunió, quan ens serà presentat el Cos de Crist i direm, en rebre’l, “Amén!”. Aleshores presentem-li al Senyor allò que tenim de més nostre, allò que ningú altre pot oferir per nosaltres: oferim-nos nosaltres mateixos amb el nostre “Sí” incondicional a Ell. Bona i Santa festa de l’Epifania a tothom!

I PLANTÀ LA SEVA TENDA ENTRE NOSALTRES...

Diumenge II de Nadal, 5 de gener de 2014

Sir 24, 1-2.8-12/Sl 147/Ef 1, 3-6.15-18/Jn 1, 1-18

Una de les experiències que vaig tenir en viure a Jerusalem va ser l’oportunitat de conèixer el que se’n diu una khaima. Si bé és cert que, per exemple, a un lloc proper a Betlem que es diu el Camp dels Pastors hi ha una khaima enorme transformada en un restaurant fix de menjar palestinenc (molt bo, per cert!), la khaima de veritat és la típica tenda emprada pels nòmades i beduïns a les zones desèrtiques del país.

La khaima pot tenir diferents mesures però ha de tenir tres característiques: que sigui lleugera, resistent als vendavals del desert i fàcil de muntar. Per què, ens podem preguntar? Doncs, perquè justament en ser les vivendes típiques dels beduïns nòmades, cal que sigui quelcom que un pot fàcilment recollir per traslladar-se a un altre lloc. La khaima, podríem dir, és connatural a la itinerància dels seus habitants, és part integrant del seu nomadisme.

I podríem dir també que són tres les finalitats principals d’una khaima: servir de llar, servir de refugi i ser lloc de trobada o acollida. És la llar on s’hi aplega la família, on tots comparteixen el dia a dia de les dures jornades del desert; és el lloc de refugi davant les inclemències del temps, tant del rigor de la calor del dia (donant un espai d’ombra), com de les tempestes de sorra i del fred nocturn. La khaima permet la vida en el desert, una vida itinerant i amb el mínim de possessions, però a la vegada una vida social i de trobada, doncs és l’espai en què es practica la famosa hospitalitat oriental a més de permetre la reunió de les tribus i del clan familiar.

A la Bíblia hi ha una khaima que és la més important de totes, tot i que la coneixem no amb aquest nom àrab, sinó amb el nom de “Tabernacle” o “Tenda del Trobament”. I és un nom que li escau, perquè és la tenda enmig del desert que Déu demana a Moisès de construir en el més pur estil nòmada del desert: un lloc on el poble s’hi aplegava per escoltar el que Déu deia per boca de Moisès i el lloc on el creient es trobava amb el seu Déu per adorar-lo i oferir-li els diferents tipus de sacrificis (depenent de les seves necessitats). Era, traduït al nostre llenguatge, el lloc del diàleg amb Déu, el lloc de l’escolta i de la gratitud.

Tenint tot això en compte ¿podem fer-nos una idea del que significa que l’evangelista Joan, en parlar de Jesús com la Paraula preexistent, afirmi: El qui és la Paraula es va fer home (literalment: carn) i plantà entre nosaltres el seu tabernacle? Ens arriba aquesta afirmació en aquests dies que hem estat celebrant justament el gran misteri de l’Encarnació. És suggerent saber que aquesta Paraula que s’ha fet carn (s’ha encarnat, mai millor dit) ha vingut a plantar la seva tenda entre nosaltres compartint, doncs, aquesta vida itinerant, aquesta vida passatgera que vivim tots els humans. Fent-ho així, Déu no sols es fa present enmig nostre, no sols es fa un de nosaltres, sinó Algú que com-parteix la nostra vida, la con-viu i la com-pateix (d’aquí la seva com-passió vers tot el gènere humà). L’interessant en l’evangeli segons sant Joan és saber que Ell ha plantat la seva tenda amb els mateixos ressons que aquella altra tenda, la del Trobament en el desert en dies de Moisès. Déu, a més, es fa ara trobadís i accessible, acollidor, hospitalari...

Enlloc diu, però, que hagi aixecat la seva tenda, sinó que per la fe sabem i creiem que un cop establert enmig nostre no és Ell qui marxa plegant veles, sinó nosaltres que passem de llarg, sovint de puntetes, de la seva presència. Que aquesta Eucaristia sigui per a nosaltres aquest punt de trobada amb Ell. No deixem passar aquesta oportunitat de començar l’any amb la seva companyia!

UNA RELACIÓ QUE ENS TRANSFIGURA

Divendres, 3 de gener de 2014

Santíssim Nom de Jesús

1 Jn 2, 19-3, 6/Sl 97/Jn 1, 29-34

Deia Sant Joan de la Creu: Nunca tomes por ejemplo al hombre en lo que hubieres de hacer, por santo que sea, porque te pondrà el demonio delante sus imperfecciones, sino imita a Cristo, que es sumamente perfecto y sumamente santo, y nunca errarás (Dichos de luz y amor, núm. 156). És un bon consell, perquè és ben cert que sols ens cal conèixer el més petit defecte d’algú que tinguem, ja no per sant sinó tan sols ben considerat, i ja tindrem l’excusa per no imitar-lo, per seguir fent com sempre, sense millorar res. Aquesta excusa, com bé diu sant Joan de la Creu, mai no la tindrem si imitem el Crist, a qui ningú mai no li pot retreure cap defecte, cap imperfecció.

Tomàs de Celano, quan narra la història de sant Francesc i el pessebre de Greccio, comenta: Moltes vegades, quan vol pronunciar el nom de Crist Jesús, abrusat d’amor diví, l’anomena “l’Infant de Betlem”, i en dir “Betlem”, la seva boca s’omple d’una veu; o, més encara, d’un afecte tendrívol, com el bel d’una ovella. Cada cop que deia “el Nen de Betlem” o “Jesús”, es llepava els llavis com si assaborís la dolçor d’aquestes paraules (1a Celano XXX, 86). Quan un llegeix aquest testimoni s’adona, en comparar-lo amb l’anterior, que estem parlant a un altre nivell: no es tracta de la imitació pura i dura, sinó d’una referència a l’experiència sobre Jesús que, en Tomàs de Celano, es descriuen d’una forma tan viva: una dolçor que provocava que sant Francesc es llepés els llavis i tot.

Però, si em permeteu, diré que tots dos testimonis, cadascú a la seva manera, tenen en comú aquesta bonica experiència que l’autor de la primera lectura d’avui ens comenta fent-la extensiva a tothom qui creu en Crist, no només a uns quants: Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom que té aquesta esperança en ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur. Penso que la gran intuïció que tenim aquí és la descripció d’allò que els sants com Francesc o Joan de la Creu han viscut en profunditat (que no vol dir sense problemes o limitacions): es van adonar que la fe no són llibres, no són elucubracions sinó UNA RELACIÓ AMB UNA PERSONA QUE ENS TRANSFIGURA. Com al contemplar-nos en un mirall, imitar Crist que, com diu sant Pau, no és fer a la lletra el que feia Jesús, sinó tenir els mateixos sentiments que Ell va tenir (cfr. Filipencs 2), no ens deixa com abans, ens va transformant, canviant. Ja som fills i filles de Déu: ens cal creure’ns-ho i viure-ho. I tot anar aprenent de Jesús ens anirà transformant en Ell mateix, de manera que es compliran les paraules que avui hem llegit: serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Des d’aquesta òptica de les coses, des de la fe entesa com aquesta relació que ens transfigura, Joan, a la seva carta, pot dir-nos que ningú dels qui estan en ell no peca; tots els qui pequen és que no l’han vist ni l’han comprès. Pecar, doncs, és no comprendre Déu, ser-ne un complet analfabet de les seves coses, dels seus interessos, del que ha fet i fa per nosaltres... perquè si fóssim capaços d’entendre mínimament qui és Déu, segurament no pecaríem perquè la majoria dels nostres pecats són un cercar quelcom que ens ompli, ens satisfaci, ens valori, ens reconegui... quan sols Déu pot fer-ho en plenitud.

Més que mai parem l’oïda a les paraules del Baptista que hem escoltat a l’Evangeli i que ressonaran novament a les nostres oïdes abans de participar de la comunió: Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!!! És a Ell que hem d’imitar, a Ell que hem de cercar, a Ell que hem de mirar, avui i sempre! Serà la millor manera de santificar el Seu Santíssim Nom.

MARIA, MESTRA DE PREGÀRIA

Dimecres, 1 de gener de 2014

Solemnitat de la Mare de Déu

Nm 6, 22-27/Sl 66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21

La litúrgia avui vol que cloguem l’Octava de Nadal com convidant-nos a fer un exercici de lectio divina, és a dir, de meditació de la Paraula de Déu. Ja sabeu que la lectio divina, l’exercici de meditació que durant segles fou el gran tresor de pregària dels monjos i que ara mirem de recuperar com la manera més fructífera de pouar en els tresors de la Paraula de Déu és, per damunt de tot, un diàleg íntim entre el creient i Déu que ve a nosaltres a través de la seva Paraula.

Dic això perquè si ens fixem en l’arc de temps que ha passat de la Nit de Nadal fins al dia d’avui, Solemnitat de la Mare de Déu, han estat vuit dies en què la litúrgia ens ha marcat un camí que va del Nen a la Mare; de l’acompliment de les paraules dels profetes, la concreció en l’espai i el temps de l’Encarnació de Jesús, el Fill de Déu fet home per nosaltres; a l’actitud contemplativa del creient, personificat en Maria, en col·locar-se davant d’aquest gran misteri.

Ens diu l’Evangeli d’avui: Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I penso que no és dir poca cosa. Penso que ens trobem davant la instantània del que serà tota la vida de Maria: un conservar aquests records i meditar-los, mastegar-los, fer-los quelcom propi, personal, íntim des d’on cultivar aquesta relació amb Déu, el nostre Pare. I certament Maria haurà de fer-ho sovint per anar entenent, dia a dia, qui és aquell vailet que mica en mica va creixent, aquell vailet que portaran al temple per presentar-lo al Senyor de qui el vell Simeó i l’anciana profetessa Anna diran meravelles sobre el seu futur; aquell vailet que un dia de festa grossa s’escapolirà entre la gent i anirà a parar, per a desesperació dels seus pares, al Temple on només després de tres dies serà retrobat discutint amb els mestres de la Llei; aquell vailet que anirà creixent i que acabarà predicant el Regne de Déu posant en joc la seva vida... Quan arribi la prova de la creu i la mort de Jesús, Maria haurà de repassar tot això, haurà de pair-lo,  tot i que sols després de la Resurrecció li seran donats, com a nosaltres, uns ulls nous per lligar tots aquests pensaments i cavil·lacions i començar a albirar el significat del Nom que li va ser posat per l’àngel: Li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats (Mt 1, 21). “Dels seus pecats” i no “dels seus enemics”, perquè són els pecats, els nostres tancaments i egoismes, els que posen en perill la nostra vida fent-la superficial, egocèntrica, buida, banal i estèril, davant un Déu que ens vols salvar i omplir de vida.

Avui, en aquesta Eucaristia, mirem el Nen, com diu sant Pau: Nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. “Ja”, no demà o un altre dia llunyà, “ja”, aquí i ara, perquè Déu no vol que passin els dies sense donar-nos la seva abraçada, la seva força, el seu amor. I mirem Maria, qui esdevé la nostra mestra de pregària, qui ens ensenya a fer memòria dels fets i paraules de Jesús, el seu Fill, l’única manera de saber quina és la voluntat de Déu per a les nostres vides. Que Ell ens trobi, doncs, amb un cor ben disposat en aquest any que avui comença, que sapiguem veure’l i trobar-lo en totes les circumstàncies de la nostra vida que sols Ell sap que haurem de passar.

BENAURATS ELS PACÍFICS...

Dimarts, 31 de desembre de 2013

Missa de la Pau

Col 3, 12-15/Sl 71/Jn 14, 23-29

Benaurats els pacífics –comença dient Sant Francesc en la seva Admonició 13a–, perquè, seran anomenats fills de Déu (Mt 5, 9). El servidor de Déu no pot saber quanta paciència i humilitat té, mentre les coses li van a satisfacció. Però, en venir el temps en què els qui estaven obligats a complaure’l fan tot el contrari, tanta paciència i humilitat com aleshores demostra és la que té, i no pas més.

Sempre m’ha sorprès aquest estrany lligam que fa sant Francesc entre “els pacífics” i aquesta mena de test de la paciència per als seus frares. Però un acaba admirant la finor psicològica del Pobrissó, perquè em sembla que amb la seva dèria de traduir en pràctica concreta allò que aprèn i medita en l’Evangeli, comparteix amb nosaltres una gran veritat: la pau és una tasca, un treball a realitzar, que comença per nosaltres mateixos. Per ser constructors de pau (traducció literal de la paraula grega original –oi eirênopoioí– que les nostres versions tradueixen per “pacífics”), cal començar per ser portadors de pau (oi eirênophoroí). I aquest treball l’haig de fer primer amb mi mateix, perquè la pau és molt més que l’absència de guerra, és molt més que algú ens faci la traveta (causes que vénen de fora), la pau és una mena de compost format per tot allò que hem escoltat a la primera lectura: sentiments (per tant quelcom que brolla del nostre interior; però sabent que sant Pau no és un sentimental que es mira el melic, sinó algú tant pràctic com sant Francesc) de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, d’amor. Uns sentiments que brollen i es vessen cap enfora, miren l’altre, tendeixen ponts, entaulen diàleg, construeixen societat i país.

Aquest treball no és quelcom que fem nosaltres sols, ni amb el nostre únic esforç. Hi ha una part ben nostra, tant, que ningú ni la pot defugir, ni la pot deixar en mans d’altres. Del contrari no estaríem vivint la nostra vida de fe, més aviat algú l’estaria vivint per nosaltres. Però sant Pau ens dóna una clau: El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. És perquè en Jesús hem fet experiència, és a dir, ens hem sentit perdonats, compadits, se’ns ha mostrat bondat, se’ns ha tractat des del nostre nivell, amb serenor i no a crits, amb paciència, amb amor... que nosaltres sabem i entenem que Aquell que ens ha fet tant de bé és el que pot canviar el món, fer-lo habitable, fer-lo més fratern. Aquest, de fet, ha estat el lema escollit pel Papa Francesc com a títol del seu missatge per a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany: La fraternitat: fonament i camí per a la pau. Ja que d’aquesta experiència en surt també una vocació, una crida a convertir-nos en constructors de pau.

Aquesta fraternitat neix de la Creu i pren volada amb la força i el dinamisme de la Resurrecció. Es troba dins del missatge de comiat que Jesús féu als seus deixebles la nit abans que fou traït: Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell... Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Perquè la seva pau és la VERITABLE PAU, l’única que pot posar el fonament per a una vida plena i amb sentit entre tots els pobles, sense diferències, sense pors, sense ambigüitats, perquè tenim un sol Pare, que és Déu, i un sol Senyor i Germà nostre, que és el Crist, que ens fa a tots germans i germanes.

Ens cal, doncs, amarar-nos d’aquests sentiments, com diu sant Pau; ens cal començar per la nostra conversió, com ens proposa d’una forma tant original en la seva Admonició sant Francesc; i acollint la pau del Crist tornar a sentir la seva veu dient-nos: Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Perquè la feina no és pas poca, però amb Ell al costat, mai no restarem sols. Que Ell ens acompanyi aquest ANY NOU!

CRIATS I SERVENTS

Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.

VIURE LA QUOTIDIANITAT

Diumenge, 29 de desembre de 2013

Festa de la Sagrada Família

Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Mt 2, 13-15.19-23

Només dos dels quatre evangelis (Mateu i Lluc) tenen els relats que en diem de la “infantesa de Jesús” i certament ben diferents. Però, malgrat les diferències, un no pot oblidar que quan els evangelistes ens han narrat aquests episodis és per alguna raó. Volen, o bé comunicar-nos alguna cosa o bé qüestionar-nos alguna cosa, o totes dues a coses a la vegada!

Quan arribem al darrer diumenge de l’any (el primer després de Nadal) l’Església celebra la Festa de la Sagrada Família i ho fa emmirallant-se en aquest relat de la infantesa de Jesús que acabem d’escoltar. En fer-ho, jo mateix em demanava (perquè suposo que és el que l’autor de l’Evangeli vol que fem): què vol dir que Jesús tingués pare i mare?

Em sembla que des del punt de vista dels pares (Josep i Maria, com a pares primerencs), devia ser tota una aventura. Nosaltres, que llegim l’Evangeli, ja sabem quina mena de Nen tenen entre braços, però malgrat les revelacions que sobre aquest efecte Mateu explica que Maria i Josep tingueren, ben segur que hi hauria d’haver tot el procés d’aprendre a acollir una nova vida, les nits en vetlla tement per la salut o la seguretat del Nen, la càrrega de procurar que res no li faltés pel que fa a vestit, a aliment, a educació també religiosa com és comú en el poble jueu. En resum, tota l’aventura d’aprendre d’una forma especial, com mai abans, de mirar cap enfora: no procurar ja només pel bé personal de cadascú, sinó també pel bé d’aquesta nova vida que es presenta feble i limitada, com ho és la vida de qualsevol nadó. Això Josep i Maria ho van haver d’aprendre a fer com qualsevol pare i mare del nostre món. I això ja és quelcom que ens vol dir l’evangelista: Jesús ha tingut una família com la gran majoria hem tingut.

Però pensava també què va haver d’implicar per a Jesús, des de la perspectiva del Déu Totpoderós que no necessitaria passar per res d’això, però que en la persona de Jesús es fa carn i sang, experimenta la nuesa i la limitació. Com un de nosaltres va haver d’aprendre a parlar tot escoltant, segurament, entre rondalles i moixaines la veu de la mare; a descobrir els límits o la resistència del propi cos potser tot jugant amb Josep el seu pare a veure qui és més fort. Estimant el pare i la mare, en el concret de cada dia, també Jesús aprendria el valor d’estimar l’altre en la seva diversitat, aprendria a tractar el veí, la veïna, veient com els pares es relacionaven amb la gent de Natzaret. En aquest viure el dia a dia Jesús també va haver d’aprendre a obeir els pares, a confiar en ells. I d’ells, segurament, com tot nen jueu, va aprendre a resar i estimar Déu amb la cultura i la llengua del seu poble. Una nova dada, doncs: Jesús no visqué una vida d’heroi ni de noble, sinó la vida quotidiana de qualsevol família pobre de Natzaret.

Ens cal imaginar-nos tot això, crec, per entendre la pregària que hem fet al començament de la missa: Oh Déu, que ens heu volgut donar l’exemple de la sagrada Família, feu que, imitant les seves virtuts domèstiques i la caritat generosa, puguem fruir sempre de la felicitat de casa vostra. Virtuts domèstiques, les del dia a dia, justament allò que tota família viu quan entra una nova vida en el seu cercle, allò que fa de la casa una llar i no una mera reunió de persones isolades, és el que ens cal sempre demanar i aprendre, sigui quin sigui el nostre model de família. I caritat generosa també perquè no podem entendre una caritat/amor que sigui gasiva, tancada, que només miri per als meus, per als del meu cercle íntim, sinó un amor que s’obre i s’estén a totes les famílies de la terra. Tant de bo que puguem fer de la nostra família una “església en petit”, bressol de virtuts, on tothom se senti acompanyat i acollit i que té el Senyor al seu centre, tot imitant aquesta família de Natzaret en la qual l’Església s’emmiralla per sentir-se amb la seva comunió amb Déu com a casa.

ES DIGNÀ A COMPARTIR LA NOSTRA CONDICIÓ HUMANA

Dimecres, 25 de desembre de 2013

Is 52, 7-10/Sl 97/He 1, 1-6/Jn 1,1-18

Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana. Això, que en començar la nostra Eucaristia hem demanat en la pregària Col·lecta (pregària que vol recollir en uns mots tot el sentit de la nostra celebració avui), és el mateix que el sacerdot diu en secret en el moment en què fa un gest que sovint és fugaç i desapercebut en la nostra celebració: el moment en què el sacerdot barreja l’aigua i el vi dins el calze en preparar les ofrenes per a la seva consagració. Diu així mentre vessa l’aigua: Que així com barregem aquest aigua i aquest vi, participem també de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana.

És una pregària de les poques que el sacerdot fa en secret i, com totes les que diu en secret, estan pensades per fer de determinats moments de la missa quelcom que atenyi directament a l’espiritualitat i a la devoció personal de qui celebra. Però, com heu pogut comprovar, la pregària és en plural: Que així com barregem... participem... per tant en aquest moment el sacerdot està fent en secret no sols una pregària per a ell, sinó per a tota l’assemblea que en aquell moment està celebrant. En fer-ho, ho fa tenint presents, diria jo, un moment concret de la història de la nostra salvació que vol quedar explicitat amb el gest de barrejar unes espècies determinades: vi i aigua que interactuen en aquell moment per fer palès el misteri que se celebra.

No barregem, per exemple, aigua i oli. Tots sabem que per molt que ho intentéssim no seria possible. L’oli té més densitat que l’aigua i això fa que suri, sense possibilitat de mescla. Barregem vi amb aigua, ja que aquesta barreja porta a la nostra memòria dos moments en la vida del Crist segons l’Evangeli de Joan. El primer, és el de les noces de Canà on Jesús converteix l’aigua en vi. És l’accent de la novetat, del poder que Jesús té per canviar les coses, el pas de l’Antiga a la Nova Aliança, el pas de la vida antiga a la vida nova que Jesús donarà a dojo als qui l’estimen, a mida que l’anem deixant fer en les nostres vides. El segon, és el moment de la creu on del costat de Jesús brolla sang i aigua, símbol del nostre baptisme per l’aigua que ens fa fills i filles de Déu per la mort (la sang vessada) del Crist. Per a l’evangelista Joan el moment del naixement de l’Església i símbol també eucarístic.

Però amb la pregària la barreja d’aigua i vi té també el record del que avui celebrem, aquest gran misteri de l’Encarnació. D’una manera que ja ningú mai més no podrà separar, com l’aigua es barreja amb el vi i esdevenen una sola cosa, en Jesús divinitat i humanitat formen una unitat que farà possible per sempre més que Déu i l’ésser humà es trobin, que res humà sigui estrany a Déu i que res diví sigui aliè o abstracte a l’ésser humà; que la comunió sigui possible, que de veritat el que celebrem sigui una Bona Notícia no sols per a nosaltres, els creients en Jesús, sinó per a tota la humanitat sencera. L’Encarnació que avui celebrem, concretant-se en un Déu que en la persona de Jesús es fa a la mesura de l’home per fer-se accessible i trobadís a tothom, és només el principi, l’albada, d’aquell esclat de llum, la redempció que celebrem el dia de Pasqua.

Ben cert, sortirem avui d’aquí i probablement seguirem sentint a les notícies les guerres i convulsions del nostre món, tornarem a casa i potser ho farem sabent que els problemes no s’han esvaït, que hi ha feina per fer... i ens podrem demanar aleshores: Quina mena de Bona Notícia és Jesús si sembla que res no canvia? La Bona Notícia és que sols Jesús pot canviar de soca-rel el nostre cor i donar-nos les forces per al nostre dia a dia, que pot canviar l’aigua de les nostres penes en el vi de l’alegria, doncs sabem que Jesús serà sempre aquell de qui diu Joan a l’Evangeli que avui hem escoltat: El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. El plantà per no tornar-lo a desmuntar mai més.

EL PESSEBRE DE GRECCIO

Dimarts, 24 de desembre de 2013

Missa del Gall

Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

Vivia en aquella comarca un home que es deia Joan, de bona fama i de vida més exemplar encara; era molt estimat de sant Francesc, perquè tot i que provenia de família noble i distingida, menystenia la noblesa de la sang, estimant la noblesa de l’esperit. El benaurat Francesc el cridà, com solia fer-ho sovint, quinze dies abans de Nadal i li digué: “Si vols que celebrem a Greccio aquesta festa del Senyor, corre i comença ja a preparar tot el que et diré: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase”. Tot just sentí això el fidel i bon amic, s’afanyà a preparar en el lloc assenyalat tot el que li havia suggerit el sant. (Celano, Vita Primera, 30, 84)

Abans de començar la missa ens hem acostat al nostre pessebre vivent que mostra la dedicació i el saber fer de les persones que, any rere any, volen mantenir viva aquesta bonica i entranyable tradició de Nadal i hem vist també els nostres nens i nenes de la catequesi formant-ne part, representant amb senzilla ingenuïtat aquest gran misteri. El nostre pessebre vivent és hereu d’aquell altre que, com acabem de llegir de mà d’un dels biògrafs de Sant Francesc, es féu per primer cop a Greccio, una ciutat d’Itàlia a 95 km d’Assís.

Avui, doncs, i no és cap cosa dolenta fer-ho, mirem amb simpatia aquestes representacions, tant els pessebres vivents com els que podem fer a les nostres llars, representatius d’un art que a casa nostra ha donat naixement a tota una escola de pessebristes amb obres ben boniques. Però, la narració del pessebre que Sant Francesc va voler representar, ho hem escoltat, ens porta la idea motriu que, en el cor del Pobrissó va engendrar el viu desig de representar de forma visual, palpable, el misteri de l’Encarnació en el primer pessebre de la història: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase.

La idea primigènia de Sant Francesc, doncs, no era veure com havia quedat de bufó tot plegat ni tampoc d’escarrassar-se per reproduir fil per randa, arqueològicament parlant, com si fos un documental de la National Geografic, aquell dia. No! Era un voler, de part de Sant Francesc, de tocar, de palpar, podríem dir fins i tot de mastegar, el que Jesús va sofrir ja només en treure el cap al nostre món. Perquè, per a Sant Francesc, com aquests dies deia el predicador del Papa, el caputxí P. Raniero Cantalamessa, en el seu recés predicat al Vaticà: No importa, de fet, saber només que Déu s’ha fet home, sinó també saber quin tipus d’home s’ha fet Déu.

Aquesta és la gran intuïció de Sant Francesc: vol reproduir la inexplicable, per increïble i escandalosa, vinguda de Déu al món. La seva feblesa, la seva limitació volguda i escollida, per arribar no com un Rei que esclafa i sotmet tot per la força i la por, sinó com un Nen que engendra compassió i tendresa. És el que l’Evangeli ens diu que comunicaren els àngels als pastors que no esperaven altre cosa que passés la nit i tenir cura de les ovelles: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.

Contemplar fit a fit aquest Nen i comprovar quina mena d’home s’ha fet Déu: com viu, què fa, què diu, és la lliçó que tenim per aprendre durant tota la nostra vida. Fer-lo nostre, com ho féu Sant Francesc, palpar-lo, mastegar-lo, és invitació per apropar-nos a l’Eucaristia, perquè Déu no quedi en una idea abstracta, sinó que sigui veritablement DÉU AMB NOSALTRES. Obrim-li el nostre cor i els nostres braços, que és obrir-los també al món que ens envolta, als amics i als enemics. BON NADAL I PAU A VOSALTRES I A TOTS ELS VOSTRES FAMILIARS I AMICS.

El cens i la consulta (Nadal 2013)

“Per aquells dies sortí un edicte del Parlament català ordenant que es fes el cens de tot el poble. Era el cens abans de la consulta, quan Mas era president de la Generalitat. Tothom anava a comprovar les seves dades al lloc corresponent...”
 

Aquesta actualització catalana de l’evangeli ens endinsa fàcilment en el misteri de Nadal que celebrem solemnement. No obstant, fer-ho fora d’hores ja ens revela que és quelcom que surt del pentagrama, o millor dit, que hi està al damunt com a referent principal. Però tornem a l’evangeli:

Enmig d’una realitat històrica marcada per dominis romans, emperadors, edictes i censos, s’esdevingué una petita història, insignificant per la seva normalitat: una parella jove infantà un nen. Les precàries condicions del part tampoc serien rellevants per uns senzills galileus.

El naixement passà desapercebut més enllà dels seus genitors, i del bou i la mula que afegeix la tradició. El relat explica que uns pastors de la contrada restaren il·luminats per un àngel. Els anuncià que aquell naixement veí i el nadó posat a la menjadora marcarien la història. Es tractava del Messies d’Israel fet carn, l’Emmanuel anunciat pels profetes s’afegia suaument a la geografia i cronologia humanes. Aquest anunci desconcertant i poc creïble, que algú tan poderós es manifestés tan vulnerable, el corroboraren les hosts celestials glorificant Déu a les altures i anunciant pau als crèduls d’aquest missatge.

Però l’evangeli omet un detall fonamental, transcendentalíssim, decisiu per la nostra mentalitat: no ens diu si els pastors s’havien censat, ni tampoc si van fer-ho Josep i Maria abans o després del part. Encara més, si rellegim l’evangeli tampoc menciona si van censar el Nen. Només reconta que el van circumcidar i després el presentaren al temple: unes pràctiques religioses, però cap detall del compliment dels deures ciutadans.

Aquesta llacuna de l’evangeli ens permet dir que la història té una doble dimensió: la que protagonitzem els humans amb censos i consultes, i la protagonitzada per Déu amb els patriarques, els profetes i amb Jesucrist. No són àmbits històrics excloents com tendim a pensar, sinó complementaris, però sense oblidar que l’àmbit diví és a dalt i l’humà és a baix, i que l’humà depèn del diví encara que ens entossudim a capgirar-ho. Recuperant el símil del pentagrama: la clau de sol i les notes de la història les escrivim els humans però els fulls per escriure i el títol de la partitura els posa Déu.

Perquè la història humana perd perspectiva i es deshumanitza si llegeix els esdeveniments només analíticament ometent el seu batec humà i transcendent: l’actual cens d’aturats expressa un altíssim percentatge, escandalós, fruit d’una conjuntura econòmica que silencia les queixes, però no expressa els patiments i frustracions dels afectats, ni que incompleix un dret humà fonamental ni un encàrrec diví. Els sondeigs per la propera consulta aporten dades estadístiques objectives que afavoreixen la confrontació i asseguren tertúlies i debats en els mitjans de comunicació, però no fomenten la superació de visceralitats, prejudicis, menyspreus i rebuigs mutus, ni tampoc esperonen la construcció d’un marc reconciliat i respectuós de fraterna convivència.

Pel damunt, o al costat, o al dessota la consulta hi ha el naixement de Jesús que ens ensenya a fer-la seguint els plans  divins i no els humans. Perquè la història més genuïna no és la de les grans conquestes sinó la que s’escriu en els indrets més amagats com l’establia de Betlem. Per això aquesta nit estem convidats a contemplar un Infant que transcendeix censos, crisis econòmiques i percentatges d’aturats, consultes i referèndums, consentiments i denegacions, triomfs i fracassos. Jesús transcendeix la realitat, millora els humans i dignifica la nostra història.

Contemplant l’Infant en silenci guanyarem en realisme i perspectiva, i fins i tot escoltarem les hosts celestials que segueixen proclamant: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”.
 

EL GRAN SENYAL

Diumenge IV d’Advent, 

22 de desembre de 2013

Is 7, 10-14/Sl 23/Rm 1, 1-7/Mt 1, 18-24

Estem envoltats de senyals. Sortim al carrer i, quan anem a creuar, mirem (o ho hauríem de fer!) el semàfor a veure de quin color està. I el color ens dóna una informació per saber què hem de fer. Vermell: perill, no passis! Verd: via lliure, passa! Entrem en un cinema, un teatre, un hospital o una església i a les portes d’accés trobem un altre senyal: el dibuix d’un mòbil dins un cercle vermell i barrat. Entenem perfectament el que ens vol dir (tot i que sovint ho oblidem): poseu el mòbil en mode de silenci o, directament, apagueu-lo per no interrompre els actes que es faran a continuació. Anem a un aeroport i, abans d’accedir a una sala, trobem davant la porta d’entrada el signe de la creu. Ja sabem que estem a punt d’entrar en una capella, un lloc que ens demana silenci i ens convida a pregar, un lloc de culte. Només uns dels molts exemples de signes i senyals que, sense paraules, ens diuen alguna cosa.

Fixem-nos també que un senyal sempre fa dues coses: ens informa de quelcom, però, sobretot, ens demana una acció. Creuar el carrer o no; apagar el mòbil o no; accedir-hi o no a un lloc determinat.

En les lectures d’avui veiem com Déu s’adapta al nostre llenguatge, a la nostra manera de ser i de fer. Avui la primera lectura i l’Evangeli ens parlen d’un senyal. Acaz, rei de Judà, està espantat i junt amb ell tot el poble, perquè s’han aixecat contra la ciutat, per assetjar-la, dos reis: Ressín, rei d’Aram i Pècah, rei d’Israel. En aquesta situació d’angoixa i de perill Isaïes rep una paraula de consol per al rei Acaz: El Senyor mateix us donarà un senyal: la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel. L’explicació d’aquest signe segueix, tot i que avui no l’hem llegida, i diu: Perquè, abans que (aquest noi) sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d’aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades. Un senyal que parla d’alliberament, d’una pau futura.

L’evangelista Mateu, jueu que parla a una comunitat cristiana de majoria jueva, en parlar de com vingué Jesús al món ens narra l’anunciació de Josep. En un somni, Josep rep també consol i calma davant el daltabaix de trobar que la seva promesa espera el fill d’“algú altre” i d’haver de decidir, com a bon jueu, què fer davant d’aquella situació irregular i escandalosa. És l’evangelista qui, després de descriure el somni, afegeix: Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat al profeta: “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel” que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. La paraula del profeta tenia un acompliment d’ampli espectre. Per a la primera comunitat cristiana com per a nosaltres avui aquest és el SENYAL DE DÉU, el seu SIGNE de compromís i d’amor.

Com tot signe, com tot senyal, ens demana una catequesi prèvia. Igual que la convivència i el costum ha fet que sapiguem interpretar tant els colors d’un semàfor com el gest d’un somriure franc, necessitem estar desperts als signes i senyals que Déu ens envia. El Concili Vaticà II ja ens demanava estar atents ALS SIGNES DELS TEMPS no per tenir por, sinó per veure el pas de Déu, la seva presència amagada dins la quotidianitat i els esdeveniments i treure’n d’aquesta manera fruits d’esperança i pau. A pocs dies del Nadal farem bé de revisar la nostra oïda. ¿Necessitarem que també Déu ens parli, com a Josep, en un somni, perquè no hi ha manera que fem silenci en el nostre interior per escoltar la Seva veu que vol parlar-nos? Que aquesta Eucaristia ens prepari per tenir els nostres cors disposats a rebre’l aquest Nadal, així nosaltres també esdevindrem senyals de Déu en el nostre món.

SANT JOSEP EL JUST

Dimecres III d’Advent, 18 de desembre de 2013

Mare de Déu de la Perseverança, patrona del noviciat

Jr 23, 5-8/Sl 71/Mt 1, 18-24

Avui hi ha a la nostra litúrgia una paraula interessant que trobem repetida en totes dues lectures, la del profeta Jeremies i la de l’Evangeli. És l’adjectiu “bo”. “Bo” segons la nostra traducció, perquè la paraula original (tant hebrea com grega, respectivament) seria literalment “just”.

En el text de Jeremies l’adjectiu és aplicat a Déu mateix. Encara més, és aplicat d’una manera (el geni de la llengua hebrea ho permet) que esdevé NOM PROPI de Déu i, per tant, dins la cultura semítica ALLÒ QUE DEFINEIX DÉU, ALLÒ QUE DÉU ÉS, perquè evidencia l’acció que Ell fa per al seu poble: Adonai Tzidquenu (“el Senyor és la nostra justícia”; o potser millor: “el Senyor, el qui és la nostra justícia”). Però la paraula hebrea és molt rica i no sols vol dir “justícia”, sinó també “dret”, “solidaritat”, “salvació”, “alliberament”, “triomf”, “seguretat”, “bondat”, “generositat”... Perquè Déu és tot això s’entén la nova manera de jurar que ara correrà de boca en boca entre el poble: ja no juraran més “per la vida del Senyor que va treure els israelites del país d’Egipte”, sinó “per la vida del Senyor que va treure el llinatge d’Israel del país del Nord i de tots els altres països”. Déu farà justícia al seu poble i els promet un altre èxode amb final triomfal: una nova sortida d’arreu on són ara bandejats, un nou alliberament tan gran i extraordinari que farà oblidar allò que és la base de la Pasqua, la festa de les festes jueves: l’alliberament d’Egipte, de l’opressor. Aquest és el Déu que ens ve aquest Nadal, el Déu que esperem, un Déu que, en Jesús, es mostra com tot això i més del que som capaços de pensar o esperar. És la realització concreta de la gran promesa d’un Déu que per allò que és Ell mateix en essència: justícia, bondat, amor, entra en la nostra història per capgirar-la i omplir-la de sentit.

En l’Evangeli de Mateu, en canvi, el mot “bo” (o “just”, com dèiem) és posat referint-se no a Déu, sinó a un home com nosaltres: Josep. I l’evangelista explicita aquesta bonesa-justícia del nostre personatge que no és una bondat ensucrada, sinó pràctica i que afronta riscos: assabentat que la seva promesa està embarassada, tot i tenir a favor seu el dret que en aquests casos l’emparava per repudiar la dona per presumpte adulteri (amb les conseqüències de mort per lapidació de la dona, cosa que no podem oblidar, si un judici la declarava efectivament culpable), no ho fa. Josep pot, exercint el seu dret, destruir per sempre la vida i la reputació de Maria; però és un home just i no ho farà. El dret, cegament aplicat, pot ser molt injust. Josep no entén què ha passat o potser, tot i equivocant-se, ho entén massa bé i malgrat tot decideix el trencament del compromís en secret, sense escàndols, sense judicis ni culpabilitzacions públiques. La nostra parella, com podeu veure, no seria mai matèria per als nostres reality-shows que cerquen el morbo i els plats bruts de la gent quan més airejats millor. La bonesa de Josep, la seva justícia, el seu amor concret per Maria en suma, esdevé reflex de la bonesa, justícia i amor de Déu mateix, qui fa sortir el sol sobre justos i injustos.

Aquest adjectiu no és aplicat a Josep alegrement per l’evangelista que, d’origen jueu, sap que de bo i de just només n’hi ha un: Déu mateix. Però per a nosaltres Josep esdevé un model concret del manament Sigueu sants com jo, el Senyor, sóc sant del Levític o Sigueu perfectes, com el vostre Pare del cel és perfecte de Jesús. Es tracta d’anar aprenent de Déu, el Sant, per convertir-nos en agents d’aquesta santedat, d’aquesta justícia arreu. Això, ben cert, no és una tasca fàcil, avui, que celebrem la Mare de Déu de la Perseverança, demanem-li la seva intercessió per a què la justícia amorosa de Déu amari tot el nostre ésser i esdevinguem un nou pessebre on Jesús faci la seva estada cada dia.

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS

S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.

EL DUBTE

Diumenge III d’Advent, 15 de desembre de 2013

Is 35, 1-6a.10/Sl 145/Jm 5, 7-10/Mt 11, 2-11

Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre? Reconforta saber que els sants, com aquell de qui el mateix Jesús arribà a dir: Entre tots els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista... també dubten.

La pregunta no és gens banal. Joan el Baptista la formula des de la presó, on sap que la seva vida està en perill. L’home que un dia va assenyalar Jesús com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món... ara dubta. Ell mateix que havia anunciat l’arribada del Messies. Ell mateix qui va arribar a veure ja Jesús com el Messies, l’Ungit esperat, el dia en què va batejar-lo... ara dubta. Estic segur que el podem entendre: s’ha convertit (i així ho entengué de bon començament la primitiva comunitat cristiana) en el Precursor, aquell que obria el camí del Messies cridant tothom al penediment i a la conversió autèntica per mitjà dels fets, no amb només paraules. Però ara es troba a la presó, sent parlar de Jesús, però el Regne no sembla arribar, potser el mateix Baptista està esperant que Jesús canviï el sistema de coses i pugui treure’l de la presó... però res no passa i el dubte ve: M’hauré equivocat posant la meva confiança en Ell?

El Baptista esdevé així, més que mai, el nostre model, perquè nosaltres també tenim dubtes. Han passat dos mil anys i any rere any sentim poc o menys el mateix pels volts del Nadal: El Senyor està venint. I mirem enrere, ja sigui en la història universal o en la història pròpia, i ens sembla que les coses no canvien, que les coses segueixen igual. Que la crisi de marres de la qual cada dia ens diuen alguna cosa creix i creix, sense solució aparent. Que les guerres no minven, sinó que arreu hi ha alçaments i revoltes sense aturador. I també nosaltres ens demanem, d’alguna manera: Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre? Hem hipotecat la nostra fe creient en algú que, com molts avui, prometen i no fan?

Jesús respon als enviats del Baptista com avui hem escoltat: fent referència a l’acompliment d’una antiga promesa clamada per Isaïes uns set-cents anys abans de Jesús: Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.

Podem dubtar, és ben humà fer-ho. Però ens cal veure i sentir com diu Jesús. Ens cal demanar una altra visió de les coses i una altra manera d’escoltar el que ens envolta. Perquè malgrat els dubtes del Baptista, el Regne s’estava obrint pas!! És això el que vol dir-nos Jesús fent referència a Isaïes. El Regne s’estava obrint pas no, certament, com el Baptista i d’altres esperaven (amb un esclat de poder i força que deixés tothom espatarrat i els enemics anorreats); sinó una mica com la nostra saviesa popular diu que el dia ara va creixent: Per Santa Llúcia, pas de puça; per Nadal, pas de pardal... fins que l’esclat de llum serà tan gran i tan evident que esborrarà tots els dubtes i el Regne serà instaurat en la seva plenitud. Sense fer terrabastall, sense fer soroll, sense imposar-se per la força, el Regne ja és aquí, va apuntant fins que arribi el Dia. Jesús actuava en la seva vida de la mateixa manera que vingué al món: amb humilitat, sense fer-se veure gaire, però amb diligència i constància. Jesús no ha canviat.

Feliç aquell que no quedarà decebut de mi diu Jesús que es faci arribar a Joan Baptista. Feliç perquè ha comprés les coses segons la manera de fer de Déu. Podem dubtar de nosaltres, però no podem dubtar d’Aquell que cada dia ens dóna una nova oportunitat per ser nosaltres mateixos sense màscares; per canviar d’actituds; per ser més humans. Emmirallem-nos en Aquest Senyor que arriba pobre i humil a les nostres vides no per fer-nos por, ans per fer-nos tendresa. Serà una bona manera de preparar-nos per acollir-lo aquest Nadal.

ESCOLTEU UNA VEU QUE CRIDA...

Dimarts II d’Advent, 10 de desembre de 2013

Is 40, 1-11/Sl 95/Mt 18, 12-14

  

Escolteu una veu que crida... ens diu Isaïes en aquests primers dies d’Advent que volen ser no tant una preparació al Nadal, sinó una preparació a la seva Segona Vinguda, un estar oberts i disposats a rebre’l en glòria i majestat el dia en què la seva aparició marcarà el final de la història tal i com la coneixem i es farà real tot allò que, encara avui en boires i en símbols, entenem pel seu Regne.

Sembla una veu exigent, doncs ens demana fer no poca feina: Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu... Hi ha una feina a fer i que l’hem de fer nosaltres, ningú altre no la pot fer, una feina gens senzilla, però que tindrà la seva recompensa, es veurà coronada d’un esclat de llum i plenitud com mai no les hem somniades: Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. Les imatges són molt plàstiques, doncs ¿podem imaginar-nos obrir una ruta, un camí en el desert sense fer-ne un manteniment oportú per impedir que les tempestes de vent i de sorra, un dia per l’altre, esguerrin tota la feina feta? És la tasca de la vigilància del nostre cor: arrencar les males herbes i les pedres que impedeixen un camí plener de comunió amb Déu i els altres; és mantenir viva la flama de l’espera; és mantenir viu el desig d’una trobada, LA TROBADA AMB JESÚS.

Sento una veu que em diu: “Crida!” Jo li pregunto: “Què he de cridar?” Esperonats per aquest desig, il·luminats per aquesta flama, aquesta veu, la Seva veu, no deixa d’interpel·lar-nos. Esdevé una veu que, dins les nostres entranyes, si li donem cabuda, si li donem espai, ressonarà i esclatarà com ho féu segles passats en els profetes com Isaïes o Jeremies. Una Paraula que és Vida, que és Veritat, que no podem silenciar i que ens empeny, perquè ens crema, a cridar als quatre vents que sols Ell és fidel i allò que ens diu veritable i ferm, estable per sempre: És veritat: -reconeix el profeta- el poble és com l’herba. L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre. I aquesta Paraula esdevé el fonament, la Roca, sobre la qual podem edificar una vida plena, amb sentit, joiosa.

I Jesús digué als seus deixebles i a nosaltres: “Què us sembla?” Avui, com sempre, aquesta Paraula ens demana que ens mullem, que responguem alguna cosa, que no romanguem passius ni callats. És una Paraula que ens convida al diàleg, a la presa de posició, que enraona amb nosaltres. NO ÉS una paraula dictatorial que ens cau del cel i ens aixafa, una paraula que només ens demana submissió. VOL SABER què opinem: “Què us sembla?” Com també, en una altra ocasió, demanà: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”

Advent, una oportunitat per a escoltar la seva Veu i descobrir dels seus llavis com és de gran l’amor del Pare que no vol que es perdi ni un sol d’aquests, per petit que sigui. Encara li tindrem por?

QUAN EL TEMPS S’ATURA

En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ.

Immaculats (Immaculada Concepció 2013)

Serà cert que els humans érem immaculats abans que una malaurada serp que sabia parlar entabanés Adam i Eva? Serà també cert que, des d’aleshores vivim sota el pes inexorable d’aquell esdeveniment que ens fa perpètuament maculats? No hi ha forma de desempallegar-se'n?

És molt còmode llegir l’escena bíblica del paradís com si expliqués un fets passats on nosaltres no hi tenim cap culpa i, a més, on  podem excusar les nostres faltes acusant no a la parella primigènia, que són dels nostres, sinó a una pobra serp xerraire que considerem la culpable de tot plegat.

El relat del paradís va ser escrit per llegir-lo i interpretar-lo en present i on cadascú de nosaltres esdevé el protagonista principal. Se’ns recrea bucòlicament l’escenari de la nostra vida, paradisíac per les possibilitats que ofereix, però amb límits i condicionants que formen part de la condició humana i que han de desvetllar la confiança en Déu, la responsabilitat i el compromís.

El que ho espatlla tot no és una serp temptadora, és la nostra prepotència que ens fa prescindir de Déu, convençuts que sense ell, el nostre paradís existencial serà menys condicionat, menys depenent, més lliure. És aleshores quan esdevenim maculats, perquè captem veritablement la nostra precarietat, perquè descobrim la nostra nuesa i ens avergonyim del que som. El nostre orgull humà ha quedat macat i responem a tal cop existencial allunyant-nos encara més de Déu, iniciant una espiral que ens deshumanitza progressivament, fent-nos cada cop més infeliços i més insaciables.

El relat del paradís no acusa a Eva, ni a Adam, ni a la serp, ens acusa a nosaltres dient-nos que som maculats per culpa nostra, perquè vivim la nostra existència intentant prescindir de Déu, arribant fins i tot a gloriar-nos-en.

El relat del paradís va ser escrit per llegir-lo i interpretar-lo també en futur: ens diu que serem immaculats en la mesura que reconeguem la nostra condició de criatures, que acceptem positivament els nostres límits, que tinguem sempre a Déu en l’horitzó de les nostres vides.

Maria Immaculada, la nova Eva segons la tradició cristiana; Jesús sense pecat, el nou Adam segons la tradició cristiana, encarnen de forma absoluta i perfecta no estar macats per haver prescindit de Déu. Ells ens esperonen a nosaltres, que som Adam i Eva, a no dissimular amb fulles de figuera les nostres màcules, i a atansar-nos a Déu que es passeja pel nostre jardí existencial. Ell ens “immacularà” en la mesura que ens hi apropem.