SANT JOSEP EL JUST

Dimecres III d’Advent, 18 de desembre de 2013

Mare de Déu de la Perseverança, patrona del noviciat

Jr 23, 5-8/Sl 71/Mt 1, 18-24

Avui hi ha a la nostra litúrgia una paraula interessant que trobem repetida en totes dues lectures, la del profeta Jeremies i la de l’Evangeli. És l’adjectiu “bo”. “Bo” segons la nostra traducció, perquè la paraula original (tant hebrea com grega, respectivament) seria literalment “just”.

En el text de Jeremies l’adjectiu és aplicat a Déu mateix. Encara més, és aplicat d’una manera (el geni de la llengua hebrea ho permet) que esdevé NOM PROPI de Déu i, per tant, dins la cultura semítica ALLÒ QUE DEFINEIX DÉU, ALLÒ QUE DÉU ÉS, perquè evidencia l’acció que Ell fa per al seu poble: Adonai Tzidquenu (“el Senyor és la nostra justícia”; o potser millor: “el Senyor, el qui és la nostra justícia”). Però la paraula hebrea és molt rica i no sols vol dir “justícia”, sinó també “dret”, “solidaritat”, “salvació”, “alliberament”, “triomf”, “seguretat”, “bondat”, “generositat”... Perquè Déu és tot això s’entén la nova manera de jurar que ara correrà de boca en boca entre el poble: ja no juraran més “per la vida del Senyor que va treure els israelites del país d’Egipte”, sinó “per la vida del Senyor que va treure el llinatge d’Israel del país del Nord i de tots els altres països”. Déu farà justícia al seu poble i els promet un altre èxode amb final triomfal: una nova sortida d’arreu on són ara bandejats, un nou alliberament tan gran i extraordinari que farà oblidar allò que és la base de la Pasqua, la festa de les festes jueves: l’alliberament d’Egipte, de l’opressor. Aquest és el Déu que ens ve aquest Nadal, el Déu que esperem, un Déu que, en Jesús, es mostra com tot això i més del que som capaços de pensar o esperar. És la realització concreta de la gran promesa d’un Déu que per allò que és Ell mateix en essència: justícia, bondat, amor, entra en la nostra història per capgirar-la i omplir-la de sentit.

En l’Evangeli de Mateu, en canvi, el mot “bo” (o “just”, com dèiem) és posat referint-se no a Déu, sinó a un home com nosaltres: Josep. I l’evangelista explicita aquesta bonesa-justícia del nostre personatge que no és una bondat ensucrada, sinó pràctica i que afronta riscos: assabentat que la seva promesa està embarassada, tot i tenir a favor seu el dret que en aquests casos l’emparava per repudiar la dona per presumpte adulteri (amb les conseqüències de mort per lapidació de la dona, cosa que no podem oblidar, si un judici la declarava efectivament culpable), no ho fa. Josep pot, exercint el seu dret, destruir per sempre la vida i la reputació de Maria; però és un home just i no ho farà. El dret, cegament aplicat, pot ser molt injust. Josep no entén què ha passat o potser, tot i equivocant-se, ho entén massa bé i malgrat tot decideix el trencament del compromís en secret, sense escàndols, sense judicis ni culpabilitzacions públiques. La nostra parella, com podeu veure, no seria mai matèria per als nostres reality-shows que cerquen el morbo i els plats bruts de la gent quan més airejats millor. La bonesa de Josep, la seva justícia, el seu amor concret per Maria en suma, esdevé reflex de la bonesa, justícia i amor de Déu mateix, qui fa sortir el sol sobre justos i injustos.

Aquest adjectiu no és aplicat a Josep alegrement per l’evangelista que, d’origen jueu, sap que de bo i de just només n’hi ha un: Déu mateix. Però per a nosaltres Josep esdevé un model concret del manament Sigueu sants com jo, el Senyor, sóc sant del Levític o Sigueu perfectes, com el vostre Pare del cel és perfecte de Jesús. Es tracta d’anar aprenent de Déu, el Sant, per convertir-nos en agents d’aquesta santedat, d’aquesta justícia arreu. Això, ben cert, no és una tasca fàcil, avui, que celebrem la Mare de Déu de la Perseverança, demanem-li la seva intercessió per a què la justícia amorosa de Déu amari tot el nostre ésser i esdevinguem un nou pessebre on Jesús faci la seva estada cada dia.