ES DIGNÀ A COMPARTIR LA NOSTRA CONDICIÓ HUMANA

Dimecres, 25 de desembre de 2013

Is 52, 7-10/Sl 97/He 1, 1-6/Jn 1,1-18

Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana. Això, que en començar la nostra Eucaristia hem demanat en la pregària Col·lecta (pregària que vol recollir en uns mots tot el sentit de la nostra celebració avui), és el mateix que el sacerdot diu en secret en el moment en què fa un gest que sovint és fugaç i desapercebut en la nostra celebració: el moment en què el sacerdot barreja l’aigua i el vi dins el calze en preparar les ofrenes per a la seva consagració. Diu així mentre vessa l’aigua: Que així com barregem aquest aigua i aquest vi, participem també de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana.

És una pregària de les poques que el sacerdot fa en secret i, com totes les que diu en secret, estan pensades per fer de determinats moments de la missa quelcom que atenyi directament a l’espiritualitat i a la devoció personal de qui celebra. Però, com heu pogut comprovar, la pregària és en plural: Que així com barregem... participem... per tant en aquest moment el sacerdot està fent en secret no sols una pregària per a ell, sinó per a tota l’assemblea que en aquell moment està celebrant. En fer-ho, ho fa tenint presents, diria jo, un moment concret de la història de la nostra salvació que vol quedar explicitat amb el gest de barrejar unes espècies determinades: vi i aigua que interactuen en aquell moment per fer palès el misteri que se celebra.

No barregem, per exemple, aigua i oli. Tots sabem que per molt que ho intentéssim no seria possible. L’oli té més densitat que l’aigua i això fa que suri, sense possibilitat de mescla. Barregem vi amb aigua, ja que aquesta barreja porta a la nostra memòria dos moments en la vida del Crist segons l’Evangeli de Joan. El primer, és el de les noces de Canà on Jesús converteix l’aigua en vi. És l’accent de la novetat, del poder que Jesús té per canviar les coses, el pas de l’Antiga a la Nova Aliança, el pas de la vida antiga a la vida nova que Jesús donarà a dojo als qui l’estimen, a mida que l’anem deixant fer en les nostres vides. El segon, és el moment de la creu on del costat de Jesús brolla sang i aigua, símbol del nostre baptisme per l’aigua que ens fa fills i filles de Déu per la mort (la sang vessada) del Crist. Per a l’evangelista Joan el moment del naixement de l’Església i símbol també eucarístic.

Però amb la pregària la barreja d’aigua i vi té també el record del que avui celebrem, aquest gran misteri de l’Encarnació. D’una manera que ja ningú mai més no podrà separar, com l’aigua es barreja amb el vi i esdevenen una sola cosa, en Jesús divinitat i humanitat formen una unitat que farà possible per sempre més que Déu i l’ésser humà es trobin, que res humà sigui estrany a Déu i que res diví sigui aliè o abstracte a l’ésser humà; que la comunió sigui possible, que de veritat el que celebrem sigui una Bona Notícia no sols per a nosaltres, els creients en Jesús, sinó per a tota la humanitat sencera. L’Encarnació que avui celebrem, concretant-se en un Déu que en la persona de Jesús es fa a la mesura de l’home per fer-se accessible i trobadís a tothom, és només el principi, l’albada, d’aquell esclat de llum, la redempció que celebrem el dia de Pasqua.

Ben cert, sortirem avui d’aquí i probablement seguirem sentint a les notícies les guerres i convulsions del nostre món, tornarem a casa i potser ho farem sabent que els problemes no s’han esvaït, que hi ha feina per fer... i ens podrem demanar aleshores: Quina mena de Bona Notícia és Jesús si sembla que res no canvia? La Bona Notícia és que sols Jesús pot canviar de soca-rel el nostre cor i donar-nos les forces per al nostre dia a dia, que pot canviar l’aigua de les nostres penes en el vi de l’alegria, doncs sabem que Jesús serà sempre aquell de qui diu Joan a l’Evangeli que avui hem escoltat: El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. El plantà per no tornar-lo a desmuntar mai més.