LA SANTA MUNTANYA

Dimecres I d’Advent, 4 de desembre de 2013

Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

Suggerent el text d’Isaïes que acabem d’escoltar. Podem imaginar com devien sonar a oïdes del poble de Judà aquestes paraules d’esperança quan, de fet, sentien propera l’amenaça assíria amb les noves de mort i desfeta que els arribaven d’arreu, ja que  l’Imperi Assiri s’anava estenent a base de guerres i destrucció. Per al profeta i per als seus oients la muntanya de què parlava era molt evident: la muntanya de Sió, el lloc del Temple, el lloc de la presència de Déu. Era d’allà des d’on Déu mateix, per boca del profeta, oferia el consol i la seguretat en un món on tot trontollava.

Avui, però, és per la fe que els cristians venim a missa aquest vespre i en aquest altar hi veiem també una muntanya que esdevindrà tan sols en uns moments, i no per màgia sinó per l’obra de l’Esperit Sant, Calvari i Tabor.

Muntanya del Calvari, perquè és aquí, en l’Eucaristia que avui i cada dia celebrem on el Senyor prepara per a tots i totes un convit on els plats gustosos i els vins rancis són el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist mateix, qui s’ofereix com a menjar i beguda, forces i ànims en el nostre caminar de cada dia. On, certament, Déu mateix fa desaparèixer el dol i engoleix la mort, perquè celebrem Jesús, el Vivent, el Ressuscitat, qui ha mort la Mort en la seva mort. On, certament, eixuga les llàgrimes i esborra l’oprobi del seu poble, perquè és en Ell que trobem el consol i el fonament de la nostra dignitat d’éssers humans i fills de Déu. Ja no és una visió purament de futur: preparà, farà desaparèixer, engolirà, eixugarà, esborrarà... tot això ja ho fa ara, en el nostre dia a dia, com a penyora del que esperem farà en plenitud quan Jesús torni per segon cop. ¿O no és així com ens sentim quan venim i li donem gràcies recordant la seva mort, la seva resurrecció, la seva pujada al cel, tot esperant el seu retorn?

Muntanya del Tabor, perquè és aquí, en l’Eucaristia que avui i cada dia celebrem on el Senyor ens crida a tu i a mi, com féu amb Pere, Jaume i Joan un dia, a compartir íntimament allò que només Ell vol dir-nos a tu i a mi: que no és un mer profeta, que no és un mer mestre de la Llei, que estem davant d’algú més gran que Salomó, més gran que Jonàs, més gran que Moisès. És aquí, en l’Eucaristia, on també aquest altar esdevé la muntanya on Jesús torna a ensenyar-nos les Benaurances i, com hem escoltat avui en l’Evangeli, la muntanya des d’on el pa es multiplica miraculosament. ELL, JESÚS, EL NOSTRE ALIMENT; ELL, JESÚS, LA NOSTRA SAVIESA; ELL, JESÚS, LA ROCA FERMA QUE MAI NO TRONTOLLARÀ.

Aquí, avui, sense grans espectacles, a cau d’orella com aquell que diu, som davant de la Santa Muntanya. Jesús no ve amb llamps i trons, sinó amb una veu silent però eloqüent dient-nos: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi (Ap 3, 20). Que l’Advent sigui un temps per dir-li: SÍ, HO VULL, ENTRA A CASA MEVA I SOPEM PLEGATS!