EL GRAN SENYAL

Diumenge IV d’Advent, 

22 de desembre de 2013

Is 7, 10-14/Sl 23/Rm 1, 1-7/Mt 1, 18-24

Estem envoltats de senyals. Sortim al carrer i, quan anem a creuar, mirem (o ho hauríem de fer!) el semàfor a veure de quin color està. I el color ens dóna una informació per saber què hem de fer. Vermell: perill, no passis! Verd: via lliure, passa! Entrem en un cinema, un teatre, un hospital o una església i a les portes d’accés trobem un altre senyal: el dibuix d’un mòbil dins un cercle vermell i barrat. Entenem perfectament el que ens vol dir (tot i que sovint ho oblidem): poseu el mòbil en mode de silenci o, directament, apagueu-lo per no interrompre els actes que es faran a continuació. Anem a un aeroport i, abans d’accedir a una sala, trobem davant la porta d’entrada el signe de la creu. Ja sabem que estem a punt d’entrar en una capella, un lloc que ens demana silenci i ens convida a pregar, un lloc de culte. Només uns dels molts exemples de signes i senyals que, sense paraules, ens diuen alguna cosa.

Fixem-nos també que un senyal sempre fa dues coses: ens informa de quelcom, però, sobretot, ens demana una acció. Creuar el carrer o no; apagar el mòbil o no; accedir-hi o no a un lloc determinat.

En les lectures d’avui veiem com Déu s’adapta al nostre llenguatge, a la nostra manera de ser i de fer. Avui la primera lectura i l’Evangeli ens parlen d’un senyal. Acaz, rei de Judà, està espantat i junt amb ell tot el poble, perquè s’han aixecat contra la ciutat, per assetjar-la, dos reis: Ressín, rei d’Aram i Pècah, rei d’Israel. En aquesta situació d’angoixa i de perill Isaïes rep una paraula de consol per al rei Acaz: El Senyor mateix us donarà un senyal: la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel. L’explicació d’aquest signe segueix, tot i que avui no l’hem llegida, i diu: Perquè, abans que (aquest noi) sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d’aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades. Un senyal que parla d’alliberament, d’una pau futura.

L’evangelista Mateu, jueu que parla a una comunitat cristiana de majoria jueva, en parlar de com vingué Jesús al món ens narra l’anunciació de Josep. En un somni, Josep rep també consol i calma davant el daltabaix de trobar que la seva promesa espera el fill d’“algú altre” i d’haver de decidir, com a bon jueu, què fer davant d’aquella situació irregular i escandalosa. És l’evangelista qui, després de descriure el somni, afegeix: Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat al profeta: “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel” que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. La paraula del profeta tenia un acompliment d’ampli espectre. Per a la primera comunitat cristiana com per a nosaltres avui aquest és el SENYAL DE DÉU, el seu SIGNE de compromís i d’amor.

Com tot signe, com tot senyal, ens demana una catequesi prèvia. Igual que la convivència i el costum ha fet que sapiguem interpretar tant els colors d’un semàfor com el gest d’un somriure franc, necessitem estar desperts als signes i senyals que Déu ens envia. El Concili Vaticà II ja ens demanava estar atents ALS SIGNES DELS TEMPS no per tenir por, sinó per veure el pas de Déu, la seva presència amagada dins la quotidianitat i els esdeveniments i treure’n d’aquesta manera fruits d’esperança i pau. A pocs dies del Nadal farem bé de revisar la nostra oïda. ¿Necessitarem que també Déu ens parli, com a Josep, en un somni, perquè no hi ha manera que fem silenci en el nostre interior per escoltar la Seva veu que vol parlar-nos? Que aquesta Eucaristia ens prepari per tenir els nostres cors disposats a rebre’l aquest Nadal, així nosaltres també esdevindrem senyals de Déu en el nostre món.