ESCOLTEU UNA VEU QUE CRIDA...

Dimarts II d’Advent, 10 de desembre de 2013

Is 40, 1-11/Sl 95/Mt 18, 12-14

  

Escolteu una veu que crida... ens diu Isaïes en aquests primers dies d’Advent que volen ser no tant una preparació al Nadal, sinó una preparació a la seva Segona Vinguda, un estar oberts i disposats a rebre’l en glòria i majestat el dia en què la seva aparició marcarà el final de la història tal i com la coneixem i es farà real tot allò que, encara avui en boires i en símbols, entenem pel seu Regne.

Sembla una veu exigent, doncs ens demana fer no poca feina: Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu... Hi ha una feina a fer i que l’hem de fer nosaltres, ningú altre no la pot fer, una feina gens senzilla, però que tindrà la seva recompensa, es veurà coronada d’un esclat de llum i plenitud com mai no les hem somniades: Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. Les imatges són molt plàstiques, doncs ¿podem imaginar-nos obrir una ruta, un camí en el desert sense fer-ne un manteniment oportú per impedir que les tempestes de vent i de sorra, un dia per l’altre, esguerrin tota la feina feta? És la tasca de la vigilància del nostre cor: arrencar les males herbes i les pedres que impedeixen un camí plener de comunió amb Déu i els altres; és mantenir viva la flama de l’espera; és mantenir viu el desig d’una trobada, LA TROBADA AMB JESÚS.

Sento una veu que em diu: “Crida!” Jo li pregunto: “Què he de cridar?” Esperonats per aquest desig, il·luminats per aquesta flama, aquesta veu, la Seva veu, no deixa d’interpel·lar-nos. Esdevé una veu que, dins les nostres entranyes, si li donem cabuda, si li donem espai, ressonarà i esclatarà com ho féu segles passats en els profetes com Isaïes o Jeremies. Una Paraula que és Vida, que és Veritat, que no podem silenciar i que ens empeny, perquè ens crema, a cridar als quatre vents que sols Ell és fidel i allò que ens diu veritable i ferm, estable per sempre: És veritat: -reconeix el profeta- el poble és com l’herba. L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre. I aquesta Paraula esdevé el fonament, la Roca, sobre la qual podem edificar una vida plena, amb sentit, joiosa.

I Jesús digué als seus deixebles i a nosaltres: “Què us sembla?” Avui, com sempre, aquesta Paraula ens demana que ens mullem, que responguem alguna cosa, que no romanguem passius ni callats. És una Paraula que ens convida al diàleg, a la presa de posició, que enraona amb nosaltres. NO ÉS una paraula dictatorial que ens cau del cel i ens aixafa, una paraula que només ens demana submissió. VOL SABER què opinem: “Què us sembla?” Com també, en una altra ocasió, demanà: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”

Advent, una oportunitat per a escoltar la seva Veu i descobrir dels seus llavis com és de gran l’amor del Pare que no vol que es perdi ni un sol d’aquests, per petit que sigui. Encara li tindrem por?