QUAN EL TEMPS S’ATURA

En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ.