LA IMPORTÀNCIA D’UN GRA DE SORRA

Segons uns estudis recents, en el 2100 ja no hi haurà platges en el nostre planeta. I no hi haurà platges, perquè hi haurà desaparegut tota la sorra. I la sorra tendeix a desaparèixer, perquè s’utilitza en infinitat de productes, ja que conté un component, el diòxid de silici, que és present en el vidre, en els telèfons mòbils, en les enregistradores, en la pasta de dents... i, sobretot, la sorra és utilitzada en la construcció. La sorra es va regenerant, però en un procés llarg, i l’actual consum no deixa temps a aquesta regeneració. La sorra és fruit d’un llarg treball de la natura, un treball que dura segles i recorre mils de kilòmetres: és la descomposició de les roques per la calor i les pluges que van arrossegant les partícules fins a la vora del mar on, granet a granet, esdevenen el sòl amortidor i protector dels continents. A més de la seva bellesa i atractiu per poder descansar i jugar, com hem dit, la sorra pot produir infinitat de coses necessàries per a la nostra vida quotidiana, però això sí, s’ha de tenir seny i no fer-ne una explotació irracional i massiva, ja que ens en quedarem sense. Això és certament un greu problema ecològic que ens torna a mostrar que l’home té un desig tal que és capaç de devorar tot el seu entorn. Malgrat que això és un desordre, no deixa de mostrar que l’home espera, vol, quelcom que supera tot el que conté el seu entorn.

Però, a més, podríem dir que la comunitat cristiana és una cosa semblant. És fruit, com la sorra, d’un llarg procés de segles, que granet a granet, creient a creient, ha anat fent uns espais que han esdevingut per a molta gent un amortidor dels embats de la mala mar i dels temporals de la vida. Ha esdevingut una platja de salvament, on molts nàufrags de la vida han pogut descansar. I així com la sorra és utilitzada per mil coses d’utilitat quotidiana, així l’església també ha de fer que els seus fills siguin útils en mil situacions quotidianes o conflictives. I també com la sorra, a Europa, la comunitat cristiana està en perill de desaparèixer. Però, a diferència de la sorra, la vida cristiana contra més es dóna, més es regenera. En la vida de la fe, només es té el que s’ha donat i s’és en la mesura en què es dóna. I cada creient ha hagut de fer, d’alguna manera, el procés que ha fet la sorra quan surt de les altes muntanyes i ha hagut de recórrer un llarg camí per desfer la pedra que és ell mateix i transformar-se en humil sorra.

Només serà possible que entre tots siguem una platja d’acollida, de repòs, de guarició, en la mesura que constituïm una veritable comunitat. El papa Francesc diu que: “L’Església evangelitza no fent proselitisme, sinó per atracció”. És el que Isaïes  diu de tots els pobles: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. I això serà possible perquè de la muntanya del Senyor “perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor”, per això “tots els pobles hi afluiran”. És el Senyor qui posarà la pau, però cal una comunitat que el mostri, que el proposi, més: que el visqui. Com diu Pau: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor”.

Cal vetllar, estar atent per acollir el Senyor creador de la pau i la reconciliació. Ell que és la pau i la reconciliació. En el nostre món cal platges serenes on hi puguin arribar els atribolats a reposar i resistir els temporals. I allí, sobre la sorra, ser curats, ser restituïts per Aquell que és la pau i la salut. Cal que junts fem aquesta platja, però és El Senyor qui cura. Cal sorra de cristians on el Senyor pugui guarir, pugui atreure cap a Ell que vol convocar tots els pobles en la pau i forjar de les espases relles i de les llances falçs.