BENAURATS ELS PACÍFICS...

Dimarts, 31 de desembre de 2013

Missa de la Pau

Col 3, 12-15/Sl 71/Jn 14, 23-29

Benaurats els pacífics –comença dient Sant Francesc en la seva Admonició 13a–, perquè, seran anomenats fills de Déu (Mt 5, 9). El servidor de Déu no pot saber quanta paciència i humilitat té, mentre les coses li van a satisfacció. Però, en venir el temps en què els qui estaven obligats a complaure’l fan tot el contrari, tanta paciència i humilitat com aleshores demostra és la que té, i no pas més.

Sempre m’ha sorprès aquest estrany lligam que fa sant Francesc entre “els pacífics” i aquesta mena de test de la paciència per als seus frares. Però un acaba admirant la finor psicològica del Pobrissó, perquè em sembla que amb la seva dèria de traduir en pràctica concreta allò que aprèn i medita en l’Evangeli, comparteix amb nosaltres una gran veritat: la pau és una tasca, un treball a realitzar, que comença per nosaltres mateixos. Per ser constructors de pau (traducció literal de la paraula grega original –oi eirênopoioí– que les nostres versions tradueixen per “pacífics”), cal començar per ser portadors de pau (oi eirênophoroí). I aquest treball l’haig de fer primer amb mi mateix, perquè la pau és molt més que l’absència de guerra, és molt més que algú ens faci la traveta (causes que vénen de fora), la pau és una mena de compost format per tot allò que hem escoltat a la primera lectura: sentiments (per tant quelcom que brolla del nostre interior; però sabent que sant Pau no és un sentimental que es mira el melic, sinó algú tant pràctic com sant Francesc) de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, d’amor. Uns sentiments que brollen i es vessen cap enfora, miren l’altre, tendeixen ponts, entaulen diàleg, construeixen societat i país.

Aquest treball no és quelcom que fem nosaltres sols, ni amb el nostre únic esforç. Hi ha una part ben nostra, tant, que ningú ni la pot defugir, ni la pot deixar en mans d’altres. Del contrari no estaríem vivint la nostra vida de fe, més aviat algú l’estaria vivint per nosaltres. Però sant Pau ens dóna una clau: El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. És perquè en Jesús hem fet experiència, és a dir, ens hem sentit perdonats, compadits, se’ns ha mostrat bondat, se’ns ha tractat des del nostre nivell, amb serenor i no a crits, amb paciència, amb amor... que nosaltres sabem i entenem que Aquell que ens ha fet tant de bé és el que pot canviar el món, fer-lo habitable, fer-lo més fratern. Aquest, de fet, ha estat el lema escollit pel Papa Francesc com a títol del seu missatge per a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany: La fraternitat: fonament i camí per a la pau. Ja que d’aquesta experiència en surt també una vocació, una crida a convertir-nos en constructors de pau.

Aquesta fraternitat neix de la Creu i pren volada amb la força i el dinamisme de la Resurrecció. Es troba dins del missatge de comiat que Jesús féu als seus deixebles la nit abans que fou traït: Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell... Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Perquè la seva pau és la VERITABLE PAU, l’única que pot posar el fonament per a una vida plena i amb sentit entre tots els pobles, sense diferències, sense pors, sense ambigüitats, perquè tenim un sol Pare, que és Déu, i un sol Senyor i Germà nostre, que és el Crist, que ens fa a tots germans i germanes.

Ens cal, doncs, amarar-nos d’aquests sentiments, com diu sant Pau; ens cal començar per la nostra conversió, com ens proposa d’una forma tant original en la seva Admonició sant Francesc; i acollint la pau del Crist tornar a sentir la seva veu dient-nos: Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Perquè la feina no és pas poca, però amb Ell al costat, mai no restarem sols. Que Ell ens acompanyi aquest ANY NOU!