Dimecres,
22 de gener de 2014
1
Sa 17, 32-33.37.40-51/Sl 143/Mc 3, 1-6
Diuen que no hi ha pitjor cec que el qui no vol
veure. Penso que avui l’Evangeli ens diu una cosa semblant: també no hi ha pitjor paralític que el qui no es
vol moure. I l’immobilisme, en les qüestions de l’esperit, és sinònim de
mort.
Estem acostumats, jo el primer, a posar-nos davant
l’Evangeli d’avui i deixar-nos enlluernar pel gran miracle. Un home amb la mà
paralitzada, probablement un home que portava setmanes i setmanes anant
dissabte rere dissabte a la sinagoga, que si demanava alguna cosa més que ésser
guarit era demanar almoina en trobar-se impedit per fer segons quines feines,
ara és posat per Jesús al mig, a la vista de tothom. Imagino que el pobre home
no tenia ni idea que aquell dissabte anava a convertir-se en el protagonista de
l’escena. Aquell home és cridat per Jesús i aquest, fent la gran pregunta: Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar
de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre? i observant el mutis general de l’assemblea, va i el
guareix... i ja està!! Segurament nosaltres serem els primers (i, a jutjar pel
final de l’escena, els únics) que ens
posarem dempeus i aplaudirem dient cofois des del fons del cor: Molt bé, Jesús, els has deixat amb un pam de
nassos, aquests fariseus, i de pas els has demostrat qui té el poder, qui és el
qui mana, sí Senyor!... I ens tornarem a les nostres cases tant cofois i
tant contents, com els fariseus de l’escena... sense haver canviat res, perquè,
em temo, no hem entès res... i jo el primer!
Però ells
callaven, diu
el text. A la pregunta de Jesús, ells
callaven. I mai el silenci esdevé tant eloqüent. Perquè, qui era, doncs, el veritable paralític? Qui el terriblement anquilosat
en la manera de pensar i de viure? Em sembla que el text ens vol dir que
qui tenia la mà paralitzada per fer el bé (i tant de bo només fos la mà!!!) no
era aquell pobre home, aquest no era el veritable malalt. De fet és l’únic la
malaltia del qual té remei, doncs torna a casa restaurat, guarit. La mirada de
Jesús, els seus sentiments quan diu: Llavors
se’ls mirà tots, indignat i entristit pel seu encegament... ens ho revelen
tot: Jesús volia fer un miracle més
gran... però la duresa de cor, l’encegament dels presents, la paràlisi del
cor i l’enteniment (les pitjors paràlisis de totes) ho han impedit. No, quan
Jesús fa el miracle ningú no lloa Déu, ningú no aixeca la veu donant-ne gràcies,
ni canta les meravelles observades. Si nosaltres ho fem, probablement és que no
hem entès que el text ens demana prendre’ns seriosament la pregunta de Jesús: Què s’ha de fer... fer el bé o deixar de
fer-lo? Pregunta que ens arriba, si la volem escoltar, en tota situació de
la nostra vida, en cada moment que ens cal fer una opció, en cada moment que
se’ns demana fer una tria. Hi ha molts tipus de paràlisi: la mandra, el costum,
el què diran, el què pensaran, el sempre s’ha fet així, el políticament
correcte... I no són fàcils de veure, perquè no hem escoltat bé la pregunta que
Jesús ens fa. Per exemple, és fàcil veure en els fariseus el retrat de la
jerarquia de l’Església i pensar: Això,
això va per a ells, a veure si es posen al dia! Però oblidem que també és
paràlisi quan un govern no actua segons dret bé perquè s’ha instal·lat en la
corrupció, bé per mantenir uns vots... Com també és paràlisi que ningú no digui
que no pot ser que uns manifestants boicotegin una missa del Gall a Sabadell
emparant-se en la llibertat d’expressió. Si la llibertat degenera en vandalisme
ja no és llibertat, és violència. Com també és paràlisi quan les meves pors o
inseguretats ofeguen que pugui fer el bé, acollir sense prejudicis, estimar
tothom sense fer distincions, cercar el bé comú...
Venim aquest vespre donant gràcies a Déu per la
seva Paraula que sempre ens qüestiona, que sempre ens fa preguntes, per no
dormir-nos, per no pensar que la conversió és cosa d’un dia i prou, sinó per
poder fer un constant i profund examen de consciència de nosaltres mateixos,
del que ens motiva, del que ens mou, no a la llum del què diran ni de les modes,
sinó a la llum del que Ell ens diu. El voldrem escoltar? Només així podrem ser
guarits de les nostres paràlisis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada