Dimecres, 1 de
gener de 2014
Solemnitat de
la Mare de Déu
Nm 6, 22-27/Sl
66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21
La litúrgia avui vol que cloguem l’Octava de Nadal com convidant-nos a
fer un exercici de lectio divina, és
a dir, de meditació de la Paraula de Déu. Ja sabeu que la lectio divina, l’exercici de meditació que durant segles fou el
gran tresor de pregària dels monjos i que ara mirem de recuperar com la manera
més fructífera de pouar en els tresors de la Paraula de Déu és, per damunt de
tot, un diàleg íntim entre el creient i Déu que ve a nosaltres a través de la
seva Paraula.
Dic això perquè si ens fixem en l’arc de temps que ha passat de la Nit
de Nadal fins al dia d’avui, Solemnitat de la Mare de Déu, han estat vuit dies
en què la litúrgia ens ha marcat un camí que va del Nen a la Mare; de
l’acompliment de les paraules dels profetes, la concreció en l’espai i el temps
de l’Encarnació de Jesús, el Fill de Déu fet home per nosaltres; a l’actitud
contemplativa del creient, personificat en Maria, en col·locar-se davant d’aquest
gran misteri.
Ens diu l’Evangeli d’avui: Maria
conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I penso que no és
dir poca cosa. Penso que ens trobem davant la instantània del que serà tota la
vida de Maria: un conservar aquests records
i meditar-los, mastegar-los, fer-los
quelcom propi, personal, íntim des d’on cultivar aquesta relació amb Déu, el
nostre Pare. I certament Maria haurà de fer-ho sovint per anar entenent, dia a
dia, qui és aquell vailet que mica en mica va creixent, aquell vailet que
portaran al temple per presentar-lo al Senyor de qui el vell Simeó i l’anciana
profetessa Anna diran meravelles sobre el seu futur; aquell vailet que un dia
de festa grossa s’escapolirà entre la gent i anirà a parar, per a desesperació
dels seus pares, al Temple on només després de tres dies serà retrobat
discutint amb els mestres de la Llei; aquell vailet que anirà creixent i que
acabarà predicant el Regne de Déu posant en joc la seva vida... Quan arribi la
prova de la creu i la mort de Jesús, Maria haurà de repassar tot això, haurà de
pair-lo, tot i que sols després de la
Resurrecció li seran donats, com a nosaltres, uns ulls nous per lligar tots
aquests pensaments i cavil·lacions i començar a albirar el significat del Nom
que li va ser posat per l’àngel: Li has
de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats
(Mt 1, 21). “Dels seus pecats” i no “dels seus enemics”, perquè són els pecats,
els nostres tancaments i egoismes, els que posen en perill la nostra vida fent-la
superficial, egocèntrica, buida, banal i estèril, davant un Déu que ens vols
salvar i omplir de vida.
Avui, en aquesta Eucaristia, mirem el Nen, com diu sant Pau: Nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per
rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de
fills. “Ja”, no demà o un altre dia llunyà, “ja”, aquí i ara, perquè Déu no
vol que passin els dies sense donar-nos la seva abraçada, la seva força, el seu
amor. I mirem Maria, qui esdevé la nostra mestra de pregària, qui ens ensenya a
fer memòria dels fets i paraules de Jesús, el seu Fill, l’única manera de saber
quina és la voluntat de Déu per a les nostres vides. Que Ell ens trobi, doncs,
amb un cor ben disposat en aquest any que avui comença, que sapiguem veure’l i
trobar-lo en totes les circumstàncies de la nostra vida que sols Ell sap que
haurem de passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada