UNA RELACIÓ QUE ENS TRANSFIGURA

Divendres, 3 de gener de 2014

Santíssim Nom de Jesús

1 Jn 2, 19-3, 6/Sl 97/Jn 1, 29-34

Deia Sant Joan de la Creu: Nunca tomes por ejemplo al hombre en lo que hubieres de hacer, por santo que sea, porque te pondrà el demonio delante sus imperfecciones, sino imita a Cristo, que es sumamente perfecto y sumamente santo, y nunca errarás (Dichos de luz y amor, núm. 156). És un bon consell, perquè és ben cert que sols ens cal conèixer el més petit defecte d’algú que tinguem, ja no per sant sinó tan sols ben considerat, i ja tindrem l’excusa per no imitar-lo, per seguir fent com sempre, sense millorar res. Aquesta excusa, com bé diu sant Joan de la Creu, mai no la tindrem si imitem el Crist, a qui ningú mai no li pot retreure cap defecte, cap imperfecció.

Tomàs de Celano, quan narra la història de sant Francesc i el pessebre de Greccio, comenta: Moltes vegades, quan vol pronunciar el nom de Crist Jesús, abrusat d’amor diví, l’anomena “l’Infant de Betlem”, i en dir “Betlem”, la seva boca s’omple d’una veu; o, més encara, d’un afecte tendrívol, com el bel d’una ovella. Cada cop que deia “el Nen de Betlem” o “Jesús”, es llepava els llavis com si assaborís la dolçor d’aquestes paraules (1a Celano XXX, 86). Quan un llegeix aquest testimoni s’adona, en comparar-lo amb l’anterior, que estem parlant a un altre nivell: no es tracta de la imitació pura i dura, sinó d’una referència a l’experiència sobre Jesús que, en Tomàs de Celano, es descriuen d’una forma tan viva: una dolçor que provocava que sant Francesc es llepés els llavis i tot.

Però, si em permeteu, diré que tots dos testimonis, cadascú a la seva manera, tenen en comú aquesta bonica experiència que l’autor de la primera lectura d’avui ens comenta fent-la extensiva a tothom qui creu en Crist, no només a uns quants: Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom que té aquesta esperança en ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur. Penso que la gran intuïció que tenim aquí és la descripció d’allò que els sants com Francesc o Joan de la Creu han viscut en profunditat (que no vol dir sense problemes o limitacions): es van adonar que la fe no són llibres, no són elucubracions sinó UNA RELACIÓ AMB UNA PERSONA QUE ENS TRANSFIGURA. Com al contemplar-nos en un mirall, imitar Crist que, com diu sant Pau, no és fer a la lletra el que feia Jesús, sinó tenir els mateixos sentiments que Ell va tenir (cfr. Filipencs 2), no ens deixa com abans, ens va transformant, canviant. Ja som fills i filles de Déu: ens cal creure’ns-ho i viure-ho. I tot anar aprenent de Jesús ens anirà transformant en Ell mateix, de manera que es compliran les paraules que avui hem llegit: serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Des d’aquesta òptica de les coses, des de la fe entesa com aquesta relació que ens transfigura, Joan, a la seva carta, pot dir-nos que ningú dels qui estan en ell no peca; tots els qui pequen és que no l’han vist ni l’han comprès. Pecar, doncs, és no comprendre Déu, ser-ne un complet analfabet de les seves coses, dels seus interessos, del que ha fet i fa per nosaltres... perquè si fóssim capaços d’entendre mínimament qui és Déu, segurament no pecaríem perquè la majoria dels nostres pecats són un cercar quelcom que ens ompli, ens satisfaci, ens valori, ens reconegui... quan sols Déu pot fer-ho en plenitud.

Més que mai parem l’oïda a les paraules del Baptista que hem escoltat a l’Evangeli i que ressonaran novament a les nostres oïdes abans de participar de la comunió: Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!!! És a Ell que hem d’imitar, a Ell que hem de cercar, a Ell que hem de mirar, avui i sempre! Serà la millor manera de santificar el Seu Santíssim Nom.