EL DISSABTE A CAFARNAÜM

Dimarts, 14 de gener de 2014

1 Sa 1, 9-20/1 Sa 2/Mc 1, 21-28

El sol va sortir com en un dia qualsevol omplint d’una mica d’escalfor un dia d’hivern qualsevol. Potser avui, però, l’aigua del mar lluïa d’una manera especial. Un mariner com ell sabia apreciar aquestes coses. Potser avui, però, justament això el convidava a sortir de casa, d’aquella casa, aquelles quatre parets, que sovint se li representaven com una presó. No maleïa ni beneïa res, perquè tampoc no tenia esma de fer-ho. Era, però, religiós. No massa. El just i necessari. Diguem-ne que ningú no li podia reprotxar res al respecte. Complidor, com avui diríem, dels diumenges i festes de guardar. Un home qualsevol. Com un qualsevol de nosaltres.

Era dissabte i tocava anar a la sinagoga. Era un passeig des d’on vivia, vora el llac. La sinagoga no quedava ni massa lluny ni massa a prop. Un passeig per gaudir... si no tingués tantes coses al cap. Tants problemes. Tants negocis que bullien en el seu cervell. La temporada no era massa bona i calia posar fil a l’agulla per veure com podrien passar l’hivern ell i els seus. La sinagoga era un lloc on s’hi aplegaven tots els veïns, però també, sovint, gent del voltant, gent forana, que en un dia tan solemne també s’hi atansaven no havent-hi una altra sinagoga pels pobles del voltant, més petits. I un foraster podia ser l’oportunitat que esperava per als seus negocis.

Hi entrà seguint el ritual. Se’l sabia de memòria, ho feia des dels tretze anys! Ara passava dels quaranta. Cercà el seu lloc sense fer massa soroll, doncs el culte havia començat de poc. Un foraster d’uns trenta anys acabava de llegir la lectura que tocava i parlava, parlava, parlava. Es notava que era nou. Un rabí jove. Els rabins de la sinagoga eren més ancians i parlaven a crits per fer-se escoltar. Aquest parlava amb una veu que es feia escoltar. Qui deu ser aquest? D’on diantre haurà vingut? Serà pescador? Vés per on igual és l’oportunitat que esperava fa temps! A veure si tenim sort després de tanta mala ratxa. Em sembla que ja s’allarga massa. A veure si acaba aviat i després de les pregàries corro a proposar-li el que tinc entre mans. Encara me la prendrà algú, aquesta oportunitat, tinc tanta mala sort!!!... Pensava tot això en el seu cap. Li donava voltes i més voltes. Pensava i repensava si, fins i tot, no seria millor una altra cosa, perquè, al cap i a la fi, qui es pot refiar del tot d’un foraster?

Mentre el jove rabí parlava el nostre home se l’anava mirant. Mira que miraràs hi va caure. El coneixia! I tant que el coneixia! I tant que era un foraster! Era aquell predicador itinerant que es deia... com es deia? Jesús! Només pronunciar el seu Nom s’omplí de ràbia. Què hi venia a fer aquest aquí? A portar problemes? Que no en tenien prous amb els romans i els cobradors d’impostos? S’alçà revoltat i indignat per fer-lo fora... De sobte, un crit: CALLA I SURT D’AQUEST HOME! Sentí aquell crit com un cop sec, com aquella vegada que, en alta mar, una ventada quasi el tirà al terra de la seva nau amarat d’aigua. Aquella veu tenia la mateixa força. Sentí que aquella veu era per a ell. SOLS PER A ELL! I, tot i la força, era una veu que no revestia violència, ni cap recriminació, a l’inrevés. Aquella veu, amb aquella autoritat, havia apagat totes les altres veus que ressonaven en el seu interior i que el ferien. Es féu el silenci en el seu interior. Sentí, ben cert, no que desapareixien els problemes, ans que els contemplava amb una nova llum. Se sentia guarit, se sentia per primer cop ell mateix, no un número, no un de tants... tenia un nom... i Jesús, aquell foraster de Natzaret, l’havia pronunciat d’una manera nova.

Tornava a casa... però ja no era com abans... el sol havia sortit el DIA EN QUÈ HAVIA CONEGUT JESÚS, aquell hivern era L’HIVERN EN QUÈ HAVIA CONEGUT JESÚS... ell no ho sabia encara... però aquell dia, no havia estat un dissabte qualsevol, HAVIA ESTAT EL SEU PRIMER DIUMENGE DE PASQUA anticipat... AVUI POT SER EL TEU!