AIXÒ ÉS L'AMOR...

Dimecres després de l’Epifania, 

8 de gener de 2014

1 Jn 4, 7-10/Sl 71/Mc 6, 34-44 

L’any 304, l’Emperador romà Dioclecià prohibia als cristians, sota pena de mort, de posseir les Escriptures i de reunir-se els Diumenges per celebrar l’Eucaristia. A Abitene, Tunísia, un grup de quaranta-nou cristians van ser enxampats en plena celebració, arrestats i portats davant el jutge. Allà es féu famós el seu testimoni: Sine Dominico non possumus: no podem viure sense reunir-nos en assemblea els diumenges per celebrar l’Eucaristia. Ens mancarien les forces necessàries per fer front a les dificultats quotidianes i no defallir. Què movia als cristians d’Abitene a respondre així als seus botxins i afrontar una mort certa?

Rebem avui aquest text ja conegut de la multiplicació miraculosa dels pans i els peixos dins del Temps de Nadal. Ho rebem quan hem escoltat, junt amb els pastors, l’anunci de joia del naixement del Messies, el Salvador de part d’un cor d’àngels. Amb els pastors vàrem escoltar la consigna: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora (Lc 2, 12). Rebem aquest text d’avui quan hem seguit els mags fins a la cova i hem trobat el Nen juntament amb la seva Mare i com els mags no hem sabut fer res més que postrar-nos davant de Jesús i retre-li homenatge. Perquè, com ells, ja hem trobat qui buscàvem.

Així rebem aquest text de la multiplicació dels pans i els peixos d’una manera nova, més profunda, tot contemplant el gran misteri d’aquest amor de Déu per nosaltres que Joan mira d’explicar a la seva comunitat en la primera lectura: L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu: ell ha estat el primer d’estimar-nos. Com és la prova d’aquest amor? Veiem Jesús, com l’Evangeli ens narra avui, sentint compassió per la gentada que té davant, perquè les veu com en realitat són. Ens veu també avui a nosaltres com en realitat som: com ovelles sense pastor. Ens veu amb la nostra vulnerabilitat. El nostre món rebutja els febles i els vulnerables, premia els forts i els insolents... Però Jesús no és un rei d’aquesta mena; no desespera, no ens rebutja, no ens declara inútils a primera de canvi. Més aviat: I es posà a instruir-los llargament. No sé si m’agrada més la versió catalana o la castellana que diu: Y se puso a enseñarles con calma. Perquè així segueix fent-t’ho cada cop que venim a l’Eucaristia i escoltem la seva Paraula i combreguem del seu Cos; o cada cop que sols alcem els ulls vers Ell en la pregària en el secret de la nostra cambra. Jesús es pren temps, tot el que calgui, per instruir-nos, per ensenyar-nos, perquè sap que tenim necessitat del seu ensenyament, de la seva instrucció, de la seva saviesa. I perquè sap que necessitem alimentar-nos de Vida es dóna Ell mateix amb el seu Cos i la seva Sang.

Potser és això el que vivien, el que experimentaven d’una manera forta i profunda aquells cristians d’Abitene, que entenien perfectament i ho creien, que sense reunir-se com a germans a la Taula de Jesús, sense apropar-se de nou a la menjadora on és el Nen esperant-nos, no podien viure... I s’estimaven més morir que renunciar a celebrar cada Diumenge la Vida. Avui Jesús segueix volent-nos instruir, volent-nos alimentar amb el Pa de Vida, vinguem amb confiança, només Ell pot saciar-nos.